El cançoneret de Ripoll

Les darreres produccions poètiques trobadoresques al Ripollès cal cercar-les en els espais monàstics, a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Estem davant produccions dels segle XIII i XIV.

El Cançoneret de Ripoll

En un manuscrit ripollès, el 129 segons la numeració de l’arxiu ripollès a l‘Arxiu de la Corona d’Aragó, hi ha, a continuació de les Regles de Trobar de Jofre de Foixà, unes curtes explicacions del gèneres poètics (cançó, tençó, sirventès, cobla, vers, dança, desdança i viadera) escrites en català i sense cap indicació d’autor, que segueixen les definicions de la Doctrina de compondre dictaz i el codi de l’escola tolosana, les Leys d'amors (vers 1323).

A continuació, dels tractadets, i com servint d’exemples, hi ha un recull de poemes. Aquesta és la part més important del manuscrit ripollès, "la més interessant, i una de les més curioses per a l'historia de la nostra poesia", segons el parer de Jordi Rubió, un recull de poesies que ha estat anomenat el Cançoneret de Ripoll.

Segons Martí de Riquer:

"Es un recull, incomplet i que segurament era molt més abundant, de 19 composicions, la darrera de les quals es truncada", on sols s’indiquen els autors de 5 o 6 d’elles, obres de poetes catalans. Segons els estudiosos, "aquest cançoneret ve a donar-nos una mostra de la producció intermitja entre els trobadors provençals i l’escola poètica catalana, a últims del s. XIII y primers anys del XIV. La frescor i lleugeresa d’alguns assumptes, els metres encara trobadorescs amb que són tractats, són més germans de l’època d’or de la poesia provençal que de l’aspecte sever i religiós que li donà el Consistori de Tolosa".

Com diu la seva estudiosa Lola Badia, "l’interès històric d’aquest breu recull depèn del fet que constitueix, segons tots els indicis, la primera mostra una mica variada de textos trobadorescos escrits per poetes catalans després de 1300, és a dir, després del moment en què la convenció erudita situa l’acabament de l’època clàssica de la literatura occitana". És el pont entre la poesia occitana i els primers poetes catalans: Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, dels darrers anys del segle XIII i primers anys del XIV, encara que el recull es, segons Martí de Riquer, posterior a 1346, quan el Cerimoniós va fer encunyar florins d’or, citats en un dels poemes. Per contra, cal dir que els florins son esmentats abans de 1346. El manuscrit, segons Lola Badia, és situa entre els anys vint i cinquanta del segle XIV.

El Cançoneret de Ripoll rep aquest nom, doncs, pel fet d’haver-se trobar en un llibre de l’arxiu i biblioteca del monestir de Santa Maria de Ripoll, encara que les mencions existents en el poemes ens fan pensar que el se origen cal ubicar-lo a l’antic regne de Mallorca (Roselló) i l’Empordà.

Els autors citats en aquest Cançoneret de Ripoll són un "poeta anònim", "un frare", "dos frares", "una monja", "frayr'Uguó, prior", "Francesc", "un arxiprest" i, sobretot, tres noms documentables, Dalmau de Castellnou, Pere Alamany, i, sobretot, el Capellà de Bolquera. En els tractadets anteriors al recull s'esmenta un tercer nom contingut en un vers De l'ordre suy de noble infant En Pedro, de Pere de Vilademany.

Alguns han vist en els textos aplegats en el manuscrit 129 de Ripoll un ambient clerical (frares, monjos i monges i un arxiprest) així com el fet que els poemes siguin a vegades situats sota un títol llatí, cm era costum eclesiàstica; però també que bastants dels poemes es relacionen amb autors i personatges relacionats amb l’infant d’Aragó, Pere de Ribagorça, amb algunes gotes pròpies de la tradició goliàrdica.

A pesar de la opinió de Martí de Riquer, contraria a assenyalar un origen ripollès al Cançoneret, Jordi Rubió deia que "respecte a la seva procedència, sols sabem que ve de la Biblioteca de Ripoll. Hi ha un detall que sembla una prova del seu origen monacal: les poesies acostumen a dur, posat pel compilador, un títol que sempre es en llatí; i en aquesta llengua es escrita també alguna observació que de vegades se posa a peu de plana. Les cinc primeres, a pesar del llur caràcter amorós, són una tençó en la que intervé un frare enamorat; i en tres poesies més (números 12, 14 i 15) se mencionen dignitats també eclesiàstiques ¿Vindrà a revelar-nos, el manuscrit, un aspecte no sospitat de l’activitat literària del monestir de Ripoll?", diu l’estudiós català.

Per contra, l’estudiosa Rosa Badia, diu que, a pesar de que trobem aquest recull poètic entre els manuscrits ripollesos, "no crec que es pugui relacionar amb una producció sorgida del monestir" i, a més a més, "aquesta poesia no hi té cabuda perquè la poesia trobadoresca la fa la cort, l’aristocràcia. Després, perquè del contingut dels poemes es dedueixi un marc geogràfic que no és el del Ripollès, sinó el Rosselló, l’Empordà i la Cerdanya i l’antic Regne de Mallorca".

L'opinió de Martí de Riquer és que "son en cierto modo poetas de transición, pues pesa sobre ellos y muy fuerte la influencia de buenos trovadores, sobretodo Cerverí de Girona, y se caracteriza por una rica variedad de esquemas estróficos, polimetría que, desgraciadamente, no prosperará en la lírica catalana posterior, que hasta el siglo XVI, se aferrará al decasílabo de un modo obsesionante".

Els autors del Cançoneret de Ripoll

Sembla que el més important del poetes recollits en el Cançoneret de Ripoll és el Capellà de Bolquera, població de la Cerdanya francesa, que va disfrutar d'un cert prestigi i que es mencionat en la magna obra, de tipus enciclopèdic, Terç del Chrestià, de Francesc Eiximenis (capítols 950 i 957):

Nuyl temps no nasch corona
en tota Carcassona
que no fos baratera
e gran monçonegera,
sens tota cortesia
e vil en parleria:
aytal fo ça enrere
lo xantre de Bolquere,
qui de donas desayres
dix molts, car de lurs aires
jamay no poch tastar;
ne romas per caçar.
Mas segui.l sens mesura
tostemps mala ventura.
Ne es digne de creure,
car crey que ell en beure
mils per tostemps se entis:
tench l'us de son pais.
E sta mal a clergua,
si donchs no es de Berga,
mentir ne falsament
parlar de nobla gent.
...
Lo noble archipestre
de Bolqueres e mestre
nengun no deu blasmar,
car Deus lo feu parlar
paraules ab dretura
sens falta e lejura,
com persona entesa
e hom de gran noblesa.                                   

Mai no nasqué clergue en tota Carcassona que no fos barater i gran mentider, sense gens de cortesia i vil en el parlar: així va ser ara fa poc el xantre de Bolquera, que va dir moltes injúries sobre les dones, car mai no va poder tastar llurs aires; i no va ser perquè no n'anés a la caça. Però el va seguir sempre sense mesura la mala sort. I no és digne de creure, perquè crec que ell sempre es preocupà més de beure: seguí el costum del seu país. I no s'escau a clergue, si no és de Berga, mentir o parlar falsament de gent noble.
...
Ningú no ha de blasmar el noble arxiprest i mestre de Bolquera, perquè Dèu el va fer parlar amb paraules rectes sense falta ni lletjor, com a persona entesa i home de gran noblesa.

