El comte Arnau

El comte Arnau, del que sempre s’ha dit que era un comte senyor del castell de Mataplana, és el mite més popular, més discutit i comentat, el més apassionadament representatiu i emblemàtic del Ripollès, però també, a més, és un dels més genuïns i originals de Catalunya.

El mite del comte Arnau parteix d'una cèlebre cançó popular musicada: la "Cançó del comte l’Arnau". El comte Arnau, un personatge mític i d’amagades referències històriques, és d’una gran personalitat. Encara que té com a nucli una cançó popular, és una de les més originals creacions que ha donat el llegendari català, ja que no existeix equivalència en cap altre cultura, com moltes vegades succeeix en el cançoner popular. Quan els Barbaroja, dips (o vampirs) i altres ogres i malvats formen part de la nostra tradició cultural, és l'hora que el comte Arnau assoleixi relleu i nomenada, tot tenint en compte la versió original i les reelaboracions populars i literàries posteriors.

A la xarxa World Wide Web (WWW) sols hi ha un text que comenta la figura d'el comte Arnau. Arqueologia de la llegenda del comte Arnau.

A l'entorn d'aquesta cançó hi ha tot un món. Des de la tradició popular que parla de les aventures del comte Arnau, fins la de les persones que l'han estudiat i els literats (un compendi bastant complert de les grans figures de la literatura catalana moderna) que l'han utilitzat fins a les llegendes col·laterals. I tota una geografia plena de cingles, muntanyes, avenç, coves, monestirs i castells com els cingles de Montgrony, Sant Amanç, el forat de Sant Hou, coves de Ribes, Sant Joan de les Abadesses i el castell de les Dames o de Blancafort.

Caldria però preguntar-se que fou primer, l'ou o la gallina: el mite, la cançó o la tradició popular. La cançó popular i tradicional i el mite del comte Arnau fou per primera vegada recollida, a meitats del segle passat. La seva recopilació erudita com el desenvolupament posterior del mite forma tot un món. Des de les persones que l'han estudiat fins a llegendes associades, o història documentada, hi ha un munt de coses que mereixen ésser descrites.

Per començar pel començament caldrà parlar com aquesta cançó va arribar a la popularitat i no esdevenir sols una cançó popular. Manuel Milà i Fontanals va publicar la cançó per primera vegada en Observacions sobre la poesía popular (1853) i, posteriorment, en el recull Romancerillo Catalán (1882). Com diu Josep Pla (Guia de Catalunya (1971), a partir de la publicació de la cançó per Milà "el seu èxit fou immens: la cançó elaborà un mite literari i musical ple de vida". Sols cal fer la llarga llista de literats catalans, de totes les tendències i corrents literàries que han existit, per veure com l'èxit de la "Cançó del comte l’Arnau" ha perviscut al llarg dels anys.

 

La primera versió recollida de la cançó del Comte Arnau data de l'any 1843 i fou recaptada d’una família pirinenca radicada a Barcelona, com a fruït del treball de recopilació realitzat per Marià Aguiló qui, posteriorment va oferir-la a Pau Piferrer i aquest a Manuel Milà i Fontanals, en un recorregut per grans personatges de la Renaixença: Com explica Tomàs Carreras y Artau en el pròleg a l’estudi més complert realitzat sobre la cançó i el mite del comte Arnau, el de Romeu Figueras (El mito de "El Comte Arnau" en la canción popular, la tradición legendaria y la literatura (1948): "La primera versión de la cançó del Comte Arnau data del año 1843: la recogió de una familia pirenaica radicada en Barcelona Mariano Aguiló, quien la dio a Pablo Piferrer y esté a Manuel Milà y Fontanals".

Avui sabem, pel documents d'Aguiló guardats per l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, que la cançó, segurament, havia estat recitada a Aguiló per Joan Monbardó: "fou el 1er. que me digué unes quantes posades de la Cançó del Comte l'Arnau en 1844 abans de conexerla en Piferrer y en Milá (segons crech)", com podem veure en l’obra Inventari de l'Arxiu de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1993), fet per Josep Massot i Muntaner. Romeu Figueras fa esment d'aquesta primera versió com "Procedencia: Barcelona (de una familia pirenaica). Colector: Mariano Aguiló. Hacia 1843".

