Ponç de la Guàrdia

La tradició trobadora del Ripollès sols té el seu inici amb Guillem de Berguedà i el seu cicle denogratori a Ponç de Matapalan, clos amb un esplèndit plany.

La poesia trobadoresca ripollesa, no es centra sols amb Mataplana, els seus fills i el seu castell. Hi ha també un notable trobador, Ponç de la Guàrdia o Saguàrdia, fill de la família del castell de la Guàrdia de Ripoll, que era situat on ara hi ha el santuari de Santa Margarida de Vinyoles, en la serralada que separa Les Llosses i Alpens. 

Per edat, estem davant el segon dels trobadors relacionats amb el Ripollès, d’on es fill clarament.

Es tracta, sens cap dubte, literàriament parlant, per la quantitat d'obra, del segon gran trobador relacionat amb el ripollès, desprès de Guillem de Berguedà, i abans de Hug de Mataplana o Ramon Vidal de Besalú. És un autor que ja apareix en els primers reculls de poesia trobadoresca dels anys 1816-1821 (Raynouard: Choix des poésies originales des troubadours).

Ponç de la Guàrdia, trobador català

Avui, un cop superats els dubtes sobre el seus orígens, és ja segur que el trobador Ponç de la Guàrdia (1154?-1188?) era català, el fill segon de Ramon Bernat de la Guàrdia, que per un document de 1154 sabem que es casà amb Ponça [marquesa de Montesquiu], segons va fixar l'estudiós francohongarés István Frank en un complet estudi del personatge i del trobador (publicat l'any 1949).

Ramon Bernat de la Guàrdia, senyor del castell de la Guàrdia de Ripoll, va tenir quatre fills: Ramon, Ponç, Bernat i Estefania. Aquest Ponç, segon fill de Ramon Bernat de la Guàrdia, és el trobador consignat a totes les històries de la literatura provençal com a notable poeta.

Donat que aquest fill segon de Ramon Bernat de la Guàrdia, el nostre trobador Ponç de la Guàrdia, apareix d'aquesta manera en l'esdevenidor del castell ripollès, sembla lògic de fer-ne una senzilla biografia.

Biografia de Ponç de la Guàrdia

Per no resumir o copiar el treball d'István Frank, aprofitarem un resum biogràfic sobre Ponç de la Guàrdia de Martí de Riquer: "Nasqué vers l'any 1140 i el mes d'agost del 1177 és documentat entre els cavallers que formaven part de la host i seguici del rei Alfons d'Aragó en la seva expedició a Conca. A la cort d'aquest rei passà uns quants anys de la seva vida, més constantment entre 1181 i 1183, encara que també se n'atestà la presència a les seves possessions. Consta que la seva muller es deia Agnès. Mori vers l'any 1190". Segons un altre curta biografia, "el trobem documentat entre el 1154 i el 1188".

En la línia de remarcar les interrelacions entre els trobadors relacionats amb el Ripollès, sols esmentar que en el setge de Conca de 1177 pels reis Alfons VIII de Castellà i Alfons II d'Aragó, sabem documentalment, que hi va estar, a més del nostre trobador Ponç de la Guàrdia, Hug de Mataplana, l’avi del trobador Huguet o Hug de Mataplana.

Per més interrelacions, Ponç de la Guàrdia va participar també en una de les campanyes d'Alfons II d'Aragó i Catalunya contra el comte Raimon V de Tolosa, segurament la de l’any 1175, on es possible que també hi fos present el trobador Guillem de Berguedà, també relacionat amb el Ripollès.

Amb tot cas, es documentat que Ponç de la Guàrdia  acompanyà al rei Alfons d'Aragó a l’entrevista que aquest celebrà amb el futur rei anglès Ricard Cor de Lleó, aleshores duc d’Aquitània i comte de Poitiers, el 15 d’abril de 1185, al castell de Najac de Roergue. En aquest acte també hi és present el trobador ripollès Ponç de la Guàrdia. 

La documentació relativa a Ponç de la Guàrdia

Però podem detallar molt més, i cal fer-ho en la figura històrica de Ponç de la Guàrdia. Segons István Frank, "il figure, entre 1154 et 1188, dans treize documents, qui sont de deux sortes: les uns concernent les affaires de sa famille, les autres son des actes royaux, òu il signe en qualité de témoin, à une place éminente (Figura, entre 1154 i 118, en trextze documents, que son de dues classes: uns concernent als aafers de la seva familia, els altres son actes reails, on el signa com a testimoni, en un lloc eminent)".

Els tretze documents poden dividir-se, com diu István Frank, en dos grups. A pesar que Frank els relaciona cronologicament, pel nostre interès els separarem. Primer citarem els que concerneixen a les possessions de la Guàrdia de Ripoll.

Ponç de la Guàrdia apareix, més enllà dels documents familiars, moltes vegades com a testimoni i proper al rei Alfons II d'Aragó. El primer, de 30 de juny de 1177, a Lleida, en una carta a favor dels Templers on figura al costat del rei i de, entre altres, Ponç de Mataplana i Galceran de Pinós. El segon document, d'agost de 1177, al setge de Conca, on Alfons II d’Aragó i Alfons VIII de Castella confirmen un tractat. Entre els testimonis, a més del nostre trobador, hi ha Hug de Mataplana [possiblement el pare del trobador Huguet o Hug de Mataplana]. El tercer document, de 30 d'octubre de 1181, on el rei Alfons fa una donació al monestir de Santes Creus. El quart document, de febrer de 1182, on el rei fa una altre donació a favor del monestir de Poblet. El cinquè document, de 4 de desembre de 1183, on el rei Alfons rep l'homenatge de Guillem de Santa Coloma.

El primer document familiar es:

"Le 31 mars 1154, sa signature figure au bas d'un acte de donation émanant de son père, Raimundus Bernardi de Guardia. Celui-ci avait été un familier du comte Raimond Bérenguer III et, en 1130, un de ses exécuteurs testamentaires. Nous ne savons pas si, dès 1154, la presénce d'una signature constitue une preuve certaine pour l'âge majeur de celui qui signe. En ce cas, il conviendrait de placer la date de naissance de Poncius en 1133 au plus tard. De toutes manières, Pons devait être âge au moins d'une trentaine d'années au moment où il apparaît dans l'entourage du roi, à une place éminente, à partir de 1177 (El 31 de marc 1154, la seva signatura fugura sota una acte de donació fet pel seu pare, Raimundus Bernardi de Guardia. Aquesta havia estat familiar del comte Ramon berenguer III, i, en 1130, un dels seus executors testamentaris. Nosaltres no sabem si, des de 1154, la presència de la signatura constitueix una prova certa de la majoria d’edat del qui signa. En aquests cas, caldria datar el naixement de Poncius el 1133 o una mica més tard. De totes maneres, Pons debia tenir aquesta esdat o al menys d’una trentena d’anys en el moment on apareix en l’entorn del rei, a una plaça eminent, a partir de 1177)".

Es interessant constatar el resum que fa Frank, en una nota a peu de pàgina, que:

"La donation dont il s'agit ici en faveur des Templiers et porte sur omnem nostrum honorem qui est in parrochia Sancti Stephani de Vallespiranti, in loco vocato Rocha de Pugal... et dons les limites sont: ab oriente in torrente que discurrti de Collo Sancti Stephani, a meridie in aquam putidam, ab occidente in torrente de Ruire, a circio in stratam que vadit de Collo Sancti Stephani ad Archers".

El segon document de caire familiar que tenim del trobador de Les Llosses és concernent a les propietats del castell de la Guàrdia de Ripoll, del 17 d'agost de 1177, on Ponç, aprova una transacció feta pel seu germà Raimon al lloc de Masdeu".

"El 17 d'agost del 1177 Pons i el seu germà Raimon de la Guàrdia, casat amb la marquesa de Montesquiu, aproven una transacció feta en els termes de llur feu situat a la parròquia de Sant Esteve de Vallespirans, en un lloc dit Masdeu (Maideu?)"(Taleia). Segons Frank, el "17 août 1177, Poncius, frère de Raimundus de Guardia, aprouve, avec celui-ci, une transaction faite dans les termes de leur fief situé dans la paroisse de S. Stephanus de Vallespirante, au liue dit Masdeu", com indica István Frank. Es el segon dels documents familiars on surt esmentat Ponç de la Guàrdia, el trobador ripollès.

En una nota a peu de pàgina, István Frank es diu que "Bernardus Rog de Beviure (fils de Rubeus de Benevivere, commandeur des Templiers de Cerdagne et bénéficiaire...), donne au Temple la dîme qu'il possède in ipso honore quem Raimundus de Guardia et Poncius donaren prescripte Milicie".

Cal dir que, encara que no es menciona a Ponç de la Guàrdia, "quatre anys abans, aquest Raimon de Guàrdia reconeix usurpar drets que corresponien al monestir de Ripoll"(Taleia).

Segons altres fonts, més curosament documentades, "palesament era senyor d'ací el Raymundi de Guardia que, el 16 cals. de setembre del 1173, reconegué usurpare drets que corresponien al monestir de Ripoll, qui castro meo de Guardia circumquoque continguus & vicinus est, scilicet in Tremolosa, Loces, in Puigmal i altres llocs[1], car ell no havia respectat allò estipulat pels parentum meorum amb el cenobi. Ara, ben aconsellat per l'arquebisbe de Tarragona (Guillem), prompto animo ac spontanea voluntate... diffinio & evacuo illas guarbas quas Guillelmus de Guardia jure illicito in ipsa dominicatura de Loces accipiebat i s'aplanava a amicabili compositione, si calia"(Els castells catalans).

Es important constatar, com diuen alguns autors, que en aquest document es parla dels termes de les possessions de La Guàrdia de Ripoll i s'esmenta a "... scilicet in tremolosa, Loces, in Puigmal. Tremolosa és situat a l'actual parròquia de Sant Martí de Vinyoles, Loces (Les Llosses) i Puigmal que es troba sobre Puigbó (Gombrèn)"(Taleia).

La informació que tenim es diu que "el mateix any, Ramon de la Guàrdia [l'hereu] va assistir a l'assemblea de Fontaldara, on el sobirà promulgà les constitucions de pau i treva (Els castells catalans).

El tercer document concernent a les possessions dels de la Guàrdia es de "le 1er. octobre 1177, il donne, avec d'autres membres de sa famille, à abbaye de San Cugat del Vallés, un mas sis dans les termes du château de Cervelló, dans la paroisse de S. Vicencii de Ortis (traducció ???)". En dues notes a peu de pàgina es diu que els testimonis de la donació de Sant Vicenç dels Horts son Gerallus Alamagni de Cervelló i el seu fill Guillem.

El quart document familiar es un document importat que ens explica l'acte d'execució de les darreres voluntats del seu germà Raimundus de Guardia, amb data de 30 de maig de 1179.

Segons Monsalvatje, citant per István Frank, el germà gran de Ponç de la Guàrdia, Ramon de la Guàrdia, va morir cap el 1179 (i no cap el 1190 com s'ha dit a vegades), quan fou feta execució del testament de Raimundus de la Guardia, qui dimisit Guillelme, filie sue, la Guardia, cum omnibus suis terminis. L'escriptura d'execució, pel seu interès, cal exposar-la bastant completa:

... vidimus et audivimus et presentes adfuimus ea hora quando Raimundus de la Guardia, egritudine detentus, pleno tamen sensu et sana memoria, suis verbis ordinavit suam voluntatem ultimam de honore suo et de rebus suis et hoc ordine nobis presentibus et audientibus post mortem suam manumissoribus suis, quos nobis videntibus et audientibus elegit, scilicet, Pontius de la Guardia, frater eius, et Guillelmus de la Guardia et Petro de Olo et Berengerius de mazanos, Berengerius de Rocheforte et Raimundus de Malang, quibus honorem suum et res suas distribuendas iniuncxit, sicut hic invenerint scriptum. Primum dimisit corpus suum totum et honorem de Castello ecclesie de Sanctis Crucibus et ecclesie sancti Iohannis de Riupol medietatem boschi de Pugmaall, et dimisit domui Templi equum suum et arma. Dimisit Guillelme, filie sue, la Guardia, cum omnibus suis terminis et honorem de Bages et totum honorem matris sue preter Montfalcho quod castellum dimisit Berengerie filie sue, sicut mater sua et de quacumque istarum predictarum filiarum minus evenerit sive obierit sine legitima prole, ommis predictus honor revertatur ad superstitem et dimisit Estefanie, filie sue, quam habuit de priori uxore totum honorem quem habebat in certania [=Cerdanya]. Dimisit castrum de Murede, prodebetis suis persolvendis... Insuper dimisit tratri suo Pontio totum suum decimum de Pardines... Iterum dimisit totum suum honorem et filias suas iam dictas in custodia et in tutela Ponti fratri sui... .