Jaume Massó i Torrents (1932) va dir del capellà de Bolquera que "no és molt aventurat fixar la seva producció entre les anys 1270 i 1310". Eiximenis ens ha deixat un tercer poema del capellà de Bolquera, titulat Pert se qui femna xastia. Segons Martí de Riquer, a més dels dos poemes clarament identificats en el Cançoneret de Ripoll com fruït de la seva ploma (els poemes Alia dança retronxada (Una altra dansa retronxada) i Capellani de Bolquera cancio aiectivada (Cançó ajectivada del Capellà de Bolquera)), li atribueix el poemes VI i XV del mateix, Dançia retronxada (Dança retronxada) i Responsio ad predictam (Resposta a l'anterior), sense haver aconseguit una unanimitat entre les estudiosos. Riquer considera al capellà de Bolquera un autor posterior a certs poemes de Cerverí de Girona escrits a l’entorn de 1278.

 Segons Martí de Riquer, el Capellà de Bolquera "es afiligranado y elegante en su danzas amorosas, de complicado estrofismo , y es torturado y personal en su Vers, en el que enumera sus miserias, sus angustias y sus remordimientos y deseos de muerte, en actitud que a veces recuerda a los goliardos".

Si les dades documentals existents sobre el capellà de Bolquera són escadusseres i poc fiables, el mateix passa en el cas de Pere Alamany. Estem davant un cognom d’una extensió considerable. Hi ha tres Pere Alamany que varen viure el segle XIV: Un batlle de Montuïri, a Mallorca, l’any 1346; un que es va casar amb la filla d’Arnau Guillem de Foix després de la mort de Jaume II; i un tercer, la filla del qual es va casar amb Roger de Montcada, després de la mort de Pere el Cerimoniós. Aquest dos darrers son citats per Tomich.

Els noms de Pere Vilademany i Dalmau de Castellnou han fet vessar molta tinta. S’ha dit, Martí de Riquer entre ells, que l’Infant Pere [comte de Ribagorça, fill quart de Jaume II i oncle i conseller de Pere III el Cerimoniós (1305-1380), rei especialment relacionat amb Ripoll] fou el centre d’atenció d’un nucli de poetes.

L’obra poètica del Cançoneret de Ripoll

De la vintena de poemes continguts en el recull del Cançoneret de Ripoll, segons Jordi Rubió "les cinc primeres, a pesar de llur caràcter amorós, són com una tençó en la que intervé una frare enamorat". Segons Riquer és "un curiós debat exposat en tres danses" entre un frare i un lec.

El primer poema, titulat Dançia, ja provem una referència al mon del regne de Mallorca. Donem la traducció feta en l’estudi de Lola Badia Poesia catalana del s. XIV. Edició i estudi del Cançoneret de Ripoll (1983):

Amorosa mayhorquina,
mon cor tenits e mon sen;
cint d'amor per vos mi ha.

Vostr'amor plasen e francha
m'a liat tan gen e pres,
que tot altr'aymar me [mancha],
sau de vos, d'un suy ençes:
e, donchs, pus m 'amor s'enclin'a
vos servir, midons val[en],
[merce] quir e cortesia.

Le pens qu'ay el cor me trencha,
car desig que’us fos depres,
qu'altra non atro .. lencha,
xi.l m'avets de ferm conques,
car a vos port amor fina,
ni en als desirs ent [en]
mas vos servir ses bausia.

Bel esguar, sobre natura,
noyrit, plasen, gen apres,
playa.us amor neta, pura,
on es tot quant be.1 mon es,
que.m dets joy, flor celestina,
d'algun dolç exausiment,
ans que mal d'amor m'aicia.
Per vos, parasen reyna,
veylan sospir e durmen.
merce cridan xascun dia.         

Amorosa mallorquina, teniu el meu cor i el meu seny; un cinyell d'amor em lliga per causa vostra.

El vostre amor plaent i franc m'ha lligat i pres tan gentilment, que qualsevol altre amor m'abandona, excepte el que us tinc a vós, de què estic encès; i, doncs, puix que el meu amor s'inclina a servir-vos, senyora benmereixent, demano pietat i cortesia.

El pensament que tinc em trenca el cor, car desitjo ser-vos a la vora, que no en trobo d'altra ... (?), tan fermament me l'heu conquerit, car us porto amor fidel, i el meu desig no cerca altra cosa sinó de servir-vos sense engany.

Bell esguard, nodrit sobre natura, plaent, gentilment aciençat, que us plagui un amor net, pur, on és tot el bé que existeix al món, talment que em doneu goig, flor celeste, d'algun dolç atorgament, abans que el mal d'amor em matí.

Per vós, reina de bella parença, vetllant i dormint sospiro, cridant pietat cada dia.

En el segon del poemes, Reprobatur dupticiter, prius sic (Hom reprova doblement, primerament així), del Cançoneret de Ripoll apareix la resposta del llec al frare, dins del diàleg poètic format pels cinc poemes primers del recull ripollès.

És tracta d'"una protesta raonada i tenaç", segons percep Lola Badia, als arguments de l'eclesiàstic, on es critica la posició moral del frare i la seva aptitud literària:

Reprobatur dupticiter, prius sic

En frayre, en la divina
deytat enteyramen
degrets puyar sens falia.

Car l'amor mundanal mancha
e defayl can mays obs es,
donchs, no.us fiets en tal brancha
que no sofer vostre pes;
ffayts co que.us tayn, car asina
havets de far tots jorn ben
seguons l'orde que.us n'es via.

Car, axi con la triencha
que fay fuyls, e fruyts no jes,
xi l'amor mundanal enqua,
veg la mort qui deprop l'es,
perqu'es bels fums la mesquina
vida que.ns es er presen,
plena desirs ab faunia.

En frayre, donchs, hajats cura
del aymar Deu, car Il es,
sobres tots, joy ses mesura;
lexats a nos tals afes,
qu'em en mundanal doctrina,
e pensats en l'onimen
qu'en crots pres Deus ses falçia.

Secunda reprobatio
Rayso tot xant jen afina,
mas lo vostre n'es falen
en mans lochs ses masestria.  

Hom reprova doblement, primerament així:

Frare, hauríeu d'elevar-vos a la divina deïat, íntegrament, sense falta.

Car l'amor mundanal manca i defalleix quan més necessari és, així, donchs, no us fieu d’una branca tal que no sofreix el vostre pes; feu allò que us escau, car teniu ocasió de fer el bé cada dia segons l'orde que us n'és via.

Perquè, talment com la «triencha» que fa fulles i no gens de fruits, tan bon punt l'amor mundanal comença, heus aquí la mort que li és a prop, perquè és bell fum la mesquina vida que ara ens és present, plena de desigs amb tristesa.

Frare, així doncs, tingueu cura d'estimar Déu, perquè Ell és per damunt de tot joia sense mesura; deixeu tals afers per a nosaltres, que som en la doctrina mundanal, i penseu en l'ofensa que sense falsedat va sofrir Déu en la creu.

Segona reprovació:

La temàtica embelleix gentilment tot cant, però el vostre n'és mancat en molts llocs, sense mestria.

 

El tercer dels poemes del Cançoneret de Ripoll es Responsio sive defensio ad utrumque (Resposta o defensa de totes dues [reprovacions]), on el frare autor del primer poema es defensa de les acusacions del llec del segon poema.

En aquest poema l'autor demostra el seu coneixement filosòfic amb una referència a les Ètiques d'Aristòtil, "l emillor camí per a fer el bé és el que li ofereix una critaura humana":

Responsio sive defensio ad utrumque

Beis aymis, qui be.ndivina,
pensar deu d'altruy l'enten
ans que.l reprou de folia.

Le prims reprous vos arrancha
le Savis en l'Etiques,
disen qu'amor es meyns sancha,
que sola.ls ops ayda m'es;
be.m val par mays qu'al, cosina,
cor sol per leys em viven:
donchs, be.m sofre, si be.m sia!

Qu'atressi con le pex tencha
que ses als val bel no res,
xi l'amor e meyns que pencha
cant se met en hom reves;
ben ha çel sen de fadrina
no ayman co qu'es vesen:
Deus, que no veu, desafia.

