Guillem de Berguedà i els Mataplana

La relació de Guillem de Berguedà amb Mataplana

A pesar del interès de l’aventuresca existència de Guillem de Berguedà i de la seva obra poètica, ens centrarem, en la relació de Guillem de Berguedà amb el Ripollès, amb Mataplana, molt concretament

Guillem de Berguedà, va deixar cinc poesies referides a un dels membres de la nissaga ripollesa dels Mataplana, adreçades a Ponç de Mataplana. Formen part del que Martí de Riquer nomena "poesia d’odi i d’escarni": "Guillem de Berguedà odià profundament els qui considerava els seus enemics i esmerçà tot el seu enginy, les habilitats dels seus art i la seva eficaç tècnica denigratòria per bescantar-los en manera pública i ostentosa. En foren víctimes el vescomte Ramon Folc de Cardona, assassinat finalment per ell mateix, i el seu successor Guillem, i ens han pervingut petits cicles de poesies seves destinades a la injúria, el blasme i la burla d’altres tres alts personatges del seu ambient: Pere de Berga, Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell, i Ponç de Mataplana"

La figura de Ponç de Mataplana

Ponç de Mataplana, el destinatari del poemes de Guillem de Berguedà, era un cavaller que formava part del seguici d’Alfons I de Catalunya-Aragó, dit el Cast o el Trobador (nascut el 1154 i que va regnar entre 1162 i 1196), que com el seu mateix sobrenom reflexa, fou protector i practicant de la poesia trobadoresca. Tenim, doncs, un membre de la nissaga ripollesa dels senyors del castell de Mataplana, relacionat molt estretament amb un rei amant del trobadors i amb un trobador de la més alta consideració

Ponç de Mataplana era el germà menor de l’aleshores cap del llinatge, Hug de Mataplana "baró de gran relleu a la terra i que apareix molt sovint al seguici del rei i que fou pare de l’Hug o Huguet de Mataplana que esporàdicament conreà la poesia en provençal i que reuní al seu castell de Mataplana (situat entre Gombrèn i Castellar de N’Hug) una lluïda cort literària molt ben descrita per Ramon Vidal de Besalú", com veurem més endavant

Com resumeix Martí de Riquer, "el nostres Ponç de Mataplana, germà menor d'Hug i oncle d'Huguet, fou un cavaller molt vinculat a la cort del rei Alfons i el seguí durant molts anys signant com a testimoni en nombrosos documents atorgats pel monarca, tan a Catalunya i a Aragó com a Provença. El trobo al seguici reial des del desembre de 1172 fins el juny del 1181[1]. No figura el nom de Ponç en una donació feta pels Mataplana en sufragi de llurs difunts el 20 de juny del 1185, el que pot fer pensar que en aquesta data ja era mort. Enlloc no consta que Ponç de Mataplana contragués matrimoni ni que tingués descendència"

No sabem les causes de l’enemistat entre Guillem de Berguedà i Ponç de Mataplana. Foren motius de feudatge?

Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trovadores) ens fa arribar una tradició (recollida de Milà en el seu llibre De los trovadores en España (1861), però que sabem prové de la font poc fiable de Mossèn Pau Parassols) que a pesar dels seus caràcter llegendari, té el seu interès:

Existe en Cataluña una tradición que parece referirse á Guillermo de Bergadá.

Un caballero de este nombre, gallardo doncel y buen trovador, amaba á Guillermita de Solanlloch, hermosa y apuesta joven a quien pretendían también Pons de Mataplana y Ramón de Besaldá. El favorecido era sin embargo Guillermo de Bergadá, pues la hermosa doncella se inclinaba á él á causa de las coplas que le dirigía, según dice la tradición.

Pons de Mataplana y Ramón de Besaldá, despechados en sus amores; decidieron la muerte de su rival y, conviniéndose para ello, aguardáronle un día en un paraje solitario por donde debía pasar al retirarse de una cita con Guillermita, y diéronle alevosa muerte. Tuvo esto lugar en un recuesto, al N. E. de la casa solariega de Solanlloch, donde existía un campo que desde entonces se llamó y sigue llamándose todavía lo camp del Guillermot, corrupción de En Guillem mort, el campo del Guillermo muerto.

Esta tradición se apoya en documentos que parecen incontestables, y que cita Milá al hablar de la casa de Mataplana; pero no puede referirse al Guillermo de Bergadá de quien se habla en estos artículos, sino a otro del mismo apellido y tal vez de la misma familia.

El que tenim, més enllà de la visió romàntica que ens ha ofert Víctor Balaguer, son una sèrie de violents poemes que constitueixen un dels cicles denigratoris que va escriure el poeta del Berguedà

Poemes de Guillem de Berguedà contra Ponç de Mataplana

Com resumeix Riquer, "a Joglars, no.t desconortz (Joglar, no e desconsolis), sirventès que sabem anterior al març del 1175, apareix una malèvola i ràpida al·lusió a «Mon Marques»" (que ens altres poemes, com veurem, s’utilitza per esmentar a Ponç de Mataplana) però, bàsicament, "el tercer dels cicles denigratoris de Guillem de Berguedà consta de quatre sirventesos, Cansoneta leu e plana, Talans m'es pres d'En Marques, Amics Marques, enqera on a gaire i Ben ai auzit per cals rasos, on és blasmat un personatge la mort del qual és plorada sincerament al plany Considors cant e plancs e plor". Els poemes que relacionen a Guillem de Berguedà amb Ponç de Mataplana són cinc poemes datables entre 1172 i 1185, en ple regnat d’Alfons el Cast i en plena disputa entre els Urgell (Ermengol VII d’Urgell) i els Castellbó (Ramon I -fins 1170- i Arnau), coaligants amb els Cabrera

Més enllà d’altres possibles raons, crec que caldria cercar l’enemistat de Guillem de Berguedà amb Ponç de Mataplana, en algun afer relacionat amb alguna relació de vassallatge del trobador berguedà amb els Matapalana.

En el poema Joglars, no.t desconortz (Joglar, no et desconsolis), es menciona a Mon Marques, que es molt possible que sigui una referència al nostre Ponç de Mataplana. Una traducció, en prosa catalana, de Martí de Riquer, d'aquesta primera menció en els poemes de Guillem de Berguedà a Ponç de Mataplana és la que adjuntem a la versió en llengua occitana:

Joglars, not.t desconortz
e vai t'en d'espero
-no.i gartz agurs ni sortz-
vas lo rei d'Aragó,
qe.m traga de preiso;
que ja, pois seria mortz,
no.m tenra dan ni pro.

Joglar, no et desconhortis i vés-te'n esperonant -no observis auguris ni sorts- vers el rei d'Aragó, perquè em tregui de presó, ja que, un cop seré mort, no em farà dany ni profit.

No.i gart colpas ni tortz
en aquesta sazo
e qan serai estortz,
si,m vol metr'ochaiso,
non a vassal tant bo
de Tortosa als portz
no.il torn son oc e no.

No tingui en compte [el rei], en aquesta ocasió, culpes ni torts; i si, quan seré lliure, em vol acusar, no té de Tortosa als ports vassall tan bo que jo no li torni el seu «sí» en «no».

E no.n get Mon Marques,
ni.N Guillem de Clarmon,
ni.l Vescomt mal apres,
ni.l qart, si ven d.amon,
q'a totz dic ad un fron:
<<Reis, anc no fi qe.us pes,
mas los martitz aon>>.

I no n'excloc Mon Marquès ni en Guillem de Claramunt ni el Vescomte mal educat ni el quart, si ve d'amunt, perquè cara a cara a tos dic: «Rei, mai no vaig fer res que us pesés, però deshonro els marits».

D'aqestz n'ia tals tres
c'ab lor moillers ai jon,
et abeurat cen vetz
mon caval a lor fon,
e passatz a lor pon
amdos mos palafres,
q'am mais que Agremon.

D'aquests n'hi ha tres amb les mullers dels quals m'he ajuntat, i cent vegades he abeurat el meu cavall a llur font i he passat per llur pont els meus palafrens, que amo més que Agramunt.

A.N Arnaut, mon cosi,
et a.N Hugo d'Aveu,
joglars, comta e di,
et a.N Bascol Romeu,
que pregon lo lur Dieu
lo bon rei palaizi
qe.m trag'o qe.m maleu.

Joglar, conta i digues a N'Arnau, el meu cosí, a N'Hug d'Aveu i a En Bàscol Romeu que preguin en nom de Déu al bon rei palatí que em tregui o que em rescati.

