Ramon Vidal de Besalú


Però on Mataplana com a castell trobador és molt especialment enaltida és en l'obra d'un dels darrers grans trobadors de l'època clàssica de la llengua d'oc, Ramon Vidal de Besalú, de l'època del Rei Pere II. En la seva obra la figura de Hug de Mataplana resalta d'una manera formidable i l'ambient trobadoresc del castell de Mataplana retratat com mai.

El trobador i preceptista català Ramon Vidal de Besalú va viure durant el final del segle XII i començaments del segle XIII. Ramon Vidal de Besalú fou segurament joglar en la seva joventut, car aquests apareixen sovint a les seves obres en vers i sempre elogiosament. Va freqüentar les corts d’Alfons I de Catalunya-Aragó (1157-1196) i d’Alfons VIII de Castellà (1155-1214).

Les seves tres obres reconegudes pels estudiosos son llargues: En aquell temps c'om era jays (o Judici d’amor), protagontizat per Hug de Mataplana, de 1.608 versos apariats, amb quaranta-nou citacions d’altres poetes; Abrils issi’e mays intrava, una conversa de Vidal amb un joglaret a una plaça de Besalú, on també esmenta Mataplana, on mitjançant una conversa es recorda les corts feudals de temps passats i s'instrueix al jove amb consells de tota mena, de 1.773 versos; i Castia gilós, una narració de 450 versos apariats en forma de fabliau, on no hi ha cap referència a Mataplana o el Ripollès.

Sobre Ramon Vidal de Besalú pesa l'opinió de Martí de Riquer que diu que fou "autor de insignificantes poesías líricas y de muy interesantes narraciones largas en verso y de un curiosísimo fabliau", però té l'honor de ser considerat el primer tractadista medieval poètic.

Obres de Vidal de Besalú amb referències a Mataplana
Ramon Vidal de Besalú té, doncs, dues poesies on menciona a Hug de Mataplana i al ripollès castell de Mataplana.

La més famosa poesia del trobador de Besalú dedicada a Mataplana és En aquell temps c'om era jais (En aquell temps en que hi havia alegria), un llarg poema de 1.776 versos.

Per estalviar-vos una fatigosa lectura en llengua d'oc us donc una traducció de la cançó feta per Milà i Fontanals, contrapuntada, quan es possible, d'una versió catalana, defugint, en part, el vers. De la part central podem donar una traducció catalana de la part central del poema:

En aquell temps c'om era jais,
E per amor fis e verays,
Cuendes e d'avinen escuelh,
En Lemozí part Essiduelh
Ac un cavayer mot cortés,
Adreg e franc e ben aprés,
E en totz afars pros e ric
...................
El jutjament es autreiatz
Per abdoas, si co yeu say,
Ad un baró pros e veray
De Cataluenha, mot cortés,
E s'ieu no y falh per so nom, es
'N-Uc de Mataplan' apelatz.
Aisó fo lay, qu'el temps d'estatz
Repairava e la sazós
Dossas, e l'temps fos amorós,
On s'espan ram e fuelh e flors,
E car no y par neus ni freidors,
Adés n'es l'aura pus dossana.
              

En aquel tiempo en que había júbilo, amor fino y verdadero, gentileza y amabilidad, en Lemosín junto a Exideuil hubo un caballero muy cortés, diestro, franco y bien enseñado, valiente y rico en todos sus hechos. Por causa de este caballero entraron en rivalidad una dama y una damisela. Finalmente se decidieron a tomar por árbitro a un caballero de Catalunya que tenía gran renombre de prudente y de sabio y que se llamaba don Hugo de Mataplana. Era en la sazón en que renacía el verano, en que el tiempo era dulce y amoroso, en que se despliegan los ramos, hojas y flores, y como no hay ya nieves ni fríos el aire corre más templado.

'l sénher'N-Uc de Mataplana
Estet suau en sa mayzó,
E car y ac man ric baró,
Adés hay troberatz manjam
Ab gaug, ab ris et ab boban
Per la sala e say e lay,
Per so car mot pus gen n'estay,
Ac joc de taulas e d'escax
Per tapís e per almatracx
Vertz e vermelhs, indis e blaus.
E donas lay fóron suaus,
E 'l solás mot cortés e gens;
E sal m'aisí Dieus mos parens,
Com yeu lay fuy aicela vetz,
Qu' intret aquí un joglaretz
Azautz e gens e be vestitz,
E non parec mal issernitz
Al perparar denan 'N-Ugó,
A qui cantet manta chansó
E d' autres chauzimens assatz;
E cascús, tan s' en son pagatz,
Tornet a son solatz premier,
E el remás ses cossirier,
Aisí com coven al sieu par,
                  

I el senyor Hug de Mataplana
estava tranquil a la seva mansió,
i com que hi havia molts rics barons,
sempre s'hi trobava menjar
amb gust, riure i ostentació.
Uns anaven i tornaven per la sala,
per tal com és molt gentil jugaven
a jocs de taula i als escacs
sobre tapissos i coixins,
verds, vermells, d'indi i blaus.
I les dames eren agradables,
i la conversa era molt cortès i gentil.
I Déu salvi els meus pares,
si no és cert que hi era aquella vegada
quan va entrar un joglaret,
desimbolt, gentil i ben vestit,
i que semblà ben despert
al presentar-se davant Hug.
Hi cantà moltes cançons
i altres coses ben escollides;
i cadascú, un cop satisfets,
va tornar al seu primer entreteniment,
i ell romangué amb consideració,
com escau als de la seva condició... .
E dis: "Sénher 'N-Uc, escotar
Vulhatz estas novas, qu-us port:
Vostre ric nom, que no volc tort
Mas dreg, segon c' a mi es vis,
Venc ab tant e nostre pays
A doas donasm, que-m traméton
A vos, e lur joy vos prométon,
E lur mezeyssas per tostemps.
E car no son ab vos essems,
No covenirs las ne atura.
Lo fait e tota l' aventura,
Qu' entre lad doas donas fon,
Vos ai dit yeu, e tot l'espon
Tot mot e mot e plananem,
Ni con quéron lo jutjamen
E sobre tot en son falhir,
Car lurs noms no vuelh descobrir,
Per c' om los pogués apercebre>>.
      

... y dijo [el juglar]:
-Señor don Hugo, tened a bien oír las nuevas que os traigo. Vuestra gran nombradía, que no busca el tuerto sino el derecho (a mi ver) llegó a nuestro país a dos damas que me envían a vos y que os prometen para siempre sus buenas gracias, suplicándoos que decidáis en una contestación que entre ellas ha sobrevenido. Yo voy a exponeros el hecho y la aventura, palabra por palabra y con llaneza, y qué especie de juicio demandan, callando sus nombres para que nadie las descubra.
 
El Senher 'N-Uc, que anc dessebre
no volc si ni autre un jorn,
Estet un pauc ab semblan morn,
Nom per sofraita de razó,
Mas car adés aital baró
Vólon estar suau e gen.
Al revenir estet breumen,
Cant un pauc se fon acordatz,
              

Don Hugo, que jamás quiso faltar a sí mismo ni a otro, estuvo un momento meditabundo, no por falta de razones, sino porque es propio de tales señores el presentarse tranquila y gentilmente. Mas luego de haber pensado un momento, volvió en sí y dijo:

E dis: <<s' ieu soy pros ni prezatz
Ni aital com tanh a baró,
Per las donas que aisí so,
Segon que-m par, aperceubudas,
E car lur son razós cregudas
Aitals, ses lur vezer m' es grieu.
Vos remanretz a nueg et yeu
Al bo matí aurai mo sen
E mon acort, perqu' ieu breumen
Vos deslieurarai vostr' afar>>.
          

-Por muy valiente y preciado que sea y tal como toca a un barón en el concepto de estas dos damas, que, según me parece, son muy discretas, y al mismo tiempo que tengo confianza en sus razones, sin embargo me duele el no verlas. Vos os quedaréis esta noche y yo muy de mañana meditaré y tomaré mi partido, con lo cual saldréis en breve despachado de vuestro negocio.

Aisi fon fait, e si comtar
Vos volia 'l solás, que tut
Ágron ab lo Joglar la nut,
Semblaria cana promessa.
E 'l bo matí aprop la messa,
Can lo solelh clars resplandís,
Mon senher 'N-Uc, per so car fis
Volc ésser, venc en un pradet
Aital co natura 'l tramet
Can lo pascor ven gais ni bels,
E car no y ac loc pus novels,
E anc no y volc autre sezilh,
Ni ac ab luy payre ni filh
Mas me e 'l Jogalret que i fom.
Aisí sezíam denan luy, com
Sezíam eras denan vos.
Mot fo lo temps clar e joiós
E l' aura dos e l' temps serés.
E 'l senher 'N-Uc aisi com es
Ricx e cortés cant volc parlar,
A dig, a sos ditz comensar,
                  

Así fue hecho, y si os quisiera contar el solaz que durante la noche recibieron todos del juglar, perecerían palabras vanas. Muy de mañana al salir de la misa, cuando resplandece claro el sol, monseñor don Hugo, deseando ser puntual, pasó a un lindo prado, tal como lo presenta la naturaleza, cuando viene alegre y bella la Pascua. No había lugar más apacible y él no quiso otro asiento ni hubo con él padre ni hijo, ni otro testigo sino yo y el juglarcito, que estábamos sentados en su presencia, así como ahora estábamos sentados en la vuestra. El tiempo era claro y alegre, el aire templado y el tiempo sereno. Y el señor don Hugo, como es poderoso y cortés, cuando quiso hablar dijo al juglarcito:

Al Joglaret: <<Amic, vos es
Vas mi vengut per so car pres
Vos es. a far nostre messatjes;
Mas a mi vensera coratjes
A far un aital jutjamen,
Per so car en despagamen
Venon adés aital afar;
Mas non per tal, per so car far
Aital castic val entr' els pros,
Vuelh que-m portés a las razós,
Que m'a avés dichas, mo semblan...>>
Aisi-m partí, e par ma fe
Anc no vi pus cortés joglar,
Ni que mielhs saupés acabar
Son messatge cortesamen.
Estirers ai auzit veramen,
Qu' el jutjamen fon atendutz
Ses tot constrast, perque mans drutz
N' estan plus sufrens vas amors
.        

