Altres trobadors relacionats amb els autors del Ripollès
Blacatz
Blacatz (a vegades nomenat Blancatz i que utilitzava el diminutiu de Blacasset, i que no cal confondre amb el també trobador Blacasset (...1233-1242...))), era senyor d'Alms o Aups, en la Provença alpina. Tenim documentada la seva vida entre 1194 i 1236.
Blacatz (a vegades nomenat Blancatz i que utilitzava el diminutiu de Blacasset, i que no cal confondre amb el també trobador Blacasset (...1233-1242...))), era senyor d'Alms o Aups, en la Provença alpina. Tenim documentada la seva vida entre 1194 i 1236.
Blacatz fou fonamentalment
un generós mecenes i protector de trobadors i va mantenir relacions i debats
poètics amb molt d'ells, entre els quals podem indicar Aimeric de Peguilhan i Hug de Mataplana i Ramon Vidal de Besalú
l'esmenta en primer lloc entre els seyors generosos amb els trobadors de la
Provença.
El debat de Blacatz amb Hug
de Mataplana, En Blanchacet, eu sui de noit (En Blacasset, vinguí de nit), debia tenir lloc quan ell era molt jove i
quan el seu pare estava molt relacionat amb la cort d'Alfons II d'Aragó.
Dels tres treballs poètics
d'Hug de Mataplana que coneixem, un és aquest debat amb Blacatz, En Blanchacet, eu sui de
noit (En Blacasset, vinguí de nit), que
presentem en doble versió, en provençal i en la traducció en vers de Climent
Forner va fer en català:
N'Uc de Mataplana a En
Blanchacet
En Blanchacet, eu sui de noit
ve4ngut a vos combatr'ades,
o vos del tot oblidares
l'amor e la beltat de sella
che vostre cors encob chabdella,
e meteres la a nomincal.
L'un prenez chal men vos desplai
breumen. ch'eu non voil delai,
per che l'enfern sens mi men val.
E voil sachaz ch'eu soi.l diable
le plus crudel e.l plus penable.
ve4ngut a vos combatr'ades,
o vos del tot oblidares
l'amor e la beltat de sella
che vostre cors encob chabdella,
e meteres la a nomincal.
L'un prenez chal men vos desplai
breumen. ch'eu non voil delai,
per che l'enfern sens mi men val.
E voil sachaz ch'eu soi.l diable
le plus crudel e.l plus penable.
En Blacasset, vinguí de nit
perque jo us vull combatre adés,
oblidareu del tot i prest
l'amor i la beutat d'aquella
que el vostre cor ben aconsella
fins a tenir-la per banal.
Cal que escolliu o ara o mai,
no puc donar-vos més espai,
ja que l'infern sens ni menys val.
Si no ho sabeu, sóc el diable
mes terrorífic i implacable
perque jo us vull combatre adés,
oblidareu del tot i prest
l'amor i la beutat d'aquella
que el vostre cor ben aconsella
fins a tenir-la per banal.
Cal que escolliu o ara o mai,
no puc donar-vos més espai,
ja que l'infern sens ni menys val.
Si no ho sabeu, sóc el diable
mes terrorífic i implacable
Responsiva
En Diable, vos es per dar enoi
as homes an e giorn e mes;
e per aiso vengut vos es
a mi de noit, sens lum d'estella.
Mas eu no tem menaza fella ne ai d'esprit venal,
per che a vos mi conbatrai.
Sil per cui eu vif sen esmai
me defendra d'ir'e de mal;
e poi ch'il es ma defensable,
eu vos desfi sens dir plus fable.
as homes an e giorn e mes;
e per aiso vengut vos es
a mi de noit, sens lum d'estella.
Mas eu no tem menaza fella ne ai d'esprit venal,
per che a vos mi conbatrai.
Sil per cui eu vif sen esmai
me defendra d'ir'e de mal;
e poi ch'il es ma defensable,
eu vos desfi sens dir plus fable.
Sou, En Diable, malparit
i bo per emprenyar només;
veníeu, com qul s'amagués,
a mi de nit, sens llum d'estrella.
Ni l'amenaca més mesella
temo, ni l'esperit venal;
batre'm amb vós m'és un esplai.
La que em fa -viure sens desmai
em guardarà d'ira i de mal;
ja que em defensa, i és fiable,
jo us desafio impertorbable.
i bo per emprenyar només;
veníeu, com qul s'amagués,
a mi de nit, sens llum d'estrella.
Ni l'amenaca més mesella
temo, ni l'esperit venal;
batre'm amb vós m'és un esplai.
La que em fa -viure sens desmai
em guardarà d'ira i de mal;
ja que em defensa, i és fiable,
jo us desafio impertorbable.
Versió en prosa castellana de Marti de Riquer
de la tenson (debat) En Blanchacet, eu sui de noit (A en Blancasset, jo he vingut de
nit) de Hug de Mataplana:
N'Hug
de Mataplana a En Blancasset
En Blancasset, yo he venido de noche para combatiros en seguida,
o vos olvidaréis completamente el amor i la hermosura de aquella que guía
vuestro corazón anheloso y al tendréis en menosprecio. Escoged brevemente una
[de estas dos alternativas], la que menos os desagrade, que yo no quiero
demora, porque el infierno sin mí menos vale. Y quiero que sepáis que soy el
diablo más cruel y más torturador.