Resulta interessant constatar com les deixes principal es dirigeixen al monestir cistercenc de Santes Creus, com Guillem de Berguedà ho fa a Poblet, i al monestir de Sant Joan de les Abadesses, i no al poderòs veí monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll.

Tenim doncs una filla filla gran de Bernat de la Guàrdia -Guillelma-, junt amb les seves germanes -Berenguera i Estefania-, que eren posades sota la tutela de l'oncle [el nostre trobador Ponç de la Guàrdia], fins que es casessin (...sint apte ad maritandum quas ipse adiuvet maritari, Postea iam dicti filie habeant predictum honorem liberum et sine contentione). La mare de les noies, Marquesa de Montesquiu, havia finat quatre mesos abans que el seu espòs.

Cal dir, com explica Frank amb propietat, que Ponç "il est nommé on seulement le premier des exécuteurs testamentaires, mais encore il es désigne comme le gardien et le tuteur des deux filles mineures du défunt. I est, à ce titre, chargé de gérer l'héritage de ses nièces et de les marier quan elles auront atteint l'âge nubile". Com diu István Frank, a més de les possessions extractades, "Guillelma et Berengaria avaint déjà reçu, par les testament de leur mère, Marchesia de Monteeschiu, décédée quatre mois avant son époux, en janvier, les châteaux de Murelise, Montesquiu, Maçana, Cherol, Muntmaior et la ville de Manresa ("Guillelma i Berenguela havent ja rebut per la voluntat de la seva mare, Marchesia de Monteeschiu, que va morir quatre mesos abans del seu espòs, el gener, els castells de Murelise, Monteeschiu, Macana, Qerol, Montmajor i la vila de Manresa)".

El cinqué document, es interessant ja que "le 6 février 1180, c'est dire à peine huit mois plus tard, Poncius de Guardia remet ses pupulles, avec tout leur héritage, à Bernardus de Portella, sous la condition que ce dernier épousera Guillalma, ou la soeur cadette si l'aînée devait mourir avant de se marier. La remise des fillettes et de leur héritage se fait sur l'ordre du roi Alphonse et de sa cour: cum voluntate et mandamento domini regis Ildelfonsi et curie sue. L'acte est signé par Pons et parmi les témoins on lit le nom de Raimundus Galceran de Pinós, qui est -rappelons-nous les indiscrétions de Bertran de Born- un des soupirants de Marquesa de Cabrera; il est entouré ici de ses deux frères, Bernardus et Berengarius. Un autre témoin est Berengarius de Masanos (ailleurs Macanos), un des familiers des de la Guardia, qui figure dans leurs actes dès 1177 [el document de la transacció de Masdeu], puis dans la confirmation faite le 2 février 1179 du testament de Marquesa; il est exécuteur testamentaire de Raimond, témoin encore aux actes ci-dessous cites de 1184, 1187 et de 1188 (El 6 de febrer de 1180, és a dir a penes vuit mesos més tard, Pons de Guardia remet les seves pupiles, amb tota la seva herència, a Bernadus de Portella, sota la condició que aquesta darrer es casarà amb Guillalma, a la seva germana petita si la gran mor abans de casar-se. El trasllats de les filles y de la seva herència es va fer per ordre del rei Alfons i de la cort: cum voluntate et mandamento domini regis Ildelfonsi et curie sue. L’acte es signat per Pons i entre els testimonis llegim el nom de Ramon Galceran de Pinós, qui es –recordeo les indiscrecions de Bertran de Born, un dels enamorats de Marquesa de Cabrera; que es envoltat dels seus germans, Bernardus i Berengarius. Un altre testimoni es Berenger de Masanos, un dels familiars dels de la Guardia, qui figura en les actes des de 1177 [document de transacció de Masdeu] així com en la confirmaciñó feta el 2 de febrer de 1179 del testament de Marquesa; ell és l’executor testamentari de Raimon, testimoni encara dels actes abans citats de 1184, 1187 i 1188)".

Les notes de peu de pàgina de Frank es indiquen que Bernardus de Portella era "son voisin de La Portella, commune de La Quart, à une vingtaine de km. au Sud-Ouest de La Guardia (El seu veí de la Portella, municipi de La Quart, a una vintena de quilòmetres al sudoest de La Guàrdia)". Resulta, però curiós, que István Frank no localitzi Berengarius de Masanos o Maçanos, quan a Les Llosses hi ha la masia de Maçanós i l'església de Sant Vicenç de Maçanós.

El sisè document es l'esmentat per Frank de 1184: "le 20 septembre 1184, Poncius de Guardia est mentionné dans l'acte testamentaire d'un inconnu, décéde le 13 avril 1184, qui est vraisemblablement Petrus de [Monteseschi]uo, parent de Marquesa, sa belle-soeur. Berengerius de Mazanos est le premier témoin du testament (El 20 de setembre de 1184, Pons de la Guàrdia es mencionant al testament d’un desconegut, mort el 13 d’abril de 1184, qui es verosímilment Pere de Montesquiu, aprent de Marquesa, la àvia. Berenguer de Maçanós es el primer testimoni del testament)".

El setè document relatiu a possessions familiars on intervé Ponç de la Guàrdia és, segons Frank, "le 13 avril 1187, Pontius de Guardia vend au monastère de Santas Creus un mas à San Julián de Cosp. La charte de vente porte, après la sienne, les signatures d'Agnes, son épouse, de Bernardus de Portella, qui est, depuis 1180, tuteur de ses nièces et fiancé de l'aînée, Raimundus Gaucerandi de Pinós, Berengarius de Maçanos, Raimundi de Sancto Saturnino, puis de Guillelma et de Berengaria, ses nièces, filie Raimundi de Guardia (El 13 d’abril de 1187, Pons de la Guàrdia ven al monestir de Santes Creus un mas a Sant Julià de Cosp. La carta de venda, a més de la seva, porta les signatures d’Àgnes, la seva dona, de Bernat de Portella, qui és, des de 1180, tutora de les seves cosines i nuvi de la major, ramon Gaucerandi de Pinós, Berenguer de Maçanços, Rimon de Sant Saturni, a més de Guillerma i Berengaria, les cosines, el fill Raimon de Guàrdia)". Pel present document sabem que Ponç de la Guàrdia va tenir un fill, de nom Raimon.

El vuité i darrer document important a citar, és de "4 février 1188, il donne son consentement à la cessión faite par Raimundi de Malan, d'un mas sis à Montades, son fief. L'acte est signé par le cédant -qui avait été, en 1179, l'un des exécuteurs testamentaires de Raimond de la Guardia-, par sa femme et son fils, puis par Poncius de Guardia, Wilelmus de Crexel, Hugo de Mataplana, Wilelmus de Tales, Bernardus de Portella, Berengerius de Maçanos et par Bertrandus de Jovanet. C'est la dernier document de Pons (El 4 de febrer de 1188, ell dóna el seu consentiment a la cessió feta per Raimon de Malan, d’un mas situat a Muntades, el seu feu. L’acte es signat per el cedant –qui havia estat, en 1179, uns dels executors testamentaris de Raimon de Guàrdia-, per la seva dona i els seus fills, així com per Pons de Guàrdia, Guillem de Crexel, Hug de Mataplana, Guillem de tales, Bernat de Portella, Berenguer de Maçanós i per Bertran de Jovanet)".

A continuació, István Frank esmenta un important document, de maig de 1190, on el rei aprova el casament de Bernardus de Portella amb la filla de Raimundus de Guardia, segurament Guillelma, on ja no apareix Pons de la Guàrdia. En altres document posteriors, d'interès familiar i en afers on ell havia intervingut, ja no apareix el nom de Poncius de Guardia, pel que cal inferir que va morir abans de maig de 1190 i després de febrer de 1188.

Aquest són els document familiars relatius al nostre trobador i a les possessions dels Saguàrdia. En una primera ullada els noms de Sancti Stephani de Vallespiranti (Sant Esteve de Vallespirans), Rocha de Pugal... (Penyal del Roquer???), Collo Sancti Stephani (collet de Sant Esteve), torrente de Ruire (torrent de Ruira???), Archers (Arquers), Masdeu (Maideu), Mazanos (Maçanós), sancti Iohannis de Riupol (Sant Joan de Ripoll [o de les Abadesses]), Pugmaall (Puigmal), Pardines (Pardines), Sant Julià de Cosp i Monteeschiu (Montesquiu) ens parlen de llocs ben ripollesos.

   

Les dames del nostre trobador

Com diu István Frank, "comprises entre 1177 i 1188, les douze annés d'activité historique de Pons de la Guardia, chevalier de la cour d'Alphonse, coïncident doncs très excatement avec l'activité littéraire de Pons de la Guardia, chevalier-poète catalan (Compreses entre 1177 i 1188, els dotze anys d’activitat històrica de Pons de Guàrdia, cavaller de la cort d’Alfons, coincideix doncs molt exactament amb l’activitat literària de Pons de La Guàrdia, cavaller.poeta català)".

En les nou poesies que coneixement de Ponç de la Guàrdia hi ha mencions a dues dames d'alt llinatge: Azalaïs de Burlats i, molt especialment, a Marquesa d'Urgell o de Cabrera

Azalaïs de Burlats era filla de Raimon VI, comte de Tolosa, i estigué casada des del 1171 amb Roger II, vescomte de Besiers. Ponç de la Guàrdia va conèixer aquesta dama abans de 1179, ja que no va participar a la campanya del rei Alfons d'Aragó contra Roger de Besiers que va tenir lloc aquell any, ja que no consta entre el seguici reial. Azalaïs fou cantada per trobadors occitans com Arnaut de Maruelh. Azalaïs de Burlats va morir l'agost de 1199.

El que sembla clar es que durant l'expedició del rei Alfons d'Aragó contra Roger de Besiers, espòs de la de Burlatz, Ponç estava ocupat a arreglar les qüestions que l'imposava la tutela de les seves cosines, la herència rebuda del seu germà.

La personalitat de On-tot-mi-platz de les cançons de Ponç de la Guàrdia ha estat clarament fixada. Es tracta de Marquesa de Cabrera: "Les cançons de Ponç de la Guàrdia són adreçades a una dama el nom de la qual amaga amb el senyal, o pseudònim, d'On-tot-mi-platz (o sigui: aquella de la qual tot em plau), que és Marquesa d'Urgell, que després del 1178 es casà amb el turbulent baró Ponç, vescomte de Cabrera. Aquesta dama fou molt celebrada pels trobadors, i l'esmenten amb elogi Bertran de Born, Peire Vidal i Guillem de Berguedà".

Donada la relació entre el trobador ripollès i aquesta dama, ens sembla pertinent donar algunes dades sobre ella, un personatge que va tenir una gran protagonisme en les lluites nobiliàries durant el regnat d'Alfons II.

Marquesa d’Urgell, vescomtessa de Cabrera, era filla d’Ermengol VII, comte d’Urgell (1154-1184), i de Dolça, filla de Raimon Berenguer IV, comte de Barcelona (1141-1162), un maridatge amb el que s’unien els blasons dels dos comtes més poderosos de Catalunya. Cal tenir present que el germà de Dolça, la mare de Marquesa d'Urgell, el comte de Barcelona, havia reunit, el 1164, el comtat de Barcelona com herència del seu pare, amb la donació de la seva mare, Petronila, el regne d'Aragó, al que cal ajuntar-hi el 1166 el comtat de Provença, herència de la comtessa Dulce, casada amb Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, avi d'Alfons II d'Aragó.

Marquesa d'Urgell es va casar (cap el 1167) amb Ponç II, vescomte de Cabrera i d’Àger (vers 1168-1198), un dels més notables barons del comtat d’Urgell, i va protagonitzar alguns dels episodis de les lluites entre els Urgell i els Cabrera i Castellbò, entre 1184 i 1196, durant el regnat d'Alfons II, un dels períodes més crítics (1213-1336) en les relacions entre l'alta noblesa i la monarquia, les lluites nobiliàries durant el regnat d'Alfons II.