-Amigo, vos habéis venido a mí, porque este encargo os han dado, para cumplir vuestro mensaje: bien es verdad que me pesaría de dar tal juicio, porque tales negocios suelen producir descontento, pero ya que tal manera de enseñanza ha adquirido valimiento entre las personas de mérito, daré mi parecer acerca de las razones que me habéis expuesto-. Sigue el juicio fundado en largas consideraciones y en la autoridad de varios trovadores. Entonces partí, y, por mi fe, jamás vi más cortés juglar ni más cortésmente supiese llevar a cabo su mensaje. Además he oído contar que el juicio fue ejecutado sin oposición".


Versió en prosa catalana d'Alfons Serra-Baldó (Els trobadors (1998)) del poema En aquell temps c'om era jais (En aquell temps en que hi havia alegria) de Ramon Vidal de Besalú:

I el senyor N'Hug de Mataplana estava tranquil a casa seva; i com que hi havia molts barons, allà els hauríeu trobat men­jant amb goig, rialles i ostentació, per la sala, d'ací d’allà. Per tal que més agradablement estiguessin, hi havia jocs de taules i d'es­cacs damunt les catifes i els coixins verds, vermells, indics, blaus. Les dames hi trobaven plaer i el solaç era molt cortès i gentil; Déu salvi els meus pares i a mi com sia veritat que jo estava allí aquella vegada en què entrà un joglaret alegre, gentil i ben vestit, el qual no semblava de mal criteri, en parar-se davant de N'Huc a qui cantà moltes cançons i altres coses escollides; i cadascú, després d'haver-se satisfet, torna al seu primer solaç...


Aquesta poesia fou convertida en una narració novel.lesca per Víctor Balaguer en el seu llibre Historia política y literaria de los trovadores.

Cal recordar que Víctor Balaguer, un home amb una llarga biografia literària i política, també va tenir una gran importància en la creació del mite del comte Arnau.

Es interessant veure la recreació que el romàntic va fer de la poesia en forma de petit conte:

El fallo de Hugo de Mataplana
En aquel tiempo feliz, en que reinaba el verdadero amor, había en Limosin un cortés caballero, de quien no diré el nombre porque lo ignoro. No era ni un conde ni un rey, y si sólo el señor de un pequeño castillo. También vivía por aquel mismo tiempo en Limosin una dama tan distinguida por sus sentimientos como por su cuna, mujer de un noble y poderoso señor. El buen caballero estaba enamorado de ella, y ella, á su vez, aceptó sus homenajes y le tomó por servidor, sin cuidarse de si era rico ó pobre.
La cuna y la posición del caballero no estaban a la altura de su dama, pero en lugar de mantenerse retraído, como un monje egoísta que sólo piensa en si, hizo al contrario toda clase de esfuerzos para remediar este mal, y trató de hacerse digno de ella por varios hechos de guerra y hazañas, en servicio de sus vecinos. La dama, por su parte, á fin de imponer a los maldicientes, le acordó toda clase de preferencias, no queriendo que se le pudiera sospechar otro amante menos honrado, ya que es imposible no atribuir alguno a una bella dama. Quiso, pues; ponerse a cubierto de la malicia permitiendo, por espacio de siete años, que aquel gentil caballero fuese su galán, y recibiendo de su mano sortijas y brazaletes, que llevaba por amor suyo.
Un día el caballero se sentó junto á ella y tuvo la osadía de hacerle una pregunta de que hubo de ofenderse su virtud.
-Sois indigno, le dijo ella entonces, del amor honrado de que os di tantas pruebas. Por vos he rehusado a una multitud de señores. ¿Podía, pues, esperar vuestra ingratitud? Ya que tenéis la audacia de pedirme que pase la noche con vos, id en busca de otras mujeres que cedan á vuestros deseos y no esperéis jamás que yo os perdone el atentado que acabáis de cometer.
Y la dama se levantó dicho esto, como para ir a hacer los honores de la casa á otros caballeros, dejando al amante temerario entregado al dolor más profundo, viendo perdido el fruto de siete años de servicios por un instante de imprudencia.
En el salón en donde pasó esta escena había una cortés damisela, sobrina del señor á quien pertenecía el castillo, hermosa, apuesta, gentil y que sólo contaba quince años, la cual se apercibió de la riña de los dos amantes, así por la precipitacion con que la dama se partió del caballero, como por la tristeza que vio reflejarse en el semblante de éste. Acercóse á él, y entre preguntas y reticencias, consiguió descubrir la verdad de lo pasado. El caballero acabó por contárselo todo y por manifestarle su profundo sentimiento al verse tan cruelmente despedido por su dama.
-¡Cómo! le dijo entonces la damisela: ¿porqué vuestra dama no os ha aceptado a la primera palabra, creéis ya que no os quiere? En verdad sea dicho que os descorazonáis muy pronto.
La damisela se ofreció á servirle en sus pretensiones advirtiéndole, sin embargo, que no podría rendirle ningún servicio antes del medio día ó de la hora de nona.
-Pero, añadióle, no dejéis de aprovechar todas las ocasiones para hacer nuevas tentativas como debe hacer todo amante, sin acobardarse. Vuestra hora no era llegada aún, y de seguro hallareis otra más propicia. Tomad, pues, vuestro mal con paciencia y no vayáis á perder en una noche el mérito de tan larga perseverancia.
Así fue como la damisela, que Dios bendiga, le hizo quedar hasta la noche. Habiendo estudiado bien su lección faltó, al llegar la hora de retirarse, en acercarse de nuevo á su dama para entrar en conversación con ella. Pero la dama, en lugar de contestarle, levantó su mano y le dió una bofetada, diciéndole:
-Véte de aquí, loco incorregible. ¿Cómo te atreves á hablarme, cuando yo te lo había prohibido?
Así quedaron las cosas hasta la mañana siguiente, en que el caballero volvió de nuevo a sentarse junto a su dama. Cuando comenzó á hablarle de lo mismo, prohibióle ella desplegar los labios sobre semejante asunto. Quiso replicar, pero entonces le prohibió volverse a presentar ante ella.
Con el pesar que semejante conducta causó al caballero y a la damisela, tuvieron no poco que decirse cuando se encontraron juntos. El caballero dijo que estaba dispuesto á alejarse para siempre de su dama.
-No haréis tal, le dijo la damisela. Me es muy sensible el desaire de vuestros amores, pero es preciso no amilanarse, puesto que á más de la honra que hay en servir al amor, un buen servidor no se queda nunca sin dama que le recompense. Si no es una, será otra.
Así trataba ella, por estos medios, de atraerle á su servicio.
Apercibido el caballero de su buena voluntad, se atrevió á suplicarla humildemente que le aceptara por su servidor, jurándole que lo sería toda su vida; y que no olvidaría jamás en qué circunstancias se dignaba acogerle. Aceptó ella y se unieron con el lazo de una mútua amistad. La damisela prometió darle un beso pasado un año, cuando estuviese casada; y en el interín se comprometieron á llevar sortijas y brazaletes uno del otro. Este afortunado compromiso fue bien pronto seguido de nobles acciones que llevó á cabo el caballero para ser digno de la damisela.
Al año, me acuerdo perfectamente, se casó ella con uno de los más poderosos barones de la comarca, y si puede haber memoria de una buena dama, por confesión de todos, fue de ella, pues que más valió aun como dama; que como damisela. El caballero entonces entró á su servicio.
Sucedió en aquella época que la dama que había rechazado á ese digno caballero cambió de sentimientos, movida por los elogios que de él oía, y envióle á buscar. Era él demasiado cortés para desairar una dama, pero no se apresuró en irla á visitar. La dama, para entrar en explicaciones, comenzó por reprocharle su tardanza, y al justificarse él de su larga ausencia por el despido que recibiera.
-Tomásteis al pié de la letra, le dijo ella, yo que sólo os dije para probar vuestro amor.
El caballero contestó que sus largos servicios merecian al menos que se le retuviera por alguna dulce palabra, y añadió que la desesperación le había llevado a amar á otra dama, de la cual ya no se separaría nunca, indicándole que ella, por su parte, podía dirigirse á otro amante, que no la conociera tanto como él.
Todos los reproches que la dama dirigió al caballero, no quebrantaron su resolución de permanecer adicto a su nueva querida, y furiosa entonces de verse abandonada de tal modo, la dama hizo venir á aquella que le robado el amor del caballero. Al principio disimuló sus sentimientos y la acarició mas que de costumbre.
-Mí amiga querida, le dijo al verla, al hablaros siento nacer en mí alma una alegría que disipa todas mis penas pasadas. Me felicito de ser yo la que os he educadodo, porque no es posible que el corazón deje de responder á vuestra encantadora fisonomía. Y sin embargo, si hubiese yo de creer lo que dicen, debiera pensar que me haceis un ultraje.
Y en seguida entró en materia, quejándose del perjuicio causado á su gloria, ya que para una dama no habia otro medio de adquirir honra y consideración mas que teniendo por servidor á un buen caballero que proclamase su mérito ante todo el mundo.
-Por espacio de siete años, dijo, yo había tenido arte para conciliar el interés de mi virtud con el amor de ese caballero; pero vos, al primer ruego que os hizo, le aceptasteis y al aceptarlo os perdisteis, porque nunca damisela sin marido cometió un crimen tan atroz como el de corromper a tan leal amante. A más del dolor que me causais, habeis arrojado una nube sobre mi reputacion que fue siempre sin mancha.
Aquella á quien semejante discurso se dirigía estaba turbada y permaneció largo tiempo sin saber qué contestar, pero después de haberse repuesto y de haber dado gracias á la dama por la educación que de ella recibiera dijo estas palabras:
-Recordad los servicios asiduos del caballero por espacio de siete años. Os daba guantes, sortijas y brazaletes que vos aceptabais, y le dejasteis sin recompensa. Pues bien, despues de tan largo término y aun solamente después de dos años, una dama no puede, sin mala fe, dispensarse de complacer á su caballero. Permitídme, pues, deciros que vuestra conducta con él no merece la suerte de que os quejáis, y de nadie es la culpa sino vuestra. Lo que yo hice fue en vuestro favor para que, en su desesperación, no fuera por todas partes diciendo mal de vos, aun cuando, no lo niego, me halagaba el honor que reportarme debía la adhesión de tan digno caballero. No esperéis, pues, que le despida; nunca, pero sí vos lo queréis, y él quiere, podéis recobrarlo.
Insistió la dama sobre la restitucíon de su amante, y su rival sostuvo que las leyes de amor no le obligaban á ello. Su contienda hubiera sido interminable, si por fin no hubiesen convenido en someterse al juicio y sentencia de Hugo de Mataplana, noble, experto y sensato baron de Cataluña.
Era en la sazón en que renacía el verano, en que el tiempo era dulce y apacible, frondosos los árboles, verdes las hojas y llenas de perfumes las flores. El señor Hugo de Mataplana se hallaba tranquilamente en su castillo, y como allí tenía muchos y muy distinguidos huéspedes, ocupábase él en hacer los honores de la casa. Unos jugaban á los dados, otros al ajedrez sobre cojines y tapices verdes, encarnados, azules y de color de india; otros paseaban por las estancias ó por las galerías disfrutando todos de agradable hospitalidad, con gozo, alegría y ostentación. Había allí también galantes y bellas damas, solazándose en pláticas corteses y gentiles, y recuerdo que me hallaba yo presente cuando acertó á entrar un joven juglar, airoso despejado y bien vestido, de finos modales y que no parecía ciertamente de escasa inteligencia. Acercóse al señor Hugo, y le cantó varías y bellas canciones, que gustaron á todo el mundo, volviendo todos después á sus recreos y solaces.
Cuando el pequeño juglar se quedó á solas con el señor Hugo, se expresó así con jovial aspecto y como conviene á los de su clase:
-Señor Hugo, tened á bien oír las nuevas que os traigo. Vuestra gran reputación se ha extendido de tal manera en vuestro país, que á vos me envían dos damas, las cuales, al ofreceros para siempre sus buenas gracias, os ruegan que decidáis en una cuestión surgida entre ellas. Voy, pues, á exponeros el hecho y el caso, palabra por palabra, y con llaneza á deciros qué especie de juicio demandan, callando sólo sus nombres para que nadie las descubra.
En seguida el juglar cont6 el suceso con todos sus detalles, y esperó el juicio de Hugo de Mataplana.
Pero Hugo, que jamás quiso caer en falta ni hacer caer á nadie en error, permaneció un momento pensativo, no por falta de razones, sino porque es propio de tales señores guardar actitud tranquila y reposada. Así, pues, después de un instante de meditación, se expresó de esta manera:
- Aun cuando tengo confianza en sus razones, duéleme no ver á esas dos damas, que me parecen ciertamente muy discretas; pero cumpliré como debo y como corresponde al concepto que tienen formado de mí. Vos os quedareis esta noche y yo mañana temprano meditaré y tomare mi partido, con lo cual os despediré brevemente.
Tantos fueron los halagos al pequeño juglar y las diversiones y solaces en que tomó parte aquella noche, que sí os prometía contároslo os engañaría de seguro.
Al día siguiente, muy de mañanita, después de oír misa y cuando ya el sol resplandecía claro, monseñor Hugo, deseando ser puntual, pasó á una hermosa pradera, tal como la ofrece naturaleza cuando se acerca alegre y bella la Pascua. No había lugar más apacible y él no quiso otro asiento que el de la verde yerba, ni hubo con ¿1 padre ni hijo, ni otro testigo sino yo y el juglarcito, sentados en su presencia así como estamos ahora en la vuestra. El tiempo era claro y alegre, el aire templado y el cielo azul y sereno.
Y el señor Hugo, como noble y cortés, cuando quiso hablar dijo al juglar cito:
-Amigo, vos vinisteis á mi porque este encargo os han dado, para cumplir vuestro mensaje; pero yo me veo turbado al tener que pronunciar la sentencia, porque los fallos no acostumbran a gustar á todos. Sin embargo, ya que tal manera de enseñanza ha adquirido valimiento entre las personas de mérito, daré mi parecer acerca del caso que me habéis expuesto. Dijisteis que un noble, franco y perfecto caballero, queriendo distinguirse, amó a una distinguida dama que aceptó sus servicios en consideracion al mérito que reconoció en él, pero que el amante, al querer pedir la recompensa de todo lo que había hecho recibió poco corteses desdenes. Añadisteis por una damisela, no quiso mas tarde ceder a las instancias que hubo de hacerle la dama para volverle á sus primitivos amores, por lo cual ésta le trata hoy de pérfido y voltario, y acusa de la más negra in gratitud á la nueva amiga por haberle robado su amante.
Al llegar á este punto de su discurso, Hugo entra en largas y difusas consideraciones. Discurre sobre las razones de las partes adversas, condena la máxima de que un amante leal no debe hacer más que su voluntad, dice que los amantes, entregándose á la impetuosidad de sus deseos, pierden en un día el mérito de muchos años. Toda esta parte del discurso va entrelazada con citas, acertadamente escogidas, de diversos trovadores como Perdigon, Bernardo de Ventadorn [Bernart de Ventadorn], Arnaldo Marveil [Arnaut de Maruelh?], Giraldo de Borneil [Giraut de Bornelh], Ramon Miraval, Folquet de Marsella y el mismo autor de la nova Ramon Vidal; y por fin, Hugo termina asi:
-Es posible que muchos condenen la prueba indiscreta que la primera dama quiso hacer con su amante, diciendo que llevó las cosas demasiado lejos. Tuvo en efecto alguna culpa, pero el daño no es irreparable. Condeno, pues, al caballero á perdonar sinceramente á la dama que le ofendió, puesto que ella se arrepiente y quiere darle satisfacción, tanto más aceptable cuanto que no ha amado á otro alguno después de él. Por lo que toca a la damisela que tan honestamente le favoreció, su conducta en aquellas circunstancias es loable, pero se haría culpable si continuara, porque es gran crimen en una dama robar el amante de otra. Le ruego, pues, le aconsejo y le ordeno que deje en plena libertad al caballero, levantándole los compromisos contraidos, y si él anda remiso en volver á sus primeros amores, ella debe despedirle irremisiblemente, puesto que con esto demostraría él que no vale nada en amor. En caso de que la damisela hiciera lo contrario, me daría muy pobre opinión de ella empeñándose en 1~acer que su amigo faltara de tan indigna manera á una dama que quiere satisfacerle y reparar sus agravios.
Tal fue la sentencia de monseñor Hugo, y por mi fe os aseguro que jamás vi tan cumplid caballero ni más cortes juglar ni que más cortésmente supiese llevar á cabo su mensaje.
En cuanto a la sentencia, he oído decir que se cumplió, sin oposición por ninguna de las partes, habiendo resultado de esto que muchos amantes han sido más pacientes en sus amores.