Respuesta
Don
Diablo, vos existís para dar enojo a los hombres año, día y mes; y por esto
habéis venido a mí de noche, sin luz de estrella. Pero yo no temo amenaza
felona ni tengo miedo de espíritu despreciable; por lo tanto, me combatiré
con vos. Aquella por la que vivo sin desmayo me defenderá de ira y de daño; y
pues es mi defensora, yo os desafío sin decir más palabras inútiles.
|
Versió en
prosa castellana de Víctor Balaguer (Historia
política y literaria de los trovadores (1878-1879)) de la tenson (debat) En Blanchacet, eu sui de noit (A en Blancasset, jo he vingut de
nit) de Hug de Mataplana:
La segunda de
sus composiciones es una tension con Blacasset. Está incompleta y no se
comprende bien, aún cuando parece tratarse de alguna beldad a quien los dos
rendian homenaje, viéndose turbado Hugo en la posesion de sus amores por las
pretensiones de Blacasset.
«Blacasset,
dice el primero, vengo de noche para obligarte a olvidar el amor y la belleza
de aquella que amo o para que luches conmigo cuerpo a cuerpo; y entiende que
el infierno me ayuda, pues soy el diablo mas cruel y peligroso que hay en
él».
En Blacasseet' eu sol de noit
... ... lo plus cruel e 'l plus dapnable.
«Senor diablo,
contesta Blacasset, aun cuando hayas venido en medio de tan negra noche, ni
te temo a ti ni me importan tus amenazas. Pronto estoy a luchar contigo, que
aquella á quien amo me dara fuerzas para resistirte».
|
Bertran de Born
Bertran de Born és un dels
més importants trobadors occitans de l'època. Donada la seva amistat amb Guillem de Berguedà cal fer una petita ressenya de la
seva vida.
Nascut cap a 1140 al castell
d'Hautefort, al Perigord, on era vassall d'Enric I d'Anglaterra. De tenir una
vida molt agitada i turbulenta (va convertir-se en senyor absolut del seu senyoriu
expulsant als seus germans copropietaris), plena de campanyes i gestes
militars. Va participar activament en les intrigues dinàstiques entre Enric II
i la seva dona Leonor d'Aquitania i els seus fills, Enric el jove i Ricard Cor
de Lleó. Amb l'enderrocament del seu patrimoni, cap el 1195, Bertran de Born va
ingressar a l'abadia de Dalon, del Císter, on també va acabar els seus dies Bernart de Ventadorn, on va
morir el 1215
Es conserven més de quaranta
composicions seves, datades a partir de 1181, plenes totes de poderosa i
violenta força, dedicades a comentar fets polítics i on ataca i defensa a grans
personalitats com els reis d’Anglaterra (els Plantagenet), el rei de França i
els caps dels regnes espanyols (Aragó i Castellà). Les desavinences entre Enric
II d’Anglaterra i els seus fills Enric el Jove Rei i Ricard Cor de Lleó
formen molt sovint part dels sirventesos de Bertran de Born
El trobador Bertran de Born
escriu sota l’efecte de la passió i mogut per fets concrets que l’afecten
personalment i on transparenta una clara parcialitat i bandositat. Pot insultar
greument a un personatge i als pocs mesos l’enalteixi i vegi en ell totes les
virtuts. Per entendre la postura de Born cal pensar que un baró de la baixa
noblesa, que pot veure desbastades les seves propietats, sols li queda
l’esperança de la guerra, el pillatge i el botí.
Tot jorn contendi e.m baralh
m’escrim e.m defen e.m tartalh
e.m fon hom ma terra e la m’art
e.m fai de mos arbres esissart
e mescla.l gra ab la palha,
e non ai ardit ni coart
enemic qu’er no m’assalha.
m’escrim e.m defen e.m tartalh
e.m fon hom ma terra e la m’art
e.m fai de mos arbres esissart
e mescla.l gra ab la palha,
e non ai ardit ni coart
enemic qu’er no m’assalha.
Constantemente lucho, me peleo, combato,
me defiendo y me revuelvo: se me desvasta e incendia la tierra, mis árboles son
talados, se mezcla mi grano con la paja, y no existe enemigo mío, valeroso o
cobarde, que ahora no me ataque.
En les seves poesies, com
diu Martí de Riquer, hi ha "empeño en que haya guerra entre los grandes y de una
especial mentalidad que considera la paz una manifestación de molicie y de
cobardía". Oferim la versió
catalana d'Alfons Serra-Baldó:
Trompas, tabors, senheras e
penos
et entresenhs e chavals blancs e niers
veirem en brieu, que.l segles sera bos,
que om tolra l’aver als usuriers,
e per chamis on anara saumiers
jorn afiatz ni borges des doptanza
ni merchandiers qui venha de ves Franza;
anz sera rics qui tolra volontiers.
et entresenhs e chavals blancs e niers
veirem en brieu, que.l segles sera bos,
que om tolra l’aver als usuriers,
e per chamis on anara saumiers
jorn afiatz ni borges des doptanza
ni merchandiers qui venha de ves Franza;
anz sera rics qui tolra volontiers.
Aviat veurem trompes i tambors, senyeres, penons i insígnies, i cavalls
blancs i negres. Els temps seran bons: hom prendrà als usurers tot el que
tenen, i de dia no transitarà pels camins cap bèstia de càrrega amb seguretat,
ni cap burgès sense temença, ni cap mercader que vingui de França; es farà ric
el que estigui disposat a robar.