El 1192 les forces reials, coaligades amb les d'Urgell, varen assetjar Castelló de Farfanya, on va restar Ponç de Cabrera, i a començament de la primavera varen assetjar Montessor, on eren Marquesa de Cabrera, defensada, entre altres, com hem explicat en el seu moment per Guillem de Berguedà. A finals de 1192 Marquesa de Cabrera va rendir el castell de Montessor i es va constituir com hostatge, mentre el vescomte de Cabrera fugia i moria exiliat el 1199. Marquesa va viure fins 1215, quan ja tenia, de llarg, més de cinquanta anys

Pot semblar estrany que un fidel servidor del rei aragonès, com era Ponç de la Guàrdia, com així ens apareix en la documentació, mantingués relacionats amb dues dames de dos dels bàndols oposat al seu rei. En tot cas, això es trasllueix en la seva poesia de manera clara, que traspua  nostàlgia del retrobament, tant en les etapes de treva com, especialment, durant les situacions de guerra oberta declarada, per exemple, entre 1190 i 1194 pel rei i el d'Urgell contra Cabrera i Castellbò.

La significació històrico-literària de Ponç de la Guàrdia

Segons alguns tractadistes, Ponç de la Guàrdia forma part del grup de trobadors catalans de l'etapa més floreixent de la poesia trobadoresca i del seu conreu a Catalunya. La relació de Ponç de la Guàrdia amb Alfons II d'Aragó, dit el Cast, però també, significativament el Trobador (1162-1196), i amb una biografia paral·lela de Ponç de la Guàrdia amb el més importat dels trobadors catalans, Guillem de Berguedà, que fou contemporani seu, ens col·loca al trobador de La Guàrdia de Ripoll, en el moment en que la poesia provençal, en el segle XIII, arrela de manera total a Catalunya, on perviurà fins el segle XV. L'apreciació de Martí de Riquer és que "això s'esdevé amb tal intensitat, que hom ha emès la possibilitat de parlar d'una època "època alfonsina" de la poesia trobadoresca i hom ha afirmat que la cort d'Alfons i la del seu fill Pere el Catòlic (mort el 1213) constitueixen el centre o punt de coincidència del "mig segle d'or" de la lírica provençal", que "deixà agradosa memòria entre els trobadors". Estem en el moment de l'expansió del regne d'Catalunya-Aragó a Provença. Estem en el moment de l’expansió del regne d'Catalunya-Aragó a Provença.

La significació històrico-literària de Ponç de la Guàrdia

Segons alguns tractadistes, Ponç de la Guàrdia forma part del grup de trobadors catalans de l'etapa més floreixent de la poesia trobadoresca i del seu conreu a Catalunya. La relació de Ponç de la Guàrdia amb Alfons II d'Aragó, dit el Cast, però també, significativament el Trobador (1162-1196), i amb una biografia paral·lela de Ponç de la Guàrdia amb el més importat dels trobadors catalans, Guillem de Berguedà, que fou contemporani seu, ens col·loca al trobador de La Guàrdia de Ripoll, en el moment en que la poesia provençal, en el segle XIII, arrela de manera total a Catalunya, on perviurà fins el segle XV. L'apreciació de Martí de Riquer és que "això s'esdevé amb tal intensitat, que hom ha emès la possibilitat de parlar d'una època "època alfonsina" de la poesia trobadoresca i hom ha afirmat que la cort d'Alfons i la del seu fill Pere el Catòlic (mort el 1213) constitueixen el centre o punt de coincidència del "mig segle d'or" de la lírica provençal", que "deixà agradosa memòria entre els trobadors". Estem en el moment de l'expansió del regne d'Catalunya-Aragó a Provença. Estem en el moment de l'expansió del regne d'Catalunya-Aragó a Provença.

Valoració de l'obra poètica de Ponç de la Guàrdia

Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trobadores (1878-1879)) va fer una valoració bastant negativa de Ponç de la Guàrdia com a trobador: "Hasta doce composiciones quedan de este trovador, que parece fue muy fecundo, pero no se distinguen por su mérito. Sin embargo, debió gozar de nombradía y celebridad".

Però més modernament, la valoració a millorat. Una primera valoració, genèrica, de Martí de Riquer, de l'obra del trobador ripollès no deixa de resultar elogiosa: "Ens n'han pervingut nou cançons, totes elles de caràcter amorós, escrites en un estil intermedi entre la senzillesa i el preciosisme, amb abundosos llocs comuns trobadorescos però amb un gran riquesa mètrica, ja que totes presenten estrofisme diferent i en de sis d'elles és únic en la lírica provençal, la qual cos sens dubte revela un original sentit musical que no podem mesurar per tal com no resta melodia de cap de les composicions d'aquest trobador".

Tres són els encerts que Martí de Riquer troba en l'obra del trobador ripollès: encara que Ponç de la Guàrdia no era un trobador professional, sinó un cavaller cortesà i guerrer, "es un trovador hábil, de gran originalidad en el estrofismo (todos los esquemas de sus canciones son distintos), y aunque incide en los lugares comunes del amor cortés, a veces los argumenta con reflexiones personales. Escribe un provenzal correcto, pero algunas veces se le escapan rasgos peculiares del catalán, su lengua nativa, principalmente infracciones de la declinación".

En aquesta valoració va influir de manera determinant l'estudi d'István Frank publicat l'any 1947.

L'obra coneguda de Ponç de la Guàrdia, segons l’estudiós hongarès, té uns trets característics que es poden trobar en les sis cançons d'atribució segura i les altres (que després de l'estudi d'István Frank, cal ja atorgar-li sense cap dubte), les dues de procedència dubtosa (Ben es dreitz qu'ieu fassa ueimai i Plus ai de talan que no soill) i la d'atribució hipotètica (Be.m cujava que no chantes oguan), totes elles d'amor. Com diu István Frank "nous pouvons considérer les poésies de Pons comme différents chapitres tirés du roman de son amour; d'un roman épistolaire, dont chaque chanson constituerait une lettre qui nous apporterait sa part de révélations confidentielles sur les heures et les malheurs du poète". En concret, Frank troba tres elements que resulten "allusions typiques qui rasserrent l'unité des neuf chansons": baiser (petó), Ont-tot-mi-platz (aquella de la qual tot em plau) i el lausengier (el maledicent, en francès el médisant). En aquest sentit, Frank les ordena d'una manera concreta, ordre que no seguirem.

Els seus versos més coneguts són una cançó de comiat a la seva dama, que comença amb un emocionat adéu a Catalunya. Són els versos més celebrats de Ponç de la Guàrdia. Martí de Riquer en diu:

"Notable per la seva delicadesa, lleugerament nostàlgica i commosa, és el comiat de Ponç de la Guàrdia a Catalunya i a la seva dama quan es veu obligat a acompanyar al rei Alfons en una de les seves expedicions contra el comte de Tolosa. Catalunya hi és esmentada amb la perífrasi un xic cancelleresca, de la terra que s'estén des de Salses (al nord del Rosselló) fins Tremp, determinació per paral·lel en comptes de la més freqüent, que es feia per meridià ("de Salses a Tortosa"). No són gens freqüents, entre els trobadors, manifestacions de "patriotisme" com aquesta. I és interessant d'observar que és una de les poques que existeixen amb aquest caràcter, junt amb la famosa cançó de Peire Vidal, Ab l'alen tir vas me l'aire (Amb l'alé aspiro l'aire).

Segons István Frank aquesta cançó "est un congé; non au sens plein du terme, indiquant une rupture entre les amants, mais une chanson de séparation quan même, puisque le chevalier quitte, à regret, son pays et sa belle, pour suivre ses compagnons dans un expédition vers des terres étrangères. C'est pour lui l'occasion de faire le point du porgès de son amour".

Oferim una versió dels primers versos d'aquest poema, I Faray chanzo ans que veinha.l laig tems (Faré una cançó abans que vingui el temps desagradable), i les traduccions en català del ripollès Ramon Alabau (que va fer la primera traducció catalana dels poemes d'aquest poeta nostrat), i altres traduccions en català, parcials algunes vegades, i castellà de Martí de Riquer i en francès d'István Frank:

Faray chanzo ans que veinha.l laig tems,
pus en Tolsa non n'anam tuit essems.
A Deu coman to cant reman de zay:
ploran m'en part, car las domnas am nems.
Tot lo pais, de Salasa tro a Trems,
salv Deus, e plus cel on midom estai.    

Faré jo una cançó abans del mal temps.
Tots plegats marxem al Tolosanès
i encomano a Déu els que aquí romanen:
me’n vaig plorant, car les dames estimo.
Salvi Déu el país, de Tremp a Salses,
i encara més enllà, on s’està ma Dama.

Tot n'o amb mais car ma dona i sai;
qu'el' es mos jois et el' es tot cant ai,
e res no.m am mas leys cui amar suel
ni de mos jorns autra non amarai;
e sai e cre que leis aman morai,
pus a leis platz qu'enaixi m'o acuill.  

Per això m’estimo aquesta contrada,
és la meva joia i tot el que tinc.
Només m’estimo la que he estimat sempre,
i això no canviarà mai mentre visqui.
Crec i sé que l’amaré fins la mort
car a ella li complau que així sia.

Cant a leis plaitz que.m fay tort ni orguil,
sitot m'o vey, conoixer non o vul.
Mas ben conosc tot cant me fai de be:
lo be.l graesc e.l mal, sitot m'en duil.
C'om peitz me fai, can m'esgaran sey oil,
ai tant de yoy que del mal no.m sove.    

Quan em fa greuges o es mostra orgullosa
me n’adono, però no ho vull reconèixer.
Ans reconec tot el bé que ella em fa.
Li agraeixo tant el bé com els danys.
Quan més mal em fa, si els seus ulls em miren
tinc tanta joia que oblido els meus mals.

Non es nuils joys lo desir que m'en ve,
que si.m destreinh, non ay poder de me,
mas sol d'aitan cant tot soletz m'estau
e pes de leis ab lo cor que la ve:
aquell douz pes me sojorn' e.m reve
et ai n'aüt pessan mant bon jornau.        

El meu desig no em procura cap joia,
si em distrec perdo el poder sobre mi.
Només quan estic sol, pensant en ella
amb el cor que la veu, em trobo bé.
Aquest dolç pensament em reconforta
i els somnis m’alleugereixen els dies.

Domna, vos etz manenta de bon lau
e, ses mentir, la gencer c'om mentau;
per qu'eu sofer totz mos mals e deport
que trac per vos soletz e[n] mon cabau,
e n'ai dolor, mas vos estatz süau:
d'aizo m'es vis que faitz alques de tort.           

Senyora, teniu bona anomenada
i, sens mentir, no en conec de més bella.
Això em permet suportar de bon grat
el dany que m’infligiu, tot sol a casa.
Jo estic trist i Vós us trobeu en pau.
És evident que em feu un petit greuge.

Us lausengiers me vol peitz de mort;
[Fals Lausengier mi fan trop p. de m. (C)]
mas no m'en clam, que mout n'ai bon conort
e no.y ay dan, et il fai que vilans.
[Yeu nay lo fays per selhuy quieu am mais (C)]
Ja no s'en lais, que pesaria.m fort:
que este[r] son grat auray joy e deport
[Quar yeu nesper auer ioue depot (C)]
merces midons, a cui baissei las mans.
[Merce (C). baiziey las mans (C)]            

No em planyo que un murmurador em desitgi
pitjor sort que la mort, a mi em conhorta,
no hi trobo cap dany, però ell és un bergant,
i no es cansa malgrat el meu enuig.
Plaers i gaudi em procura ma dama,
ple de gratitud li beso les mans.