Quan un ha estat a les excavades restes del castell de Mataplana, quasi podria escenificar sobre el terreny els fets narrats en el poema: el temps i el clima de la zona quan succeixen els fets, la sala del castell, els jocs que jugaven (per exemple, escacs, un joc que aleshores deuria estar de moda, feia poc importat pels àrabs), la misa a la capella de Sant Joan de Mata i el veredicte dictat a un dels prats

Ramon Vidal de Besalú ens ha deixat una altra molt favorable opinió de Mataplana, en la seva poesia Abrils issi'e mays intrava (Abril sortia i maig entrava). Col.loquem els versos inicials del poema i el troç que es refereix a la cort trobadoresca del castell de Mataplana. També donem dues traduccions de les paraules dedicades pel joglaret a Mataplana, en les versions de Milà i Fontanals i Ferran Gadea, que diuen així:

Abril issi’e mays intrava
e cascus dela auzels chantava
josta sa par, que autz quebas
e car remanion atras
vas totas partz neus e freidors,...
             

A principios de mayo en que cantan las aves, y nacen los frutos y las flores, me hallaba,.... (Milà i Fontanals).

Abril sortia i maig entrava, i cadascun dels ocells cantava al costat de la seva parella més alt que baix perquè endarrere romanien a tot arreu neu i fred... (Ferran Gadea)

Fes me venir a Mataplana
Aquell dilús que es passatz.
Aquí trobey, si a vos platz,
mo sénher 'N-Ugo avinen
E franc e dos e conoissen
Ad escotar tot bo saber.
E trobey lay donas per ver
Que-m fero remembrar mon paire
E 'l segle bo que-m a fag traire
Mal, qu' er es vilan pauc cortés.
     

Llegué a Mataplana donde encontré a monseñor Hugo, amable, franco, blando y que sabe escuchar las cosas de mérito. Allí encontré damas que me recordaron a mi padre u al buen siglo cuyo ejemplo me ha engañado (Milà i Fontanals).

Vaig arribar a Mataplana
el dilluns passat
on vaig trobar, amb molt de plaer,
el senyor Hug, amable,
franc, dolç i que sap
escoltar les coses de mèrit.
Allí vaig trobar dames
que em recordaren al meu pare
i al bon segle quin exemple m'ha enganyat (Traducció lliure).


L'obra del trobador Ramon Vidal de Besalú espera encara un estudi aprofundit. Donada aquesta situació hem copiat la versió provençal oferida per Milà i Fontanals (De los trovadores en España (1861)) de la seva narració Abril issi'e mays intrava (Abril sortia i maig entrava).