[Aym]ar Deus ses creatura
no.s pot far, ans es repres,
car Crist ha fayta junctura
de si, [q]u'en la Verge.s mes;
per que s'es fayta vesina
l'amor d'El ab de la gen;
l'us ses [a]ls con l'aymaria?

Mals entens raysos desfina
de mon xan, e gros engen,
sal vostr'amor e d'aymia.        

Resposta o defensa de totes dues [reprovacions]

Bon amic, qui interpreta correctament, ha de considerar la intenció d'altri abans de retreure-li follia.

El primer retret, us el rebat el Savi a les Ètiques, dient que l'amor és menys inhàbil que no dieu, ja que és l'únic que m'ajuda en cas de necessitat; una dona, una cosina, em val més que altra cosa (?), ja que només vivim per ella; així, doncs, sí que em sosté, tant de bo s'esdevingui així!

Que talment com el peix tenca, que sense altra cosa val ben bé no res, així l'amor és menys que penca quan entra en un home desavinent; té ben bé seny de fadrina aquell qui no estima allò que veu: Déu, que ell no veu, renega.

Estimar Déu sense criatura no es pot fer, ans és blasmat, car Crist ha fet la unió en ell mateix, car es va encarnar en la Verge; per això l'amor d'Ell i el de la gent han esdevingut veïns; ¿com podria jo estimar l'un sense res d'altre?

Mala comprensió i enginy grosser deformen el tema del meu cant, salvant el vostre amor i el d'amiga.

El quart poema també té un títol explicatiu en llatí, …hec due cuble responsio et invasio (Resposta i atac de dues cobles entorn d’això) que indica que voldria ser una resposta als anteriors tres poemes.

Aquesta mena de diàleg poètic es present molt sovint, com veurem més endavant, en altres poemes del Cançoneret de Ripoll:

…hec due cuble responsio et invasio

Ayman suy Bel Joy e l'alba
qu'es midons, qu'eu tench aprop
e l'am trop,
car es tals qu'escur enalba,
d'un desig que'l fos deprop;
car tal trop
valgra mays que ço que.s romp
en Franca ne ço que.s retg,
ses que ayman non fadetg;
donchs, fa mal qul m'en encolpa.

Car trist pens fay testa calba
e als plasen no atrop,
ni es trop
no.m fara l'esma jes balba,
ne.m cal qu'amor d'altruy rop;
car arrop
es midons e no.s corromp
per als fayts d'un la cortetg,
ni altra dompna envetg,
car en tots bos fayts s'envolpa.

En xantan vos dica e.us tromp,
bels aymis, qu'eu am con detg,
cint d'amor bel, no pas letg;
eras dyats si n'e colpa.         

Resposta i atac de dues cobles entorn d’això

Estimo Bel Joy i l’alba que és la meva senyora, la qual tinc a prop i l'estimo molt, car és tal que torna clara l’obscuritat, per això desitjo ser-li a prop; ja que tal cosa crec que valdria més que el que es romp i el que es manté dret a França, si no cometo nicieses en l'estimar; doncs, fa mal qui me n'acusa.

Que el pensament trist fa la testa calba i no trobo altra cosa plaent, i si es troba no em farà la voluntat gens vacil·lant, i no em cal robar l’amor d'altri; perquè la meva senyora és arrop i no es corromp pel que fa als fets pels quals la cortejo, i no desitjo cap altra dama perquè s'embolcalla amb tots els bons fets.

Cantant us dic i us trompetejo, bon amic, que jo estimo com cal, cenyit d'amor belí i no pas lleig; ara digueu si en tinc culpa.

El cinquè poema del Cançoneret de Ripoll, també amb un títol o explicació en llatí també forma part del diàleg poètic que inicia el recull trobadoresc ripollès i hi trobem la resposta del llec al frare, on lluny de deixar-se convèncer es mostra "disposat a renunciar a una pila d'objectes valuosos abans de reconèixer que l'amor del frare sigui bo i admissible".

El conjunt dels cinc poemes, fent un resum del seu contingut, es centren en intentar conciliar l'amor profà amb la religió, debat que té una llarga tradició en les lletres medievals, des de Guilhem de Peitieu, el comte trobador:

Responsio ad istos versus

Axi con cel qui be .sxalba,
on lay.s trau poyrit de xop
un adop,
es perdut, perque be.s gualba
de sidons e n'es ben lop;
car ysop
n'es cubert mes, quaus e somp
de flos qu'ets vos de naletg
perque trop lausar aletg
vos a contrafar la volpa.

Car, si el patro En Gualba
me des leyn ab l'orsapop,
ne.N Jacop
me comprava tot Vilalba,
en.m dava florins en cop
-qu'exarop
no.s pus dolç que l'aur que.s plomp
pus qu'altra matayl l'aletg-,
a mi etg e vos oltreg
que vostr'aymar no.us descolpa.

En frayre, vas Deus ets somp
e no.us sove del retretg
que.us faran lay un prop letg
no.y val ni fors'os ni polpa.          

Resposta a aquests versos

Així com aquell qui emblanquina, quan allí es treu un adobament podrit d'humitat, és perdut, perquè es vana de la seva senyora i n'és molt cobejós (?); car l'hisop no es més cobert, circumdat i submergit (?) de flors que vós de culpa perquè la lloança excessiva us inciti a imitar la guineu.

Perquè si el patró En Gualba em donés una embarcació amb orsapop, o si En Jacob em comprava tot Vilalba, o si em donava florins en una copa -que no hi ha xarop més dolc que l'or que s'encunyi després que un altre metall se li lligui-, a mi mateix i a vós asseguro que el vostre estimar no us disculpa.

Frare, sou mancat envers Déu i no us recordeu del retret que us faran allí on prop de la llei no hi val ni hi forca l'os ni la polpa.

Els dos següents poemes, el primer dels quals segons Martí de Riquer podria ser atribuït al Capellà de Bolquera, tenen un evident influència de Cerveri de Girona (que va viure aproximadament entre 1259 i 1285), considerat el mestre del conjunt d'autors del Cançoneret de Ripoll.

Segons Lola Badia, de qui oferim la seva traducció, els versets "estan perfectament d'acord amb les Leys d'amors":

Dançia retronxada

No.m pux d'aymar vos estrayre,

doi.a dompna, tant vos vey

avinent e de bon ayre.

Ay bel cors clar, netz, ab gay pretz,

pus vesets que.us am, con merce

non havets? Gentil, bel abril,

mays humil e plasen que re,

per vos, ni cosis ni frayre

non am tant can vos, qu'envey,

avinent e de bon ayre.

Si.m volets alcir ni maldir,

dolç consir, a vos farets dan.

Oc ... es a m[i] … …

car tan fi no.us sera l'ayman;

qu.eu desig que.us pogues playre

e mon cor vas … …

avinent e de bon ayre.

Si.m volets d'uymay, flor de may,

ço que.us play podets far de me,

que suy tan ... ... tan apert

e tan cert; servit vos e.n fe,

que sol no.us ho pusch retrayre,

ma ... asor e car prey,

avinent e de bon ayre.

En vos es tot mon repayre,

cint d'amor e de beutey,

avinent e de bon ayre.

Dansa retronxada

No puc deixar d'estimar-vos, dolça senyora, tant us veig avinent i de bona nissaga.

Ai, bella persona, clara, neta, amb mérit joiós, puix que veieu que us estimo, ¿com és que no em teniu pietat? Gentil, bell abril, més humil i agradable que res, per vós no estimo tant el meu cosí ni el meu germà com a vós, que jo desitjo, avinent de bona nissaga.

Si em voleu matar o maleir, dolç pensament, a vós us fareu dany. Sí, ... i a mi... car l'amant no us serà tan fidel; que jo desitjo poder-vos agradar, i el meu cor envers ..., avinent i de bona nissaga.