Com diu Tomàs Carreras en el pròleg al llibre de Romeu i ens assenyala Llorenç Prats (El mite de la tradició popular (1988), d’aquest manera neix "la línia estudiosa i erudita" sobre la cançó del comte Arnau que tindrà la seva culminació en l'obra de Rossend Serra i Pagès i Josep Romeu Figueras.

Qui era aquest Joan Monbardó? Segurament un parent dels tres Monbardó dels que tenim notícia que participaren en la defensa de Ripoll davant l'atac de les forces carlines del Conde de Espanya el maig de 1839. Eudald Monbardó, membre de la primer companyia de la Milícia Nacional de Ripoll, fou ferit durant el setge i assalt, segons consta en la llista del comandant Juan Carbó datada a Olot el 8 de març de 1840. Però també consten Aleix i Josep Monbardó com a membres de la tercera companyia de la Milícia Nacional de Ripoll en una relació datada a Ripoll el 6 d'agost de 1838. Son dades que podem trobar en el llibre de Joaquim Boixès, La destrucció de Ripoll al 1839. El Ripollès en la primera guerra carlina (1995).

Manuel Milà i Fontanals, nascut l'any 1818, fou, a partir de 1845, un dels grans catedràtics de la restablerta Universitat de Barcelona després dels llargs anys d'exili del estudis superiors a Cervera. Milà fou un personatge clau i pintoresc de la història cultural de Barcelona de la segona meitat del segle passat (morí el 1884), i per tant de tot el moviment que donaria com a resultat la Renaixença. 

Va escriure un estudi que encara ara cal esmentar, com hem fet, sempre que es parla dels trobadors: De los trovadores en España (1861). 

Fou el mestre de la primera generació de la Renaixença literària catalana i de grans estudiosos espanyols com Marcelino Menéndez y Pelayo, el gran pare de tota la ciència crítica literària castellana, que el considerava el seu mestre. Menéndez Pelayo, diu de les obres de Milà i Fontanals Observacions sobre la poesía popular (1853) i Romancerillo Catalán (1882), que "es hasta el presente, en toda la península, la colección más copiosa, esmerada y perfecta".

La cançó va impressionar fortament a Milà. Hi ha un detall que en demostra l'impacte. A Milà i Fontanals se l'anomenava, en el seu temps, la balena literària, pel seu immens saber i per la seva enorme corpulència quasi estàtica. Es comprendrà doncs l'esforç que el sedentari Milà va fer per a traslladar-se a diferents llocs del Ripollès, on va fer un treball de recollida de diferents versions de la cançó. Ho explica Romeu Figueras: "A Piferrer, gran temperamento romántico, le impresionó vivamente la canción; pero no menos honda debió ser la emoción de Milà, a juzgar por un detalle aparentemente trivial. Es sabido que al autor del Romancerillo Catalán se le llamaba, en su tiempo, la "ballena literaria", por dos razones: en primer lugar, por su inmenso saber, pero también por la enorme corpulencia, casi estática, de su persona física. Me decía, en cierta ocasión, mi venerado maestro don Antonio Rubió y Lluch, que tantas veces había visitado a su maestro, don Manuel, en su casa, siempre le había visto del mismo modo: apoltronado, inmóvil, en su butaca y ante una mesa de trabajo con pocos libros y papeles. Y ahora se comprenderá el esfuerzo y la emoción que supone el hecho de que el sedentario Milà se decidiese a trasladarse a distintos lugares de Ripoll, y acompañado de un tal Fossas, residente en esta villa, emprendiese la recolección de diversas versiones de la canción mediante el interrogatorio directo de los sujetos, verificado sobre el mismo terreno".

Però els altres dos participants en el conjur de fer aparèixer el comte Arnau mereixen que tinguem un retrat de cadascun

Marià Aguiló i Fuster (1825-1897), el primer del personatges de la Renaixença que va quedar enamorat de la cançó del comte Arnau, va néixer a Mallorca (on i ha la tradició del comte Mal, molt semblant), de família benestant d'origen xueta, o sigui un jueu més o menys convers i d'una raça perseguida. És un dels celebrats iniciadors de la Renaixença catalana. "Aguiló encarnava l'ideal de les col·leccions romàntiques" diu Prats comparant-lo amb Milà i Piferrer.