La versió resumida en prosa castellana que acompanya la versió original és de Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trovadores (18678-1879)), que també és la més complerta. Amb un enllaç oferim, a més a més, les versions resumides, en prosa castellana, de Milà i Fontanals, i en prosa catalana, de Ferran Gadea:

Abril issi'e mays intrava
E cascús dels auzels chantava
Josta sa par que aut que bas;
E car remaníon atrás
Vas totas parta neus e freidors,
Veníon frugz, veníon flors
E clar temps e dossa sazós.
E yeu m' estava cossirós
E per amor un pauc embroncx,
Sové-m que fò matí adoncx
En la plassa de Bezaudun,
E anc ab me non ac negun,
Mas amor e mon pessamen
Avíon m'aisí solamen,
C' alhors no-m podia virar
Ni yeu, que non o volgra far,
S' autres no m' en fos ocaizós.
Mas vers Dieu dos e poderos,
E sel que totz fizels adzora,
Volc e-m donet qu' en eysa ora
Que ieu m' estav' aissí pessatz
Venc vas mi vestitz e caussatz
Us joglaretz a fort del temps
On hom trobava totz essems
Justa 'ls barós valor e pretz
… … … … …
E yeu rendrey li sas salutz,
E si be-m fuy aperceubutz
A so venir, que fos joglars;
Si-m volgui saber sos afars
Per mi meteus et el me dis:
«Sénher, yeu sov us hom aclís
A joglaria de cantar,
E say romans dir e cantar
E novas motas e salutz
E autres comtes espandutz,
Vas totas partz azautz e bos,
E d' En G. [Giraldo de Borneil] vers e chansós
E d' En Arnaut de Maruelh mays
E d' autres vers e d' autres lays
Que ben deuri' en cort caber;
Mas er son vengut vil voler
E fraitz a far homes malvatz,
Que van per las cortz asseymatz
E 'ls autres son si amorós
E ben dizens vas totas res,
E a n' i que, car son cortés,
Ses autrui saber son joglar
… … … …
Mas aventur' e siey mestier
Que mant homes fa benenans
Vólgron, qu' ieu fos a Monferrans
Vengutz en Alvernh, al Dalfí;
E si fon un sapte matí
Si co suy vengut de Riom;
E si ane genta cort ni hom
Ni de bon solatz, si fon sela
… … … …
Venguem e fom ses tot esmay
A Monferrans sus el palatz.
E s' ane viz homes essenhatz
Ni ab baudor, so fom aquí
… … … …
Car mo sénher volc remaner
Ab un companhon josta l' fóc.
Per qu' ieu can vi sazon ni loc,
Ai demandat so que doptava;
Vas luy mi trays sobr' una blava
Tota cuberta de samit.
E s' anc trobey bon cor ardit
A ben parlar, si fis yeu lay.
Per que'l dis: «Sénher, ab esmay
Ai lonjanaens estat ab vos;
E dirai vos per cals rasós,
Si-eus play que-m escotetz adés.
Vos sabetz be que luenh ni pres
Non es homs natz ni faitz ses paire;
Per qu' ieu n' aic un mot de bon aire
E tal que-s saup far entr' els pros
Cantaire fo meravilhos
E comtaires azautz e ricx.
Et yeu peytz si com EN Enricx
Us reis d' Englaterra donava
Cavals e muls, e can sercava
Vas Lombardia 'l pros marqués
E de terras doas o tres,
On trobava barós assatz
Adreitz e ben acostumatz
E donadors vas totas mas;
E auzic nomnar Catalás
E Proensals mot e Gascós
Vas donas francx et amorós;
E fazian guerras e plays;
Per c' a mi par aital pertrays.
Ab vostres motz me fis joglars
E ai sercat terras e mars
E vilas e casteis assatz
Vas totas partz e poestatz
E barós que no-us dic dos tans;
Non truep d' aquels dos de semblans
Mas mot petit, so- us dic de ver
… … … …
Per qu' ie'-us vuelh, senher, demandar.
Si-eus platz, com es endevengut
D' aital mescap c' aisí perdut
An prelz e valor li baró».
Almassor car e dols amicx,
Si anc sénher se dei lauzar
De son vassalh, si deu ieu far;
E de vos o fas veramen;
Per qu' el be fait e 'l onramen
Vuelh que vos mezéys lo prenguatz».
E sel que es apparelhatz
Avia d' un tenis un capel
Vermelh, azaut e gent e bel,
[Almussa] l' apélan payan
… uy de vostra man
(E) quel vos pauzetz sus él caps».
… … … …
Qu' ieu l' ay gazanhat per proeza
E per senhal de gentileza
E d' onramen a mon linhatje;
Ec' autr' om non l' aus per paratje
Ni per poder portar un jorn;
E si o fay qu' el cap lo 'n torn
En dan de perdre sos totz pretz».
Aitals fo 'l dos com vos auzetz,
Com el anc sol vol demandar.
Adenan c' aisó fetz passar
Hoblit de temps e de sazó,
Venc en la terra us baró
Aitals o miélhers d' autras jens.
El rey fon autres eyssamens
Apres seluy que vos ac dit.
E s' anc sénher trobet ardit
Son vassalh ni cavalairós
Ni dos ni francx ni amorós
Ni valen, si fes el seluy.
El bars atrobet ses enny
Son sénher e franc e cortés
E qu' el fe sobre totas res
De sa terra cap e senhor.
E so fon un jorn en pascor
El temps seré e vert e dar,
Que sel baró volc cavalcar
E fes venir sos palafrés
E sos cavals e sos arnés
E sos companhós totz jostatz.
E aportet can fon pujatz
Un almussa d' aquel semblan
Com sela que 'l rey ac denan
Donad' ad Almassor premier.
E fetz l' a sazon (?) cavayer
Per se mezéus él cap pauzar.
Aisó fes gens meravilhar
Per la terra e paucx e grans,
Car hom auzet d' aquel semblans
Portar capel mas del linhatje
Cuy fon donatz per vassalatje:
El linhnatje que mant' honor
E mant be e manta ricor
Ac avuda per lo capel.
El rey venc ab lo temps novel
Un jorn josta en sa maizó
Si com féron mant aut baró,
E mant onrat e man valen.
Li disséron: «Sénher, mot gen
E mot car nos avetz tengut,
Mas er nos es us mals cregutz,
Si doncas vos no 'l castiatz.
E faitz n' a tot vostre plazer
Ni-m fassatz be vas nulha part».
Aisí et ab aital esgart
De valor gazanhet aquist
Si que no fera, si fos trist
Ni flacx ni malvatz per aver,
Per paratge ni per poder
Ni per autra cauza del mon.
Adoncx éran en pretz preon
Tug li baró, car poestatz
Avían noble cors onratz
A gazardonar las valors
E a far dos e bels secors,
Azautz e cars e ben estans.
… … … …
     