Si d'ara endavant em voleu, flor de maig, podeu fer de mi el que us plagui, que sóc tan ... tan obert i tan cert; us he servit vertaderament, talment que ni us ho puc contar, però adoro i sol·lícitament prego, avinent i de bona nissaga.

En vós es tot el meu refugi, cinyell d'amor i de bellesa, avinent i de bona nissaga.

Si l'anterior poema ha estat atribuït al Capellà de Bolquera per Martí de Riquer, el següent esta clarament identificat en el recull ripollès com obra d'aquest autor, ja que així ho diu el tractadet que acompanya el Cançoneret de Ripoll en el volum de la biblioteca ripollesa. És tracta del poema Alia dança retronxada (Una altra dansa retronxada), on donem, com sempre, la traducció feta en l'estudi de Lola Badia:

Ffis vos suy ayman ses engan
ab ferm talan, cors benestan;
donchs, prenda.us merces, pus tot bes, dompna, .n vos es, que no m'a1çiats desiran.

Als prims can vos vi vos plevi
ab cor fi, dompna, mi e tots quants bes pusch far ni dir,
ab cor que no.m gir de servir
vos, qu.eu mir e desir dins mon cors ser e mayti;
per que sopleyan vos deman,
merce claman, cors benestan;
donchs, prenda~us [merces, pus tol bes, dompna, .n vos es, que no m'alçiats desiran].

Vos ets mon deport e conort
e confort; per que.us port leyal amor e'u[s] suy aclis,
tan gin mi conquis le dolç ris
e.l clar vis, flor de lis, d'un crey qu'enpendray la mort;
e s'ieu muyr ayman blasmar n'an
vostres prets gran, cors benestan;
donchs, [prenda.us merces, pus tot bes, dompna, .n vos es, que no m'alçiats desiran].

Ffort suy envejos e yoyos,
amoros; car est cors vos pogues dir le mal que tray,
li pen'e l'esglay nc l'esmay!
Car be say que jamay non forets de tan brau respost,
e fora.n dos tan le meu xan
pus agradan, cors benestan;
donchs, [prenda.us merces, pus tot bes, dompna, .n vos es, que no m'alçiats desiran].

Mon Bel Liaman, nuyl afan
no m'es tan gran con vau luyan;
doncbs, [prenda.us merces, pus tot bes, dompna, .n vos es,
que no m'alçiats desiran].      

Us sóc fidel amant sense engany amb ferma intenció, persona galana; doncs, tingueu pietat, puix que tot bé, senyora, és en vós, no em mateu de desig!

Així que us vaig veure us vaig prometre amb cor fidel, senyora, la meva persona i tots els béns que puc fer o dir, amb intenció de no apartar-me de servir-vos a vós, que jo contemplo i desitjo dins del meu cor al vespre i al matí; per la qual cosa suplicant us imploro, demanant pietat, persona galana…

Vós sou la meva delectació, el meu consol i la meva fortalesa; per això us porto amor lleial i us estic sotmès, tan gentilment em va conquerir el dolc somriure i el rostre clar, flor de lis, de què crec que rebré la mort; i, si jo moro estimant, en blasmaran el vostre gran mèrit, persona galana…

Estic molt desitjós, i joiós, amorós; tant de bo us pogués dir el mal que sofreixo, les penes i el temor i la inquietud! Perquè prou sé que mai no seríeu de tan aspra resposta i el meu cant en fóra doblement agradable, persona galana…

Mon Belí Liaman, cap pena no m'és tan gran com quan em vaig allunyant; doncs...

El vuitè poema del Cançoneret de Ripoll forma part conjuntament amb el primer, el segon i setzé poemes dels considerats "menys originals", i com diu Lola Badia són obres "típiques i representatives del gènere majoritari del cançoneret: la dansa bastida a partir d'un refrany de tres versos".

Al final d'aquest poema hi ha el nom de Dalmau de Castellnou, però aquesta possible signatura es ambigua segons els estudiosos del Cançoneret de Ripoll. 

Oferim la versió catalana de Lola Badia: 

Dançia 

Dompna, de mi merce.us prenya,

trop hay sofert mal d’amor,

play.aus qu'alcun be m'en veya.

 Si.us sove, dona cortesa,

lonch temps ha d'uymays que.us am,

anch nuyl temps no.m fo promesa

vostr'amor, ans tots jorn clam

merce a Deus que.us soveya

que.m prendats per servidor;

si ho fets, Deus vos manteya.

 Car per vos mant'a raxida,

per desiran qu'ab vos fos,

la nuyt, prous dona xarnida,

e.l jorn estich cossiros;

prech Deus qu'amor vos destrenya

tant qu'eu perda ma dolor

e d'aymar vos no.m absteya.

 Si.us destreyes, bel'aymia,

amor, ni.us fes tan greu mal

xi con f'a mi cascun dia,

ben fora.l fayt cominal:

a despit d'aycel qui reya

hagre.n lo rich joy d'amor;

si.us dich mon cor, dam no.n teya.

 Cosin', amor vos reprenya,

es eu per vos playn e plor,

creurets ho qui.us ho enseya?          

Dansa

Senyora, tingueu pietat de mi, he sofert mal d'amor massa temps, plagui-us que me'n vingui algun bé.

Recordeu-vos, senyora cortesa, que ja fa molt de temps que us estimo, mai no m'ha estat promès el vostre amor, al contrari, cada dia demano pietat a Déu perquè us recordeu de prendre'm per servidor; si ho feu, que Déu us guardi!

Ja que per vos tinc molts desvetllaments, perquè desitjo ser amb vós, a la nit, benmereixent senyora distingida, i de dia estic consirós; prego a Déu que l'amor us forci tant que jo perdi el meu dolor i no m'abstingui d'estimar-vos.

Bella amiga, si l'amor us forcés o us fes un mal tan greu com em fa a mi cada dia, el fet fóra compartit: a despit d'aquell qui regna, n'obtindria el ric gaudi d'amor; si us revelo la meva voluntat, que no me'n vingui mal.

Cosina, que l'amor us amonesti, i jo per vós em lamento i ploro, ¿voldreu creure-ho si algú us ho ensenya? 

El nové poema del recull dipositat en l'arxiu del monestir de Ripoll és també una Dancia. Forma part del conjunt poc apreciat per Lola Badia: les menys originals i típiques danses del Cançoneret de Ripoll. La traducció que aportem és la de Lola Badia:

Dancia 

[Gen]til dompna sens erguyl,

si vostr'amor no.m acuyl,

ay las, que'm faray? Morray! 

[Ca]r no.us podi mon cor dir,

trop greu e cruel martir,

las, sofir;

vos m'en pogrets leu [gu]arir

solament ab consentir

e cobrir.

E donchs, pus res als no vuyl,

girats vas me le vostr'uyl

disen. «Merce t'ay, ça vay». 

Ay las, ben fora joios

si.l vostre cos precios,

amoros,

ab un dolç ris gracios,

conogues volenteros

vas me fos!

E donchs, dompna, per qui.m tuyl

d'aymar tot quant amar suyl,

gitats me d'esmay si.us play. 

Vos tenits, dompna plasen,

mon cor e l'entendimen

e le sen,

xi que, vetlan e durmen

e stan parlan ab la gen,

no enten

res mas vos, en qui.s recuyl

prets, valor, per que no.m duyl

sitot sofert n'ay gran glay. 

Dolç Mirayl, le vostr'escuyl

e le vostre plasent huyl,

me fan estar jay d'uymay.        

Dansa

Gentil senyora sense orgull, si el vostre amor no m'acull, ai las, ¿què faré? Moriré!