Pau Piferrer, nascut a Barcelona l'any 1818, "d'origen menestral", bibliotecari, professor de retòrica, escriptor, crític teatral i musical i poeta, fou traductor de Dumas i Walter Scott, un molt determinat romanticisme. Però la seva principal inspiració fou clarament francesa i pouava de Víctor Hugo, com molt acertadament indica Prats. Fou un dels grans personatges del romanticisme català, al que cal relacionar molt estretament amb Ripoll ja que el seu llibre Recuerdos y bellezas de España (1839) suposa una de les primeres referències a l'estat de destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll.

Una aportació fonamental al mite: Víctor Balaguer i Pau Parassols
Però hi hagué un quart i cinquè personatge que van suposar una infecció de ferro pel comte Arnau. Com explica sintèticament Josep Pla: "El fantasiós Víctor Balaguer fou el primer que intuí les moltes possibilitats de la balada i el rendiment de la figura del comte Arnau; probablement falsejà la llegenda, però la completà amb la figura d'Adelaisa, abadessa de Sant Joan [de Ripoll, posteriorment conegut com de les Abadesses], dona de singular bellesa i de vida dissipada i lliure, amiga del comte blasfem. Gairebé tot allò que escriví Balaguer és fantàstic, però no cal dubtar que enriquí la llegenda, fins el punt que, sense la seva aportació, les dues glosses que ha produït la figura del comte -les poesies de Maragall i el poema de Josep Maria de Sagarra- serien molt diferents".

La seva aportació fou vigorosament contestada per mossèn Pau Parassols, capellà de Sant Joan de les Abadesses, que va sortir en defensa de les monges del monestir de Sant Joan de les Abadesses, donant així ales a la tradició i l’enginy popular. A patir d’aleshores la relació entre el comte Arnau i la presumpta corrupció del convent santjoaní fou ja un fet consumat.

I el que més pot arribar a coure a les persones benpensants és que a San Joan de les Abadesses tenen un monument al Comte Arnau, encara que altres diguin que es dedicat a Guifré el Pilós o a Ramon Berenguer IV. El cas és que el bisbe de Vic, el dia de la seva inauguració (11 de setembre de 1927) no va beneir el monument, que és obra de l'arquitecte Jeroni Martorell. En tot cas, l'any 1930, en un periòdic local es demanava l'enderroc del monument per ser una infamia per la població.

Cal esmentar també els estudis sobre el mite i la cançó fets per Rossend Serra i Pagès, que va patir una enfermetat molt semblant a la de Milà i Fontanals, cercant les petjades del comte Arnau pel Ripollès, en companyia del seu parent, el folklorista ripollès Tomàs Raguer, i l'estudi definitiu de Josep Romeu Figueras de l'any 1948.

Podem comprovar en la seva influència sobre els principals noms de la literatura catalana, però alhora per la capacitat de fabulació popular. Poc mites populars catalans poden dir que han estat objecte d'atenció per tant preclars literats com Jacint Verdaguer, Frederic Soler Pitarra, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, Josep Maria de Segarra, Miquel Ferrà, Joan Brossa, entre molts d'altres.

 

La cançó i el mite

La cançó del Comte Arnau és la narració de la conversa que hi ha entre el comte, ja condemnat, i la seva dona. Alguns diuen que la escena va tenir lloc al castell de les Dames, un punxegut esperó de roca sobre Gombrèn.