A tolre pretz entre las gens;
Per qu' ieu ni nulhs hom avinens
Ni savis non es aculhitz,
Ans on pus vene josta 'ls chauzitz,
On cujaria trobar loc,
Ades truep mays qui-m torn en joc
E en soan so que vuelh dir;
E vey los jangladors venir
E 'ls homes hufaniers de sen
A penre solatz mantenen,
Nessis e ses tot bon esgar;
Et yeu e' om no-m vol escotar
Ni vol entendre mon saber,
Vau m' en ad una part sezer
Aichí com homs desesperatz,
Aichí soi vengutz et anatz
Per vos vezer entro aisi».
E yeu per so car ora 'n vi
E sazós me ofrí coratje,
Li dis: «amicx, ses tot messatje
Vuelh que-ns anem adés disnar.
Apres u res voletz comtar
Dire o pauc o trop o mout,
Ieu soi sel que ses cor estout
Vos auzirai mot voluntiers».
Aprés manjar en us vergiers
Sobr' un Prat josta un rivet
Venguem abduy, e si no y met
Messonja, sotz un bruelh flurit
… … … …
May sel que fon ab mi essems,
Aital aissi co yeu vos dic
Me dis: «Sénher, a bon abric
Vey que em aisí vengut.
Per qu' ie'-us prec, si Dieus vos ajut
A far tot so que vos volrés,
C' aisí puramen m' escotés
Com s' era messatje d' amor.
Co-us sabetz ben qu' el chauzidor,
Cal que siam o mal o bo,
An mes chauzir en tal tensó
C' apenas s' en sábon issir.
Li un an chauzit ab mal dir,
Vénson poestatz e baros,
Et el estet, si Dieu be-m do,
cor un pauc tot empessatz
E al respós far fon levatz
E sezens de jazens que era
E dis: «amicz, non es enquera
A mon semblant tot ton saber,
Car demandar mas a lezer
Es mot a mi e pauc als pros;
… … … …
E non es hom lials ni vers
Vas pretz si aquestz tres non a:
Noble cors fay hom sertá
E vassalh e larcx e cortés
E drechuriers vas totas res
E conqueredor de regnatjes
E adutz abrivatz coratjes
E gentilez' a totas gens
E fay far grans adzautimens
E desgrazir malval cosselh
… … … …
E aquestz tres féiron ‘N-Enric
Un rei d' Englaterra pujar
… … … …
E sos filhs tres que no y oblit
Henric ni 'N Richart ni 'N Jaufré;
E demneys e guerras menar
Et ac sazon sel que saup far
Noblezas ni valors ni sens,
Aissí com ac us conoissens
Sarrazí nc una sazo.
E dirai te un comte bo
Ver, pus aisí m' as a tu man.
En Espanha ac un soudan
Valen segon sos ancessors,
E levet sos us Almassors
Vas Marrocx adretz e valens
E francx e larc e conquerens
Et abrivatz a totz coratges.
El reys cuy plac sos vassalatges
E d' aital home sos mestiers
Volc lo retener voluntiers
A sa cort servir et onrar,
E sel penset que o saup far,
De son senhor a retenir
Et a onrar et a servir
Adrechamen e de bon grat.
Aichí en son melhor estat
E en son máger pretz qn' el vic
A son senhor un jorn s' ofric
Co hom valens et ensenhatz,
Dis lis: «Sénher, yeu no sui natz
Ni faitz mas per vos a servir
E a donar e a b
A tolre pretz entre las gens;
Per qu' ieu ni nulhs hom avinens
Ni savis non es aculhitz,
Ans on pus vene josta 'ls chauzitz,
On cujaria trobar loc,
Ades truep mays qui-m torn en joc
E en soan so que vuelh dir;
E vey los jangladors venir
E 'ls homes hufaniers de sen
A penre solatz mantenen,
Nessis e ses tot bon esgar;
Et yeu e' om no-m vol escotar
Ni vol entendre mon saber,
Vau m' en ad una part sezer
Aichí com homs desesperatz,
Aichí soi vengutz et anatz
Per vos vezer entro aisi».
E yeu per so car ora 'n vi
E sazós me ofrí coratje,
Li dis: «amicx, ses tot messatje
Vuelh que-ns anem adés disnar.
Apres u res voletz comtar
Dire o pauc o trop o mout,
Ieu soi sel que ses cor estout
Vos auzirai mot voluntiers».
Aprés manjar en us vergiers
Sobr' un Prat josta un rivet
Venguem abduy, e si no y met
Messonja, sotz un bruelh flurit
… … … …
May sel que fon ab mi essems,
Aital aissi co yeu vos dic
Me dis: «Sénher, a bon abric
Vey que em aisí vengut.
Per qu' ie'-us prec, si Dieus vos ajut
A far tot so que vos volrés,
C' aisí puramen m' escotés
Com s' era messatje d' amor.
Co-us sabetz ben qu' el chauzidor,
Cal que siam o mal o bo,
An mes chauzir en tal tensó
C' apenas s' en sábon issir.
Li un an chauzit ab mal dir,
Vénson poestatz e baros,
Et el estet, si Dieu be-m do,
cor un pauc tot empessatz
E al respós far fon levatz
E sezens de jazens que era
E dis: «amicz, non es enquera
A mon semblant tot ton saber,
Car demandar mas a lezer
Es mot a mi e pauc als pros;
… … … …
E non es hom lials ni vers
Vas pretz si aquestz tres non a:
Noble cors fay hom sertá
E vassalh e larcx e cortés
E drechuriers vas totas res
E conqueredor de regnatjes
E adutz abrivatz coratjes
E gentilez' a totas gens
E fay far grans adzautimens
E desgrazir malval cosselh
… … … …
E aquestz tres féiron ‘N-Enric
Un rei d' Englaterra pujar
… … … …
E sos filhs tres que no y oblit
Henric ni 'N Richart ni 'N Jaufré;
E demneys e guerras menar
Et ac sazon sel que saup far
Noblezas ni valors ni sens,
Aissí com ac us conoissens
Sarrazí nc una sazo.
E dirai te un comte bo
Ver, pus aisí m' as a tu man.
En Espanha ac un soudan
Valen segon sos ancessors,
E levet sos us Almassors
Vas Marrocx adretz e valens
E francx e larc e conquerens
Et abrivatz a totz coratges.
El reys cuy plac sos vassalatges
E d' aital home sos mestiers
Volc lo retener voluntiers
A sa cort servir et onrar,
E sel penset que o saup far,
De son senhor a retenir
Et a onrar et a servir
Adrechamen e de bon grat.
Aichí en son melhor estat
E en son máger pretz qn' el vic
A son senhor un jorn s' ofric
Co hom valens et ensenhatz,
Dis lis: «Sénher, yeu no sui natz
Ni faitz mas per vos a servir
E a donar e a blandir
E ses tot genh a car tener.
E si no mi basta poder,
No mi sofranh cor ni bos sens;
Per qu' entre 'ls autr' es onramen,
Que-m avetz faitz vos preguaria
Per so que si s' esdevenia
Qu' el mieus mescaps ni baysssamens;
C' us jorns vos fos remembramen,
So qu' ie'-us si dig de ben ni fag».
E 'l reis cui plago tug ben fag
E tot onor, li dis: «Amicx,
Us vostre barós s' es levatz
Ab almussa per si mezéys
E non den ésser coms ni reys
Ni lunhs autr' oms tan poderós
Que port l' almussa mas sol vos.
No deya l' cap perdre aqui?
Aissí s' es tengut et aissí
O gazanhet us Almassors
Que crec ab vostres ancessors
E nos trastug co hom valens».
El rey aissí com conoissens
Sénher den far, lur dis: «Linatjes
Adreitz e cars, vostres uzatjes
Non er us jorns baissatz per me;
Ni ja non auretz tan de be
Com yeu volria, so sapchatz.
Aquel baró, si a vos platz,
Mandaray yen e si a fait
Vas vos vilan tort ni mesfait
Ni vas autruy, yeu ne farai
So que ma cort esgart, so sai.
C' aysí será fait lialmente».
Mandatz fo 'l baró veramen
E la cort fon grans e pleneyra,
El rey co hom d' aital maneyra,
Savis e ricx dis als barós:
«Vos sabetz que ieu poderós
No soy mas de tener drechura;
E rey que dreg non a cura
Ses regne vieu motas sazós.
Vos avetz fag un ergulhós
E sobrier fag segon que-m par,
Car auzés l' almussa levar
Contra 'l mandamen que n' es faitz.
Per qu' ieu, si tot mi son atraitz
En vos onrar et obezir,
No vuelh mon poder tan aunir
Que no y fassa castie plenier».
El barós an (¿cui?) tot cossirier
Fóron leugier a departir;
Estet en pes ses tot cossir
Don noble cors l' ac deslieurat;
E dis al rey: «Sénher, aurat
M' avetz mantas vetz e yeu vos
Aisi com puec mantas sazós
E no y esgardey be ni mal.
Per qu' ieu vos dic, si Dieu mi sal
Ni-m don a far totz faitz onratz,
Qu' él mon non es homs vieu ni natz
Tan vuelha vostre pro co yeu.
Per c' a vos non den esser grieu
Sí ieu puesc l' almussa gazanhar
Ses autry tort que no vuelh far
Al linhatge petit ni gran.
Vers es e' us Almassors antan,
Aisí son ben cent ans passatz,
Per so car ac un cor auratz
E per servir vostr' ancessor
Per far a son linhatj' onor
Volc gazanhar aquest senhal,
Per qu' ieu que m' ay fait atretal
O mielhs, lo vuelh tot atressí.
E s' ieu per nulh erguelh o fi
No mi laissés cap remaner,

landir
E ses tot genh a car tener.
E si no mi basta poder,
No mi sofranh cor ni bos sens;
Per qu' entre 'ls autr' es onramen,
Que-m avetz faitz vos preguaria
Per so que si s' esdevenia
Qu' el mieus mescaps ni baysssamens;
C' us jorns vos fos remembramen,
So qu' ie'-us si dig de ben ni fag».
E 'l reis cui plago tug ben fag
E tot onor, li dis: «Amicx,
Us vostre barós s' es levatz
Ab almussa per si mezéys
E non den ésser coms ni reys
Ni lunhs autr' oms tan poderós
Que port l' almussa mas sol vos.
No deya l' cap perdre aqui?
Aissí s' es tengut et aissí
O gazanhet us Almassors
Que crec ab vostres ancessors
E nos trastug co hom valens».
El rey aissí com conoissens
Sénher den far, lur dis: «Linatjes
Adreitz e cars, vostres uzatjes
Non er us jorns baissatz per me;
Ni ja non auretz tan de be
Com yeu volria, so sapchatz.
Aquel baró, si a vos platz,
Mandaray yen e si a fait
Vas vos vilan tort ni mesfait
Ni vas autruy, yeu ne farai
So que ma cort esgart, so sai.
C' aysí será fait lialmente».
Mandatz fo 'l baró veramen
E la cort fon grans e pleneyra,
El rey co hom d' aital maneyra,
Savis e ricx dis als barós:
«Vos sabetz que ieu poderós
No soy mas de tener drechura;
E rey que dreg non a cura
Ses regne vieu motas sazós.
Vos avetz fag un ergulhós
E sobrier fag segon que-m par,
Car auzés l' almussa levar
Contra 'l mandamen que n' es faitz.
Per qu' ieu, si tot mi son atraitz
En vos onrar et obezir,
No vuelh mon poder tan aunir
Que no y fassa castie plenier».
El barós an (¿cui?) tot cossirier
Fóron leugier a departir;
Estet en pes ses tot cossir
Don noble cors l' ac deslieurat;
E dis al rey: «Sénher, aurat
M' avetz mantas vetz e yeu vos
Aisi com puec mantas sazós
E no y esgardey be ni mal.
Per qu' ieu vos dic, si Dieu mi sal
Ni-m don a far totz faitz onratz,
Qu' él mon non es homs vieu ni natz
Tan vuelha vostre pro co yeu.
Per c' a vos non den esser grieu
Sí ieu puesc l' almussa gazanhar
Ses autry tort que no vuelh far
Al linhatge petit ni gran.
Vers es e' us Almassors antan,
Aisí son ben cent ans passatz,
Per so car ac un cor auratz
E per servir vostr' ancessor
Per far a son linhatj' onor
Volc gazanhar aquest senhal,
Per qu' ieu que m' ay fait atretal
O mielhs, lo vuelh tot atressí.
E s' ieu per nulh erguelh o fi
No mi laissés cap remaner,