Versió
en prosa castellana de Marti de Riquer de alguns versos del serventès Miei sirventes vuolh far dels reis amdos (Vull fer mig
serventès dels dos reis) de
Bertran de Born:
Trompas, tambores, banderas, pendones, enseñas y
caballos blancos y negros veremos en breve, y el tiempo será bueno porque se
quitará la hacienda a los usureros y las acémilas no podrán ir seguras por los
caminos, ni los burgueses sin sobresalto, ni ningún que venga de Francia;
antes bien, quien robe a su placer será rico.
|
La fama de Bertran de Born
va passar la seva condició de guerrer i trobador. Dante Alighieri en la seva
obra De
vulgari eloquentia el cita com "cantor de
les armes", tot citant el seu sirventès No puosc mudar un chantar non esparja (No puc abstenir-me de propagar un cant), poesia
datada e maig-juny de 1188, durant la guerra entre Ricard Cor de Lleó i Felip
August de Fraça, alhora que el fa protagonista en la Divina Comèdia (Cant XXVIII, versos 112-142). En aquesta obra de
referència en el pas etre l'Edat Mitja i el Renaixement, Dante fa aparèixer
Bertran de Bornen l'infern, amb el cap separat del tronc i portat per si
mateix. Crec que s'escau transcriure els versos deicats a la seva figura. La
versió en castellà es, del Duque de Cheste, Juan de Pezuela (1879), i en part
-troç sense cursiva-, d'Angel Crespo:
Ma io rimasi a riguardar lo stuolo,
e vidi cosa ch’io avrei paura,
sanza più prova, di contarla solo;
se non che coscïenza m’assicura,
la buona compagnia che l’uom francheggia
sotto l’asbergo del sentirsi pura.
Io visi certo, e ancor par ch'io'l veggia,
un busto sanza capo andar sì come
andavan li altir della trista greggia
e'l capo tronco tenea per la chiome,
pésol com amno a guida di lanterna:
e quel mirava noi, e dicea: "Oh me!"
Di sé facea a sé stesso lucerna,
d eran due in uno e uno in due;
com'esser può, quei sa che sì governa.
Quando diritto al piè del ponte fue,
levò’l braccio alto con tutta la testa,
per appressarne le parole sue,
che fuoro: "Or vedi la pena molesta,
tu che, spirando, vai veggendo i morti:
vedi s’alcuna è grande come questa.
E perché tu di me novella porti,
sappi ch’i son Bertam dal Bornio, quelli
che diedi al re giovane i ma’conforti.
Io feci il padre e’l figlio in sé ribelli;
Achitofèl non fé’più d’Absalone
e di davir coi malvagi punzelli.
Perch’o part’cosi giunte persone,
partito porto el mio cerebro, lasso!
dela suo principio ch’è in questo troncone.
Cossì s’oasserva in me la contrapesso".
e vidi cosa ch’io avrei paura,
sanza più prova, di contarla solo;
se non che coscïenza m’assicura,
la buona compagnia che l’uom francheggia
sotto l’asbergo del sentirsi pura.
Io visi certo, e ancor par ch'io'l veggia,
un busto sanza capo andar sì come
andavan li altir della trista greggia
e'l capo tronco tenea per la chiome,
pésol com amno a guida di lanterna:
e quel mirava noi, e dicea: "Oh me!"
Di sé facea a sé stesso lucerna,
d eran due in uno e uno in due;
com'esser può, quei sa che sì governa.
Quando diritto al piè del ponte fue,
levò’l braccio alto con tutta la testa,
per appressarne le parole sue,
che fuoro: "Or vedi la pena molesta,
tu che, spirando, vai veggendo i morti:
vedi s’alcuna è grande come questa.
E perché tu di me novella porti,
sappi ch’i son Bertam dal Bornio, quelli
che diedi al re giovane i ma’conforti.
Io feci il padre e’l figlio in sé ribelli;
Achitofèl non fé’più d’Absalone
e di davir coi malvagi punzelli.
Perch’o part’cosi giunte persone,
partito porto el mio cerebro, lasso!
dela suo principio ch’è in questo troncone.
Cossì s’oasserva in me la contrapesso".
Yo, fijo allí, sin que los
ojos mueva,
vi una cosa que diérame pavura
de referirla sólo, sin más prueba;
mas la conciencia asísteme, segunda
compañera que al hombre hace valiente,
bajo el escudo de sentirla pura.
Yo he visto, es cierto, y creo ver ahora
un busto sin cabeza que marchaba
entre los otros en la grey que llora;
la testa por los pelos sujetaba,
transportándola a modo de linterna:
y "¡Ay de mí!", repetía, y me miraba.
A sí mismo se hacía de lucerna,
y, uno en dos, dos en uno a un tiempo era;
cómo es posible, sabe el que gobierna.
Cuando ya estaba al pie de la escollera,
el brazo levantó y con el la testa
acercando su voz de esta manera,
y dijo: "¡Ve que pena molesta
de las penas vas siendo de los muertos,
mira si alguna ves de más fiereza!
Sabe, porque allá des relatos ciertos,
que soy Bornio Beltrán, quien los infieles
consejos al rey Juan dio descubiertos.
Hijo y padre entre sí tonré crueles,
cual dividió, con arte fementida,
a David y Absalón Aquitofeles.