Ja que no us puc dir la meva voluntat, sofreixo, dissortat de mi, un martiri molt greu i cruel; vós me'n podríeu guarir fàcilment només consentint i encobrint. Així, doncs, ja que no vull res més, gireu envers mi el vostre ull dient: «Et tinc pietat, ve aquí».

Ai las, certament fóra feliç si conegués [que] la vostra persona preciosa i amorosa, amb un dolç somriure graciós, em tingués bona voluntat! Així, doncs, senyora, per qui em privo d'estimar tot allò que estimo, deslliureu-me de pena, si us plau.

Vós em teniu, senyora plaent, el cor i l'enteniment i el seny, i així, vetllant i dormint i mentre parlo amb la gent, no paro esment en res sinó en vós, en qui mèrit i valor es refugien, per això no em dolc encara que n'he sofert gran espant.

Dolç Mirall, el vostre natural i els vostres ulls plaents em fan estar joiós des d'ara.

El següent poema del Cançoneret de Ripoll, el desè, és una dansa a la Verga Maria, en la que es troba una sinceritat lloable davant el misteri de la concepció.

Aquest poema i el dotzè, segons Lola Badia, són els únics que "en tot el cançoneret desenrotllen una temàtica genuïnament religiosa", i tenen interès ja que "aquestes dues peces eren els únics espècimens de dansa dedicada a la mare de Dèu conservats en terres catalanes abans del segle XV", segons el estudiosos.

Serien també, doncs, un possible punt de relació entre els poemes del Cançoneret de Ripoll i el monestir ripollès.

Dançia Virginis gloriose 

Xi con la flor ben olen

odos gita ses afan,

pari la Verges l'enfan.

 A miga nuyt lo pari,

vejats maraveyles grans!

Parech jorn, xi s'esclari,

enapres son ausits xans

d'angels al cel, veramen

gloria a Deu donan

e pats a.yçels qu'amor han.

 Si.m deyts ço quo.s poch far,

que verge puscha parir,

no.u saubria raysonar

si no.m deyts con poch florir

la vergela, majormen

con humor ne tan ne quan

non agues, ans seca stan.

Verge, l'angel demandas

en qual manera ne quom

nina que mays no.s pensas

haver privadesa d'om

pogues, ses corrompimen,

parir fyl, ne pauch ne gran:

er o saubets ses enjan.

 Pel guayg qu'uy bac complimen,

siam tots guardats de dan,

Verge, siats ne membran.        

Dansa de la Verge gloriosa

Així com la flor olorosa exhala olors sense esforç, la Verge va parir l'infant.

El va parir a mitjanit, vegeu quina meravella tan gran! Va semblar de dia de tant que es va fer clar, després es van sentir cants d'àngels al cel que verament donaven glòria a Déu i pau a aquells qui tenen amor.

Si em pregunteu com va poder ser que una verge pogués parir, no ho sabria raonar si no em dieu com pogué florir la vara, sobretot quan no tenia gens de saba, sinó que era seca.

Verge, vàreu preguntar a l'àngel de quina manera o com una noieta que mai no havia pensat tenir intimitat amb home pogués sense corrupció parir un fill, petit o gran: ara ho sabeu sense engany.

Pel goig que avui tingué compliment, siguem tots preservats de mal, Verge, recordeu-ho.

El poema de Pere de Alemany és segurament un del més reixit del Cançoneret de Ripoll . Segons remarca Martí de Riquer, el poeta Pere de Alemany en aquest poema, "sale airoso en el difícil artificio de dialogar él mismo con su propia poesía". És tracta de la Dancia Pein Alamayn (Dansa de Pere Alamany). La traducció del poema que oferim és la de Lola Badia en el seu estudi Poesia catalana del s. XIV. Edició i estudi del Cançoneret de Ripoll (1983):

-Ay, senyer, saludar m'ets?
-Ma dança, Deus vos don jay.
D'un venits? -Eu.s o diray:

de leys que n'es blanxa, saura.
-Dança, quo.l va? -Senyer, be,
per ma fe.
-Ay las, porets pendre haura
qu'eu la veja çela re?
-Far cove,
qu'autreyat m'o ha tres vets.
-Er me diats, donchs, quo.l play.
-Mon senyer, eu.s o diray:

que.n veniats una nuyt fosclia
ab paubr'arnes descosuts
e romputs,
per ço quom nuis no'us conoscha.
Direts: «Fay be al hom nuts»,
e Na Luts
fara.ntrar vostre cos quets.
Adonchs veyrets son cors guay
e mays qu'eras no'us diray.    

-Ai, senyor, ¿que em saludareu? -Dansa meva, que Déu us doni joia. ¿D'on veniu? -Us ho diré:

d'aquella que és blanca i rossa. -Dansa, ¿com li va? -Senyor, bé, a fe meva. -Ai de mi, ¿podreu establir una hora perquè jo la vegi, aquella persona? -Escau de fer-ho, que m'ho ha atorgat tres vegades. -Ara digueu-me, doncs, com li plau. -Senyor, jo us ho diré:

veniu una nit fosca, amb pobre arnés descosit i esquinçat, per tal que ningú no us conegui. Direu: «Fes bé a l'home nu», i Na Llum us farà entrar silenciosament. Aleshores veureu la seva persona joiosa i més que ara no us diré.

Aleshores guarireu d'aquesta angúnia. -Sí, si vós no m'aneu traint i enganyant. -Prego a Déu que em neixi un bubó si ho faig, En Pere Alamany, ni una mica; però vós ho veureu. -Que tot el que tinc sigui vostre. -Mercès, senyor, us diré.

-Fes-ho tot bé. -Vos, que ho fareu. Me'n tornaré a Na Llum i li'n parlaré una miqueta.

El poema dotzè del Cançoneret de Ripoll no té títol ni explicació. Respon, segons Lola Badia, juntament al poema número X [Dançia Virginis gloriose (Dansa de la Verge gloriosa)] a una temàtica genuïnament religiosa, i suposa un possible lligam en el fet que el Cançoneret de Ripoll estés a la biblioteca monàstica, encara que com hem explicat tots els estudiosos consideren aquesta relació casual.

Hi trobem, de nou, una referència a un eclesiàstic, a un fray Uguo prior (fra Hugó prior), que no es creu correspongui a l'autor d'aquest poema.

Oferim, com fins ara, la versió catalana de Lola Badia:

Guays e jausents xanti per fin'amor

car e xausit jent e plasent aymia,

bela ses [par], midons Santa Maria,

a cuy de cor mi ren per servidor.

 Honrat, servit,

lausar, grasit la dey, e ab gran cura,

e ses fenir,

catr per ver dir, no'n [vey] ni.n say tan pura

que.m puxa far digne de sa valor

ni que m'espley de sa gran cor[tesia];

e, car per luy mi reclam un que sia,

mon xant endres a sola sa honor.

 Can mays m'albir,

no pux xausir mils d'altra creatura,

car, un que.m gir,

tot li complir vey en luy ses mesura,

e, car ila.s mayre del Salvador,

qui vol salvar son franch feu un que sia,

es eu suy seus e de sa seyoria,

salvar me deu per sa reyal vigor.

 Soven sospir

ab gran desir de veser sa figura,

que.m fay languir

un mays remir son laus e la Scriptura;

mas revenir me fay per sa valor

un soptil xant ab gaya melodia,

me cofisan, car ila.s dolç'e pia,

qu'en paradis me fassa son xantor.

 Mon guayg, mon cris, mon confort, ma dolçor

fora qu'ab luy pogues parlar un dia,

e promet vos qu'omilment li querria

merces as obs de frayr Uguo prior.

Alegre i content canto per fina amor, car he triat amiga gentil i agradable, bella sense parió, la meva senyora Santa Maria, a qui sincerament em lliuro per servidor.