Cançó del comte Arnau -Tota sola feu la vetlla, -muller lleial ? Tota sola feu la vetlla, -viudeta igual ? -No la faig jo tota sola, -comte l'Arnau, No la faig jo tota sola, -valga'm Déu, val ! -Qui teniu per companyia, -muller lleial ? Qui teniu per companyia, -viudeta igual ? -Déu i la Verge Maria, -comte l'Arnau, Déu i la Verge Maria, -valga'm Déu, val ! -On teniu les vostres filles, -muller lleial ? On teniu les vostres filles, -viudeta igual ? -A la cambra són que broden, -comte l'Arnau, A la cambra són que broden, -valga'm Déu, val ! -Me les deixaríeu veure, -muller lleial ? Me les deixaríeu veure, -viudeta igual ? -Massa les espantaríeu, -comte l'Arnau, Massa les espatanríeu, -valga'm Déu, val ! -Solament la més xiqueta, -muller lleial ? Solament la més xiqueta, -viudeta igual ? -Tant m'estimo la més xica, -comte l'Arnau, tant m'estimo la més xica, com la més gran. -Per què no caseu les filles, -muller lleial ? Per què no caseu les filles, -viudeta igual ? -Perquè no tinc dot per dar-les, -comte l'Arnau, Perquè no tinc dot per dar-les, -valga'm Déu, val ! -Al capdavall de l'escala, -muller lleial ? Al capdavall de l'escala, trobareu l'argant. -A on teniu les criades, -muller lleial ? A on teniu les cirades, -viudeta igual ? -A la cuina són que renten, comte l'Arnau, A la cuina són que renten, -plata i estany. -Me les deixaríeu veure, -muller lleial ? Me les deixaríeu veure, -viudeta igual ? -Massa les espantaríeu, -comte l'Arnau, Massa les espatanríeu, -valga'm Déu, val ! -A on teniu els mossos, -muller lleial ? A on teniu els mossos, -viudeta igual ? -A la pallissa que dormen, -comte l'Arnau, A la pallissa que dormen, -valga'm Déu, val ! -Pagueu-los bé la soldada, -muller lleial, Pagueu-los bé la soldada, -viudeta igual. -Tant prest com l'hauran guanyada, -comte l'Arnau, Tant prest com l'hauran guanyada, -valga'm Déu, val ! -Per on heu entrat vós ara, -comte l'Arnau ? Per on heu entrat vós ara, -valga'm Déu, val ? -Per la finestra enreixada, -muller lleial, Per la finestra enreixada, -viudeta igual. -Tota me l'haureu cremada, -comte l'Arnau, Tota me l'haureu cremada, -valga'm Déu, val ! -Ni tant sols us l'he tocada, -muller lleial, Ni tant sols us l'he tocada, -viudeta igual. -Què és aixó que us ix pels ulls, -comte l'Arnau ? Què és aixó que us ix pels ulls, -valga'm Déu, val ? -Són les males llambregades, -muller lleial, Són les males llambregades, -viudeta igual. -Què és el que us ix per la boca, -comte l'Arnau ? Què és el que us ix per la boca, -valga'm Déu, val ? -Són les males paraulades, -muller lleial, Són les males paraulades, -viudeta igual. -Què és aixó que us ix pels braços, -comte l'Arnau ? Què és aixó que us ix pels braços, -valga'm Déu, val ? -Són les males abraçades, -muller lleial, Són les males abarçades, -viudeta igual. -Què és això que us ix ples peus, -comte l'Arnau ? què és aixó que us ix pels peus, -valga'm Déu, val ? -Són les males trepitjades, -muller lleial, Són les males trepitjades, -viudeta igual. -Què és aquest soroll que sento, -comte l'Arnau, Què és aquest soroll que sento, valga'm Déu, val ! -És el cavall que espera, -muller lleial, És el cavall que espera, -viudeta igual. -Baixeu-li el gra i la civada, -comte l'Arnau, Baixeu-li el gra i la civada, -valga'm Déu, val ! -No menja gra ni civada, -muller lleial, No menja gra ni civada, -viudeta igual. -On us han donat posada, -comte l'Arnau ? On us han donat posada, -valga'm Déu, val ? -A l'infern me l'han donada, -muller lleial, A l'infern me l'han donada, -viudeta igual. -Per què allí us l'han donada, -comte l'Arnau ? per què allí us l'han donada, -valga'm Déu, val ? -Per pagar males soldades, -muller lleial, Per pagar males soldades, -viudeta igual. Vos dic no em feu més l'oferta, -muller lleial, Vos dic no em feu més l'oferta, -viudeta igual, Que com més me feu l'oferta, -muller lleial, Que com més me feu l'oferta, -més pena em dau. Feu-ne tancar aquella mina, -muller lleial, Feu-ne tancar aquella mina, -viudeta igual, Que dóna al convent de monges, -muller lleial, Que dóna al convent de monges -de Sant Joan. Quina hora és que el gall ja canta, -muller lleial ? Quina hora és que el gall ja canta, -viudeta igual ?