Por apartar personas tan unidas,
ora, ¡aymé!, mi cerebro se divide
de este tronco, principio de su vida;
y así la pena del talión me mide".
vi una cosa que diérame pavura
de referirla sólo, sin más prueba;
mas la conciencia asísteme, segunda
compañera que al hombre hace valiente,
bajo el escudo de sentirla pura.
Yo he visto, es cierto, y creo ver ahora
un busto sin cabeza que marchaba
entre los otros en la grey que llora;
la testa por los pelos sujetaba,
transportándola a modo de linterna:
y "¡Ay de mí!", repetía, y me miraba.
A sí mismo se hacía de lucerna,
y, uno en dos, dos en uno a un tiempo era;
cómo es posible, sabe el que gobierna.
Cuando ya estaba al pie de la escollera,
el brazo levantó y con el la testa
acercando su voz de esta manera,
y dijo: "¡Ve que pena molesta
de las penas vas siendo de los muertos,
mira si alguna ves de más fiereza!
Sabe, porque allá des relatos ciertos,
que soy Bornio Beltrán, quien los infieles
consejos al rey Juan dio descubiertos.
Hijo y padre entre sí tonré crueles,
cual dividió, con arte fementida,
a David y Absalón Aquitofeles.
Por apartar personas tan unidas,
ora, ¡aymé!, mi cerebro se divide
de este tronco, principio de su vida;
y así la pena del talión me mide".
Les relacions entre Bertran
de Born, Guillem de Berguedà i Alfons II d'Aragó
Com diu Martí de Riquer: "En sus poesías contra Alfonso II de Aragón acostumbra extraer consecuencias denigratorias para este rey de anécdotas más o menos verdaderas, algunas de las cuales le llegan a través de murmuraciones y calumnias de su amigo Guillem de Berguedà".
Com diu Martí de Riquer: "En sus poesías contra Alfonso II de Aragón acostumbra extraer consecuencias denigratorias para este rey de anécdotas más o menos verdaderas, algunas de las cuales le llegan a través de murmuraciones y calumnias de su amigo Guillem de Berguedà".
Les raons per l'enemistat
entre Bertran de Born i el monarca aragonés Alfonso II, provenen, segons
explica Martí de Riquer, es explicitat en una razo i un sirventes atribuit al trobador guerrer, on aquest
"ataca
con gran violencia a Alfonso II de Aragón, sin reparar en recoger murmuraciones
y desfigurar intencionadamente los sucesos. El odio del trovador halla su
justificación en el hecho de que en el verano de 1183 Alfonso II, al frente de
un ejército, acudió en refuerzo de Enrique II de Inglaterra, que reprimía la
sublevación de barones aquitanos. El 30 de junio Alfonso y Ricardo Corazón de
León, duque de Aquitania, sitiaron el castillo de Autafort, que se rindió seis
días después, y Ricardo lo entregó a Constantin de Born, hermano del trovador,
a quien éste había expulsado so pretexto de traición. Este episodio, del que no
hay constancia en documentación catalana, lo narra el Chronicon de Geoffroy de
Vigeois: "Ipso dic venit dux Ricardus
rex Arragonensis Adelphonsus, qui olim suppetias Regi seniori venit, apud
Autefort, obseditque fortiter castrum... et ut multa breviter clausam, castrum
valde inexpugnabile septimo dic, hoc est in octava Sanctorum Petri et Pauli
apostolorum [6 de juliol], Dux iure praelii cepit, et eum Constantino de Born,
Oliverii de Turribus genero, quem frater eius Bertrannus de Born per
proditionem expulerat, reddidit".
La razó, que precedeix el sirventes Pois lo gens terminis floris (Doncs la gentil estació florida), explica els fets
d'aquesta manera (oferim la traducció castellana de Martí de Riquer):
Lo reis Enrics d'Engleterra si tenia assis En Bertran de Botn dedins
Autafort e.l combatia ab sos edeficis, que molt li volia grand mal, car el
crezia que tota la guerra que.l Reis Joves, sos fillz, l'avia faicha, qu'En
Bertrans la.il agues faita far; e per so era vengutz denant Autafort per lui
desititar. E.l reis d'Arragon venc en l'ost del rei Enric denant Autafort. E
cant Berttans o saub, si fo molt alegres que.l reis d'Arragon era en l'ost, per
so qu'el era sos amics especials. E.l reis d'Arragon si mandet sos messatges
ditiz lo castel, qu'En Bertrans li mandes pan e vin e carn; et el si l'en mandet
assatz. E per lo messatge per cui el mandet los presenz, el li mandet pregan
qu'el fezes si qu'el fezes mudar los edeficis e far traire en autra part, que.l
murs on il ferion era tot rotz. Et el, per gran aver del rei Enric, el li dis
tot so qu'En Bertrans l'avia mandat a dir. E.l reis Enrics si fetz metre deis
edificis plus en aquella part on saup que.l murs era rotz, e fon lo murs ades
per terra e.l castels pres.