Versió resumida en prosa castellana de Milà i Fontanals (De los trovadores en España (1861)) del poema Joglars, no.t desconortz (Joglar, no et desconsolis) de Guillem de Berguedà: Envía un juglar al rey de Aragón: «Juglar no te desanimes y corre a poder de espuela, sin mirar agüero ni suerte hacia el rey de Aragón, para que me saque de prisión, pues cuando haya muerto no me servirá de daño ni provecho. -No atienda a culpas ni tuertos en este momento, pero cuando me habrá librado si quiere darme ocasión, no hay tan buen vasallo desde Tortosa a los puertos que no conteste yo a su "sí" con un "no". Y no exceptúo a mi marqués (de Mataplana) ni a Guillermo de Clarmon, ni al mal criado vizconde ni a un cuarto aunque venga de alto lugar, pues a todos digo de una vez: "Rey, nada hice que os pudiese pesar... A mi primo Artaldo (de Alagón?) y a Hugo de Amiel, juglar cuenta y di, como también a Blasco Romeu, que rueguen a su señor el buen rey paladino, que me saque o me alivie".

Versió en prosa castellana de Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trovadores (1878-1879)) del sirventés Joglars, no.t desconortz (Joglar, no et desconsolis) de Guillem de Berguedà: Juglar, no te desanimes, aprieta espuelas, no hagas caso de agüeros ni presentimientos, y corre a presentarte al rey de Aragón para pedirle que me saque de prisión, pues cuando haya muerto no me servirà de daño ni de provecho ...Añade que se somete al rey, que no tendrá éste mejor vasallo desde Tortosa a los Pirineos, e invoca el apoyo de varios señores para que le valgan junto al monarca.

Versió en català i en vers de Climent Forner (Guillem de Berguedà i altres trobadors (1986)) del poema Joglars, no.t desconortz (Joglar, no et desconsolis) de Guillem de Berguedà: Joglar, sens desconhorts, vés a cops d'esperó -lluny d'auguris i sorts- a dir al rei d'Aragó que em tregui de presó; ja que, mort entre els morts, no em caldrà valedor. Deixi culpes i torts en tal ocasió; alliberat, llavors el meu acusador no té vassall millor, des de Tortosa als ports, que el "sí" no torni en "no". I no excloc Mon Marquès, Guillem de Claramunt, Vescomte descortès ni el quart, si ve d'amunt; a tots els dic al punt: "A vós, rei, no us he ofès; és dels marits que em fum". D'aquests hi ha tres mullers amb qui hem dormit junts, abeurant-hi a becs plens el meu cavall; cascun dels ponts ha vist damunt els meus dos palafrens, que amo més que Agramunt. A N'Arnau, mon cosí, i també a N'Hug d'Aveu, joglar, vés-los a dir, com a En Bàscol Romeu, que demanin per Déu al bon rei palatí si em rescata o em treu.

Versió en prosa catalana de Ferran Gadea (En so vell i antic. Antologia de trobadors catalans (1990)) del poema Joglars, no.t desconortz (Joglar, no et desconsolis) de Guillem de Berguedà: Joglar, no et desconsolis i esperonant vés -sense mirar auguris ni sorts- vers el rei d'Aragó, que em tregui de presó; perquè un cop mort, no em serà ni bo ni dolent. No hi busqui culpes ni errors en aquest cas; i quan seré lliure, si em vol acusar, no té vassall tant bo, de Tortosa fins als ports, que no li converteixi el seu «sí» en «no». I no faig excepció del Meu Marqués, ni d'En Guillem de Claramunt, ni del vescomte poc cortès, ni el quart si ve de dalt, que a tots dic a la cara: «Rei, mai vaig fer res que us pesés, però els marits deshonro». D'aquests n'hi ha tres, amb les dones dels quals he jagut, i cent vegades he abeurat el meu cavall en la seva font, i he passat el seu pont amb els meus dos palafrens, que més m'estimo que Agramunt. A N'Arnau, el meu cosí i a N'Hug d'Aveu, joglar, conta i digues, i (també) a En Bàscol Romeu, que en nom de Déu, demanin al bon rei de palau que em tregui o que em rescati.

Versió de Francesc Ribera Titot, del poema Joglars, no.t desconortz (Joglar, defuig dessorts) de Guillem de Berguedà. El poema va precedit de la següent entradeta explicativa: Sembla que de ben poca cosa han servit els precs fets al rei, perquè Guillem, quan escriu aquest sirventès, ja és a la presó. El trobador envia el seu joglar a veure el rei per demanar-li que l'alliberi i li garanteix que podrà refusar totes les acusacions que li fan. Entre els seus acusadors, cita Pere de Berga, Guillem de Claramunt, Ramon Folc de Cardona i Pons de Mataplana, a tres dels quals assegura haver posat banyes. Possiblement el que se'n salva és aquesta darrer, el qual Guillem titlla repetidament d'homosexual en altres sirventesos. Joglar, defuig dessorts i ves-te'n d'esperò -deixant atzars i sorts- a dir al rei d'Aragó, que em tregui de presó; que, quan seré entre els morts, ja no em caldrà el perdó. No guardi el rei records de l'acusació; que em deixi anar i llavors, si algú em diu malfactor; a tot acusador des de Tortosa als nords del "sí" li'n faig un "no". I no excloc Mon Marquès, Guillem de Claramont; Mon Sogre, que fa tres; ni el pótol Folc Ramon, a tots plegats responc: "A vós, Rei, no he fet res, prô ells rai cornuts ho són". Dels quatre, amb tres mullers he fet llit sense son, deixant-me que abeurés el cavall dins la font i que per sota el pont dos palafrens passés que estimo més que el món. Joglar, ves-te'n a dir corrents a n'Hug d'Aveu i Arnau -el meu cosí- també en Bàscol Romeu, que al rei preguin per Déu tregui de la cangrí aquesta vasall tan seu. Francesc Ribera Titot ha editat Guillem de Berguedà. Obra completa musicada, un obra molt interessat, amb dos CD, que actualitza els poemes del trobador del Berguedà.

Però el cicle denigratori de Guillem de Berguedà contra Ponç sols s'iniciava.

La segona peça del conjunt de poemes dedicat per Guillem de Berguedà a Ponç de Mataplana és el celebrat sirventès Cansoneta leu e plana (Cançoneta lleu i plana), una obra que esmenta un fet que "tingué lloc a les darreries de l'any 1172, quan fou feta la donació del castrum Melgorii [Melgur depres Someiras (Melgur, prop de Someiras)[2]] al rei Alfons mitjançant un document al peu del qual, entre altres magnats, signa Poncius de Mataplana" 

Posem al costat de la versió provençal una traducció catalana en vers de Climent Forner:

Cansoneta leu i plana,
leugereta, ses ufana
farai, e de Mon Marques,
del traichor de Mataplana,
q'es d'engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques,Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
Marques, ben aion las peiras
a Melgur despres Someiras(nota 2),
on perdetz de las denz tres;
no.i ten dan, que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques
d'engan etz farsitz e ples.
Del braz no.us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qe. nervi vos estendes.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
gardar se deu totas ves
qon qe.z an: de clar dia,
de nuoitz ab vos non an ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
Marques, ben es fols qui.s vana
c'ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.                      

Cançoneta lleu i plana,
lleuguereta, sense ufana,
faré sobre Mon Marquès,
traïdor de Mataplana,
tant farcit d'engany i obès.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan farcit d'engany i obès!
Benhagen, Marquès, les pedres
de Melgur, prop de Someiras,
on perdéreu de dents, tres;
on en sofriren les primeres
i no s'hi coneix pas res.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan farcit d'engany i obès!
El braç no us val una figa,
sembla un cabiró de biga
i el porteu molt mal estès;
caldrien fregues d'ortiga
que el nervi us deixessin tes.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan farcit d'engany i obès!
Marquès, qui de vós es fia
no té amor ni companyia;
ull viu, si vol sortir il·lès:
que vagi amb vós a ple dia,
de nit no li és permès.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan farcit d'engany i obès!
És ben foll qui amb vós es vana
de estar de bona gana
sense calçó cordovès;
no és de fill cristiana
un costum tan poc cortès.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan farcit d'engany i obès!

Versió resumida en prosa castellana de Milà i Fontanals (De los trovadores en España (1861)) del sirventès sirventès Cançoneta leu e plana (Cançoneta lleu i plana) de Guillem de Berguedà: Cancioncita clara y llana, ligerita y sin ufanía, haré y será de mi marqués, del traidor de Mataplana que de engaños está henchido y lleno. ¡Ah marqués, marqués, marqués, de engaños estáis henchido lleno! Marqués, bien hayan las piedras de Melgor junto a Someras (sur de Francia) (nota 2), donde perdisteis tres dientes. Bien es verdad que esto no daña, pues las primeras subsisten y aquéllas no se hallan a faltar (?). Ah marqués, etc. - No aprecio en un higo vuestro brazo, pues parece cabrial de viga y lo lleváis encorvado; necesaria os fuera una ortiga que extendiese su nervio. Ah marqués, etc.