Traduccions en francès d'István Frank i en català i castellà de Martí de Riquer del poema de Ponç de la Guàrdia I Faray chanzo ans que veinha.l laig tems(Faré una cançó abans que vingui el temps desagradable): Je ferai une chanson avant l’arrivée de la mauvaise saison, car nous partons tous ensemble vers le Toulousain: Je dir adieu à tous ceux que je laisse ici: je pars en pleurant, car j’aime beaucoup les dames. Dieu garde tout le pays, de Salses jusqu’à Tremp, et sutorut la contrée où ma dame demeure.    Faré una cançó abans que arribi el mal temps, car tots ensems ens n'anem al tolosanès. A Déu encomano tot el que roman aquí; me'n vaig plorant, car amo molt les dames. Tot el país de Salses fins a Tremp, salvi Déu, i més aquell on viu la meva dama.                                 Haré una canción antes que venga el tiempo desagradable, pues todos juntos nos vamos al Tolosanés. A Dios encomiendo todo cuanto queda acá: me voy llorando porque amo mucho las damas. Guarde Dios a todos el país, desde Salses hasta Tremp, y más allí donde está mi señora. Je l’aime d’autant plus, cette contrée, que je sais que ma dame y est. Elle est ma joie et elle est tout ce que je possède. Je n’aime rien au monde sauf celle que j’ai toujours aimée, et jamaix, tant que dureront mes jours, je n’en aimerai une autre. Jes ais bein que je l’aimerai jusqu’à ma mort, puisqu’il lui plaït qu’il en soit ainsi. L'estimo tant aquesta contrada, des que sé que hi viu la meva dama. Ella és la meva alegria i és tot allò que jo posseeixo, no estimo res en aquest món tant com aquella que estimo cada dia i mai n'estimaré una altra mentre visqui; sé i crec que l’estimaré fins que em mori ja que a ella li plau que així sigui. Lo amo más aún [a este país] porque sé en él a mi dama; que ella es mi gozo y ella es todo cuanto tengo; y nada amo sino ella, a quien siempre he amado, y en mis días no amaré a otra; y sé y creo que moriré amándola. Pues a ella le place, así me lo conceda. Losqu’il lui plaît de me faire dur tort ou de m’opposer son orgueil, je le vois bien, mais je en veux pas en rpendre conscience. Mais j’ai conscience de tout ce qu’ell me fait de bien: je lui rends grâce et du bien et du mal, quelque peine que ce mal en fasse. Même quand elle me fait le pire affront, dès que ses yeux me regardent, j’ai tant de joie que j’obluie tout le mal.  Quan a ella li plau fer-me un greuge o de mostrar-se'm orgullosa, me n'adono, però no ho vull reconèixer. Però reconec tot allò que ella em fa de bé: jo li dono les gràcies tant del bé com del mal, malgrat que aquest mal em castigui. Tant és així que quan ella em fa el pitjor mal, quan em miren els seus ulls, sento tanta alegria que me n'oblido. Cuando le agrada ser conmigo injusta y orgullosa, aunque lo veo, no lo quiero reconocer. Pero reconozco todo el bien que me hace: le agradezco tanto el bien como el mal, aunque me duela de ello. Cuando peor me trata, así que me miran sus ojos, tengo tanto gozo que no me acuerdo del daño. Et cependent le désir que j’ai pour elle en me procure aucune joie, car il m’opprime si fortement que je n’ai plus pouvour sur moi-même, sauf quand je suis totu seul, en songeant à elle dans mon coeur qui la voit. Cette douce pensée me réconforte et me réjouit et, dans ces rêveries, j’ai passé bien de belles journées.                   Malgrat tot el desig que sento per ella no em procura cap alegria, car si em distrec, no tinc poder sobre mi mateix, solament quan resto tot sol, entre somnis la veig dins el meu cor: aquell dolç pensament em reconforta i m'alegra i, amb aquestes fantasies, he passat uns bons dies.                                 No constituye ningún gozo el deseo que se apodera de mí, que me oprime de tal modo que no tengo poder sobre mí, sino únicamente cuando estoy solito y pienso en ella con el corazón que la ve: este dulce pensamiento me tranquiliza y me reanima, y pensando en ella he tenido días muy buenos. Madame, vous êtes riche en bonne réputation et, en vérité, vous êtes la plus belle qui soit. C’est pourquoi je supporte de bon gré tous les maux que je soifre pour vous, tout seul dans ma demeure. Je vis dans la douleur et vous, dans la paix. En cel, il me semble, vous avez quelque peu tort. Senyora, vós sou rica i teniu una bona reputació i, sense mentir sou la més bella que conec; és per això que suporto de bon grat tots els mals que pateixo per vós, tot sol a casa meva, jo visc en el dolor i vós en la pau: d’això en dedueixo que em feu un petit greuge.                                 Señora, sois rica en buena fama y, sin mentir, la más gentil que pueda ser mencionada, por lo que soporto con places todos los males que sufro por vos solito en mí mismo, y yo vivo con dolor, pero vos vivís pacíficamente: en esto me parece que sois un poco injusta. Un médisant fait contre moi des intrigues pires que la mort. Je en m’en plains cependant pas, car j’y trouve beaucopu de réconfort. Cvela en me fait nul dommage, mais lui, il agit comme un vilain. Qu’il en s’en lasse pas, car cela m’ennuierait fort, puisque, malgré lui, j’aurai de la joie et du plaisir, grâce à ma dame, dont j’ai baisé les mains. Un maldient 1lança contra mi pitjors intrigues que la mort; però no me'n planyo, car hi trobo molt de reconfort i tot això no em fa cap mal, però ell, ell em turmenta com un villà. Ell no se'n cansa malgrat que això m'enuqa molt, però malgrat ell jo tindré l'alegria i el plaer gràcies a la meva dama, a la qual he besat les mans. Un maldiciente me quiere [hacer algo] pero que la muerte; pero no me quejo, pues tengo buen consuelo, y no hay daño en ello y él procede como villano. Que no se canse, pues me pesaría mucho: porque a pesar suyo tendré gozo y places gracias a mi dama, a quien besé las manos.

El segon encert dins la poesia de Ponç de la Guàrdia, segons Martí de Riquer és que, malgrat "els llocs comuns, no maquen els encerts en l'obra de Ponç de la Guàrdia. El tema dels ulls, gairebé obligat entre els trobadors..., pren certa originalitat en el nostre poeta [versos 29-35]".

István Frank en remarca que en aquesta poema "il semble qu'il a reçu de la dame, dans l'entre-temps, un nouveau gage d'affection qui a resserré les liens qui l'attachent à elle (traducció ???)"

Trobem aquesta figura literària en Plus ai de talan que no soill (Jo desitjo, més que habitualment). Oferim la primera traducció catalana d'aquest poema feta per Ramon Alabau, el troset traduït per Martí de Riquer, a més de la traducció francesa de Frank:

Plus ai de talan que no soill
cvom pogues far ausir chantan
co.m ten Amotr en son coman
e con fai de me so que.l plai,
qu’era fa chantar aitan be
ab lo laç tenps et ab la gran freidor
com degra far lai el tenps de pascor.   

                              

Tinc més ganes que de costum
de fer-vos sentir tot cantant
com em té l’amor dominat
i com de mi fa el que li plau.
És el seu desig que jo canti
ara amb aquest mal temps i gran fredor,
tan bé com ho faig a la primavera.         

                              

On plus vau, plus amb e plus voill
ab fins cor e de bon talan
la bela qe.m compret baisan:
era l’am tan qu’eu no puesc mai
e non sai per qe me deve;
que can li plaç qe-m fai ben ni honor
et eu l’am mais; no sai co s’es d’amor.   

                                                             

Quan més va, més vull i desitjo,
amb cor fidel i ferm desig,
la bella que em comprà amb un bes.
L’estimo tant que res no puc
i no comprenc el que m’ocorre.
Quan li plau de fer-me béns i honors
l’estimo més, però no sé el que és l’amor.                                                                       

                              

E cant me fai senblant l’orgoill,
ges d’amor no.s baissa per tan;
anç es vers, e no.m torn a dan,
ma domna, q’eu nous posc ni.us sai
desamar, per neguna re;
ni voill esser en luec d’enperador
per qu’eu de vos vires mon cor aillor. 

                              

Quan em mira plena d’orgull
el meu sentiment no declina;
la veritat – i no és cap dany –
Dama meva, no puc ni sé
deixar d’amar, per res al món:
no cobejo el lloc de l’Emperador
si per això he d’allunyar el cor de vós.                                                                           

                              

Ja non serion las mei oill d’esgardar leis ni.l seu semblan,
neis si duirava jorn un an,
tant m’es bel tot can diç ni fai
que de nul maltrag no.m sove;
que sei bel oill e sa fresca color
m’alumna cor en gaug et en dousor.         

                                                             

Els meus ulls mai no es cansarien
de mirar la seva aparença,
ni que un jorn durés com un any.
Em plau tot el que diu i fa,
i no recordo cap turment,
car els seus bells ulls i el seu fresc color
el cor inflamen de gaudi i dolcesa.       

                              

Lo maltrag don eu plus mi doill
es car ades no.l son denan;
e si la vei pro en pensan,
qe’ls oils del cor teng ades lai,
mas lo desir es sai ab me,
et m’agra mort loncs tenps a de dolor
se.l douç baisar nos fos qui m’en socor. 

El turment que més mal em fa
és no veure-la ben a prop;
la tinc però sempre a l’esperit,
la veig sempre amb els ulls del cor.
El desig resta viu en mi,
i m’hagués mort ja fa temps de dolor
sense el seu tendre bes que m’és socors.

                                                             

El turment del que més em dolc és perquè no li sóc sempre davant; i si prou la veig en el pensament, car els ulls del cor tinc sempre allí; i el dolor m'hauria mort fa ja molt de temps si no fos la dolça besada, que em socorre.                                                           

                              

Li jauzengier son d’un escuelh
ab aquels que van devinan
l’autrui joy ete es enuetz gran
quar ja.ls pros s’en meton en play;
ete on mais val, meyns hi cove,
quar aver deu de si mezeys paor
selh que d’autruy ditz enuetz ni folhor. 

                              

Els murmuradors i els que escruten
el goig dels altres són pastats,
i són desplaents quan ho fa
fins i tot la gent de noblesa.
Quan més enlaire menys convé,
puix que la mateixa fi haurà de témer
aquell que escampa arreu maledicències.                                                                             

                              

Traducció en francès d'István Frank del poema de Ponç de la Guàrdia Plus ai de talan que no soill (Jo desitjo, més que habitualment): J’ai envie, plus que d’habitude, de faire entendre en chantant comment Amour me tient dans son pouvoir et comment ilt fait de moi tout ce qu’il lui plaît. Voici qu’il me fait chanter, maintenant, par la mauvise saison et par ce temps froid, comme si l’on était à l’époque du printemps. Plus le temps pase, plus j’aime et plus he désire, d’un coeur fidèle et d’un désir loyal, la belle qui m’a acquis en m’embrassant. A présent, je l’aime tellement que je n’y puis plus rien et je en comprends pas ce qui m’arrive. Lorsqu’il lui plaît de me faire de l’honneur et du bien, je l’aime encore davantage; mais je en comprends pas ce qu’est l’amour. Et quand elle me montre une mine orgueilleuse, mon amour en fléchit pas pour autant. La vérite, au contraire, - ete je en tiens pas cela pour un dommage, -c’est, madame, que je en peux point en pas vous aimer, pour rien au monde. Je en voudrais pas être à la place d’un empereur, si je devais détourner mon coeur de vous. Jamais mes yeus se lasseraient de la regarder, même si chaque journée devait durer un an. Tant me plaît tout ce qu’elle dit ete tout ce qu’elle fait que je n’ai conscience d’aucun tourment. Car ses beaux yeux et sa frâicher couleur enflamment mon coeur d’un douce joie. Le tourment dont je souffre le plus, c’est que je en suis pas toujours auprès d’elle. Et cependant je la vois si souvent dans ma pensée, car je tourne les yeux de mon coeur constamment de con côté. Mais le désir reste ici, en moi. Ce désir m’aurait tué, il a longtemps déjà, de douleur, si je n’avais pas eu le doux baiser qui me soutient. Tous le médisants sont de la même race, et ceux qui scrutent la joie des autres. Il est fort déplaisant qu’ils attirent dans leur parti même les gens de noblesse. Pourtant, plus on est élevé en dignité, moins il convient de médire. Celui-là doit craindre pour lui-même qui dit des autres des choses désagréables ou insencées.

Un altre encert dins la poesia de Ponç de la Guàrdia, segons Martí de Riquer és que en uns "quants versos abans s'ha referit a la bela que.m compret baisan (la bella que em comprà besant-me) [vers 10], expressió en la qual cal veure un record de les cerimònies de prestació de vassallatge, ací acomodada, com és normal a la lírica cortesana, a les situacions amoroses".