L'haig d'honrar, servir, lloar, celebrar amb gran cura, i incessantment, car, a dir veritat, no en veig ni en sé altra de tan pura que em pugui fer digne del seu valor o que em prengui al seu servei per la seva gran cortesia; i, puix que em declaro seu onsevulla que sigui, dirigeixo el meu cant només a la seva honor.

Com més ho considero no puc triar cap altra criatura millor, ja que, onsevulla que em tombi, veig en ella totes les perfeccions sense mesura, i, com que ella és mare del Salvador, que vol salvar el seu franc feu onsevulla que sigui, i jo sóc seu i de la seva senyoria, m'ha de salvar pel seu reial poder.

Sovint sospiro amb gran desig de veure la seva figura, que em fa llanguir com més considero les seves lloances i l'Escriptura; però pel seu valor em fa recordar un cant subtil amb melodia alegre, confiant que, com que ella és dolça i pietosa, em farà el seu cantor al paradís.

El meu goig, el meu clam, el meu confort, la meva dolçor fóra que un dia pogués parlar amb ella, i us prometo que li demanaria pietat humilment a favor de fra Hugó prior.

El tretzè del poemes del recull poètic conservat en l'arxiu i biblioteca del monestir de Santa Maria de Ripoll té per títol o explicació del seu contingut Cancio aiectivada (cançó adjecivada). Es tracta de "la primera i única cançó que ens ofereix el cançoneret", segons Lola Badia. 

Com en l'anterior cas, la menció a un Francesc al final del poema tant pot correspondre a l'autor d'aquest poema com a una altra persona:

Cancio ajectivata

 Le guay dolç cors a quuy s'es junct

le meu pens, e l'amor juncta,

si er, enans que.m sobremont

mays l'amor que.m sobremunta,

no.m ha merce -que.l cor m'a punct

amor presans ab greu puncta-,

seray, ço crey, en breu defunct.

 Ay las! No trop qui me'n ajut

pus amors no.m fan ajuda,

e per co n'ay le cors perdut,

atreçi amor perduda;

es eu per ço d'aymar no.m mut,

si be sa leys amor muda;

eras fos eu d'aymar remut!

 Car suy vengut aymar de luyn

es un pus aym mays se luya

de mi s'amor que greu me puyn,

prey leys q'un pauch merce.l puya,

e, pus m'amor tan jen se juyn;

se[la] de leys a mi.s junya;

sol pel duptar le cor me gruyn.

D'un eu pausar no pusch, ans basch

per s'amor, que.l cor me bascha;

Dieus preyan les pits me casch,

que.m des s'amot, qu'axi.m cascha,

per cuy es eu sospirs grans trasch,

mas no vuy que d'açi.m trascha

fis que per mort mi sonen clasch.

 A tots aymans eu tots jorns cisch

per l'amor qu'al cor me cischa,

e per un pauch no m'en desisch:

mas crey qu'abans se desischa

-ans que l'amor a cuy isch-

l'arma del cors e s'en ischa

qui m'a pres ses tot al visch.

 Ab vos volgra mays estar dins

que no estar senyor d'Inca,

e.l cor m'en romp e m'en esquins

car amor say trop m'esquinça,

que.m te jent claus en suy escrins,

si be.m suy en altra scrinça:

doncs be.m pot dir En d'Amor Cintz.

 Aquest xant hay fayt, qu'es cusch,

per vos, amor, car m'etz cuscha,

per ço quo.us aym [aytant] con pusch,

ne altr'ayman crey mays puscha,

a cuy s'amor, ses que no.l fusch,

… de leys axi fuscha,

ses qu 'altr'amor no serch ni busch.

 [P]er tot le mon eu soven tresch,

no jes seguons que.s fa trescha,

e cas per leys e amor pesch,

e tol l'am çels qui jes no pescha;

tort ne fa gran a me Francesch.      

Cançó adjectivada

L'alegre i dolça persona amb qui s'ha ajuntat el meu pensament, i l'amor s'hi ha ajuntat, si ara, abans que em sobrepugi més l'amor que em sobrepuja, no té pietat de mi -puix que un amor valuós m'ha punxat el cor amb dura punxa-, seré, crec jo, en breu difunt.

Ai las! No trobo qui m'hi ajudi, perquè l'amor no em dòna ajut, i per això he perdut el cor i també he perdut l'amor; i jo per això, no mudo el meu estimar per bé que amor muda la seva llei; tant de bo ara fos alliberat d'estimar!

Ja que he pervingut a estimar de lluny i que, com mes estimo, més s'allunya de mi el seu amor, que em puny greument, li prego que la pietat l'agulloni una mica, i, com que el meu amor s'ajunta amb ella tan gentilment, que el d'ella se m'ajunti; només pel temor el cor em gruny.

Per això no puc reposar, sinó que em neguitejo pel seu amor, que em neguiteja el cor; pregant Déu em colpejo el pit perquè em doni l'amor d'ella, que tant em colpeja i pel qual jo exhalo grans sospirs, però no vull allunyar-me d'aquí fins que les campanes no toquin a mort per mi.

Jo sempre crido a tots els amants per l'amor que em crida al cor, i per poc no me'n desprenc: però crec que abans se'm desprendrà -més aviat que l'amor a l'encontre del qual surto- l'ànima del cos i reeixirà qui m'ha pres plenament al seu vesc.

M'estimaria més estar sota cobert amb vós que no ser senyor d'Inca, i em trenco i m'esquinço el cor per causa d'això, car aquí l'amor m'esquinça massa, que em té gentilment tancat en els seus escrinys, per bé que jo sóc en un altre escriny (?): doncs bé em por dir En Cenyit d'Amor.

He fet aquest cant, que és tardaner, per vós, amor, car em sou tardaner, per tal com us estimo tant com puc, i no crec que un altre amador pugui més, a qui el seu amor, sense que li fugi (?) ... d'ella així fugi (?), sense que cerqui ni busqui un altre amor.

Jo sovint tresco per tot el món, no pas com es fa la dansa de la tresca, i per ella caço i pesco amor, i treu l'ham el qui no pesca gens; amb això em fa gran tort a mi Francesc.

Els dos poemes següents recollits en el Cançoneret de Ripoll son una parellla de coblas i hi apareix, de nou, un càrrec eclesiàstic. En aquest cas un arxiprest, que alguns (Jaume Massó i Torrents l'any 1932) identifiquen com el Capellà de Bolquera.

Aquests dos poemes, segons Lola Badia, "tant poc abellidors des d'un punt de vista estètic (sobretot modern), són el és significaius de tot el cançoneret de cara a establir l'horitzó cultural en què s'inscriu el nostre recull": la redacció del cançoneret "és si fa no fa contemporània de l'obra del peoner de la renovació humanística de la cultura europea, Francesc Petrarca": la preeminència de saber de l'home sobre el saber de frívoles curiositats naturals: 

N'archipestre, si Deus bona Ventura

vos do, si.us plats, donats m'un desclaratge

d'una rayso qui.m sembla fort escura:

car tots em fylls d'Adaz e d'un linatge,

en ayçel temps qu.eron frayres cosis,

co s'avengron departir los pays,

que uns fossen princeps, altres sotmis,

ne quo's triet lo vila del paratge?

 Enquer vos prech que.m dyats, e.us dets cura,

d'una stela con dona guionatge

a cent mil naus de nuyt en la foscura,

que xascuna vol far divers viatge,

ne la terra co.s fondet en abis,

ne quon tremet, e diats me si vis

d'un ix tans flums qui jamays non a fis,

ne con la mar no monta pel ribatge.

 Dyats del sol si saubets sa plombura,

ne l'arch del cel per qual significatge

se mostra grog, rog, dejus sa verdura,

ne lo lampech con es del tro missatge,

ne Jesucrist, en ço qu'El fo Masis,

quom fo no par, aytantes obres fis,

ne quan ha be d'infern a paradis,

ne Anticrist si deu far lonch estatge.