Versió parcial en prosa castellana de Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trovadores (1878-1879)) del sirventès Cançoneta leu e plana (Cançoneta lleu i plana) de Guillem de Berguedà: Cancioncita clara y llana, ligerita y sin ufanía, haré y será de mi marqués, del traidor de Mataplana que de engaños esta henchido y lleno. ¡Ah, marqués, marques, marqués; de engaños estáis henchido y lleno! Marqués, bien hayan las piedras de Melgor junto á Someras (nota 2) donde perdísteis tres dientes. Bien es verdad que esto no daña, pues las primeras subsisten y aquéllos no hacen falta. ¡ Ah, marqués, marqués, marqués, de en gañ6s estáis henchido y lleno! No aprecio en una higa vuestro brazo, pues parece cabrial de viga y lo lleváis encorvado: se necesitaría una ortiga que extendiese su nervio. ¿Ah Marqués, marqués, marqués, de engaños estais henchido y lleno!

Versió en prosa catalana de Martí de Riquer (Les poesies del trobador Guillem de Berguedà (1996)) del sirventès Cançoneta leu e plana (Cançoneta lleu i plana) de Guillem de Berguedà: Faré Cançoneta lleu i plana, lleugereta, sense ufana i de Mon Marquès, del traïdor de Mataplana, que és farcit i ple d'engany. ¡Ah, Marquès, Marquès, Marquès, sou farcit i ple d'engany!. Marquès, benhagen les pedres de Melgur, prop de Someiras (nota 2), on perdéreu tres de les dents; però tant se val, perquè les primeres hi són i no s'hi coneix gens. ¡Ah, Marquès, Marquès, Marquès, sou farcit i ple d'engany!. No dono el valor d'una figa al vostre braç, que sembla un cabiró de biga i el porteu arronsat; caldria ortiga que us estirés el nervi. ¡Ah, Marquès, Marquès, Marquès, tan farcit i ple d'engany!. Marquès, qui es refia de vós no té amor ni companyia; sempre ha d'anar amb compte com sia que vagi: vagi amb vós de clar dia, però de nits que no hi hagi pas. ¡Ah, Marquès, Marquès, Marquès, tan farcit i ple d'engany!. Marquès, ben foll és qui es vana de fer migdiada amb vós sense bragues de Còrdova; i mai fill de cristiana no introduí pitjor costum. ¡Ah, Marquès, Marquès, Marquès, tan farcit i ple d'engany!

Versió en prosa catalana de Ferran Gadea (En so vell i antic. Antologia de trobadors catalans (1990)) del sirventès Cançoneta leu e plana (Cançoneta lleu i plana) de Guillem de Berguedà: Cançoneta, lleu i plana, lleugereta, gens ufanosa, faré, del meu Marqués, el traïdor de Mataplana que és d'engany farcit i ple. A, Marqués, Marqués, Marqués, que ets d'engany farcit i ple! Marqués, tingueren sort les pedres, a Melgur, prop de Someiras (nota 2), on perdéreu tres de les dents; no hi prengueren cap mal que les primeres hi són, i no ho sembla gens. A Marqués, Marqués, Marqués, que ets d'engany farcit i ple! El braç no val res, que sembla el cabiró d'una biga i porteu el mal estès; caldria una ortiga que us estirés el nervi. A Marqués, Marqués, Marqués, d'engany ets farcit i ple! Marqués, qui en vós confia no té ni amor ni companyia; s'ha de guardar sempre, amb el dia clar, i de nit amb vós no hi vagi. A Marqués, Marqués, Marqués, d'engany ets farcit i ple! Marqués, és ben foll qui es vanta de fer amb vós la migdiada si no és amb calca de cuir; mai fill de cristiana ha introduït costum pitjor. A Marqués, Marqués, Marqués, d'engany ets farcit i ple!

Versió en prosa catalana d'Alfons Serra-Baldó (Els trobadors (1998)) del sirventès Cançoneta leu e plana (Cançoneta lleu i plana) de Guillem de Berguedà: Compondré una cançoneta àgil i senzilla, lleugereta i sense enfarfecs, sobre el marqués, el traïdor de Mataplana, que és ple i farcit d'engany. - Ah, marquès, marques, marquès, sou farcit ¡ple d'engany! Marqués, beneïdes siguin les pedres de Melgurs, prop de Someires (nota 2), on perdéreu tres dents; però tant se val!, les pedres hi romanen i no s'hi coneix res. - Ah, marques, etc. Del vostre braç, no en donaria ni una figa, car sembla el cabiró d'una biga, i el porteu arronçat; us caldria una ortiga que us desencongís el nervi.  Ah, marques, etc. Marqués, qui es fia de vós no obté ni amor ni amistat; sempre u cal estar alerta; el qui ha anat amb vós de dia, no hi vol anar pas de nit.  Ah, marques, etc. Marqués, és foll el qui es vana de fer amb vós la migdiada sense dur calces de cuir cordovès; cap cristià no ha instaurat mai un costum pitjor. - Ah, marques, etc.

Versió de Francesc Ribera Titot, del poema del sirventès Cançoneta leu e plana (Cançoneta lleu i plana) de Guillem de Berguedà. El poema va precedit de la següent entradeta explicativa: En aquesta canço, Guillem de Berguedà es mofa de Pons de Matapalana, al qual anomena "mon Marquès tot i que mai ostentà aquest títol, impossible dins l'esquema feudal català, on el rei era comte. Guilem es brula de les dents que Pons va perdre caient del cavall, així com del seu braç esquerrat, i critica les seves tendències homosexuals. Cançoneta lleu i plana, lleugereta i sense ufana, escriuré de Mon Marquès, traïdor de Mataplana, que d'engany és ple i obès. Ai, Marquès, Marquès, Marquès que d'engany sou ple i obès. Brindo, Marquès, per les pedres de Melgur(1), prop de Someres(2), on, de dents, vau perdre'n tres; prô no essent les davanteres es pot dir que no ha estat res. Ai, Marquès, Marquès, Marquès que d'engany sou ple i obès. Vostre braç, pobreta biga, té menys força que una figa i el teniu bastant malmès; si li feu fregues d'ortiga el podreu tornar a dur estès. Ai, Marquès, Marquès, Marquès que d'engany sou ple i obès. De vós, Marquès, qui es refia no té amor ni companyia; i ha de tenir ben après que amb vós pot anar de dia, prô de nit, ai!, res de res. Ai, Marquès, Marquès, Marquès que d'engany sou ple i obès. Ben boig, Marquès, és qui es vana de jeure amb vós sense b'rana ni calces de cordovès(3); mai cap fill de cristiana costums tan bruts s'ha mermès. Ai, Marquès, Marquès, Marquès que d'engany sou ple i obès.  (1)Actualment Mauguio, vila occitana, al departament d'Heráult (Montpeller).  (2)Actualment Sommières, vila occitana, al departament de Gard (Nimes) amb una clara metàfora obscena.  (3)tipus de cuir.

 

En aquest segon poema, al contrari de l’anterior, el protagonista ja és totalment Ponç de Matapalana.

Si la primera poesia clarament dirigida a Ponç de Mataplana podem datar-la amb posterioritat a 1172, en els anys posteriors a 1180, Guillem de Berguedà torna a esmolar el seu vers i dedica el sirventès Talans m'es pres d'en Marques (M’han vingut ganes de cantar d'En Marquès), dedicat a Ponç de Mataplana. Adjuntem la traducció que Martí de Riquer fa en prosa d’aquests versos:

Talans m'es pres d'En Marques
no per anta ni per mal,
mas per desir natural
que m'en ven e per coratge,
qu'en eu chan; e si m'es salvatge
qand pens de mon Per'cabal
que ja.n diga vilania
per enoi ni per feunia.
Mas qui sap far aitals motz,
aissi engals totz,
maestratz de cortesia,
non es hom en nuilla terra
plus chant d'amor ni de gerra.

M’han vingut ganes de cantar d’En Marques, no per envilir-lo ni per fer-li mal, sinó perquè me’n ve desig natural i per despit; i em desplau quan penso que, per enuig i per ressentiment, digui vilania de mon Per-cabal. Però si algú sap fer tals mots, tots així iguals, mestrejats de cortesia, no hi ha home en cap terra que canti més d’amor ni de guerra.

Pero non ai tant apres
q'ancar non agues ops sal,
per q'a oras no m'en cal
s'om mi repta de follatge,
c'afol presen fol messatge
eu hom trametr'atretal.
Per qu'ieu tenc tot jorn m'espia
a.N Marques de sa follia:
non entenda.l joc de sotz
don es lecs e glotz;
mas ges eu no.l o diria,
que mals agurs ac part Berra
quan se frais la gamb'esqerra.