Riquer remarca que en l'obra de Ponç de la Guàrdia hi ha agradables versos, com quan l'altivesa feudal de la dama és graciosament descrita a Totz tems, de tota fazenda (Sempre i en tot afer) [versos 17-24], o quan en el mateix poema, després d'exagerar les crueltats de la dama, afirma al final d'aquesta composició [versos 49-52] que "mai ha vist catalanes mes lloables i més gracioses".

István Frank creu que "nous a paru se rapporter à la trahison du confident: jamais plus, dit le poète, il ne croira à ce qu'on lui dit, à qu'il n'a pas vu, de ses yeux".

Oferim la traducció al català de Ramon Alabau, amb uns versets traduïts per Martí de Riquer, i també la traducció francesa d'István Frank:

Totz tems, de tota fazenda
-si be.m so enamoratz-
creirai [ mos vuyls], zo sapchatz,
meils c’autre, com que m’en prenda.
Et vi ja mantas sazos
que zo que viron mey vuyl
me feira descreir’ Amors:
gardatz si.n crezer’ autors.                     

        

En tot temps i tot quefer
- pugui estar enamorat –
creuré als meus ulls, no ho dubteu,
i a cap altre testimoni.
Moltes vegades jo creia
que l’amor desmentiria
el que els ulls havien vist:
mireu si puc refiar-me’n.

                                                                           

                              

A, las, be.m cuit que m’o venda
Amors, s’anc m’ac bel solatz:
que.l mal que ara s’encenda;
qu’era.m ve plus angoixos
que no soill, e plus m’en duil.
Eu en sofre las dolors
et a leis non es honors.                             

                                                             

Pago cara l’alegria,
ai, si l’amor me n'atorga.
Mon mal s’inflama de nou
i em trobo més angoixat,
molt més turmentat que mai.
Sofreixo tota la pena,
i ella no hi dóna valor.                             

                              

A lui non es ops c’aprenda
a mentir, que sap n’assatz;
et es n’om ben enganatz,
c’angel que del cel dexenda
par, tant a simplas fayzos.
Mas en leis a tant d’orguil
qu’eu non sai gaire pejors
per qui n’a semblantz trachors.               

                              

No cal que aprengui a mentir,
ella en sap ja com ningú;
a tots ens té enganyats
car sembla un àngel del cel,
tan senzilla és en els fets.
Però ella té tant d’orgull
que no en conec de pitjors
pel qui té enemics semblants.                   

                                                             

A ella no li cal aprendre a mentir, perquè en sap prou; i un hom fàcilment n'és enganyat, car sembla un àngel que davalli del cel, tan senzilles són les seves faiçons. Però hi ha en ella tant d'orgull que jo no conec altre de pitjor per al qui tingui enemics semblants.

                              

Cant ai cor c’ap leis contenda
e remir sas grans beutatz.
aixi son apoderatz-
non ay poder que.m defenda.
Mort m’a, tant es bel’ e pros,
c’aixi.m te. que no m’en tuil,
e.l grans bes e las lauzors
c’ades n’aug dir als plusors.                   

                              

Quan el cor gosa afrontar-la
i mirar sa gran bellesa,
em quedo ben subjugat,
sense forces per defendre’m.
Bella i cortesa, m’ha occit,
i així em reté captivat
per tot el bé i les lloances
que arreu d’ella sento dir.                       

                              

Si trobes de leis emenda,
be-m fora voutz e viratz;
mas morir pusc desamatz.
ja non er c’ad autra.m renda.
Domna, no.m partrai de vos,
ans estarai, si com suil:
aixi, entre gaugz e plors,
atendrai vostre socors.                               

Si arreu pogués consolar-me
ja me n'hauria apartat,
però sense amor puc morir
i no n’amaré cap d’altra.
Dama, jo no us deixaré:
romandré, com sempre he fet,
entre plors i riallades
esperant vostre socors.                               

                              

A ma chanzo man c’atenda
tot dreit vas On-tot-mi platz;
qu’en lei vei tantas beutatz,
ben par qu’en bon pretz entenda.
Deus la manteinha mest nos,
que ben parl’ e gent acuil,
per qu’esaut sobre.ls milors
sos rcis pretz auzitz e sors.                   

                              

Vull que aquesta cançó arribi,
sens falta, a On-tot-mi-platz,
en qui veig tanta bellesa
que és senyal de cortesia.
Déu la tingui entre nosaltres
parlant bé i acollint gent;
els seus mèrits tan preuats
destaquen sobre els millors.                     

                              

Si pretz s’abaissa mest nos,
las domnas no.n an tort nuil,
c’anc om no las vi meillors
Catalanas, ni genzors.                                 

I si el valor periclita,
les dames no heu de culpar,
no he vist catalanes millors
ni tampoc de més gentils.

                                                             

Si el mèrit degenera entre nosaltres, les dames no en tenen cap culpa, car mai hom no va veure catalanes millors ni més gentils.                                                                             

                              

Mas de bon pretz te.l capduill
midons, per que sas lauzors
son aut sobre las meillors.                       

                              

Ans els mèrits de ma dama
cap les supera, i eleva
sobre totes son bon nom.                             

                              

Traducció en francès d'István Frank  i la traducció, parcial, en català de Martí de Riquer del poema de Ponç de la Guàrdia Totz tems, de tota fazenda (Tinc més ganes que de costum): Toujours et en toute affaire, même si je suis amoureaux et quoiqu’il m’arrive, je croirai à mes yexu plus qu’à n’importe quel témoin, schez-le. Mainte fois je croyais qu’Amour aurait démenti ce que mes yeux avaient vu: voyez si je me fierai à des témoins.   Hélas, je vois qu’Amour me fait payer cher la gaîté, si jamais il m’en accordé; mon mal, qui était déjà passé, semble s’enflammer à nouveau. Me voilà à présent plus angoissé et plus tourmenté que jamais. Je dois endurer toutes les peines et à elle, cela en fait point honneur.  Elle n’as pas besoin d’apprendre à mentir, elle en sait déjà trops: on s’y trompe facilment, car ella paraît un ange descendu du ciel, tant elle est simpel dans ses manières. mais elle est en réalité si pleine d’orgueil que je en saurais en trouver de pires.       A ella no li cal aprendre a mentir, perquè en sap prou; i un hom fàcilment n'és enganyat, car sembla un àngel que davalli del cel, tan senzilles són les seves faiçons. Però hi ha en ella tant d'orgull que jo no conec altre de pitjor per al qui tingui enemics semblants. Quan j’ai suffisamment de courage pour l’affronter et que je contemple sa beauté éclatante, j’en suis tellement subjugué que je n’ai plus le pouvoir de me défendre. Elle m’a tué, tant elle est belle et courtoise. Elle-même et tout le bien ete les lounges que j’entends toujours conter d’elle par tout le monde m’on si fortement attaché que je en puis plus me libérer.   Si je puvais me consoler ailleurs, je me serais bien séparé et détourné d’elle; mais, sans son amour, je risque de mourir. Jamais je en me rendrai auprès d’une autre. je en vous quitterai pas, madame, je resterai plutôt, comme de coutume, entre joies et pleurs, à attendre votre bon secours.   Je veus que ma chason d’en aille tout droit vers On-tot-mi platz, en qui je vois tant de vertus réunies, qui montrent bien qu’elle est épirse de courtoise. Plût à Dieu de la garder parmi nous! Elle a la parole agréable et l’accueil gracieux et c’est pourquoi j’exalte ses mérites riches et éléves par dessus ceux des meilleures.         Si mérite périclite parmi nous, la faute n’en incombe aucunement aux dames, car jamais on en vit de Catalanes plus loudables et plus gracieuses.  Si el mèrit degenera entre nosaltres, les dames no en tenen cap culpa, car mai hom no va veure catalanes millors ni més gentils. Mais, entre toures, c’est ma dame qui a la primauté des mérites et sa réputation s’élève au-dessus de celle des meilleures.

Ponç de la Guàrdia, segons Martí de Riquer, "segurament amb anterioritat a Peire Vidal, havia escrit, referint-se a la seva dama, una cançó d'enyorança", De chantar dei aver talan (Jo desitjo fer una cançó), un tema poètic molt preuat pels trobadors,  "l'expression de la joie que ressent l'auteur aux débuts d'un nouvel amour (l'expressió de la alegria de l'autor al començament d'un nou amor)", de la qual cal destacar els versos 22-28, dels que oferim la traducció  en català de Martí de Riquer.

Oferim igualment, com fins ara, en tots els poemes de Ponç de la Guàrdia que presentem, la traducció catalana del poeta i traductor ripollès Ramon Alabau i la francesa de l'estudiós István Frank dels versos en llengua d'oc del trobador de Les Lloses.

De chantar dei aver talan
per joi de lei que vol ma conoisensa;
d’ades dei voler de mon chan
sia volgutz et auzitz en Proensa,
que ben conosc c’a las donas agensa.
Et ai n’en mon cor joi tan gran,
per que jauzen chantarai darenan.          

Tinc ganes de fer una cançó
per plaure aquella que vol l’homenatge;
m’agrada veure que el meu cant
és acollit i escoltat a Provença,
car jo sé que sol complaure les dames.
Això m’omple el cor d’alegria
i cantaré en el futur tot joiós.

Per honor ai sufert afan
... ... ... ...
c’om en re no pot aver dan
pos gent onratz n’es, a ma conoisensa;
qu’ieu ai tant aut pojada m’entendensa
que m’es grans honors, com qu.m n’an,
quar sufer qu’ieu s’amor li deman.        

                              

Per honor he sofert turments,
....
cap cosa no em pot causar danys,
a fe meva, si en trec un gran honor;
el dec a la dama escollida
i em complau que, passi el que passi,
accepti que el seu amor li demani.       

                              

Per so l’am ieu per bona fe,
de mon poder, si Deu me benezia.
E l’amor durara.m jase,
pos a vos platz que.us amb, ma bel’ amia.
Amiga us clam: Dieus vueilla que vers sia!
Don’, amigua m’es vos, so cre,
pos tot joi me das qu’ieu ai ab me.      

L’estimo doncs sincerament,
sens defallir, i que Déu em beneeixi.
El meu amor durarà sempre
car us plau que us estimi, bella amiga.
Amiga us dic. Déu vulgui que així sia.
Dama, vós sou la meva amiga,
car de vós prové tot el goig que tinc.                                                                              

                              

Qui la.m metau, tal joi m’en ve,
mos amiex es totz hom que re m’en dia,
e vueill i’en ins en mon cor be
mas no l[i] aus mostrar meillor partia,
ans faue semblan que d’autre joc me ria.
E s’ieu de parlar me refre,
lai tenc lo cor on n’aug retraire re:  

                                                                                                            

Quan me l’esmenten tinc tant goig
que és amic meu tot aquell que me’n parla,
i dins el cor l’estimo tant
que no goso dir-li majors elogis,
ans faig veure que ric per altres jocs.
I si de parlar jo em retinc,
tinc el cor allà on en sento parlar.    

Si algú me l'esmenta, em ve tal goig que esdevé amic meu tot aquell que res me'n digui, i dintre el meu cor l'estimo tant que no goso manifestar-li un elogi major, ans faig semblant que somric per un altre goig. I encara que m'abstingui d'enraonar, el meu cor és allà on en sento parlar.                                                  

                              

Ab lei, que m’a fag tant d’onor
que bon m’en es lo parlar e.l dezire,
e bon quan pens de sa valor;
e quan la vei, meillor qu’ieu no sai dire,
qu’ieu soi plus bels quan sa beutat remire.
E car ja tenc mos hueils aillor,
per trop temer ho fauc e per paor.        

                              

Em complau sentir parlar d’ella,
que a mi em fa tant honor, i desitjar-la,
i pensar en tot el seu valor;
i quan la veig, només sabria dir
que miro sa noblesa i sóc més noble.
I si desvio d’ella els ulls
és per temor excessiu o timidesa.          

                              

Tostems m’aun fait lauzenjador
mal et envei, Damidieus los azire!
Trops n’i a mals, mas un pejor:
c’aisel me vol de tot en tot ausire.
Mas bon conort n’ai, quan be m’o consire,
c’anc per lauzengiers bon’ amor
no vim faillir. Mas no rema en lor.      