Al terminar abril y comenzar mayo, que es cuando cantan las aves, y nacen los frutos y las flores, me hallaba sumido en mis pensamie
Abril issi'e mays intrava
E cascús dels auzels chantava
Josta sa par que aut que bas;
E car remaníon atrás
Vas totas parta neus e freidors,
Veníon frugz, veníon flors
E clar temps e dossa sazós.
E yeu m' estava cossirós
E per amor un pauc embroncx,
Sové-m que fò matí adoncx
En la plassa de Bezaudun,
E anc ab me non ac negun,
Mas amor e mon pessamen
Avíon m'aisí solamen,
C' alhors no-m podia virar
Ni yeu, que non o volgra far,
S' autres no m' en fos ocaizós.
Mas vers Dieu dos e poderos,
E sel que totz fizels adzora,
Volc e-m donet qu' en eysa ora
Que ieu m' estav' aissí pessatz
Venc vas mi vestitz e caussatz
Us joglaretz a fort del temps
On hom trobava totz essems
Justa 'ls barós valor e pretz
… … … … …
E yeu rendrey li sas salutz,
E si be-m fuy aperceubutz
A so venir, que fos joglars;
Si-m volgui saber sos afars
Per mi meteus et el me dis:
«Sénher, yeu sov us hom aclís
A joglaria de cantar,
E say romans dir e cantar
E novas motas e salutz
E autres comtes espandutz,
Vas totas partz azautz e bos,
E d' En G. [Giraldo de Borneil] vers e chansós
E d' En Arnaut de Maruelh mays
E d' autres vers e d' autres lays
Que ben deuri' en cort caber;
Mas er son vengut vil voler
E fraitz a far homes malvatz,
Que van per las cortz asseymatz
E 'ls autres son si amorós
E ben dizens vas totas res,
E a n' i que, car son cortés,
Ses autrui saber son joglar
… … … …
Mas aventur' e siey mestier
Que mant homes fa benenans
Vólgron, qu' ieu fos a Monferrans
Vengutz en Alvernh, al Dalfí;
E si fon un sapte matí
Si co suy vengut de Riom;
E si ane genta cort ni hom
Ni de bon solatz, si fon sela
… … … …
Venguem e fom ses tot esmay
A Monferrans sus el palatz.
E s' ane viz homes essenhatz
Ni ab baudor, so fom aquí
… … … …
Car mo sénher volc remaner
Ab un companhon josta l' fóc.
Per qu' ieu can vi sazon ni loc,
Ai demandat so que doptava;
Vas luy mi trays sobr' una blava
Tota cuberta de samit.
E s' anc trobey bon cor ardit
A ben parlar, si fis yeu lay.
Per que'l dis: «Sénher, ab esmay
Ai lonjanaens estat ab vos;
E dirai vos per cals rasós,
Si-eus play que-m escotetz adés.
Vos sabetz be que luenh ni pres
Non es homs natz ni faitz ses paire;
Per qu' ieu n' aic un mot de bon aire
E tal que-s saup far entr' els pros
Cantaire fo meravilhos
E comtaires azautz e ricx.
Et yeu peytz si com EN Enricx
Us reis d' Englaterra donava
Cavals e muls, e can sercava
Vas Lombardia 'l pros marqués
E de terras doas o tres,
On trobava barós assatz
Adreitz e ben acostumatz
E donadors vas totas mas;
E auzic nomnar Catalás
E Proensals mot e Gascós
Vas donas francx et amorós;
E fazian guerras e plays;
Per c' a mi par aital pertrays.
Ab vostres motz me fis joglars
E ai sercat terras e mars
E vilas e casteis assatz
Vas totas partz e poestatz
E barós que no-us dic dos tans;
Non truep d' aquels dos de semblans
Mas mot petit, so- us dic de ver
… … … …
Per qu' ie'-us vuelh, senher, demandar.
Si-eus platz, com es endevengut
D' aital mescap c' aisí perdut
An prelz e valor li baró».
Almassor car e dols amicx,
Si anc sénher se dei lauzar
De son vassalh, si deu ieu far;
E de vos o fas veramen;
Per qu' el be fait e 'l onramen
Vuelh que vos mezéys lo prenguatz».
E sel que es apparelhatz
Avia d' un tenis un capel
Vermelh, azaut e gent e bel,
[Almussa] l' apélan payan
… uy de vostra man
(E) quel vos pauzetz sus él caps».
… … … …
Qu' ieu l' ay gazanhat per proeza
E per senhal de gentileza
E d' onramen a mon linhatje;
Ec' autr' om non l' aus per paratje
Ni per poder portar un jorn;
E si o fay qu' el cap lo 'n torn
En dan de perdre sos totz pretz».
Aitals fo 'l dos com vos auzetz,
Com el anc sol vol demandar.
Adenan c' aisó fetz passar
Hoblit de temps e de sazó,
Venc en la terra us baró
Aitals o miélhers d' autras jens.
El rey fon autres eyssamens
Apres seluy que vos ac dit.
E s' anc sénher trobet ardit
Son vassalh ni cavalairós
Ni dos ni francx ni amorós
Ni valen, si fes el seluy.
El bars atrobet ses enny
Son sénher e franc e cortés
E qu' el fe sobre totas res
De sa terra cap e senhor.
E so fon un jorn en pascor
El temps seré e vert e dar,
Que sel baró volc cavalcar
E fes venir sos palafrés
E sos cavals e sos arnés
E sos companhós totz jostatz.
E aportet can fon pujatz
Un almussa d' aquel semblan
Com sela que 'l rey ac denan
Donad' ad Almassor premier.
E fetz l' a sazon (?) cavayer
Per se mezéus él cap pauzar.
Aisó fes gens meravilhar
Per la terra e paucx e grans,
Car hom auzet d' aquel semblans
Portar capel mas del linhatje
Cuy fon donatz per vassalatje:
El linhnatje que mant' honor
E mant be e manta ricor
Ac avuda per lo capel.
El rey venc ab lo temps novel
Un jorn josta en sa maizó
Si com féron mant aut baró,
E mant onrat e man valen.
Li disséron: «Sénher, mot gen
E mot car nos avetz tengut,
Mas er nos es us mals cregutz,
Si doncas vos no 'l castiatz.
E faitz n' a tot vostre plazer
Ni-m fassatz be vas nulha part».
Aisí et ab aital esgart
De valor gazanhet aquist
Si que no fera, si fos trist
Ni flacx ni malvatz per aver,
Per paratge ni per poder
Ni per autra cauza del mon.
Adoncx éran en pretz preon
Tug li baró, car poestatz
Avían noble cors onratz
A gazardonar las valors
E a far dos e bels secors,
Azautz e cars e ben estans.
… … … …
     