Però no he après tant encara no hagi menester sal, ja que de vegades no m’importa si hom em repta de follor, perquè al foll present hom deu trametre semblant foll missatge. Per això jo tinc tot jorn qui m’espia la follia d’En Marquès: que no intenti el joc de sota, del qual és llépol i gollut; però jo no li ho diria pas, que mals averanys tingué més enllà de Berra quan es trancà la cama esquerra.

El tornei rengat e spes
a Saillfora el pradal,
n'aic lo bon elm, que tant val,
de Mon Marques, e.l teng gatge;
e dic vos q'a plan barnatge.
.l derocarai al Carnal,
e car non l'i fi al dia
per la plaia que.il sabia,
m'o laissiei, per Sainta Crotz;
mas per doas notz
qe.m don puosc far garentia
qe.m pend'om en una serra
si.n faill so que mos cors n'erra.

Al torneig arrengat i atapeït del pradell de Sentfores em vaig emparar del bon elm, que tant val, de Mon Marquès i el retinc com a gatge. I us dic que amb plana gallardia el derrocaré al Carnal; ja que no li vaig fer aquell dia per la ferida que li sabia, i me’n vaig estar, per la Santa Creu. Però per dues nous em doni, puc oferir garantia que hom em pengi en una serra si fracassa allò que la meva carrera no ateny.

La bocinada que pres
a Puiogcerdan me fo mal,
e la gran anta mortal
don fertz orguoill et outratge
de Pinos e vassalatge,
car el mainadier reial
despres tant lainch sa feunia;
mas sempre.l vim de paria
del plus enic dels nebotz;
que de Col de Crotz
tro al Puoig Sainta Maria
n'a meins pretz per tota terra
aitan qant mars clau ni serra.

Em sabé greu la bufetada que rebé a Puigcerdà, i la gran vergonya mortal amb què mostrà orgull i ultratge a Pinós i a [la] noblesa, car despengué tan malament el seu ressentiment en el mainader reial. Però sempre el veiérem en companyia del més inic dels nebots; ja que des del Coll de la Creu fins el Puig de Santa Maria té menys prestigi per tota la terra en tant el mar clou i tanca.

Arnaudon, mon sirventes
d'En Braz-cortz, Dens-de-boial,
Huoills-de-boc-en-fenestral,
apren, e met t'el viatge,
tro sias dinz el estatge
ad Aigaviv'en l'ostal,
lai on Raimon de Patz sia;
q'ieu prec que per m'amor dia
sirventes d'En Cais-de-botz,
si mal si'en poz
o negatz qui no s'en ria
o caitius pres d'En Balterra,
que sens aur hom non desserra.

Arnaudó, aprèn el meu sirventès d’En Braç-curt, Dents-de-boual, Ulls-de-boc-en-finestral, i posa’t en viatge fins que siguis dins l'estatge a l’hostal d'Aiguaviva, allà on sigui Ramon de Pau, que jo prego que pel meu amor digui el sirventès d’En Queix-de-bot, i que aquell que no se’n rigui sigui malament [llançat] en pou o negat, o sigui captiu prop d’En Balterra, el qual no allibera ningú sense or.

Marques, tant co.us sapch'en terra,

ve.us camp e caval e gerra.

Marquès, mentre us sàpiga en terra, heus ací camp i cavall i guerra.

Versió resumida en prosa castellana de Milà i Fontanals (De los trovadores en España (1861)) del sirventès Talans m'es pres d'en Marques (M'han vingut ganes de cantar d'En Marques) de Guillem de Berguedà: Contra el mismo [Mataplana], al cual recuerda lo de haberle tomado el yelmo, y además un bocado que tomó en Puigcerdà, el oprobio que causó a los de Pinós y algún otro hecho que le deshonró como capitán real, por el cual, desde el Collado de Cruces (próximo a la Rápita y puesto aquí como término de Cataluña) hasta el Puy de Nuestra Señora (término opuesto de la lengua de oc) es despreciado por toda la tierra, tanto como encierra el mar. «Arnaldito, mi serventesio de don Brazo Corto, Dientes de Buey (boial), Ojos de Pico en medio de un ventanal, aprende y ponte en viaje.... y le ruego (no se ve a quién) que por mi amor diga el serventesio de don Mejilla de Odre, y el que no se ría sea anegado en pozo, o cautivo y prisionero de Balterra, que sin oro no suelta a hombre alguno. - Marqués, mientras sepa que vivís, henos aquí campo, caballo y guerra.

Versió en català i en vers de Climent Forner (Guillem de Berguedà i altres trobadors (1986)) del sirventès Talans m'es pres d'en Marques (M'han vingut ganes de cantar d'En Marques) de Guillem de Berguedà: Vull cantar sobre En Marquès, no per insult ni per mal, sinò pel pler natural que això em dóna, i pel coratge; em resulta prou salvatge quan diu de mon Per-cabal qualsevulla vilania per odi o per fellonia; mes si algú sap fer tals mots, així d'iguals tots, mestrejats de cortesia, no hi ha pas ningú en cap terra que més canti amor i guerra. Pero encara no n'he après tant, que no em calgui la sal, de vegades sí que em cal quan algun neci m'ultratja, car si reps d'un foll missatge, n’has de trametre un d'igual. Jo tinc sempre qui m'espia de Mon Marquès la follia, així no em surt amb pebrots ni amb estirabots; el mal fat, no li ho diria, féu que més enllà de Berra es trenqués la cama esquerra. En el torneig compromès, de Sentfores al pradal, haguí el bon elm, que tant val, de Mon Marquès, i m'és gatge; us dic que amb ben noble usatge l'abatré per Carnaval, ja que no hi vaig ser aquell dia pel xiribec que ell sabia, d'abstenir-me'n vaig fer vots; sols per dos nouots, puc respondre amb garantia que em pengin dalt d'una serra si el meu propòsit s'esguerra. El bolet que el deixà estès a Puigcerdà em va fer mal, i la vergonya mortal amb què, orgullós, féu ultratge a Pinós i al vassallatge, ja que en l'escamot reial malgastà la vilania; però sempre en companyia el vam veure dels nebots; del Coll de la Creu al Puig de Santa Maria, té menys prestigi a la terra, tant com la mar aigua enterra. Arnaudó, mon sirventès d'En Braç-curt, Dents-d'animal, Ulls-de-boc-en-finestral, aprèn, i emprèn el viatge fins que arribis a l'estatge que és d'Aiguaviva l'hostal, on el portis la pau sia; recita la poesia, aquesta d'En Queix-de-bot, ofega, si pots, dins un pou qui no en gaudia, detén lluny d'En Balterra qui de l'or no es desaferra. Mentre no us colgui la terra, sóc camp i cavall i guerra.

Versió de Francesc Ribera Titot, del poema del del sirventès Talans m'es pres d'en Marques (M'han vingut ganes de cantar d'En Marques) de Guillem de Berguedà. El poema va precedit de la següent entradeta explicativa: Guillem de Berguedà torna a blasmar Pons de Mataplana. Ena questa ocasió esmenta un torneig celebrat a Sentfores, a prop de Vic, on assegura haver-lo derrotat i haver-li perdonat la vida. No s'està, tambè, de recordar-li una altra humiliant derrota que havia sofert recentment a Puigcerdà. El trobador encarrega al seu joglar Arnaudó la difusió d'aquesta text per a escarni de Matapalana. Cantaré de Mon Marquès, i no pas per fer-li mal, el desig és natural si m'emprenya -malviatge!- escoltar el seu fals llenguatge insultant mon "per-cabal"(1) i dient-ne vilania per despit o gelosia, Prô si algú sap lligar mots i endreçar-los tots treballant amb tal mestria, sóc jo i prou: ningú a la terra canta més d'amor i guerra. De rimar, tant no n'he après que no es costi un gadaval. De vegades més igual que de boig tingui la imatge perquè no és més que un miratge: més boig qui hi veu l'irreal. Sempre tinc qui m'espia el Mon Marquès en sa follia, i d'aixó de tapar sots n'és del més devots -hom d'aixó en diu sodomia-; prô no ho dic, pobret, que a Berra(2) es trencà la cama esquerra. En torneig, a Mon Marquès, de Sentfores, al pradal, li vaig prendre l'elm pairal i ara el tinc en un prestatge. El puc vèncer amb gran coratge quan arribi el carnaval, i si no ho vaig fer aquell dia és perquè, ferit, patia i Déu m'aturà els fogots; prô per dos calçots us daré la garantia i que em pengin d'una serra si el propòsit se m'esguerra. Allà a Puigcerdà, el revés que va rebre em dolgué igual que la infàmia mortal amb què va encaixar l'ultratge davant nobles de llinatge i davant Pinós, al qual va tractar amb barroeria. Se'l veu sempre en companyiadel pitjor dels seus nebots; de Campllong als llots del Puig de Santa Maria, té el prestigi arran de terra, com el mar el món aferra. Arnaudó, aquest sirventès d'En Braç-curt, Dents-d'animal, Ulls-de-boc-en-finestral, t'has d'aprendre i fer un viatge per anara fins l'estatge d'Aiguaviva,a llà a l'hostal, on Ramon de Pau dormia perquè escampi tot fent vía la cançó d'en pap-de-rots, qui no en rigui els mots caure al pou caldria o anar a raure on viu Balterra; que es franc ningú desferra. Mentre esteu, Marquès, en terra em tindreu fent-vos la guerra. (1) La traducció literal podria ser "perfectíssim". No se sap del cert a què es refereix amb aquesta mot. Podria tractar-se d'un company o del seu cavall, però també podria referir-se al seu membre. (2) L'estany de Berra és entre Marsella i la desembocadura del Roine.