                              

Els murmuradors m’han causat
sempre enuig i mal, Déu els maleeixi!
N'hi ha de dolents, però un de pitjor:
aquest vol francament treure’m la vida.
No perdo el coratge, si ho penso bé,
car l’amor fidel mai fracassa
pels murmuris. No hi tenen res a fer.  

                              

Traducció en francès d'István Frank del poema de Ponç de la Guàrdia De chantar dei aver talan (Tinc ganes de fer una cançó): J’ai envie de faire une chanson, pour la joie de celle que veut accepter mon hommage. Je suis toutjours heureux de voi mes chanson se faire accueillir et entendre en Provence, car je sais qu’elles plaisent aux dames. Et cela me donne una telle joie dans mon coeur que je chanterai doránavant tout joyeux. C’est à mon bonheur que j’ai soufrrert des tourments... [lacune]... nulle chose en peut tourner à mon dommage, me semble-t-il, du moment que j’en retire un grand honneur. C’est que j’ai chosii pour object de mon amour una dame de si haute noblese qu’elle me fait honneur, quoiqu’il m’advienne, par le seul fait qu’ell accpete que de la requière d’amour. Je l’aime donc, très sincèrement, de tout mon pouvoir, ainsi me bènisse Dieu! Et mon amour durera toujours, puisqu’il vous plaït que je vous aime, ma belle amie. Je vous appelll "mon amie": plût à Dieu que cela fût vrai! Dame, vous êtes vraiment mon amie, je crois, pusique vous me donnez toute la joie que je possède. Lorsque’on me parle d’elle, j’éprouve une tella joie que j’accueille comme un ami quinconque me dit un mot d’elle, et que j’ai pour lui une affection cordiale. Mais je n’ose pas lui en dire davantage: je fais plutôt comme si je riais d’autre chose, d’une plaisanterie. Et même si je me garde d’en parler, mon coeur est attiré vers l’endroit où je entends conter d’elle. Mon coeur est auprès de celle qui m’a fait tant d’honneur que j’ai plaisir à entednre parler d’elle et à la désirer, et à songer à sa valeur; et quan je le vois, j’ai plus de plaisir que je en sauraris le dire. Je suis plus noble moi-même quan je contemple sa noblesse. Et s’il m’arrive de détourner mes yeux d’elle, ce n’est que par une crainte excessive et par timidité. Les médisants m’ont toujours causé dépit et ennui; que Dieu les maudisse! I y en a beaucopu de méchants, mais il y a un, surtout, qui est le pire de tous: celui-là me veut franchement tuer. Mais il en fait que m`encourager, si j’y réchéchis bien, car jamais on n’a vu que l’amour fidèle ait échoué par l’oeuvre des médisants. Ils n’y peuvent rien.

A pesar de destacar aquests tres poemes concrets, com fa Martí de Riquer, crec que cal fer un esforç i intentar divulgar tots els poemes del trobador ripollès Ponç de la Guàrdia. La seva condició de poeta poc valorat no ens ha de fer perdre que estem davant el poeta trobadoresc ripollès del que conservem més obra.

La composició es Ben dreitz qu'ieu fassa ueimai (És just que faci una cançó), d'atribució dubtosa fins que l'estudi István Frank va afirmar la pertinença de l'autoria, seria la segona en l'ordenació feta per aquesta estudiós, després de De chantar dei aver talan (Jo desitjo fer una cançó). En ella l'estudiós hongarofrancès hi veu una expressió de l'estat d'ànim de poeta, al que l'amor li procure alegries cada cop més perfectes "mais, pour l'instant, le poète n'osse pas lui avouer ses sentiments, il attend encoe le jour propice".

Acompanyem el poema amb la traducció al català de Ramon Alabau i, en francès, de Frank:

Ben es dreitz qu’ieu fassa ueimai
un vers, depos talan m’en ve;
c’ades deu hom far bon essai
et a mi eschai e cove
que chan mais que faire on sueill;
quar l’amor en cui ieu enten
meillur’ et enansa quec jorn.                  

                              

És prou just que jo faci un vers
si em vénen les ganes de fer-ne;
cal sempre assajar de fer el bé
i a mi ara em convé cantar
molt més del que acostumo a fer;
car l’amor que jo sento avança
i es perfecciona dia a dia.                      

                              

Aman viu et aman morrai:
c’ab bon cor et ab bona fe
amb la meillor dona qu’ieu sai
e la plus bela c’anc Dieus fe;
e dezir la tant e la vueill
que be.us puesc plevir, e no.n men,
qu’anc ab leis non aigui larc jorn.      

Visc amant i amant moriré:
dic, amb bon cor i amb bona fe,
que no conec dona millor
de totes les que Déu ha fet;
Tant la desitjo i tant la vull,
que us puc afirmar, sens mentida,
que vora seu el temps m’és curt.          

                              

Ai Dieus, e cora la veirai?
C’om non pot aver, qui la ve,
ira ni consir ni esmai;
e sel c’o a no sembla me,
qu’ieu quan la vei de re no.m dueill.
Pero non l’aus dir mon talen,
mais enquar aten aquel jorn.                    

Ai Déu meu, i quan la veuré?
Vora seu hom no pot tenir
tristesa, ira o afliccions.
Qui es troba trist no se m’assembla,
car quan la veig no em plany de res.
Ans no goso dir el meu amor,
anhelo encara aquest gran dia.                

                              

D’aquesta don Dieus joi verai,
c’autre joi s’ela.n mi fai,
ho ja no.n aurai d’autra re,
c’autre joi lo cor no m’acueill.
E s’aquest joi me fai jauzen,
jamais non puesc aver mal jorn.              

                              

Que Déu m’atorgui aquesta joia,
no n’he demanat mai cap d’altra;
només em val la que ve d’ella,
cap d’altra no entrarà al meu cor.
Si aquesta joia em fa gaudir,
cap jorn no pot ser-me malèvol.              

                              

Ai Dieus, qual meravilla ai
quar ja hom d’amar si recre!
Que neus cel a qui peitz en vai
-sivals l’en eschai tan de be
que n’es francx e n’a meins d’ergueill-
en vol meils far e plus sovern
so don pretz guazanha quec jorn.            

                              

Ai Déu meu, em costa de creure
que hom pugui renunciar a estimar.
Àdhuc a qui li va pitjor
en podrà treure l’avantatge
de ser més afable i cortès.
I si esforçarà, tant com pugui,
per tenir l’estima de tots.                    

                              

Be.m vai si a ma dona plai
que de mi l’aus clamar merce;
c’ab aitan soi ricx per jamai,
e ja no l’en mentrai de re.
E s’ieu ja.m part de leis ni.m tueill,
ja Dieus no.m lais a mon viven
de fin’amor jauzir un jorn!                      

        

Em plau que ma dama em permeti
la gosadia d’implorar-la;
això fa que pugui enriquir-
Si jo me’n separo i la deixo,
que Déu no em deixi, mentre visqui,
gaudir de l’amor ni un sol dia.

                                                                           

                              

Lauzengiers m’aun fait maint esglai,
mas un sai, don plus mi sove,
qui per me lauzengers se fai;
e ja no.n jauzira, so cre.
Digua.m n’om un, e tragua.m l’ueill,
cui anc en prezes ben ni gen
de dir lauzenjas sol un jorn!                  

                              

Els murmuradors m’han colpit
i m’entristeix que n’hi hagi un
que si se n’ha fet és per mi.
I no crec que això el satisfaci.
Que em treguin els ulls si n’hi ha un
que hagi tret profit d’intrigar
amb rumors ni que fos un dia.                  

                              

Ja negus no s’en gart de me
-neus sel’a qui ieu pens e vueill-
qu’ieu fas’ aital descauzimen
que ja.m torn lauzenger un jorn.            

                              

Ningú no temi, ni la Dama
que encén mes somnis i desigs,
que la grolleria conegui
de fer-me murmurador un dia.

                              

Traducció en francès d'István Frank del poema de Ponç de la Guàrdia Ben dreitz qu'ieu fassa ueimai (És just que faci una cançó): Il est bien juste que je fasse un vers, puisque l’envie me prend d’en faire un. On doit toujours s’effocer de faire le bien. Il convient donc que je chante, plus que d’habitude, car l’amour que je ressens s’améliore et progresse chaque jour. Je vis en aimant et j’aimerai jusqu’à ma mort. J’aime, d’un coeur fidèle ete d’une foi entière, la meilleure dame que je connaisse, la plus velle que Dieu ait jamais créée. J’ai poru elle un tel désir -je vous l’affirme et je en mens point- qu’auprès d’elle jamais je n’eus une journée trop longue. Mon Dieu, quand la verrai-le? En la voyant, personne en peut être rtiste ou affligé. Celui qui l’est en me ressemble poin, car moi quand je la vois, je en me plains de rine. Je n’ose cependant lui réléver mes sentiments, je préfère attendre encore ce grand jour. Que Dieu m’accorde la vraie joie de cette dame: jamais je en lui ai demandé d’autre joie. Je l’obtiendrai, cette joie, si elle veut me la donner, ou jamais je neme réjouirai, car aucune autre joie en peut pénétrer dans mon coeur. Et si je puis être joyeux de cete joie, jamais plus je en saurai avoir une mauvise journée. Mon Dieu, je m’etonne que l’on puisse renoncer à aimer. Même celui que l’amour rend le plus malhereux en retire au moins l’avantage de devenir plus courtois ete plus affable, celui, là même s’efforcera de faire de son mieux, et le plus siuvent possible, ce qui lui procure l’estime de tous, tous les jours. Je suis heureux quan ma dame perm,et que j’ose implorer sa pitié. Cela me suffit pour m’enrichir à jamais ete je en la tromperai jamais à ce sujet. Et si jamais je me sépare d’elle ey que je l’abandone, que Dieu en me laisse plus jouir, tant que je vis, d’un amour fidèle, fût-ce pour une seule jorunée! Le mèdisant m’ont fait bien des peines; mais j’en connais un, ete celui-là me pèse sur le coeur: c’est pour moi qu’il se fait médisant. Jamais il en s’en réjouira, à ce que je crois. Que l’on m’arrache les yeux si l’on peut m’en citer un, des ces médisants, à qui cela ait jamais procué honneur d’acoir intrigué, même un seul jour! Personne n’a à craindre -mème pas celle à qui je songe et que je désire- que je puisse jamais commettre la grossièreté de me faire médisant un jour.

Les següents composicions en l'ordenació de Frank són les ja presentades I Faray chanzo ans que veinha.l laig tems (Faré una cançó abans que vingui el temps desagradable), seguida per Plus ai de talan que no soill (Jo desitjo, més que habitualment). La cinquena poesia es Tant soi apessatz (Estic agobiat de preocupacions). Segons István Frank va obrir una nova etapa en la vida sentimental del poeta, per la seva relació amb On-tot-mi-platz [Marquesa de Cabrera], ja que "il est loin dèjà des débuts heureux de son amour [que resta patent en les cançons De chantar i Ben dreitz] (traducció ???)" , però resulta una poesia, lluny ja el començament venturós del seus amors, "passablement froide, où les hommages obligatoires son agrémentés par de l'ironie (passablement freda, on els homenatges obligatoris son adornats per la ironia)". Acompanyem també el poema amb la traducció en Ramon Alabau i, en francès, de Frank:

Tant soi apessatz
et en gran esmai,
que ben cre e sai
que no.m plagr’oguan
solatz ni deport ni chan.
Mas On-tot.mi-platz
vol qu’ieu chan, et es mi gen
que fassa son mandamen.                              

                              

Molt adolorit
i ple d’inquietud,
ben bé prou que sé
que al llarg d’aquest any
no em plaïen jocs ni cants.
Ans On-tot-mi-platz
espera el meu cant i em plau
de cedir al seu manament.                         

                              

Qu’esties nuill solatz
no gran joi non ai.
De trop peitz me vai
que no fes antan.
E s’aisi.m vauc meilluran,
fora.m meils assatz
que fos mortz ab cor jauzen
que s’ara viu malamen.                                

Car si no és així
no tinc complaença,
i em trobo pitjor
que tot l’any passat.
I si aquest fet em millora,
jo preferiria
morir amb el cor ben alegre
que malviure amb enyorança.                      