En Bertrans ab tota sa gen fon menatz al pabaillon del rei Enric, e.l reis
lo receup molt mal. E.l reis Enrics sí.l dis: «Bertrans, Bertrans, vos avetz
dig que anc la meitatz del vostre sen no.us ac mestier nulls temps, mas
sapchatz qu'ara vos a el ben mestier totz.» «Seingner», dis En Bertrans, «el es
ben vers qu'eu o dissi, e dissi ben vertat.» E.l reis dis: «Eu cre ben qu'el
vos sia aras faillitz.» «Senigner», dis En Bertrans, «ben m'es faillitz.» «E
com?», dis lo reis. «Seingner», dis en Bertrans, «lo jorn que.l valens Joves
Reis, vostre fillz, monri, eu perdei lo sen e.l saber e la conoissensa.» E.l
reis, quant auzi so qu'En Bertrans li dis en ploran, del fil, venc li granz
dolors al cor, de pietat, et als oills, si que no.is poc tener qu'el non pasmes
de dolor. E quant el revenc de pasmazon, el crida e dis en ploran: «En
Bertrans, En Bertrans, vos avetz ben drech, et es ben razos, si vos avetz
perdut lo sen per mon fil', qu'el vos volia meils que ad home del mon. Et eu,
per amor de lui, vos quit la persona e l'aver e.l vostre castel e vos ren la
mia amor e la mia gracia, e vos don cinc cenz marcs d'argen per los dans que
vos avetz receubutz.» En Bertrans si.l cazec als pes, referrent li gracias e
merces. E.l teis ab tota la soa ost s'en anet.
En Bertrans, can saup que.l reis d'Arragon l'avia faita si laida fellonia,
fon molt iratz ab lo rei N'Anfos. E si sabia com era vengutz al rei Enric esser
soudadiers logaditz e sabia com lo reis d'Arragon era vengutz de paubra
generacion de Carlades, d'un castel que a nom Carlat, que es en la seingrioria
del comte de Rodes. E.N Peire de Carlat, qu'era seinguer del castel, per valor
e per proessa, si pres per moiller la comtessa d’Amiliau, qu'era caseguda en
eretat, e si n'ac un fil, que fon valens e pros, e conquis lo comtat de
Proenssa. Et us sos fils si conquis lo comtat de Barsalona et ac nom Raimons
Berrengiers, lo quals conquis lo regisme d'Arragon e fo lo premíers reis que
anc fos en Arragon. E anet penre corona a Roma; e, cant s'en tornava e fon al
borc Saint Dalmas, el mori. E remanseron ne trei fill: Anfos, lo quals fo reis
d'Arragon, aquest que fetz lo mal d'En Bertran de Born, e l'autre, don Sancho,
et l'autre, Berrengiers de Besaudunes. E saup com el avia traïda la filla de
l'emperador Manuel, que l'emperaire l'avia mandada per moiller ab grant tresor
et ab grant aver et ab molt honrada compaingnia, e los raubet de tot l'aver que
la domna e.ffl grec avian; e com los enviet per mar, marritz e consiros e
desconsellatz, e com sos fraire Sanchos l'avia touta Proenssa, e com
s'esperjuret, per l'aver que.l reis Enrics li det, contra.l comte de Tolosa. E
de totas aquestas razons fetz En Bertrans de Born lo sirventes que ditz:
Pois lo gens terminis floris El rey Enrique de Inglaterra tenía sitiado a Bertran de Born dentro de
Autafort, y lo combatía con sus máquinas de guerra, ya que le quería mal porque
suponía que toda la guerra que el Rey Joven, su hijo, le había hecho había sido
fomentado por Bertran, y por esta razón se habla situado frente a Autafort:
para desposeerle. Y el rey de Aragón fue a la hueste del rey Enrique frente a
Autafort. Cuando Bertran lo supo se alegró mucho de que el rey de Aragón
estuviera en la hueste porque era su íntimo amigo. El rey de Aragón le envió
mensajeros al castillo, para que Bertran le mandase pan, vino y carne, y él se
lo envió en abundancia. Y por medio del mensajero que le llevó los presentes le
rogó que consiguiera que hiciese trasladar las máquinas de guerra y disparar a
otra parte, pues la muralla que combatían ya estaba completamente rota. Y él,
en atención al dinero del rey Enrique, le dijo todo lo que Bertran le había
enviado a decir. Y el rey Enrique hizo poner más máquinas de guerra en aquella
parte donde sabía que la muralla estaba rota, y pronto se derrumbó y tomó el
castillo.
Y Bertran y toda su gente fueron llevados al pabellón del rey Enrique, y
éste lo recibió muy mal y le dijo: «Bertran, Bertran, vos dijisteis que nunca
os hizo falta ni la mitad de vuestro juicio; pues sabed que ahora lo necesitáis
todo». «Señor», dijo Bertran» «es bien cierto que lo dije, y dije verdad». El
rey le replicó: <<Bien creo que ahora os ha faltado». «Señor», dijo
Bertran, <<bien me ha faltado». «¿Y cómo?», dijo el rey. «Señor», dijo
Bertran, «el día que el valiente Joven Rey, vuestro hijo, murió, perdí el
juicio, el saber y el conocimiento». Y al rey, cuando oyó lo que Bertran le
decía llorando de su hijo, le vino gran dolor al corazón de piedad, y a los
ojos, y no pudo evitar desmayarse de dolor. Cuando volvió en sí del desmayo lo
llamó y le dijo llorando: «Bertran, Bertran, tenéis razón y es justo que hayáis
perdido el juicio por mi hijo, pues él os quería más que a ningún hombre del
mundo. Y yo, por amor de él, pongo en libertad vuestra persona, vuestra
hacienda y vuestro castillo, os devuelvo mi amor y mi gracia y os doy
quinientos marcos de plata por los daños que habéis recibido». Y Bertran se le
echó a los pies, dándole gracias. Y el rey y toda su hueste se fueron.