La cançó explica com el comte visita la seva esposa i les seves filles, muntat en un cavall de foc. Se li presenta al peu d'una reixa on ella broda i tracta d'agafar-la, per tal de cremar-la i fer-la seguir cap el infern. A la muller no li val estar darrera d'una reixa de ferro molt gruixut, perquè, com que el Comte Arnau és tot flames, passa per entre els barrots de la reixa. Mentre ell parla se li atansa, però així que ella diu: Valga'm Déu val!, en sentir el nom de Déu el comte fuig com un esperitat i no es refà fins que la comtessa calla. Segons diuen, el comte va visitar la seva esposa set anys sencers cada nit. Set anys que era el temps que durava el dol entre la gent de pro.

Però el mite no comença ni s'acaba amb la cançó. La cançó es fa ressò de l’aurèola que envolta al senyor de la baronia de Mataplana, i que estava casat amb una dama honestísima. Segons la tradició, aquest cavaller ripollès sostenia relacions sacrílegues amb l'abadessa o les monges del convent de Sant Joan de les Abadesses o de Sant Amanç. Altres versions diuen que es va condemnar al intentar conquistar a una donzella que va fer-se monja. El comte, infatigable en el seu propòsit, va entrar sense autorització al convent, on va trobar-la jaient morta al mig de l'església.

Per anar de Montgrony fins el convent, el Comte Arnau passava per una mina quilomètrica que, segons diuen, tenia l'entrada al forat de Sant Hou o per les coves de Ribes i anava a sortir dins del claustre del convent. El cavaller passava per aquest conducte subterrani muntat en un cavall que corria com el vent i que passava com una alenada.

Al comte Arnau se li atribueixen altres tractes il·legítims amb les dones. Era culpable de fer ús del dret de cuixa i de mantenir diverses dones al seu castell de Blancafort o de les Dames, de Sant Amanç i altres. Cal dir que el paper del castell o convent de Sant Amanç dins la llegenda ve avalat per una cançó que Milà i Fontanals (amb versions recollides també per Rossend Serra i Pagès) va transcriure també en el seu Romancerillo Catalán:

Les monges de Sant Amanç
totes en finestra estan.
Veuen venir un jove galant:
-Galant, galant, voleu lloguer?
I quina feina sabeu fer?
-Portar les monges al cutxer
i dormir-hi si convé.
Quan vingué lo cap de l'any,
dotze monges, tretze infants,
la priora el dos més grans [I la priora el més galant].
Ve el rei demanant:
-De qui són aquest infants?
-De les monges de Sant Amanç
[-De frares i capellans.]
-O també del comte Arnau.    Les monges de Sant Amanç
al mercat se'n van anant.
Troben un jove galant:
-"Vos, galant, voleu lloguer?
I quina feina hem fareu fer?"
-"Portar monges a cutxer
I a dormir-hi si convé".
Lo galant prou s'hi avé,
I al venir el cap d'any
dotze monges, tretze infants,
la priora el dos més grans [I la priora el més galant].
Ve el rei demanant:
-"De qui són aquest infants?"
-"De les monges de Sant Amanç"

[-"De frares i capellans".].

Cal dir que l'ús del dret de cuixa, és una tradició que s'aplica a molts dels castells de Catalunya. El dret de cuixa (que el senyor pugui dormir la primera nit amb la muller del pagès) formava part del grup de mesures més vexatòries per a la dignitat remença. Era fora dels sis mals usos que varen eximir-se als pagesos al segle XV, tot i que, segons sembla, perdurava sols simbòlicament.

El càstig del comte Arnau fou que restà damnat a haver de vagar per tota l'eternitat caçant sense mai parar. Va seguit d'un estol de gossos que corrent al seu darrera. El cavaller porta a la gropa del seu cavall la monja que va estimar, damnada com ell. El seu pas ha estat sentit, des d'Olot fins a Bagà. La creença en la cacera infernal i eterna del comte Arnau és encara ben viva per les contrades ripolleses.