 Eu am dona ab bel cors, dar e lis

e, quan me veu, fa.m un dolç, plasent ris,

mas oltrejar no.m vol que'm obesis:

a[r] dyats me si fas fol demoratge.          

Arxiprest, que Déu us doni bona ventura, si us plau, feu-me un aclariment sobre una matèria que em sembla molt obscura: com que tots som fills d'Adam i d'un mateix llinatge, en aquell temps que els parents eren germans, ¿com van arribar a repartir-se els països, com van arribar al fet que els uns fossin prínceps, els altres sotmesos, i com es va destriar el vilà del noble?

Encara us prego que em digueu, i prengueu cura, com una estrella, de nit en la fosca, fa de guia a cent mil vaixells, cada un dels quals fa un camí diferent, i com la terra va fer fonaments a l'abisme, i com tremolà, i digueu-me si veiéreu d'on surt un riu tan gran que no s'acaba mai, i com és que la mar no sobrepuja la ribera.

Digueu-me si sabeu la caiguda del sol i què significa que l'arc del cel es mostri groc i vermell sota la seva verdor, i com és que el llampec és missatger del tro, i Jesucrist, en quant va ser Messies, com va ser sense parió de tantes obres que va fer, i quant hi ha de l'infern al paradís, i si l'Anticrist ha de fer una estada llarga.

Jo estimo una dama de cos bell, clar i llis, i quan em veu em fa un somriure dolç i plaent, però no em vol atorgar el seu consentiment: ara digueu-me si espero follament.

El poema anterior té una resposta, dins del diàleg poètic tant freqüent en el recull que suposa el Cançoneret de Ripoll, que es titula Responsio ad predictam (Resposta a l'anterior).

Es tracta també d'una cobla amb el mateix esquema mètric. Segons Lola Badia, aquest dos poemes "són els més significatius de tot el cançoneret de cara a establir l'horitzó cultural en què s'inscriu el nostre recull", la redacció del qual es contemporània a l'obra del peoner de renovació humanística, Francesc Petrarca. En aquest poema podrem expressada "la preeminència del saber de l'home sobre el sabre de frívoles curiositats naturals:

Responsio ad predictam

 Los fylls Nohe les terres per mesura

partin, aprop Namroth n'ach seyoratge

ans que altr'om prengues comensadura

e, seyoran forsan, creguon l'usatge:

l'un fou sotmis e l'altre majorius.

Cham fo vilas, qui fou lenguabossis,

Sem fou dit clerchs, qui Nohe nuu cubris,

Japhet, gentil, qui.l blasmet del folatge.

Al fayt de mar Deus da governadura,

no la stela, mas a un encabatge:

no.s mou d'un loch, mas en sa miradura

los marines cossiron lur retratge.

L'aygua pren ven e la terra tremis,

le mars fa.n fons de quuy manon los rius,

los rius fan flums qui van al loch maris:

tant da con pren lo fayt del marinatge.

 Son torn del sol es del mon. L'arch figura

aygua, foch, sanch de divers pariatge.

Lo lampech nax del tro per sa natura:

primer s'espan qu'om no.n hou lo tronatge.

Deus fo no par perque par no agues.

De cel infern, ve serchar los pays.

No say lo temps d'Antecrist quant er vis,

Babilonia vos retra l'enfantatge.

A la bela a cuy estas aclis

siats humils, avinen, entremis,

franchs e cortes ab plasentier servis,

car tart o prim vos en retra lo guatge.  

Resposta a l'anterior

Després que els filis de Noé van repartir les terres proporcionalment, Nemrod en va tenir el domini abans que cap altre home comencés a fer-ho i, senyorejant per la forca, els costums van créixer (?): l'un va ser sotmès i l'altre poderós. Cam, que va ser escarnidor, va ser vilà, Sem, que va cobrir Noé nu, va ser anomenat clergue, Jafet, que el va blasmar per la seva follia, gentil.

A les coses del mar és Déu qui dóna el govern, no l'estrella, però té una finalitat (?): no es mou de lloc, però en la seva contemplació els mariners busquen llur retorn. L'aigua pren vent i la terra tremola, el mar en fa fonts de les quals brollen els rierols, els rierols fan rius que van al mar: les coses del mar donen tant com prenen.

La volta que fa el sol és entorn del món. L'arc figura aigua, foc, sang en diverses combinacions (?). El llampec neix del tro per natura pròpia: s'estén abans que hom en senti el retrunyiment. Déu va ser sense parió perquè no tingués parió. Del cel a l'infern, vés a córrer els països. No sé quan es veurà el temps de l'Anticrist, però Babilònia us en donarà l'infantament.

Envers la bella a qui esteu sotmès, sigueu humil, avinent, esforçat, franc i cortès de servei afable, perquè tard o d'hora us en donarà la paga.

El setzè poema del Cançoneret de Ripoll forma part del conjunt de tres poemes, les menys originals i típiques danses del recull, segons Lola Badia:

Midons qu'eu aym ses bausia,

de cor vos prey humilment

que.m aydets per cortesia.

 Sapyats, midons gint noyrida,

que.l vostre cors gays e netz

mi te pres amor grasida,

e.m te tan forment estretz

que dich vos senes falçia

que, si.m dura lonjament,

breu sera la vida mia.

 Mas vos sots tan amorosa

que be.m pens senes falir

que vostr'amor graciosa

no'm fara ayman morir,

ans me dara qualque die

le joy d'amor tan plasen,

qu'eu desir trop, si be.m sia! 

Midons, de mi merce.us prenya,

que.m tenits en fort catiu,

si Deus prech qu'El vos manteya;

haya vostron cors juliu,

qu'eu vuyl mays que res que sia

e desir ab ferm talen

que.l tengues a la meu guisa!

 Vas vos sospir, bel'aymia,

sofren, las, tan greu turmen,

merce cridan nuyt e dia.        

Senyora que jo estimo sense engany, sincerament us prego amb humilitat que per cortesia m'ajudeu.

Sapigueu, senyora aciençada gentilment, que l'amor agradós em té pres dins el vostre cos alegre i net, i m'estreny amb tanta força que us dic sense falsedat que, si dura llargament, la meva vida serà breu.

Però vós sou tan amorosa que penso sense errar-m'hi que el vostre amor graciós no em farà morir estimant, sinó que algun dia em donarà aquell goig d'amor tan plaent, el qual desitjo molt, tant de bo s'esdevingui així!

Senyora, apiadeu-vos de mi, que em teniu captiu en una fortalesa, prego Déu perquè Ell us guardi; pugui jo haver la vostra bella persona, que vull més que no cap altra cosa existent i que desitjo amb voluntat ferma tenir al meu grat.

Per vós sospiro, bella amiga, sofrint, dissortat, tan greu turment, cridant pietat nit i dia.

La segona de les poesies del Capellà de Bolquera del Cançoneret de Ripoll es el vers titulat Capellani de Bolquera cancio ajectivada. 

"Temàticament la composició és notable perquè, al costat de la X, és l´única que no conté cap al.lusió a l'amor, ni humà ni místic, tot i ser escrita en primera persona i presentat un to intimista des del primer vers al darrer", segons Lola Badia. 

Martí de Riquer qualifica de goliardesca (relacionada amb el Carmina Burana) l'actiutd vital del Capellà de Bolquera en aquesta poema:

Li fayt Dieu son escur
pus que la nuyt escura;
en Deu es qu'om pauch dur
e ço que Deus Vol dura;
nuyl fayt no son segur
si Deu no l'asegura;
bo es qu'om be percur,
mas ses Deu pauch val cura;
car un pus m'aventur,
mays trop desaventura,
e no pusch los mals dur:
tant m'es fortuna dura.