Però el mateix torneig de Sentfores, a les afores de Vic, va donar peu a un nou poema de Guillem de Berguedà contra Ponç de Mataplana. Es tracta del sirventès Amics Marques, enqera on a gaire (Amic Marquès, encara no fa gaire), que presentem acompanyat d'una traducció, oferta per Martí de Riquer:

Amics Marques, enqera on a gaire
q'ieu fi de vos coinda cansson e bona,
mas ancar n'ai en talan autr'a faire,
puois mos cosseils m'o autrej'e m'o dona;
q'a Sailforas viron miei enemic
l'anta q'iue.s fi e.l afan e.l destric,
qu.el camp N'Albert laissetz l'elme per tasca:
si fossetz calvs tuich vos virant la rasca.

Amic Marquès, encara no fa gaire vaig fer de vós cançó graciosa i bona, però encara tinc intenció de fer-se una altra, puix el meu seny m’ho atorga i m’ho consent; perquè a Sentfores veieren els meus enemics la vergonya, l’afany i el dany que us vaig fer, car al camp de N’Albert deixàreu l’elm per tribut: si fóssiu calb us hauria vist la tinya.

Q'iue vos cuidei d'entrams los arssos traire,
si.us empeissi ab ma lanssa gascona
c'al encorbar, sitot vos etz gabaire,
ditz qe.l vos vi.N Guillems de Savasona,
q'en las bragas vos tengront per mendic
li canorgue e li borges de Vic.
Amics Marques, si mala gota.us nasca,
si esser pot, meillors n'aiatz a Pasca.

Que jo vaig estar a punt de treure-us d’ambdós arçons i us vaig empènyer tant amb la meva llança gascona que, en encorbar-vos, encara que sou fanfarró, diu que us veié En Guillem de Savassona, i els canonges i els burgesos de Vic us tingueren per roí per les bragues. Amic Marquès, així mala gota us neixi, si pot ésser tingueu-ne unes de millors per Pasqua.

Ja del tornei no.us cal gabar ni feigner
c'anc non valc tant Rotllans a Serragosa:
et eu.s autrei que no m'en cal destreigner,
que mort m'agratz si.l lanssa non fossa mosa,
que planamen mi detz tal colp su.l fron
que rire.n fetz En Guillem de Clarmon:
tuich vostr'amic crideron: Mataplana!,
tro lor membret qe.l man aviatz vana.

No us cal ufanar-vos ni vantar-vos que al torneig no valgué tant [com vós] Rotllà a Saragossa; i us confesso que no em cal preocupar-me’n, que m’hauríeu mort si la llança no fos esmussada, perquè clarament en donàreu tal cop sobre el front que féreu riure En Guillem de Claramunt. Tots els vostres amics cridaren «Mataplana», fins que es recordaren que teníeu la mà invàlida.

Amics Marques, si.l colp pocsetz enpeigner
mort agratz cel qe.ls martitz escogossa,
lo cortes drut qe.ls corns sap far enpeigner
e non tem glat ni crit ni huc de gossa,
gerra ni fais, ni barrieira ni pon,
anz es plus gais que raineta en fon,;
que ses aiga non poiria star sana
plus q'ieu d'amor un jorn de la setmana.

Amic Marquès, si haguéssiu pogut empènyer el cop hauríeu mort aquell que els marits fa cornuts, el cortès enamorat que sap fer créixer les banyes i no tem clapit, crit ni ahuc de gossa, guerra ni feix, ni barrera ni pont, ans està més content que granoteta en font, la qual sense aigua no podria estar sana més que jo sense amor un dia de la setmana.

Marques, escriut port el fer de ma lansa
c'om no-fesatz non pot aver guirensa;
e pois vers es, podetz n'aver doptansa,
c'anc plus traicher de vos non pres naisensa;
neus Mos Sogres, que de Barsalones
porta las claus d'engans e de no-fes,
vas vos no.n sap lo traich d'una batzola:
per so amdoi legitz en un'escola.

Marquès, porto escrit al ferro de la meva llança que homes sense fe no pot tenir guariment; i com que això és cert, podeu tenir-li por, car mai no nasqué més traïdor que vós; fins i tot Mon Sogre -que porta les claus d’enganys i de deslleialtats del Barcelonès- comparat amb vós no sap ni la maçola d’una matraca, ja que tots dos heu estudiat a la mateixa escola.

Raimon de Paz, mon sirventes romansa
a.N Nas-de-corn, e non aias temenssa,
que plus volpill no.n a d'aqui en Fransa,
ni plus coart, si eu ai conoissenssa;
que cinc anz a non donet la dompna es,
ni en tornei non capusa ni dola,
ans ten per fol qui sas armas l'afolla.

Ramon de Pau, recita el meu sirventès a En Nas-de-corn, i no tinguis temença, perquè no hi ha més poruc d’aquí fins a França, ni més covard, al meu coneixement, que fa cinc anys que no donà ni rebé cap cop sobre l’escut d’or on és la dama, ni en torneig no ribota ni dola, ans té per foll qui malmet les seves armes.

Versió resumida en prosa castellana de Milà i Fontanals (De los trovadores en España (1861)) del sirventès Amics Marques, enqera on a gaire (Amic Marquès, encara no fa gaire) de Guillem de Berguedà: Amigo marqués, no hace todavía mucho que de vos hice gentil y buena canción, mas aún tengo deseos de hacer otra, pues me lo concede el consejo que tomo de mí mismo. Un combate en campo libre vieron mis enemigos, el oprobio que os hice y el afán y la derrota, pues en el campo de Alberto me dejasteis por prenda el yelmo v si fueseis calvo todos os vieran la sarna. - Pues yo estuve a punto de echaros de entrambos razones y os empujé con mi lanza gascona, de suerte que Guillermo de Savasona, si bien es burlador con respecto a vos, dice que os vio encorvado, y por las bragas os juzgaron mendigo los canónigos y los burgueses de Vich. Amigo marqués, así mala gota os nazca, si ser puede, comprad para Pascua mejores bragas. -No por esto debéis hablar con burla o desdén del torneo, pues no valió más Rolando en Zaragoza, y os confieso que no fue para mí cosa de descuidarme, pues me hubierais muerto si la lanza no fuera bota, y tan de lleno me disteis en la frente que hicisteis reír a Guillermo de Clarmon. Todos vuestros amigos gritaron «Mataplana» hasta que notaron que os había faltado la mano. -Amigo marqués, si hubieseis dado el golpe con bastante empuje, muerto hubierais… a este gentil galán… que no teme los clamores ni gritos ni ladridos de perro, antes está más alegre que rana en fuente, ni teme pelea, ni carga ni barrera ni puente, y así como aquélla no puede vivir sin agua, tampoco él sin amor un día de la semana. -Marqués, escrito llevo en el acero de mi lanza, que hombre sin fe no puede darse por guarecido, y pues así es verdad, bien es que temáis, porque otro más traidor que vos no llegó a nacer: hasta mi suegro que lleva las llaves del engaño y de la infidelidad en el condado de Barcelona, en comparación de vos no alcanza el tiro de una ballesta (tal vez honda), si bien es verdad que ambos leéis en una misma escuela. -Ramón de Pratz, mi serventesio recita (romanza) a don Nariz de Cuerno y no tengas temor, pues otro más zorro no hay desde aquí en Francia, ni más cobarde, si estoy bien informado, pues hace cinco años que no ha dado golpe ni lo ha recibido en el escudo de oro donde hay pintada una dama, (20) ni en torneo azuela ni cepilla (metáfora del oficio de carpintero), antes bien tiene por loco a quien echa a perder sus armas (juego de palabras entre fol y l' afola o mejor s'afola o afola). 18/03/05