Però els elements de la llegenda del comte Arnau no acaben pas aquí. La tradició oral perpetua la maldat del comte fent-lo culpable d'uns sous mal pagats i de cobrar uns cens a la població de Gombrèn del que havien estat redimits per la seva àvia. En el primer dels casos, segons la tradició popular, no va pagar l'establert (una mesura curulla i la va donar rasa i que va donar pedres per blat) als treballadors que varen construir les escales que menen de l'albergueria a la cova de la Mare de Déu de Montgrony i a l' església de Sant Pere.

La llegenda de comte Arnau s'allarga per tots costats. Segons aquesta, el comte Arnau tenia dos gats que, curiosament, l'ajudaven a il·luminar-se amb ciris quan sopava. Una nit, tornant d'alguna de les seves disbauxes, un dels gats l'esperava en la Roca del gall, sobre el gorg del Banyuts, per emportar-se'l a l'infern. El comte Arnau el va matar, però l'altre gat el va prendre la revenja i s'el va emportar a les calderes del Pere Botero.

La llegenda del Comte Arnau es fon, per un altre costat, amb la d'Otger Cataló, el llegendari Pelai català, i els set barons de la Fama, de qui es diu que era company, i amb la de les cent donzelles de Galceran de Pinós.

Segons sembla, el Comte Arnau també havia estat condemnat per blasfem ja que va voler desviar el curs del riu Llobregat des de Castellar de N'Hug fins a Montgrony, tant si Déu vol, com si no vol!

Els llocs citats a la llegenda són Gombrèn, la Fossa dels Moros, el castell de Blancafort o de les Dames, el gorg dels Banyuts, Mataplana, Montgrony, Coma Armada, les coves de Ribes, Sant Amanç i Sant Joan de les Abadesses, llocs tots ells situats al Ripollès. Estem davant una vida turbulenta, genuïnament ripollesa, i que ens recorda a Guillem de Berguedà.

La versió princeps de Ripoll de la cançó

La cançó ha estat profundament estudiada. Romeu i Figueras indica que la cançó és de la darreria del segle XVI o la primeria del següent i es pot considerar un requeriment als amos i senyors perquè tractin bé els servents i treballadors i no els regategin les soldades ben guanyades, presentant-los l'exemple del comte Arnau.

Però Romeu fa una altra important aportació en el seu estudi. Segons ell, la versió més original, la versió prínceps és la provinent de Ripoll que ell conceptua com a mare de les versions que es poden trobar escampades per tot Catalunya, fou la recollida a Ripoll. Fou Ripoll on va néixer aquesta cançó que havia d’impactar tota la literatura catalana moderna i contemporània?

Josep Pla ho veu molt clar: "En principi hom pensà que la cançó era arcaica. El senyor Romeu no ho creu i fonamenta la seva tesi en raons de pes. Creu que la cançó és de finals del segle XVII. D'aquestes coses, jo no en sé res, però a mi em sembla que la cançó no pot ésser, de cap manera, anterior a la Guerra del Remences. Abans d'aquesta guerra, abans de la sentència de Guadalupe, ningú no hauria gosat parlar d'un senyor feudal en els termes que fa servir la cançó. Qualsevol sapastre de la gleva que s'hagués atrevit a xiuxejar-ne alguna estrofa se l'hauria ben jugada. És una cançó social -no trobo un adjectiu més precís-, coetània o posterior a la guerra social dels pagesos, que descriu, segons entén el poble, el càstig imposat al comte Arnau per allò de les soldades mal pagades".

 

En tot cas, la llegenda arnaudiana va deixat petjada en la tradició popular i en la literatura. Tanta petjada com les suposades petjades sobre pedra que existeixen en el nucli central del mite del comte Arnau, el territori de Mataplana, Montgrony i Gombrèn.

La opinió de Romeu i Figueras es que la forma mètrica de la cançó del comte Arnau "es muy evolucionada, no se encuentra en cancioneros medievales populares y cultos" i que la seva estructura (versos de 8 síl·labes) "se introdujo en Cataluña, por influencia castellana, a finales del XV, pero que hasta el siglo XVI no acabó por imponerse como metro casi único y general de la poesía popular". La conclusió es que "todo lo dicho nos lleva a sospechar que la canción debió nacer a finales del XVI o principios del XVII".