ntos paseando por la plaza de Besalú en ocasión en que se me presentó un juglar cuya presencia me alegró en gran manera. Después de los recíprocos saludos me hizo saber que era un hombre entregado a la juglaría de cantar, como también a decir y a narrar romances, nuevas y saludos y famosos cuentos y versos y canciones de Giraldo de Borneil y de Arnaldo de Marveil y versos y lays de otros, pero que había acabado por convencerse de que en las cortes sólo se hacia caso de los hombres malvados, necios y burlones, desdeñando los corteses y sabios, a consecuencia de lo cual, si bien por esto había pensado en retirarse, antes había tenido deseo de verme.
Yo le convidé a comer y luego nos sentamos junto a un arroyo debajo de un florido bosque. Después de hablar de los diferentes medios de que se valen los juglares para agradar en las cortes, me contó que su suerte le había traído desde Riom a Montferrand y al seno de la gentil y alegre corte del Delfín de Auvernia.
-Si jamás hubo corte espléndida, me dijo, fue ésta de seguro. No había dama ni damisela, caballero ni doncel que no fuese más familiar que el pajarito al que se tiene acostumbrado a comer en la mano. Encontré allí muy nobles caballeros y muchos hombres de sutil ingenio, por lo cual me detuve algún tiempo. Era por la época de Navidad, que allí llaman Calendau. Al levantarse de la mesa, cerca de un buen fuego, los caballeros y los juglares departían alegremente, y después de haber conversado de muchas cosas, los caballeros se fueron a acostar. Conocí que monseñor tenía aun deseos de conversación, y hallando favorable el momento, me acerqué a él, y le hablé de esta manera:
-"Señor, yo tuve un padre que fue gran cantador y narrador muy hábil y fecundo. Por él supe la protección que dispensaban a los juglares Enrique de Inglaterra, el valiente marqués de Lombardía y muchos catalanes, provenzales y gascones; por esto me hice juglar y he buscado diferentes tierras, mares, villas y castillos, pero no he hallado sino muy pocos señores que se asemejen a los antiguos. Algunos dan sabiamente, mas otros de una manera necia y tan sólo a aquellos que suelen tener a su lado. Deseo que me digáis, señor, cómo ha sido esto.
Después de un rato de meditación, levantóse el Delfín y sentándose luego, así como antes estaba echado, contestó que aunque no se hallaba en estado de dar una respuesta tan cumplida como yo deseaba, sin embargo, me diria lo que se le alcanzaba en el asunto. Comenzó enumerando las cualidades necesarias para llegar a ser un perfecto caballero, que son, noble corazón, buen juicio y saber. Estas cualidades realzaron a Enrique de Inglaterra y a sus tres hijos Enrique, Ricardo y Godofredo, y en su época pudo ilustrarse el que supo realizar hechos de nobleza, de valor y de juicio, como pudo también en su tiempo cierto señor sarraceno.
Hubo en España un sultán que no desmereció en valor de sus antecesores, en cuyo reinado se levantó hacia Marruecos un Almanzor dotado de las más nobles prendas. El rey se agradó de sus hazañas y le atrajo a su corte. Un día se le ofreció la ocasión de recordar sus merecimientos al sultán, el cual al reconocerlos de muy buena gana trató de recompensarlos haciendo que el mismo Almanzor tomase un hermoso sombrero de color encarnado que los paganos llaman almuza, que se lo pusiese en la cabeza con sus propias manos y mandando al propio tiempo que nadie más se atreviese a llevarlo. Pasado mucho tiempo, otro rey tuvo también un vasallo por extremo caballeroso, cortés, franco, gentil y valiente que mereció las mayores gracias de su señor. Un día de Pascua quiso este barón cabalgar con sus compañeros y se puso una almuza semejante a la que el otro rey había dado al primer Almanzor. Todos se maravillaron y los barones excitaron al rey a que castigase al atrevido favorito. El rey convocó una corte donde reprendió por su osadía al barón, el cual contestó que nadie le ganaba en amor a su soberano, y que sin ánimo de ofenderle, tan sólo porque creía que había hecho tanto o más que el antiguo Almanzor, se había adjudicado aquella insignia y que se sujetaba al buen placer del rey. De este modo, continuó el Delfín, logró el barón sarraceno lo que no hubiera logrado a ser más tímido, y de este modo ganaban prez los antiguos señores dotados de animo noble y emprendedor.
Mas por lo que toca a los presentes, tímidos y menguados, quisiera que les sucediese como a los moros de España, a los cuales por ser buenos y nobles, les fueron concedidos nobleza, posesiones y reinos en todos los países de Marruecos: tales fueron los Almoravides elegidos para caudillos y reyes de todas las guerras y contiendas. Pero sus descendientes degeneraron y por esto fueron dominados por el poderoso y fuerte linaje de los Almohades. Así también se han encumbrado muchos hombres de estirpe oscura, como Lobat, Mercadier y Margarit.
Fuimos luego a acostarnos, continuó el juglar, y conocí que el Delfín había dicho verdad. Al día siguiente, atravesando la Auvernia y pasando por el Puy, fui a la Provenza que se halla a esta parte, donde hallé muchos alegres barones y también al buen conde y a la condesa. De aquí pasé al Tolosano donde hallé al conde y a muchos caballeros, que me dieron arnés. Pase luego a Savartés y a Foix, donde no encontré a nadie, porque el conde estaba en Alberú, por lo cual me trasladé a Castellbó. Llegué a Mataplana donde estaba monseñor Hugo, amable, franco, hidalgo y que sabe escuchar las cosas de mérito. Allí encontré damas que me recordaron a mi padre y al buen siglo cuyo ejemplo me ha engañado.
-Amigo, le contesté ingenuamente, sigue diciendo Ramon Vidal, habéis venido a mi para saber la causa del cambio que ha habido en el siglo y en los méritos que en otro tiempo tenían valimiento... . Por afición y no con miras interesadas visité yo a menudo la corte del rey Don Alfonso, padre de nuestro hidalgo rey. Allí observé los más nobles actos y me instruí en gran manera. Allí hubierais visto, según os contaba vuestro padre, los finos amadores, los donadores nobles y corteses y hubierais oído decir y contar a los trovadores como vivían viajando y recorriendo tierras y lugares. Y hubierais visto sus sillas con flecos y otros arreos de valor y frenos dorados y palafrenes; unos venían de allende los puertos y otros del interior de España. Aquí hallaban, gentil y alegre y generoso, al rey Don Alfonso, a Don Diego, que fue hombre tan cumplido, a Godofredo de Gamberés, y al cortés conde Fernando y su hermano tan bien enseñado... . Y los que venían por Foix hallaban un señor generoso, discreto y agradable. Y en el Vernet un alegre Pons y un valiente y veraz Arnaldo de Castellnou. También hubierais hallado a' un Ramon Galcelmo Adestanh y en Pinós a un señor gallardo y valiente. En Cardona a Guillermo el Poderoso lleno de ostentación, rodeado de caballeros valientes y diestros, y en Castelvell a Alberto, caballero muy denodado, y a su alrededor otros barones; y si no hubieseis oído hablar de las prendas de Guillermo de Moncada, hubierais podido pasar con él una mañana que hubiera dado mucho gusto el recordarla. Para concluir pasaré a Aragón y os citare a Miguel de Luesia y a García Romeu y a Berenguer de Entenza, y puesto que hemos de volver acá os hablaré del conde de Castelló el buen Pons y su hijo Hugo y del señor de Rocaberti, y de Jaufre que fue muy apreciado en muchos lugares y en muchos reinos, y en Vilademul hubierais hallado al tío de ellos Bernardo, barón que en todo el mundo no tuvo otros dos iguales en mantener prez, pues ni un solo día se cansó de ello. Entre nosotros hubierais hallado a Ponce de Cervera, sabio y de solaz, de valor y de buenas maneras. En Maurellas y en Monells, y en otros lugares que no os digo, hubierais hallado barones que no los tiene mejores tierra alguna».
Cita luego Vidal al emperador Federico, a Enrique de Inglaterra y a sus tres hijos y a Don Ramón de Tolosa. «Así deberíais saber, sigue diciendo al juglar, cuáles fueron el valiente conde de Barcelona y su hijo Don Alfonso. Estos en sus obras supieron distinguir lo bueno y lo malo, y en tiempo de éstos florecieron los trovadores y hombres gentiles, discretos y valientes caballeros como B. de Armalhach, Arnaldo Guillen de Marsan, Berenguer de Robian, Bernardo de Cominges, Guillermo de Monpeller y B. de Saisac. Estos fueron galanes, y disponían torneos y peleas y buscaban damas corteses, discretas y entendidas, como hacía también vuestro padre, y todos los emblemas que llevaban adornados de bellas orlas, eran para las damas, a quienes las ofrecían, como nobles y corteses caballeros».
Ramón Vidal prosigue diciendo que hoy la debilidad y molicie de los reyes y de los condes se comunica a sus vasallos, que el buen sentido y el saber han desaparecido de los unos como de los otros, y que los caballeros, antes leales y bravos, se han convertido en pérfidos y felones. («Para poner remedio a este desorden dice -no veo más que un remedio, la juglaría. Este oficio exige franqueza, alegría, dulzura y prudencia. La ciencia es el mayor de los tesoros para quien sabe hacer uso, pero no hay que prodigarla con los ignorantes. Estos no saben sino disputar ó chancearse a su modo, y si queréis discutir con ellos, tendréis que soportar muchas groserías».
Entra en seguida a dar consejos al juglar. Este no debe fatigar con canciones insípidas, debe variar sus cantos, adaptarse a la tristeza ó a la alegría de los oyentes, vestir decentemente, no hablar mucho, ser discreto, evitar todo exceso, huir de malas compañías, no murmurar y no criticar a los demás juglares, («porque -dice- las críticas que se hacen de los iguales, aparecen como celos mezquinos y baja envidia a los ojos de todos».)
Le indica luego cómo debe portarse en los castillos de los barones, qué sociedades debe frecuentar, y cuáles ha de evitar, cómo ha de conducirse con las damas, y le encarga, por fin, que procure inspirar siempre el amor a la virtud y el respecto a la vejez.
Después de esta conversación -dice Ramón Vidal al terminar -regresamos a casa y nos pusimos a cenar. Al día siguiente mi huésped me dejó. No le he vuelto a ver, y no sé si ha encontrado el siglo mejor de lo que antes lo hallaba.



Versió resumida en prosa castellana de Milà i Fontanals (De los trovadores en España (1861)) de la narració Abril issi'e mays intrava (Abril sortia i maig entrava) de Ramon Vidal de Besalú:

A principios de Mayo en que cantan las aves, y nacen los frutos v las flores, me hallaba», dice, «sumido en mis pensamientos en la plaza de Bezaudú cuando se me presentó un juglarcito cuya presencia me alegró en gran manera. Después de los recíprocos saludos me hizo saber que era un hombre entregado a la juglaría de cantar, como también a decir y a contar romances, nuevas y saludos y famosos cuentos y versos y canciones de Guiraldo (de Borneil) [Giraut de Bornelh] y de Arnaldo de Maruelh [Arnaut de Maruelh] y versos y lays de otros, pero que ha visto que sólo eran apreciados en las cortes los hombres malvados, necios y burlones, y despreciados los corteses sabios, y que si bien por esto había pensado en retirarse, antes había tenido deseo de verme.
Yo le convidé a comer y después nos sentamos junto a un arroyo debajo de un florido bosque. Después de hablar de los diferentes medios de que se valen los juglares para agradar en las cortes, me contó que su suerte le había traído desde Riom a Monferrán en la gentil y alegre corte del Delfín de Alvernia (Reinó de 1169 a 1234). - Cuando todos los caballeros se hubieron acostado -prosigue el juglar-, deseando el Delfín quedarse junto al hogar con un compañero, me atreví a hablarle y le dije: -Señor, yo tuve un padre que fue gran cantador y narrador muy hábil y fecundo. Por él supe la protección que dispensaban a los juglares Enrique de Inglaterra, el valiente marqués de Lombardia y muchos catalanes, provenzales y gascones, por esto me hice juglar y he buscado diferentes tierras, mares, villas y castillos, pero no he hallado sino muy pocos señores que se asemejen a los antiguos. Algunos dan sabiamente, mas otros de una manera necia y tan sólo a aquéllos que suelen tener a su lado. Deseo que me digáis, señor, cómo ha sido esto.
Después de un rato de meditación, levantóse el Delfín, y sentándose después, así como antes estaba echado, contestó que aunque no se hallaba en estado de dar una respuesta tan cumplida como yo deseaba, sin embargo me diría lo que se le alcanzaba en el asunto. Comenzó enumerando las cualidades necesarias para llegar a ser un perfecto caballero, que son noble corazón, buen juicio y saber. Estas cualidades realzaron a Enrique de Inglaterra y a sus tres hijos Enrique, Ricardo y Godofredo, y en su época pudo ilustrarse el que supo hacer hechos de nobleza, de valor y de juicio, como pudo también en su tiempo cierto señor sarraceno:
Hubo en España un sultán que no desmereció en valor de sus antecesores, en cuyo reinado se levantó hacia Marruecos un Almanzor (nombre que toma el Delfín, o mejor Ramón Vidal en sentido común y de dignidad), dotado de las más nobles prendas. El rey se agradó de sus hazañas y le atrajo a su corte. Un día se le ofreció la ocasión de recordar sus merecimientos al sultán, el cual los reconoció de muy buena gana y trató de recompensarlos haciendo que el mismo Almanzor tomase un hermoso sombrero de color encarnado que los paganos llaman almuza, que se lo pusiese en la cabeza con sus propias manos y mandando al propio tiempo que nadie más se atreviese a llevarlo. Pasado mucho tiempo, otro rey tuvo también un vasallo por extremo caballeroso, blando, franco, amoroso y valiente, que mereció las mayores gracias de su señor. Un día de Pascua quiso este barón cabalgar con sus compañeros y se puso una almuza semejante a la que el otro rey había dado al primer Almanzor. Todos se maravillaron y los barones excitaron al rey a que castigase al atrevido favorito. El rey convocó una corte donde reprendió por su osadía al barón, el cual contestó que nadie la ganaban en amor a su soberano, y que sin ánimo de ofenderle, tan sólo porque creía que había hecho tanto o más que el antiguo Almanzor, se había adjudicado aquella insignia y que se sujetaba al buen placer del rey. De este modo, continuó el Delfín, logró el barón sarraceno lo que no hubiera logrado a ser más tímido, y de este modo ganaban prez los antiguos señores dotados de ánimo noble y emprendedor.
Mas por lo que toca a los presentes, tímidos y menguados, quisiera que les sucediese como a los moros de España, a los cuales por ser buenos y nobles, les fueron concedidos nobleza, posesiones y reinos en todos los países de Marruecos: tales fueron los Almoravides elegidos para caudillos y reyes de todas las guerras y contiendas. Pero sus descendientes degeneraron y por esto fueron dominados por el poderoso y fuerte linaje de los Almohades. Así también se han encumbrado muchos hombres de estirpe oscura, como don Lobat, don Mercadier y Margarit.
Fuimos luego a acostarnos, continuó el juglar, y conocí que el Delfín había dicho verdad. La mañana siguiente, atravesando la Alvernia y pasando por el Puy, fui a la Provenza que se halla a esta parte, donde hallé muchos alegres barones y el buen conde y la condesa. De aquí pasé al Tolosano donde hallé al conde y a muchos caballeros, que me dieron arnés. Pasé luego a Savartés y a Foix, donde no hallé a nadie, porque el conde estaba en Alberú, por lo cual me trasladé a Castelló. Llegué a Mataplana donde encontré a monseñor Hugo, amable, franco, blando y que sabe escuchar las cosas de mérito. Allí encontré damas que me recordaron a mi padre y al buen siglo cuyo ejemplo me ha engañado.
-Amigo, le contesté ingenuamente sigue diciendo Ramón Vidal-, habéis venido a mí para saber la causa del cambio que ha habido en el siglo y en los méritos que en otro tiempo tenían valimiento... Por afición y no con miras interesadas visité yo a menudo la corte del rey don Alfonso, padre de nuestro rey cortés. Allí observé los más nobles actos y me instruí en gran manera. Allí hubierais visto, como os contaba vuestro padre, los finos amadores, los donadores nobles y corteses, y hubierais oído decir y contar a los trovadores cómo vivían viajando y buscando tierras y lugares. Y hubierais visto sus sillas con flecos y otros arreos de valor y frenos dorados y palafrenes; unos venían de allende los puertos y otros del interior de España. Aquí hallaban gentil y alegre y generoso al rey don Alfonso, a don Diego que fue hombre tan cumplido (5) a Godofredo de Gamberés (6) y al cortés conde Fernando v su hermano tan bien enseñado (7)... Y los que venían por Foix hallaban un señor donador discreto y agradable. Y en el Vernet un alegre Poncito y un valiente y veraz Arnaldo de Castellnou. También hubierais hallado a un don Ramón Galcelmo Adestanh y en Pinós a un señor gallardo y valiente. En Cardona a don Guillermo el Poderoso lleno de ostentación, rodeado de caballeros valientes y hábiles, y en Castellvell a don Alberto, caballero muy denonado, y a su alrededor otros barones; y si no hubieseis oído hablar de las prendas de don Guillermo de Moncada, hubierais podido pasar con él una mañana que hubiera dado mucho gusto el recordarla (8). Para concluir pasaré a Aragón y os citaré a Miguel (de Luesia) y a don García Romeu y a don Berenguer de Entenza (9) y puesto que hemos de volver acá os hablaré del conde de Castelló, el buen Pons y su hijo don Hugo, y del señor de Rocabertí, y de Jaufré que fue muy apreciado en muchos lugares y en muchos reinos, y en Vilademul hubierais hallado al tío de ellos don Bernardo, tal barón que todo el mundo no tuvo otro con doble poder igual en mantener prez, pues ni un solo día se cansó de ello. Entre nosotros hubierais hallado a don Ponce de Cervera, sabio v de solaz, de valor y de buenas maneras. En Maurellas y en Monells y en otros lugares que no os digo hubierais hallado barones que no los tiene mejores tierra alguna». Cita luego Vidal al emperador Federico, a Enrique de Inglaterra y a sus tres hijos y a don Ramón de Tolosa. «Así deberíais saber, sigue diciendo al juglar, cuáles fueron el valiente conde de Barcelona y su hijo don Alfonso. Estos en sus obras supieron distinguir lo bueno y lo malo, y en tiempo de éstos se alzaron los trovadores y hombres pagados y contadores y valientes caballeros (cita a Bernardo de Armalhach, Arnaldo Guillén de Marsán, Berenguer de Robián, Bernardo de Cominges, Guillermo de Monpeller y Bertrán de Saisac). Estos fueron enamorados, y disponían torneos y peleas y buscaban mujeres corteses, discretas y entendidas, como hacía también vuestro padre, y todos los emblemas que llevaban adornados de bellas orlas («paternostres ni autra senha ab bel onha>>) eran para mi señora doña Escarronha y para doña Amatieus del Pallars (10) y para la señora de don Gelmars, para la condesa de Urgel de allá y doña Gensana de acá (11).
18/03/05





Versió parcial en prosa catalana de Ferran Gadea (En so vell i antic. Antologia de trobadors catalans (1990)) de la narració Abril issi'e mays intrava (Abril sortia i maig entrava) de Ramon Vidal de Besalú:



Abril sortia i maig entrava, i cadascun dels ocells cantava al costat de la seva parella més alt que baix perquè endarrere romanien a tot arreu neu i fred, venien fruits, venien flors i el temps clar i la dolça estació. I jo m'estava trist i per amor un poc pensatiu. S'esdevingué que fou matí, a la plaça de Besalú i amb mi no hi havia ningú sinó amor i el meu pensament, així solament: aleshores no em podia girar, encara que ho volgués si altrament tingués ocasió sinó vers Déu dolç i poderós. I aquell que tot fidel adora volgué que en aquesta hora que jo m'estava així trist i cansat, vingués vers mi vestit i calcat un joglaret, com quan temps enrere es trobaven prop els nobles valor i mèrit.

I jo el vaig saludar i me'n vaig adonar que era joglar però vaig voler conéixer els seus neguits per ell mateix i em em va dir:

«Senyor, jo sóc un home avesat a joglaria de cantar i sé dir i contar romans (poemes narratius), i moltes noves (notícies, poemes narratius) saluts (epístoles en vers de contingut amorós) i altres contes gentils i bons, escampats pertot arreu; i versos i cançons d'en Giraut (de Bornelh) i més encara d'Arnaut de Maruelh i altres versos i altres lais que bé haurien de caber en la cort. Però ara no són considerats... I jo, com que hom no vol escoltar ni vol entendre el meu saber me'n vaig a instal.lar en una altra banda així com un home desesperat.


Razos de trobar de Vidal de Besalú, primer tractat poètic romanç
Ramon Vidal de Besalú és considerat el primer tractadista de la poesia occitana i, adhúc, de les llengües romàniques

Va escriure una gramàtica per aprendre a escriure correctament en la llengua dels trobadors titulada Regles, en la versió breu, o Razos de trobar, en la versió extensa. El tractat Razos de trobar és una gramàtica provençal en prosa, amb alguns fragments de composicions intercalades. Escrit a començaments del segle XIII, parla de la poesia i de la seva universalitat. L’exposició gramatical és il.lustrada amb vint-i-dos exemples presos de grans trobadors anteriors al segle XIII 

És la primera gramàtica en llengua romànica, bé que només amb intencions poètiques i té una gran importància en el que afecta a la llengua poètica dels trobadors, encara que no cobreix els aspectes versificatoris i propiàment literaris

El propòsit del tractat es enunciat en les primeres línies: "Per so quar ieu, Raimonz Vidals, ai vist et conegut que pauc d'omes sabon ni an saubuda la dreicha maniera de trobar, voill eu far aquesta llibre per far coneisser et saber quals dels trobadors an mielz trobat e mielz ensenhat ad aquelz que volran apenre com devon segre la dreicha maniera de trobar (Per tal com jo, Ramon Vidal, he vist i conegut que pocs homes saben ni han sabut la dreta manera de trobar, vull fer aquest llibres per tal de fer conèixer i saber quins són els trobadors que han trobat i que han ensenyat millor a aquells que voldran aprendre a seguir la dreta manera de trobar)".

A Razós de trobar s'intercalen alguns fragments de composicions líriques, en total vint-i-dos exemples. La que tanca l'obra, una dansa en versos decasíl.labs presenta la mateixa estructura mètrica que la que comença S'anc vos amei, conservada en un manuscrit de Sant Joan de les Abadesses.

Razós de trobar va tenir una gran influència, ja que trobem adaptacions del llibre a Cerdenya, i per suplir les seves mancances s'hi agregaren, a finals del segle XIII, classificacions i definicions dels gèneres literaris. Moltes vegades, en molts manuscrits, l'obra de Vidal de Besalú es seguida per una brevíssima Doctrina de compondre dictats d'autor desconegut), una enumeració de gèneres i subgèneres poètics (la cançó, el vers, el lays, el sirventés, la retronxa, la pastora, la dansa, el plany, l'alba, la gayta, l'estampida, el sompni, la gelozesca, el discort, les cobles esparces i la tençó). El tractadet es tanca amb una mena d'etimologia dels gèneres enregistrats.

Comentaris