Versió en català i en vers de Climent Forner (Guillem de Berguedà i altres trobadors (1986)) del sirventès Amics Marques, enqera on a gaire (Amic Marquès, encara no fa gaire) de Guillem de Berguedà: Amic Marques, encara no fa gaire que fiu de vós una cançó molt bona; doncs ara en faré una altra al mateix aire, car m'ho permet el seny i m'ho abona; véu a Sentfores el meu enemic l'afront que us vaig causar, el dany i el fatic quan al camp de N'Aibert us vingué basca: per terra l'elm, tothom us véu la clasca. Dels dos arçons us vaig cuidar fer caure, quan a cops de ma llança gascona vau encorbar-vos, fanfarró i farsaire, us el veié En Guiiiem de Savassona, diu, i els canonges i els senyors de Vic pels calçotets us titllen de pobric. Amic Marques, el mal de gota us nasca si no en porteu uns de millors per Pasqua. No us cal vanar-vos del torneig i fer el que Rotllà no féu a Saragossa; m'hauríeu mort, sóc franc i us ho diré, amb llança fina hauríeu fet destrossa: al front em vau clavar un cop tan profund que se'n rigué En Guillem de Claramunt. Vostres amics cridaren: "Mataplana!", pensant-se que teníeu la mà sana. Amic Marques, amb un atac més fer hauríeu mort l'enamorat que endossa les banyes als marits i ho fa tan bé que res no tem, ni crit ni gruny de gossa, ni feix ni guerra, ni tancat ni pont; com una granoteta en una font, ell és feliç i treu tota la ufana tot fent l'amor un dia a la setmana.

Versió en català de Francesc Ribera Titot, del poema del siventès Amics Marques, enqera on a gaire (Amic Marquès, encara no fa gaire) de Guillem de Berguedà. El poema va precedit de la següent entradeta explicativa: En aquest sirventès, Guillem insisteix en el relat del torneig de Sentfores per seguir ridiculitzant Pons de Mataplana: desciru detalladament diverses fases de l'esdeveniment i celebra haver arrencat d'un cop de llança els pantalons al seu rival, i no perd l'oportunitat d'indusltar-lo greument. Amic Marques, encara no fa gaire vaig fer de vós una cançó molt bona; i ara en faré una altra en el mateix aire perquè el seny m'ho permet i a més m'ho abona; a Sentfores va veure l'enemic que us vaig fer passar vergonya i fatic, queda clar en perdre vostre elm a la plaça que teniu tinya per omplir una bassa. Ben just no us foto de la sella enlaire, i tant vaig bregar amb la llança gascona que en ajupir-vos, per algun escaire, us veié el piu En Guillem de Savassona: sé que els canonges i els senyors de Vic pels calçotets us tenen per pobric. Amic Marques, si no és demanar massa que tingueu gota i millora si no us passa. Mentiu dient que al torneig vau atènyere el coratge d'en Rotllà a Saragossa: s'empunyéssiu llança i no un tros de llenya a hores d'ara jo seria a la fossa, perquè em vau donar un cop tan fort al front(1) que se'n rigué En Guillem de Claramont: vostres amics cridaren: "Mataplana!", oblidant que una mà teniu malsana. Si haguéssiu sabut com un home empènyer, hauríeu mort el qui banyes endossa, el cortès amant que els martits emprenya i no tem crit ni udol de gossa, feix(2) ni guerra, ni barrera ni pont i està content com granoteta en una font, la qual sense aigua no pot viure sana com jo sense amor un cop per setmana. Marques, duc gravat amb foc a la llança que home sense fe de mal no es defensa, i n'hauríeu de tenir gran recança, perquès en vós la traïció és immensa; ni tant sols Mon Sogre que porta el pes de tots els enganys dels Barcelonès, a vós, no us arriba pas ni a la sola: devíeu anar a la mateixa escola. Ramon de Pau, recita la romança a En Nas-de-corn, i no tinguis temença, que ningú no és més poruc d'aquí a Franca ni d'home més covard tinc coneixença; fa cinc anys que no ha eztibat un cop tes, i ningú l'escut d'or no li ha malmès, en cap torneig no ribota ni dola(3), ans diu que és foll qui el ferro en lluita esmola. (1) Sembla que el cop que va rebre Guillem va ser molt fluix, i així se'n mofa. (2) En el sentit de càrrega, pesar. (3) Dolar, com ribotar, és llevar el gruix d'un fusta, etc., amb un instrument tallant, en aquest cas referint-se a lluitar.

Un darrer poema denigratori encara va dedicar el de Berguedà a Ponç. D’aquesta obra, un quart sirventès, sols tenim tres estrofes. Es tracta del poema Ben ai auzit per cals rasos (Bé he sentit per quines raons), on també Martí de Riquer ens forneix una traducció entenedora:

Ben ai auzit per cals rasos
fe.N Guillems de Clarmon jurar
sos amics e sos compaignos
que sol jageson al colgar:
tot per paor de Mo Marques, que vai jogan a joc estes
...........
...........
e car no troba autre geing,
vol far dir que de domna.s feing.

Bé he sentit per quines raons En Guillem de Claramunt féu jurar als seus amics i als seus companys que jaurien sols en colgar-se: tot per por de Mon Marquès, que va jugant al joc estès [...] i ja que no torba cap altre recurs, fa córrer que està enamorat d'una dama.

Ab lui me met els sagramens,
que ges no pot ab mi jazer
Mos Marques, puois nuls garnimens
no m'i porria por tener;
c'ans me voill gardar del aguait
que.l descausimen sia fait;
c'auzit ai dir que s'i tarda
uns cavalliers que.s agarda,
cui el det armas e garnit,
mas caramen li a servit.

M’uneixo a ell en els juraments: de cap manera no pot jeure amb mi Mon Marquès, car m'hi faria profit cap guarniment, i em vull guardar de l’aiguait abans que l’abjecció sigui feta; perquè he sentit a dir que hi fou remís un cavaller que ell esguardà, al qual donà armes i guarní, però carament li ha servit.

Mil bausias e mil enganz,
mil no-fes e mil tracios
n'agrar ditas, mortals e granz,
si Na Juziana no fos,
que.m mandet... mas per leis m'o lais;
e, sitot m'es enuois ni fais,
non aus passar son mandamen;
e dera.n be de mon argen
per so qu'ieu li auses comtar
com aucis Ponz del Castelar.

Jo hauria dit d’ell mil bausies i mil enganys, mil deslleialtats i mil traïcions, mortals i greus, si no fos Na Jusiana, que em manà... però per ella me n’estic; i, encara que m’és enutjós i feixuc, no goso desobeir el seu manament; i de bon grat donaria dels meus diners si li gosés contar com matà Ponç del Castellar.

Versió resumida en prosa castellana de Milà i Fontanals (De los trovadores en España (1861)) del sirventès Ben ai auzit per cals rasos (Bé he sentit per quines raons) de Guillem de Berguedà: Contra el marqués de Mataplana, de quien contaría mil y mil engaños, mil traiciones e infidelidades, todas mortales o grandes, a no ser por doña Juziana que le mandó callar, por la cual, aunque con pesar, lo calla; y eso que bien daría parte de su dinero para atreverse a referir cómo el marqués mató a Ponce de Castellar.

Versió en català i en vers de Climent Forner (Guillem de Berguedà i altres trobadors (1986)) del sirventès Ben ai auzit per cals rasos (Bé he sentit per quines raons)de Guillem de Berguedà: Prou diuen per quines raons féu el de Claramunt jurar els seus amics i companyons que sols jaguessin per clapar; tot per por de Mon Marques que va jugant al joc estès ... ... i per excusa va dient que d'una dama es complaent. Jo també faig mos juraments: que amb Mon Marques no dormiré, ja que, mancat de guarniments, no pot servir-me per a res; cal que em mantingui bé a l'aguait per no cometre tal viltat. Diu que una mica massa tard en un genet posà l'esguard, a qui deixà d'armes guarnit i que molt car li ha sortit. Totes les pestes infamants n'hauria dit, porfidiós, si no m'hagués pregat abans Na Jussiana, fos com fos, que no em donés a tals esplais; per més que em costi, mai dels mais no trencaré son manament, i donaria tot l'argent només que li pogués contar com matà En Ponç de Castellar.

Versió de Francesc Ribera Titot, del sirventès Ben ai auzit per cals rasos (Bé he sentit per quines raons) de Guillem de Berguedà: M'han dit per què tan seriós en Claramunt va fer jurar als seus amics guerrejadors que sols jaguessin per clapar; i tot per por de Mon Marquès, que va jugant al joc estès. A tot baró vol regar el cul i a més pretén que resti ocult, per'xò insisteix i es fot ferreny que per les dames perd el seny. Jo seguiré els seus juraments i amb Mon Marquès mai no jauré, car no em protegiria gens ni l'armadura de guerrer; i em vull guardar el seu aguait: no fos que a dins sentís l'empait; a un baró sé, de bona mà, que Mon Marquès va entabanar. I, si bé és cert que l'ha enriquit, ja va pagar-ho a dintre un llit. Mil vileses i mil enganys n'hauria dit de tots colors, mil traïcions i mil danys, si per Jusiana no fos, que em va manar que no ho fes mai i tot i que em daria esplai, obeiré el seu manament, prô pagaria molt d'argent per gosar dir-li com va anar que matà Pons de Castellar.