Vengut suy tro al os,
a la pel e a l'ossa;
solia esser gros,
richs de moneda grossa,
mas Deus m’a trayt tal mos
que febra.l cor m'amossa,
e no hay, que.m ados,
co qu'om per fret s'adossa,
ne hay argent que.m tros,
ans port de mal tresd [ossa];
sol l'arm'agues bon pos
e.l cors fos en la fossa!

Ira e dol me ten
tant que non haus atendre;
tal pahor hay no.m men
a l'estamen pus mendre
que d'ira.l cor me fen
e no m'en pux defendre.
Gastan lo cors, despen
e non ay que despendre;
per mos pecats mal pren,
e non aus Deus rependre;
si fas, car no m'enten,
qu'El deu justs precs entendre.

En est mon trop infern,
c'ayço m'es pits d'inferna,
car vey qu'ab mal govern
manta gent se guoverna;
e no trop en quasern
Dieu perque.m descaserna:
que.ls mals venon a quern
con de be non ay terna;
li guayg mi son estern
e la mort m'es eterna,
e d'estiu e d'ivern
mals ab mi exiverna.

E sitot soy falens,
no guart Deus ma falenca,
car val a mantes gens
e.1s au lurs prechs e.ls genca;
car mantes vetz fal sens
e saubers e sienca
ne als pus conexens,
per qu'er li ay conexenca
e suy vers penidens,
sufren greu penidença,
tant que verguonya.m vens
e crey que mort me vença.

Mayre Dieu conexens,
valets per conexenca
als morts e als vivens
e no.ls guardets falença.        

Els fets de Déu són obscurs més que la nit obscura; depèn de Déu que l'home duri poc i allò que Déu vol dura; cap fet no és segur si Déu no l'assegura; és bo que l'home percaci el bé, però sense Déu poc val la cura; com més m’aventuro, més desventura trobo, i no puc suportar els mals: tan dura m'és la fortuna.

He arribat fins a l'os, a la pell i a l'ossada; era opulent, ric de moneda grossa, però Déu m'ha arrencat un mos tal que la febre se m'ha establert al cor, i no tinc per a abrigar-me allò amb què hom s'abriga quan té fred, ni tinc plata per a traginar, sinó que porto un farcell de mals; si tan sols l'ànima tingués bon repòs i el cos fos a la fossa!

La tristesa i el dolor s'han emparat tant de mi que no goso esperançar; tal és la por que tinc que no vagi cap a la condició més baixa, que el cor se'm trenca de tristesa i no ho puc evitar. Extenuant el meu cos, despenc i no tinc res per a despendre; pels meus pecats sofreixo mal i no goso reprendre Déu; sí que ho faig, perquè no m'escolta, que ell ha de parar esment en els precs justos.

En aquest món trobo l'infern, que això m'és pitjor que la damnació (?), ja que veig que molta gent es governa amb mal govern; i no trobo en cap quadern per què Déu em desposseeix: que els mals vénen quadruplicats quan no tinc cap possibilitat de bé; els goigs em són externs i la mort m'és eterna, i a l'estiu i a l'hivern el mal hiverna amb mi.

I, per bé que sóc pecador, que Déu no consideri el meu pecat, perquè socorre molta gent i escolta llurs precs i els afavoreix. Moltes vegades falla el seny, el saber i la ciència, i fins i tot als més instruïts, per això ara li tinc agraïment i sóc un vertader penitent sofrint penitència greu; talment que la vergonya em venç i crec que la mort em vencerà.

Mare de Déu pietosa, socorreu per pietat els morts i els vius i no els tingueu en compte els pecats.

Però segons Martí de Riquer, la poesia més interessant del Cançoneret de Ripoll és "la malmonjada anónima, o sea una danza en que una monja se lamenta de serlo, al estilo de las tan corriente canciones de malmariadas". És tracta d'una poesia segurament incompleta o fragmentària, però que malgrat la mutilació és una de les peces més notales del recull poètic guardat a l'arxiu ripollès.

Tenim la versió occitana i la traducció catalana de Lola Badia i la castellana de Martí de Riquer:

Lassa, mays m'agra valgut
que fos maridada
o cortés amich agut,
que can suy monjada.

Monjada fuy a mon dan;
pecat gran
han fayt seguons mon albir;
mas cels qui mesa m'i han,
en mal an
los meta Deus, e.ls ayr.
Car si yo.u agués sabut,
mas fuy un poch fada,
qui.m donas tot Montagut,
no ych fora entrada.

Dissortada de mi, més m'hauria valgut ser casada o haver tingut un amic cortès que no pas que m'hagin fet monja.

Em van fer monja per al meu mal; han fet un gran pecat segons el meu albir; però, als qui m'hi han posat, que Déu els doni mal any i els avorreixi. Perquè, si jo ho hagués sabut, però vaig ser una mica beneita, ni que m'haguessin donat tot Montagut, no hi hauria entrat.

Desdichada, más me hubiera valido ser casada, o tener un cortés amigo, que haber sido metida monja. Para mi daño me metieron monja; gran pecado cometieron, a mi parecer; pero a aquellos que me han metido aquí, Dios les dé mal daño y los aborrezca. Porque si yo lo hubiese sabido, pero fui un poco tonta, aunque me hubiesen dado todo Montagut, no hubiera entrado aquí.

El dinové poema de Cançoneret de Ripoll resulta encara avui d'una lectura entretinguda.

És el poema que Eiximenis atribueix al Capellà de Bolquera. És una obra repetidament citada en la literatura sobre, en por i en contra del gènere femení, "amb alguns dels motius més difosos en les diatribes misògines tant poplars al segle XIV i en tota 'Edat Mitjana", segons Lola Badia, que en forneix d'una traducció catalana del poema:

Pert se qui femna xastia,

foll es qui.ls es amichs

e pus foyl qui s’i fia.

 Femna tostemps pren la reversa,

ço fa que hom no vol,

tart val e tost fall, leu es perversa;

sopte plora si.s vol,

seny per volentat cambia;

de res no la castichs,

que a mal fer s'en pendria.

 Ffemna es avara per natura

e li platz que hom li do;

desconexent sens mesura,

tart ret bon gasardo.

Ne secrets no.t celaria,

ans diu tots mals antichs,

si morir ne sabia.

 Ffemna que lonch temps es aymada

tost es fayta vil,

e pus dos l'an enganada,

si.s farien mil;

un ne te, altre.n volria,

e ab sos fais cembeyls

ço qui veus negaria.     

Es perd qui amonesta les dones, és foll qui els és amic i més foll qui s'hi confia.

La dona sempre porta la contrària, fa allò que l'home no vol, rarament té vàlua i falla aviat, fàcilment és perversa; si ho vol plora sobtadament, canvia de judici a voluntat; no l'amonestis per res, que es posaria a fer mal.

La dona és avara per natura i li agrada que li facin presents; desagraïda sens mesura, rarament dóna bon guardó. No t'amagaria els secrets, sinó que diu tots els mals vells, encara que n'hagués de morir.

La dona que és estimada molt de temps, aviat s'envileix, i quan dos l'han enganyada, també poden fer-ho mil; en té un, en voldria un altre, i amb els seus falsos paranys negaria el que estàs veient.

El darrer poema contingut en el Cançoneret de Ripoll es tant fragmentari que, segons Lola Badia, "no és prudent de fer conjectures sobre la seva forma completa original":

Qui femna amar vol

la mort desija,

ne pot viure sens dol,

car guasta si tot sol

e a tuyt enfastiga.                                       

Qui vol estimar una dona desitja la mort, i no pot viute sense dol, ja que es consumeix a cli mateix i enutja tothom.

Un Cançoneret de Ripoll que té el seu valor dins de la trajectòria de la poesia trobadoresca.