Cuando Bertran supo que el rey de Aragón le había hecho tan fea felonía, se
indignó mucho con él. Sabía que él había venido con el rey Enrique como soldadero
alquilado, y como el rey de Aragón procedía de un pobre linaje de Carladés, de
un castillo que se llama Carlat, que está en el señorío del conde de Rodés. Y
Peire de Carlat, que era señor del castillo, por valor y por gallardía se casó
con la condesa de Milhau, que había heredado, y tuvo un hijo, que fue valiente
y gallardo y conquistó el condado de Provenza. Uno de sus hijos conquistó el
condado de Barcelona y se llamó Ramón Berenguer, el cual conquistó el reino de
Aragón, y fue el primer rey que hubo en Aragón. Fue a coronarse a Roma, y
cuando volvía murió en el burgo de San Dalmazzo. Le quedaron tres hijos:
Alfonso, que fue rey de Aragón, el que hizo el daño a Bertran de Born; don
Sancho, y Berenguer de Besalú. Y supo [Bertran] como [Alfonso] había traicionado
a la hija del emperador Manuel, el cual se la había enviado por esposa con gran
tesoro, mucho dinero y muy honrado acompañamiento, y les robó todo el dinero
que la dama y los griegos tenían; y [sabía] como los devolvió por mar tristes,
preocupados y desconcertados; y como su hermano Sancho le había quitado
Provenza, y como perjuró por el dinero que el rey Enrique le dio, [obrando]
contra el conde de Tolosa. Todas estas razones compuso Bertran de Born el
sirventés que dice:
Pues la gentil estación florida
Com diu Martí de Riquer,
"la
extensa razó que precede a este sirventés, aun a pesar de sus errores
históricos constituye un relato emocionante y guía en la comprensión de esta
poesía, seguramente fue compuesta en la primavera de 1184".
Els fets histórics falsejats
pels enemics del rei aragonès son que Gilbert, senyor de Carlat i de Milhau, va
casar amb Gerberga, germana del Bertran I, comte de Provença, el qual va morir
sense successió. Va heretar el comtat Dulce, filla de Gilbert i de Geberga, que
es va casar amb Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, avi d'Alfons II
d'Aragó. Cal dir que Ramon Berenguer de Provença, mort el 1181, no va morir per
instigació d'Alfons II d'Aragó. Estem en el marc de l'expansió del regne d'Catalunya-Aragó a
Provença durant els regnats dels comtes Ramon Berenguer III i IV
i Alfons II d'Aragó.
Però l'enemistat entre el
trobador guerrer i el monarca aragonès va tenir una latre fruït literari. Es
tracta del sirventés Quan vei pels vergiers despleiar (Quan veig desplegar pels vergers) que ve precedit d'una
altre razó, on es tergiversen actuacions del monarca espanyol,
amb acusacions de un caràcter més privat, procedents de garleries d'enemics
seus com Guillem de Berguedà. En la razo que precedeix s'esmenta un troç d'un sirventes del
trobador berguedà:
Et Artusset e us sos compaigns aucisseron un juzieu; don li juzieu aneron
al rei e pregueron lo qu'el en fezes vendeta e que lo des Artur e-l compaignon
per auciere, e qu'ill li darian dos centz marabotis. E.il reis los lor donet
ambdos e pres los dos centz marabotis. E.ill juzieu los feiron ardre lo jorn de
la nativiat de Crist, si com dis Gillems de Berguedam en un sieu sirventes,
dizen en el mal del rei:
E fetz una mespreison
don hom no.l deu razonar,
que'el jorn de la naision
fetz dos crestias brusar,
Artus ab autre son par,
e non degra aici jutgar
a mort ni a passion
dos per un juzieu fellon.
don hom no.l deu razonar,
que'el jorn de la naision
fetz dos crestias brusar,
Artus ab autre son par,
e non degra aici jutgar
a mort ni a passion
dos per un juzieu fellon.
Artuset i el seu company
mataren un jueu; per la qual cosa els jueus anaren a trobar el rei i li
demanaren que els fes venjança i els lliurés Artús i el seu company per
matar-los; a canvi, li donarien dos-cents morabetins. El rei els va lliurar i
prengué dos-cents morabetins. I els jueus els van fer cremar el dia del
naixement de Crist, tal com ho conta Guillem de Berguedá en un sirventès dient
mal del rei:
I va cometre l'afront
que ningú no excusará,
quan per Nadal, com hi ha món,
dos cristians féu cremar,
Artús amb el seu germá;
no havia de condemnar
a mort dos creients com són,
per un jueu estafon.
que ningú no excusará,
quan per Nadal, com hi ha món,
dos cristians féu cremar,
Artús amb el seu germá;
no havia de condemnar
a mort dos creients com són,
per un jueu estafon.
Versió
en castellà de Martí de Riquer (Los
trovadores. Historia literaria y textos (1975)) de la razó que acompanya el troç de poema de
Guillem de Berguedà que coneixem per l'obra de Bertran de Born:
...Y
Artuset y su compañero mataron a un judío, por lo que los judíos reclamaron a
rey y le pidieron que los vengase y que les diese a Artús y a sus compañero
para matarlos, y a cambio le darían doscientos morabetinos. El rey se los
entregó y se quedó con los doscientos morabetinos. Y los judíos los hicieron
quemar el día de la natividad del Cristo, como dice Guillem de Berguedà en un
sirventés, hablando mal del rey:
Y
cometió una injusticia de la que no puede ser defendido, pues el día de
Navidad hizo quemar a dos cristianos: Artús y sus compañero. no deiera
condenar así, a muerte y a pasión, a dos [cristianos] por un judío felón.
|
D’aquesta data, durant les lluites nobiliàries durant el regnat d'Alfons II, és també un sirventès de Bertran de Born adreçat a Ramon Galceran de Pinós, amb elogis a Marquesa d’Urgell i un comiat a Guillem de Berguedà, a qui apel.la com Fraire. Cal pensar que cap el 1184 Guillem de Berguedà va fer una estada a Occitania, on va deixar fama, com diu Milà i Fontanals, de "procaz decidor".