 

Però si Guillem de Berguedà fou un personatge que era capaç de fer poemes cruels i satírics, també era capaç de, a la mort de Ponç de Mataplana, fer una cant elegíac, molt sentit, que li surt del cor: el plany Consiros cant e planc e plor.

Per estalviar-vos una fatigosa lectura en llengua d’oc utilitzaré una traducció al català de Climent Forner:

Consiros cant e planc e plor
ple dol qe.m a sasit et pres
al cor per la mort Mon Marqes,
En Pons, lo pros de Mataplana,
qi era francs, larcs e cortes,
e an totz bos captenimens,
e tengutz per un dels melhors
qi fos de San Marti de Tors
tro [...] et la terra plana.
Loncs consiriers ab greu dolor
a laisat e nostre paes
ses conort qe non i a ges
En Pons, lo pros de Mataplana;
paians l'an mort, mais Dieu l'as pres
a sa part, qe.l sera garens
dels grans forfatz et dels menors,
qe.ls angels li foron auctors
car mantenc la lei cristiana.
Marques, s'eu dis de vos follor,
ni motz vilans ni mal apres,
de tot ai mentit e mespres,
c'anc, pos Diue basti Mataplana,
no.i ac vassal qe tan valges,
ni qe tant fos pros ni valens
ni tan onratz sobre.ls aussors,
ja fosso ric vostr'ancesors;
et non o dic ges per ufana.
Marques, la vostra desamor
e l'ira qu'e nos dos se mes
volgra ben, se a Diueu plages,
ans qu'eissisetz de Mataplana,
fos del tot pais per bona fes;
qe.l cor n'ai trist e.n vauc dolens
car no fui al vostre socors,
qe ja no m'en tengra paors
no.us valges de la gent truffana.
E paradis el luoc melhor,
lai o.l bon rei de Fransa es,
prop de Rolan, sai qe l'arm'es
de Mon Marques de Mataplana;
e mon joglar de Ripoles,
e mon Sabata eisamens,
estan ab las domnas gensors
sobr'u pali cobert de flors,
josta N'Olivier de Lausana[3].              

Canto plorant, ple de tristor,
per la dolença que m'ha pres
havent mort el meu Marquès,
En Ponç, el pros de Mataplana,
que era després, franc i cortès,
ornat de bons capteniments,
considerat un dels millors
que a sant Martí de Tors mai fos
fins a tocar la terra plana.
Molta angoixa i de dolor
ens ha deixat i ben malmès
nostre país, puix ja no hi és
En Ponç, el pros de Mataplana;
pagans l'han mort, ha estat remès
per Déu de tos els mancaments,
tant dels més grossos com menors,
car són els àngels valedors
de qui servà llei cristiana.
Marquès, en tot no vaig sinó
mentir i errar quan, descortès,
blasmava tant vostres mercès,
ja que, d'ençà dels Mataplana,
no hi ha vassall més compromès,
digne de més mereixements,
ni més valent i honrat que vós,
salvant els vostres rics majors,
i no us ho dic per fer-ne ufana.
Marquès, per tant de desamor
i d'ira que ens havia encès,
hagués volgut, si a Déu plagués,
que, abans d'eixir de Mataplana,
féssim les paus per sempre més;
ara tinc molts remordiments
perquè no us vaig prestar socors
tot defensant-vos, sense pors,
de mans de gent tan inhumana.
Del paradís al lloc millor
on és el bo del rei francès,
prop de Rotllà, ha estat admès
el meu Marquès de Mataplana;
i el meu joglar del Ripollès
i el meu Sabata amb altres gents:
dames de rostre molt formós
sobre tapets coberts de flors,
i l'Oliver, el de Lausana[4].

Versió en prosa castellana de Milà i Fontanals (De los trovadores en España (1861)) del plany (lament) Consiros cant e planc e plor (Canto plorant, ple de tristor) de Guillem de Berguedà: Lleno de cuita me lamento y lloro a causa del duelo que de mi corazón se ha apoderado, por la muerte de mi marqués don Pons el valiente de Mataplana; pues era franco, liberal y cortés y dotado de todos los buenos hábitos, y tenido por uno de los mejores que hubiese desde San Martín de Turs hasta Cerdaña y la tierra llana. Larga cuita y grave dolor ha dejado y a nuestro país sin consuelo (pues no puede hallarse) don Ponce el valiente de Mataplana. Paganos le han muerto, pero Dios se lo ha llevado consigo y le -- perdonará los grandes delitos y los menores, pues los ángeles fueron sus padrinos por haber defendido la ley cristiana. -Marqués, si yo con respecto a vos dije locura alguna o palabras villanas y descomedidas, todo fue mentira o error, pues desde el tiempo en que Dios construyó a Mataplana no hubo en este castillo caballero de tal valía, ni tan de pro ni esforzado, ni tan honrado sobre los más altos, por mucho que valiesen vuestros antecesores, y no lo digo en manera alguna por ostentación. - Marqués, vuestra enemistad y la ira que mediaba entre los dos, mucho quisiera, si a Dios hubiese agradado, que se hubiera convertido en paz con buena fe antes que salierais de Mataplana, de suerte que el corazón tengo triste y me duele de no haber acudido en auxilio vuestro, pues no me hubiera detenido el temor al tratar de valeros contra la gente maldita. - En el paraíso, allí donde se halla el rey de Francia junto a Rolando, sé que está el alma de vos, oh Marqués de Mataplana, y también mi juglar de Ripollés y también mi Sabata, acompañados de las más gentiles damas, sobre alfombra cubierta de flores junto a Oliveros de Lausana (nota 3).

Versió en prosa castellana de Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trovadores (1878-1879)) del plany (lament) Consiros cant e planc e plor (Canto plorant, ple de tristor) de Guillem de Berguedà: Lleno de tristeza me lamento y lloro á causa del duelo que de mi corazón se ha apoderado, por la muerte de mi marqués Pons, el valiente de Mataplana; pues era franco, liberal y cortés y dotado de todos los buenos hábitos, y tenido por uno de los mejores que hubiese desde San Martín de Turs hasta Cerdaña y la tierra llana. Larga cuita y grave dolor ha dejado y á nuestro país sin consuelo la muerte de Pons, el valiente de Mataplana. Paganos le han muerto, pero Dios se lo ha llevado consigo y le perdonará los grandes delitos y también los menores, pues los ángeles fueron sus padrinos, por haber defendido la ley cristiana. Marqués, si yo con respecto á vos cometí alguna mala acción o dije palabras villanas y descomedidas, todo fue mentira o error, pues desde el tiempo en que Dios construyó á Mataplana no hubo en este castillo caballero de tal valía, ni tan de pro ni esforzado, ni tan honrado sobre los más altos, por mucho que valiesen vuestros antecesores, y no lo digo en manera alguna por. deprimirlos. Marqués, vuestra enemistad y la ira que mediaba entre los dos, mucho me hubiese complacido, con el beneplácito de Dios, que se hubiera convertido en paz con buena fe antes que salierais de Mataplana; de suerte que el corazón tengo triste y me duele de no haber acudido en auxilio vuestro, pues no me hubiera detenido el miedo para tratar de valeros contra la gente maldita. En el paraíso, allí donde se halla el rey de Francia junto á Rolando, sé que está vuestra alma, oh Marqués de Mataplana, y también mi juglar de Ripollés, y también mi Sabata, acompañados de las más gentiles damas, sobre alfombra cubierta de flores, junto a Oliveros de Lausana (nota 3).

Versió en prosa catalana de Martí de Riquer (Les poesies del trobador Guillem de Berguedà (1996)) del plany (lament) Consiros cant e planc e plor (Canto plorant, ple de tristor) de Guillem de Berguedà: Consirós canto i em planyo i ploro pel dolor que m'ha pres i s'ha emparat del meu cor per la mort de Mon Marquès, En Ponç, el noble de Mataplana, que era franc, liberal i cortès i amb tots els bons capteniments i tingut per un dels millors que fos des de sant Martí de Tours fins [...] i la terra plana. En Ponç, el noble de Mataplana, ha deixat llargues afliccions amb greu dolor i el nostre país sense que hi hagi gens de conhort. L'han mort els pagans, però Déu se l'ha endut al seu costat, on li serà indulgent amb els grans pecats, perquè els àngels li foren testimonis que mantingé la llei cristiana. Marquès, si jo vaig dir de vós follies i mots villans i descortesos, en tot he sentit i errat, car mai, des que Déu bastí Mataplana, no hi hagué vassall que tant valgués, que dos tan noble i valent i tan honrat entre els més encimbellats, tot i que els vostres avantpassats foren poderosos; i no ho dic pas per ufana. Marquès, hauria volgut, si hagués plagut a Déu, que la vostra desamor i la ira que s'interposà entre nosaltres dos, hagués estat pau del tot per bona fe abans que eixíssiu de Mataplana. Car en tinc el cor trist i vaig adolorit perquè no vaig acudir al vostre socors, ja que la por no m'hauria retingut d'ajudar-vos contra la gent enganyadora. Sé que l'ànima de Mon Marquès de Mataplana és al lloc millor del paradís, allà on és el bon rei de França, prop de Rotllà; i [on] el meu joglar del Ripollès i així mateix el meu Sabata Sabata són amb les dames més gentils sobre una catifa coberta de flors, al costat de N'Oliver de Lausana (nota 3).