                              

Süau et em patz
viu, e[n] meins d’esglai,
sel que per assai
am’ e non ges tan
qu’en puesca morir aman.
Mas tant enlassatz
mi soi ieu joguan, rizen,
c’ueimais non puesc aver sen.                  

Ben tranquil i en pau
viu, i sens neguit,
qui té el goig d’amar,
però mai fins el punt
de poder morir estimant.
I amb el dolç parany
de les seves riallades
i jocs, he perdut el seny.                        

                              

Que las grans beutatz
e.l cors cueind’e gai
e.l ric pretz verai
e la valor gran
c’a midons, qu’ieu dupt’e blan,
m’an[n] mes en tal latz
don molt dur trebail aten
si no me val chauzimen.                              

                              

Car la gran bellesa,
encant, alegria,
bon nom i valor
de la meva dama
que jo serveixo, em captiven
i em són ferms lligams
que em fan témer grans turments
si ella no em dóna clemència.                  

                              

Tant hi fui onratz
que.l coven mi plai
-sitot no m’estrai-
que.m fes en baizan.
Del bel mensongier semblan
es mos cors pagatz,
c’aisi m’o dis avinen
que ver me par quan me men.                      

                              

El bes que em donà
la dama m’honora,
record que m’alegra
però no m’allibera.
Es troba el cor ben pagat
àdhuc amb mentides.
Ella me les diu tan bé
que me la crec quan menteix.                    

                              

Mas molt soi iratz
e marritz d’un plai
en que nos, de sai.
avem pres gran dan
en la comtessa prezan,
dona de Burlatz,
que perdem, so m’es parven,
si Dieus encar no la.ns ren.                    

                              

Estic capficat
i força entristit
per un fet d’aquí.
Hem pres un gran dany:
perdrem la dama comtessa,
Dona de Burlatz,
d’això jo no en tinc cap dubte,
si el bon Déu no ens la retorna.           

                              

Mas nos avem conort gran
en On-tot-mi platz,
que sel que la ve soven
non pot aver marrimen.                                

                              

Trobem gran conhort
en On-tot-mi-platz.
Aquell que la veu sovint
no pot estar adolorit.                                

                              

Traducció en francès d'István Frank del poema de Ponç de la Guàrdia Tant soi apessatz (Estic agobiat de preocupacions) Je suis tant accablé de soucis ete de préoccupationms que je sais bien que ni yeux ni divertissements ni chansons en m’auraient point plu cette année. Mais On-tot-mi-platz veut que je chante et il me plaît d’obéir à ses ordres. Autrement je n’ai nulle gaîte ni joie pargaite. Je me trouve bine pis que l’année passée. Et si c’est ainsi que mon sort s’améliore, il m’eût bien mieux valu mourir le coeur joyeaux que de vivre, comme à présent, dans le malheur. Celui-là a une vie tranquille et paisible et il endure moins de tourments qui n’aime que pour tenter sa chance ete non pas au point d’en mourir. Mais moi, je me suis laissé enchaîner, entre yeux eteb plaisanteries, et à présent j’y ai perdu tout bon sens. Car la grande beauté, la grâce ete la gaîte et l’excellente réputation et la grande noblesses que possède ma dame -dont je suis le serviteur respectueux- m’ont mis dans des liens qui me font craindre bien de grands tourments si la clémence de ma dame ne me secourt pas. La gage qu’ell me donna en m’embrassant me fit un tel honneur que son souvenir me réjouit, bien qu’il en me délivre pas de mes maux. Mon coeur se contente du charme mensonger de ma dame; elle me les dit si gentiment que ses mensonges me paraissent de la vérité. Je suis fort attristé et chagriné d’una affaire dans laquelle nous autres, de ce pays, avons subi un grans dommage, au sujet de l’aimable dame comtesse de Burlats, que nous perdons, ce me semble, si Dieu me nous la rend pas. Nous trouvons beaucoup de réconfort en la personne d’ On-tot-mi-platz, car celui qui la voit souvent en peut pas être attristé.

La següent cançó del cicle dedicada a On-tot-mi-platz [Marquesa de Cabrera], segons István Frank, és Mandat m'es que no.m recreia (On em demano no renunciar), una cançó feta a demanda dels seus amics, on ell expressa un argument d'un gènere nou dins de la dialèctica amorosa: "qui accepte son échec mais qui ne se résigne pas au succès d'autrui personne, ne saura jamais aimer la dame avec une fidelité semblable à la sienne" (qui accepta el seu fracàs però no es resigna a l'èxit d'una altre persona ...).

Acompanyem igualment el poema amb la traducció en català de Ramon Alabau i, en francès, de l'estudiós István Frank:

Mandat m’es que no.m recreia
de cantar ni de solatz;
e quar plus soven no fatz
chansons, m’o tenon a mal
sill a cui chans e deports abelis;
et a grat de sos amis
deu hom far, com que l’en prendra.        

                              

Se’m demana que no pari
de cantar ni de gaudir,
i tots a qui els agraden
les meves cançons es planyen
si jo no en composo massa sovint;
i, passi el que passi, sempre
cal complaure als bons amics.                 

                              

Tota corteza fazenda,
solatz, chant e joc e ris,
mou ben d’Amor, so m’es vis.
Quén tot pretz ajud’ e val
Amors trop mais d’autra re, so sapchatz;
et ades n’es hom coitatz
de far so que ben esteia.                          

                              

Tot acte cortès, cançó,
alegria, joc o joia,
ve de l’amor, prou que ho sé.
I és un mèrit de l’amor
ajudar més que res, ho heu de saber.
És per això que volem
fer sempre el que és adequat.                  

                              

Don’, en cui pretz senhoreia,
ab bel cors plen de bontatz,
complit de tottas beutatz-
ieu muer, mas a vos non cal.
Pero nuils hom, d’aiso.m fauc ben devis,
nous er mais de cor tan fis:
d’aiso nous sai pas esmenda.                    

                              

Dama, que excel·liu en mèrits
amb el cor ple de bondat
i més bella que cap d’altra,
em mor i poc us afecta.
N’estic segur, amb un cor tan fidel,
ningú no us estimarà:
no podeu pas contradir-ho.                        

                              

Non es nuill jorn no.m essenda
dezir de lei don laguis;
tal talent ai que la vis
c’un gran gaug complit, coral
m’es quan la vei e mais re tan no.m platz;
car non pot esser iratz
nuils hom lo jorn que la veia.                

                              

No hi ha jorn que no m’inflami
de desig per qui llangueixo;
la vull veure i qual la veig
sento una joia completa,
i no hi ha res al món que em plagui tant.
Car la tristor no coneix
aquell que l’ha pogut veure.                   

                              

Lo dezirier e l’enveia
que.m ve de leis par foudatz;
c’aisi.m soi enamoratz
que on consir de ren al.
Merce vos clam, bela don’ ap clar vis,
qu’ieu non ai, tan soi conquis,
poder qu’estiers m’en defenda.                

                              

El desig que en mi desvetlla
em recorda la follia,
car jo estic enamorat
i no puc pensar en res més.
M’heu conquerit i us demano clemència,
bella dama de pell pàl·lida:
no tinc cap altra defensa.                        

                              

Sel que ma chanso aprenda
-sia loindas ho vezis-
prec que la chant el païs
al bel cors, delin reial,
gai e cortes de mon On-tot-mi-platz.
qu’en lei es bos pretz prezatz
e cascuns lo li autreia.                            

                              

A qui aprengui la cançó
- sigui prop o sigui lluny -
li suplico que la canti
al bon cor, d’estirp reial,
de l’alegre i cortesa On-tot-mi-platz.
És dama de gran valor
i tothom ho reconeix.

                                                                            

Traducció en francès d'István Frank del poema de Ponç de la Guàrdia Mandat m'es que no.m recreia (On em demano no renunciar): On me demande de en pas renoncer au chant et à gaîté; ceux qui aiment les chansons et les divertissements m’en veulent de en pas en composer plus souvent. Il faut répondre aux voeux de ses amis, quoi qu’il arrive. Tout acte courtois, gaîté, chants et yeux et allégresse proviennent d’Amour, à mon avis. En toute d’honneur Amour vous aide bien plus puissamment que toute autre chose, sachez-le. C’est par son effet que l’on est toujours désireux de faire ce qui est bienséant. Dame, en qui mérite abonde, pleine de bonté et parfaite de toutes les beautés, je meurs, mais à vous peu vous en chaut! Et cependant, j’en suis certain, jamais personne en vous aimera d’un coeur aussi fidèle que moi. En cela vous n’avez pas d’excuse. Il n’y a pas de jour que le désir en m’enflamme pour celle qui me fait languir. Je désire tant la voir que quand je le vois, une joie parfaite me naît au coeur et rien au monde en me plaît autant. Car nul en peut être triste le jour oú il l’a vue. Le désir qui me prend d’elle paraît de la folie. Je susis tellement amoureaux que je en pense à rien d’autre. J’implore votre pitié, belle dame au visage clair, car je n’ai aucun autre moyen pour me défendre, vous m’avez à ce point en votre pouvoir. Je prie quiconque apprend ma chanson -qu’il soit loin aou près- de la chanter dans ce pays, à ma belle On-tot-mi-platz, de lignée royale, qui est gaie et courtoise. Son mérite et chacun le reconnaît.

La cançó Be-m cujava que nop chantes oguan (Jo no pensava pas anar aquest any a cantar) era d'atribució hipotètica, fins l'estudi d'István Frank. Com ja hem dit també eren considerades com de dubtosa autoria Ben es dreitz i Plus ai de talan. L'estudiós hongaro-francès no dubta en adjudicar-lo al poeta ripollès de la família Saguàrdia.

En aquesta poema, "du moins a-t-elle, une fois de plus, demandé à son trobaudour une nouvelle chanson... Une fois de plus, c'est un état d'esprit dépourvu d'allégrese qu'il obéit aux voeux de sa dame".

Com estem fent acompanyem el poema amb la traducció del ripollès Ramon Alabau i la que ens va oferir en francès István Frank en el seu estudi de l'any 1949:

Be-m cujava que nop chantes oguan,
sitot m’es grieu, pel dan qu’ai pres, e.m peza
que mandamen n’ai avut e coman
d’On-tot-mi-platz, de midons la Marqueza;
e pus a lieys ai ma chanso promeza,
ben la dei far cuendhd’ e guay e prezan,
quar ben conosc que, si.l ven en talan,
qu’e[n] mans bos locs n’er chantad’ ez apreza. 

No pensava que cantés aquest any
a causa del dolor que jo he sofert,
i em dol haver rebut el manament
d’On-tot-mi-platz, ma dama la marquesa.
És a ella a qui he promès la cançó
i ha de ser airosa, festiva i ben feta,
car si ma cançó li plau l’aprendran
i cantaran en indrets honorables.

                              

Apreza n’er; mais ieu no sai cum chan:
qu’om pus hi ai tota ma ponha meza,
a penas puesc far ni dir belh semblan,
tant s’es ira dins en mon cor empreza,
Que si a lieys, que a m’amor conquenza,
on plai qu’em breu me restaure mon dan,
ja de mos jorns no.m metrai domn’ enqueza.         

                              

No aconsegueixo donar-li la forma
malgrat tots els esforços que jo hi poso,
la pena que crema dins el meu cor
no em deixa dir sa bonica semblança.
Mon cor ella ha conquerit, i si vol
reparar el meu dany, no requeriré
cap altra dona en el curs de ma vida.  

                              

Enqueza non, qu’en un loc solamen
amiey ancse; e ja a Dieu non playa
que ja vas me fas’ aital falhimen
qu’autra.m deman e que de lieys m’estraya.
Tostemps l’aurai fin’ amor e veraya
e son d’aitan el sieu bon jauzimen,
hie.us pleu per me que jamais joys non aya.       

                              

I he dit cap, car no n’he estimat cap d’altra.
I plagui a Déu que no conegui mai
el deshonor de girar-me envers altres,
i no m’allunyi de la meva dama.
L’estimaré sempre amb amor sincer
i lleial, i mai no aconseguiré,
sense el seu ajut, trobar l’alegria.    

                              

Joy aurai hieu, s’a lui plai, e breumen,
qu’ieu cug e crey qu’ilh no vol qu’ieu dechaya:
que per aisso mia no.m espaven,
qu’auzit ai dir que mal fai qui s’esmaya.
A. doussa res, cuenda, cortez’ e guaya,
per vos sospir e plor e planc soven:
quar no sentetz la gran dolor qu’ieu sen;
ni ges non ai amic que la us retraya.  