A mon Fraire en re gratz e merces
de Berguedam, del fi joi que m’enques,
de tot mon cor en tornet gauzion
qan nos partim amdui al cap de pon.
de Berguedam, del fi joi que m’enques,
de tot mon cor en tornet gauzion
qan nos partim amdui al cap de pon.
Com es pot veure la
biografia dels trobadors relacionats amb el Ripollès té un interès no sols
local, ja que es relaciona amb les grans figures de la poesia trobadoresca.
Giraut de Bornelh
Giraut de Bornelh
(…1162-1199) és un dels gran trobadors de l’etapa de Guillem de Berguedà. Es
lògic, doncs, que sigui esmentat en la narració Abril issi'e mays intrava
(Abril sortia i maig entrava) de Ramon Vidal de Besalú.
Giraut de Bornelh va assolir
molt èxit amb el seu treball literari i era considerat el millor dels
trobadors, anomenat el maestre dels trobadors, criteri que no va
compartir Dante en la seva obra De vulgari eloquentia, que el qualifica
de "poeta de la rectitud".
Giraut de Bornelh fou un
professional de la poesia i, segons sembla, fou professor d’art de trobar. Va
visitar les corts de Castellà d’Alfons VIII, cap l’any 1168 o 1170, de Navarra
de Sanç el Savi i Aragó d’Alfons II, cap l’any 1191, i va participar e la
tercera croada, al costat de Ricard Cor de Lleó d’Anglaterra i del vescomte
Ademar de Tolosa, essent present en la conquesta d’Acre. Va retornar a Occident
cap l’any 1199.
Bornelh suposa un pas important
en l’evolució de la poesia provençal cap el preciosisme. Era un poeta de gran
habilitat i un músic de variat repertori. Resten d’ell setanta sis poesies,
d’una hàbil versificació, sens cap repetició de l’esquema mètric, tant capaç de
trobar clus o ric o trobar lleu.
Segons Martí de Riquer,
"Giraut de Bornelh, poeta exclusivamente amoroso, tiene una constante
tendencia a la disertación moralizadora y al largo y cerebral razonamiento",
encara que es capaç de conjugar lirisme dins de les sentències i les veritats
generalitzadores. Riquer conclou que "es Giraut de Bornelh un gran
poeta, aunque no de la altura de un Bernart de
Ventadorn o de un Arnaut Daniel.
Es un trovador refinado, sutil, gran artífice de la estrofa, a la que somete a
complicadas y peregrinas combinaciones, y que dispone de procedimientos de
expresión graves y elevados".
Cerverí de Girona
El trobador català Guillem
de Cervera, conegut com Cerverí de Girona, va treballar entre els anys 1259 i
1285. El seu mestratge ha estat assenyalat com la base dels autors del Cançoneret de Ripoll.
Cerverí era un trobador
professional, quasi un funcionari, ja que tenia sou a la cancelleria reial en
temps de Jaume I i el seu fill Pere III el Gran.
Segons Martí de Riquer,
"su
extensa y diversísima obra poética -ciento catorce composiciones líricas, cinco
narrativas y una larga colección de proverbios rimados-, constituye una especie
de colofón o resumen de la literatura provenzal clásica. Los principales
géneros poéticos que durante tres siglos le dieron vida tienen en Cerverí las
postreras manifestaciones, tanto por lo que se refiere al trobar leu como el trobar
ric".
L’obra de Cerverí es un bon
mosaic de la historia de Catalunya de la segona meitat del segle XIII, "quien da de determinados
hechos una visión que a veces es personal y de otros el eco de la opinión de la
corte o de los rumores populares",
com afirma Martí de Riquer.
La seva vida cobreix la
etapa històrica de la rebel·lió de la noblesa contra Jaume I (ell estava molt
lligat al vescomte de Cardona, un dels nobles més importants de l’època), les
vicissituds de la família reial (querelles per l’herència, assassinats i
empresonaments) i la desventurada croada que Jaume I va emprendre al final del
seu regnat, la personalitat de l’hereu Pere III el Gran, com diu Martí de
Riquer, arriba "a través de sus estrofas, en una visión viva y actual,
apasionada y detallista, que es útil e interesante contrastar con las que
ofrecen los documentos y la crónica que escribió el rey Conquistador".
Va participar en el viatge que l’infant Pere va fer a Toledo, la primavera de
l’any 1269, per entrevistar-se Alfons X el Savi. Cerverí va dedicar una
poema al monarca castellà.
El judici de Martí de Riquer
sobre la personalitat de Cerverí de Girona es molt positiva: "En tono grave moraliza y
ataca a los ricos y poderosos, y lo hace con valentía, pero sin llegar nunca a
lo que podría parecernos demagogia; … se mantiene en un noble y discreto
equilibrio, alabando lo bueno que pueda haber en cualquiera de los dos bandos y
reprochándoles lo malo; y nunca se abstuvo de elevar su airada protesta cuando
vio en sus señores, … actos vituperables, lo que supone una admirable
independencia en un poeta áulico".