Versió en prosa catalana de Ferran Gadea (En so vell i antic. Antologia de trobadors catalans (1990)) del plany (lament) Consiros cant e planc e plor (Canto plorant, ple de tristor) de Guillem de Berguedà: Neguitós canto i planyo i ploro pel dol que m'ha envaït i pres el cor per la mort del meu Marqués, En Ponc de Mataplana, que era franc, generós i cortès, i amb bons capteniments i tingut per un dels millors qui fos des de Sant Martí de Tours fins... i la terra plana. Ha deixat llargs neguits i el nostre país sense consol, que ja no hi és En Ponç, el noble de Mataplana; pagans l'han mort, però Déu se l'ha endut al seu costat i li serà generós amb els grans pecats i amb els menors, perquè els àngels li foren testimonis, car mantingué la llei (fe) cristiana. Marqués, si jo vaig dir de vos bestieses i mots vulgars i poc cortesos, en tot he mentit i errat, doncs mai, des que Déu va edificar Mataplana no hi ha hagut vassall que valgués tant ni que fos tan noble ni tan valent, ni tan honrat amb els superiors, encara que els vostres avantpassats fossin poderosos i no ho dic per afalagar. Marqués, la vostra desamor i la ira que entre nosaltres dos hi havia, més valdria, si Déu volgués, que abans no haguéssiu sortit de Mataplana, haguéssim fet les paus; que tinc el cor trist i vaig dolgut, perquè no vaig acudir en el vostre ajut ja que la por no m'hagués obstaculitzat a ajudar-vos contra la gent falsa. Al Paradís, al lloc millor, allí on està el bon rei de França, prop de Rotllà, sé que hi ha l’ànima del meu Marqués de Mataplana; i (també) el meu joglar de Ripollès, i el meu Sabata també, estan amb les dames més belles sobre un pal·li cobert de flors, just al costat de n'Oliver de Lausana (nota 3).

Versió en prosa catalana d'Alfons Serra-Baldó (Els trobadors (1998)) del plany (lament) Consiros cant e planc e plor (Canto plorant, ple de tristor) de Guillem de Berguedà: Canto entristit, i em planyo i ploro, pel dol que m'ha col­pit profundament, per la mart del meu marqués En Ponc, el noble senyor de Mataplana, que era franc, liberal, cortès, ornat de belles qualitats i tingut per un dels millors cavallers que hi ha­via des de Sant Martí de Tors fins a... i la terra plana. Ha deixat gran pena i greu dolor, i la nostra terra desconhortada, car ja no hi és En Ponç, el noble senyor de Mata­plana; els pagans l'han mort, però Déu se l'ha endut amb Eh i li perdonarà els pecats i les faltes: els àngels faran de testimoni a favor seu, per haver mantingut la llei cristiana. Marqués, si contra vós he dit paraules folles, vils i in­convenients, en tot he mentit i m'he equivocat: d’ençà que Déu bastí Mataplana, no hi ha hagut cap vassall que valgués tant, ni que fos tan noble ni valent, ni tan honrat entre els que ha si­guin mes, per bé que els vostres avantpassats ho fossin en gran manera. 1 no ho dic pas per adulació. Marqués, voldria que el meu desafecte envers vós i la ira que sorgí entre nosaltres, es convertís del tot en pau, si a Deu plagués, abans que eixíssiu de Mataplana. Tinc el cor trist i estic afligit per no haver vingut en socors vostre: certament no em faria por d'ajudar-vos contra la gent malvada. Al Paradís, al lloc millor, allà on es troba el bon rei de França, prop de Rotllá, sé que hi ha la vostra ànima, marqués de Mataplana; el meu joglar de Ripollès i el meu Sabata hi són també, amb les dones més gentils, sobre una catifa coberta de flors, prop de N'Oliver de Lausana (nota 3).

Versió en català de Francesc Ribera Titot del plany (lament) Consiros cant e planc e plor (Canto plorant, ple de tristor) de Guillem de Berguedà. El poema va precedit de la següent entradeta explicativa: Després d'haver estat tota la vida mofant-se'n i menyspreant-lo, quan Pons de Matapalana mor en combat contra els sarraïns, Guillem de Berguedà fa aquest plany lloant-lo, reconeixenet que l'havia acusat en fals i demanat-li disculpes, alhora que el situa al paradís entre la seva gent més admirada. Canto plorant, ple de tristor, per un dolor que em té corprès; de de la mort de Mon Marqués En Ponç, senyor de Mataplana, que era gentil, franc, liberal i desprès, i d'excel·lents comportaments, ben conegut pels seus valors d'allà, de Sant Martí de Tors, fins aquí baix la terra plana. Ens ha deixat un gran dolor que pel país sencer s'ha estès i cap consol no hi pot fer res, En Ponç, senyor de Mataplana; pagans l'han mort, prô Déu l'ha admès, per'xò no li comptaran gens ni els grans pecats ni aquells menors. Els àngels van dir en cants sonsors que va honrar la llei cristiana. Marqués, si mai sense raó, amb motius indignes us he ofès, errors i faltes he comès; d'encà que Déu féu Mataplana, ningú com vós tan compromès, ni digne de mereixements ni encimbellat amb tant honors, bo i vostres grans antecessors; i no us faig cap lloança vana. Si hagués plagut al Creador m'hauria fet feliç, Marqués, que el desamor que ens hem tramès abans d'eixir de Mataplana s'hagués tronat en benvolers; ara tinc molt remordiments perquè no us vaig prestar socors, ho hauria fet sense temors enfront de gent tan inhumana. Al Paradís, al lloc millor, vostre esperit ha estat admès; prop de Rotllá i del rei francès hi ha Mon Marqués de Mataplana; també el meu joglar del Ripollès i el meu Sabata hi són presents; hi ha dames plenes de favors, i al peus mil flors pouant rubors i de l'Oliver, el de Lausana.

Havent llegit els poemes contra Ponç de Mataplana, uns atacs personals, durs i ferotges, s’entén que Guillem de Berguedà digui en el seu plany "ara tinc molts remordiments", quan el insultat ja jau sota terra.

La figura de Guillem de Berguedà ens relaciona el Ripollès i les seves comarques veïnes amb un floreixent moviment literari i amb un àmbit polític i social de gran interès i importància dins la història de la humanitat.

---

[1] Dades que Riquer indica que extreu de Liber Feudorum Maior. Edició de F. Miquel Rosell. Dos volums. Barcelona, 1945-1947. Pàg.: 870; i El "Llibre Blanc" de Santes Creus. Edició de F. Udina Martorell. Barcelona, 1947. Pàg.: 273.

[2] Segons diu en una nota a peu de pàgina Riquer: Melgur és la localitat avui dita en francès Mauguio (actual departament de Hérault, arquebisbat de Montpeller) i Someiras és Sommières (departament de Gard, arquebisbat de Nimes), situades a uns vint quilòmetres l'una de l'altra. A la donació del desembre del 1172 signa també Geral de Someire, vassall del senyor de Melgur. Despres pot tenir els valors de de près i d'aprés (Emil Levy: Petit dictionnaire provençal-français (1923). Pàgs.: 112). Per tant, hom també podria interpretar: de Melgur, després de Someiras.

[3] i [4] Segons Menéndez Pidal, en aquest plany, Guillem de Berguedà "coloca en el paraíso a su juglar de Ripollés (de tierra de Ripoll), y a su Sabata, en compañia de Roldán y Oliveros y de gentilísimas damas que descansaban sobre tapices cubiertos de flores. No concibe el Cielo sin la m´sucia de buenos juglares". No es tracta dels únics joglars relacionats amb Guillem de Berguedà dels que tenim notícies. En altres poemes, com hem vist, parla de altres joglars, que expandien la seva fama de versaire i feien arribar els seus missatges poètics als seus destinataris. Aimeric de Peguilhan, també fou un joglar seu.