                              

Obtindré el goig aviat, si li plau,
car no crec que li plagui que decaigui.
En això no tinc cap inquietud,
no actua bé qui està desesperat.
Per vós jo sospiro i ploro sovint,
dolça, graciosa, cortesa i alegre.
Vós no sabeu el dolor que jo sento,
no tinc amics que us en puguin parlar.

                              

Mas ieu retrai, dona, soven de vos,
quan suy ab luy cui aus dir mon coratge,
las grans beutatz e.ls vostres fagz tan bos
qu’e a tota gen venon ben d’agradatge
... ... ...
tro que del tot me falha.l companhos.
Qu’enaissi m’es lo parlar saboros
qu´autre conort non ai de mon dampnatge. 

                              

Però jo parlo sovint de vós, Senyora,
quan em trobo amb qui goso obrir mon cor
explicant els vostres actes lloables
i la bellesa que tothom admira.
...
fins que el company m’abandoni del tot.
Parlar-li de vós m’és un lenitiu,
cap altre conhort no tinc del meu dany.

                              

VI Dampnatge m’es qu’ar no suy poderos
de lieys vezer que ten mon cor en guatge,
et estau sai, don totas mas chansos
tramet ades, quar las vol, per uzatge,
On-tot-mi-platz, la belha d0aut paratge;
e plagra.m pauc chans, si per luy no fos,
mas qui lieys ve ni sas plazens faissos,
no.s pot tener de joy ni d’alegratge.  

                              

Sento un gran dolor si no veig la dama
que ha retingut mon cor com a penyora.
Jo em quedo aquí i li envio cançons,
car ella les vol, és el seu costum.
On-tot-mi-platz, bella d’alta noblesa,
no em plauria el cant si no fos per ella,
car qui la veu amb els seus bons modals
no por retenir el goig ni l’alegria.    

                              

En tot-mi-plai, mout vos ai en coratge
et am vos mout, ses totas ochaizos,
qu’apres midons res non am tant quan vos;
et es ben dregz qu’ilh n’aya l’avantatge.           

                              

Senyor Tot-mi-platz, us tinc molt d’afecte
i us estimo molt, sense cap reserva.
Solament ma Dama té preferència.
És just que ell tingui la prioritat.    

                              

Traducció en francès d'István Frank del poema de Ponç de la Guàrdia Be-m cujava que nop chantes oguan (Jo no pensava pas anar aquest any a cantar): Je en pensais pas que j’allais chanter cette année, à causa du dommage que j’ai subi, quoinque cela me fasse de al peina, et je regrette d’en avoir reçu l’ordre d’On-tot-mi platz, de madame Marquesa. Mais puisque c’est à celle que j’ai promis ma chanson, je dois en faire une qui soit gracieuse et gaie et réussie, car je sais bien que si ma chanson lui plaît, on l’apprendra et l’on la chantera à maints endroits honorables. J’ai beau dépenser tous mes efforts, je en réussis guère à me donner une contenance, si grand est le changrin qui brûle dans mon coeur. Si elle en daigne pas rèparer rapidament mon dommage, elle qui a conquis mon amour, jamais, tant que je vivrai, je en me chargerai de la pleina de requérir d’amour una autre dame. Je n’en requerrai aucune autre, car jamais je n’en aimée d’autre. A Dieu en plaise que jamais je me fasse le déshonneur de me tourner vers une autre en abandonant ma dame. Je l’aimerai toujours, d’un amour fidèle et sincère. Je suis livré à sa merci au point que si elle en m’aide à recouvrer ma joie, je vous jure que jamais, tout seul, je n’arriverai à l’obtenir. Je l’obtiendrai cependant, cette joie, si elle le veut, et trés bientôt, car je en crois pas qu’ell veuille ma déchéance. Je n’ai aucune crainte à ce sujet, puisque, comme on dit, mal agit qui est désespéré. Ah, douce personne, gracieuse, courtoise et gaie, c’est pour vous que je soupire et que je pleure souvent, parce que vous en sentez pas la grande douleur que je ressens. El je n’ai aucun ami qui pusse vous en parler de ma part. Mais je parle souvent de vous, madame, quand je suis en compagnie de cleui à qui j’ose ourvrir mon coeur ete conter vos grandes beautés et vos actes si louables, que tout le monde admire... [lacune]... jusqu’à ce que le compagnon m’abandonne. Lui parler de vous m’est si doux, et je en tire aucun autre réconfort de mon dommage! C’est `pour moi un gran dommage, quand je n’aie pas le pouvoir d’aller voir à present celle qui a retenu mon coeur en gage. Je demeure ici d’où j’envoie toujours toutes mes chansons, puisque’elle les veut, par habitude, On-tot-mi-platz, la belle de haute noblesse. Je n’aurais point aimé chanter si ce en fût pour elle: car quiconque la voit, qui contemple ses belles maières, est transporté de joie et d’allégresse. Sire Tot-mi-platz, j’ai pour vous beaucopu d’affection et je vous aime beaucoup, sans aucune réserve; après ma dame, je n’aime personne autant que vous. Il est juste qu’ell ait sur vous la priorité.

L'última cançó atribuïda a Ponç de la Guàrdia en l'estudi d'István Frank  de 1949 del Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona és  Sitot no.m ai al cor gran alegransa (Encara que no tinc molta alegria).

En aquest poema el trobador de les Lloses transparenta, segons Frank, "l'amertume de la fidélite et de la confiance déçues, de al résignation à l'inflexible destin" (l'amargor de la fidelitat i de la confiança decepcionada...).

Com estem fent fins ara, oferim el poema amb la versió catalana de Ramon Alabau i la traducció en francès, segons l'estudiós hongaro-francès István Frank:

Sitot no.m ai al cor gran alegransa,
si dey chantar e far bella semblansa;
e per so.m platz cobrir ma malanansa
qu’ieu no vuelh dar gaug a mos enemis.
E si.n diray alques de mos talans,
en laissarai per paor moutz a dire.      

                              

Tot i que el cor no es troba ple de joia,
he de cantar i tenir bona aparença;
per això em plau amagar ma dissort
car no vull donar gaudi als enemics.
Tot i que confessi el que tinc al cor
en deixaré, per temor, molt per dir.   

                              

Era no sai deves qual part me vire,
pus mey amic ponhon en me aucire:
que tals m’a fach so don planc e sospire
qu’ie.us pliu ma fe qu’ieu cugey esser fis
qu’el m’en serques mos pros e mos enans.
Mas asissi falh hom e manhta fazenda.  

    

Jo no sé cap on podria girar-me

car els meus amics a posta em torturen.

Aquell que ara em fa plorar i sospirar,

jo el creia, a fe meva, un amic lleial

cercant sempre el meu bé i el meu profit.

La vida ens mostra sovint eix engany.  

                              

No.n dirai tan que negus hom m’entenda,
ni d’aquest tort no vuelh aver esmenda:
si mal m’es pres, no vuelh que piegz mi prenda.
Ai, cum fora gueritz s’ieu ja no vis
lo jorn qu’ieu vi ni conue los enjans
que.m fetz aisselh don no vuelh mantenensa!       

                              

Parlaré lo just car vull que hom m’entengui
i d’aquest tort no vull tenir cap esmena:
si he pres mal jo no vull pas que empitjori.
Estaria guarit si no hagués vist,
no hagués conegut la traïció,
ai, d’aquell de qui no puc refiar-me.  

                              

Mas yeu sai ben qu’ilh a tal conoyssensa
-may per si eys que per autra temensa-
que.s laissara enes mi far falhensa
e qu.m sera leyals amicx e fis,
no lo.y dirai s’ilh non o vol entendre.   

                              

Però jo crec que té prou enteniment
- més per ell mateix que no pel temor -
per deixar de causar-me perjudicis
i tornar a ser amic fidel i lleial.
Podria jo viure enllà dels mil anys,
no li ho diré mai si no em vol sentir.

                              

Soen mi fai Amors ab se contendre:
quan cug pojar, lo.m cove a deissendre.
Mal aja.l jorns qu’Amors mi fetz emprendre!
Quar s’ieu ames aisi com mos vezis,
non sofrira las penas ni-ls afans
que.m fai sufrir Amors la nueg e.l dia.   

                              

Sovint se’m mostra l’amor inclement:
quan creia pujar, se’m força a baixar.
Maleït sia el jorn que m’abrandà.
Si pogués estimar com el veí,
no em caldria endurir penes i danys
que l’amor em fa sofrir nit i dia.        

                              

En aissso fai Amors gran vilania:
menhs fai de be a sselh que mais s’i fia.
Qu’ieu mi rancur d’Amor e de m’amia
a cuy aurai loncx temps estat aclis;
e.l guizardos no’m es res mas affans,
mas yeu.lh servi tostemps de bon coratge.           

                              

En això fa l’amor gran roïnesa:
sol fer menys bé a qui més se’n refia.
No em queixo de l’amor ni de l’amiga
a qui estic, des de ja fa temps, sotmès:
sens altra recompensa que la pena,
l’he servida sempre sens defallir.        

                              

Dieus mi laisses vezer ans qu’ieu moris
cum fos mos pros, e ja no fos mos dans
de vostr’amor, dompna de bon linhatge!
Domma lamor quieus ay el bon coratie [ R]          

                              

Plagui a Déu que jo vegi abans no em mori
quina hauria estat la meva alegria,
i llavors ja no em sentiré vençut
d’amor, mai més, dama de bon llinatge!

Traducció en francès d'István Frank del poema de Ponç de la Guàrdia Sitot no.m ai al cor gran alegransa (Encara que no tinc molta alegria): Quoimnque je n’aie pas beaucoup de gaité dans mon coeur, je dois tout de même chanter et faire bonne contenance. La raison pour laquelle je préfère cacher mon malheur, c’est que je en veux pas procurer de la joie à mes ennemis. Et si je vais révéler un peu de ce que j’ai sur le coeur, il en restara bien davantage voilé. A présent je en sais plus de quel côté me toruner, pusique mes amis se mettent à me torturer. Car tel que je considërais, je vous l’assure par ma foi, comme un ami loyal, m’a fait ce dont je pleure et soupire; je croyais qu’il en cherchait que mon bien, mon avantage. Voilà comment l’on se trompe en mainte affaire. Je n’en dirai pas tant que l’on puisse me comprendre et je en veux point de réparation pour ce tort. Si mal m’en prit, je en veux pas que cela empire. Oh, je serais sauvé si ja n’avais vu le jour oú je vous vis ete connus la trahison que fit envers moi celui dont je en veux plus le soutien. Je sais cependant qu’il a assez de finesse d’esprit -plutôt par lui-même que par la crainte- pour cesser de me faire tort et pour redevenir un ami fidèle et loyal. Mais jamais, dussé-je vivre mille ans, jamais je en lui dirai cela s’il en veut pas l’entendre. Souvent Amour est hostile envers moi: quand je crois monter, je me vois obligé à descendre. Maudit soit le jour où Amour me fit prendre feu! Si je jouvais seulement aimer à la manière de mon voisin, je n’aurais pas à supporter les peines ete les chagrins que’Amour me fait endurer nuit et jour. En cela Amour fait grande vilanie: il fait le moins de bien à celui qui se fie plus a lui. Je me plains d’Amour et de mon amie à que je suis depuis longtemps soumis: pour toute récompense, je n’ai que ma peina ete porutant je l’ai toujours servie de bon coeur. Plût à Dieu de ma laisser voir, avant que je en meure, quel eût été mon bonheur, et alors jamais plus je n’éprouverai de dommnage en votre amour, dame de noble race!

Estem davant un poeta i trobador ripollès, Ponç de la Guàrdia, que no resulta menor dins de la tradició de la poesia occitana catalana i que com hem vist es relaciona amb els personatges més importants de l'època.

És una figura que cal reivindicar dins de la tradició trobadoresca catalana i, especialment, des de la comarca del Ripollès

---

[1] La font és Marca (Marca hispanica. Col. 1362): .. eidem monasterio pertinentibus toltas & forcias, placita, acaptes, alberges, herbages, tragina & in multa alia malefacta quae in eodem honore jur illicito frequenter faciebam contra evidents difinitiones atque evacuationes parentum meorum.