La poesia amorosa de Cerverí
de Girona, dedicada a una dama que ell nomena Sobrepretz, "excés de
mèrit", és dins de les normes tradicionals de l’amor cortès trobadoresc.
Però una característica seva és la misogínia i on sap repetir amb originalitat
els tòpics.
La seva poesia, segons Martí
de Riquer, "a veces se adorna y afiligrana con digna artificiosidad", extremant els artificis formals i com explica
Riquer, "la sucesión de rimas internas, que se podrían descomponer en versos muy
breves, recurso tan frecuente en los poetas del trobar ric, ...es una difícil prueba en la que Cerverí alcanza a
veces momentos muy logrados. ...Aunque por este camino llega a la extravagancia
de componer una canción con versos de una y dos sílabas. De hecho Cerverí juega
con la poesía en sus momentos de buen humor: acrósticos alfabéticos, una
composición en varias lenguas (gallegoportugués, castellano, provenzal,
francés, gascón e italiano), otra en jerigonza infantil, retorcidos retruécanos
con su mismo nombre, y escribe divertidas composiciones sobre temas
insignificantes. Pero también se dio cuenta de la belleza del canto popular, y
compone poesías ligeras y agradables en que asimila el estilo y los recursos
poéticos de la tradición conservada por el pueblo".
Arnaut Daniel
Nascut abans de 1150 a Ribeirac (Dordogne),
fou compatriota i contemporani de Bertran de Born
i del regnat de Ricard Cor de Lleó (1189-1191 i 1194-1199). Daniel va morir cap
a 1195.
Segurament va estudiar
lletres llatines i fou joglar.
Arnaut Daniel és el mestre
de la rima cara i representa el trobar clus (versificar tancat), la
tendència extrema del corrent que podríem batejar com de culterana, que també
va cultivar Giraut de Bornelh.
Segons Martí de Ripoll,
Arnaut Daniel, agafant una imatge manllevada de Guillem de Berguedà, “el fabbro, al escoger las palabras para sus
versos, las somete primero a una labor de carpintería, pues son acepilladas y
desbastadas -esto, exactamente, significan los versos capuzar y dólar- y luego
son cuidadosamente limadas de cuantas irregularidades o asperezas puedan representar.
Aquesta corrent trobadoresca
fou impugnada pels seus contemporanis partidaris del trobar leu, per exemple, el Monjo de Montaudon que va dir que “us fols
motz c’omnon enten (cantava ximples paraules que no s’entenen)”, alhora que
obtenia imitadors i seguidors com Cerverí de Girona.
Però contra aquestes
opinions, hi ha el fi judici de Dante Alighieri, que en el Purgatori de la Divina Comèdia diu d’ell que era:
...fu
miglior fabbro del parlar materno.
Verso d’amor e piorse di romanzi
severchiò tutti; e lascia dir gli stolti
che quel di Lemosí credon ch’avanzi.
Verso d’amor e piorse di romanzi
severchiò tutti; e lascia dir gli stolti
che quel di Lemosí credon ch’avanzi.
..fue el mejor artesano de su lengua.
En los versos de amor o en narraciones
a todos superó; y deja a los tontos
que creen que el Lemosín le aventajaba.
En los versos de amor o en narraciones
a todos superó; y deja a los tontos
que creen que el Lemosín le aventajaba.
El mateix Dante Alighieri també confessà a De
vulgar eloquentia haver imitat diverses vegades les formes d’aquesta
trobador i diu ell:
Arnaldus Danielis: Sols sui che sai lo sobraffan che’m
sors.
També Petrarca el revindicà
en els seus Trionfi:
Fra tutti il primo Arnaldo Nadiello,
gran maestro d’amor, ch’alla sua terra
ancor fa onor col dir pulito e bello.
gran maestro d’amor, ch’alla sua terra
ancor fa onor col dir pulito e bello.
Gaucelm Faidit
Gaucelm Faidit (…1172-1203…)
és un trobador del que la seva vida ens dóna detalls pintorescos: Cantava
horriblement i va perdre la seva fortuna jugant a daus, esclau del menjar i el
vi i que era molt gras. La seva dona era soldadera i una espècie de
joglar femení, de nom Guilhema Monja.
Donat el seu aspecte, els
seus amors amb dames de la noblesa esdevenen quasi contes de Boccacció o vaudevilles
francesos.
Va ser un trobador molt
viatger i, a més d la corts trobadoresques més renombrades del sud de França i
del nord d’Itàlia, va estar a la Bretanya i a Hongria i va viatjar dues vegades
a l’Orient.
Les seves poesies, de les
que s’han conservat seixanta cinc, tenen sempre una discreta dignitat i una
refinada elegància. És un típic representant d’un professional, que construeix
amb perfecció, que adorna el pensament, d’estil clar, ortodoxa en l’amor
cortès, però que no supera la mitjana.
La seva obra mestre és un
plany per la mort de Ricard Cor de Lleó d’Anglaterra (abril de 1199).
Un dels poemes de Gaucelm
Faidit, A cossirier plaing, té una relació clara amb el poema de
l'anònim enamorat ripollès del Carmina
Rivipullensia i el seu Quare Cupidini militaverim (Per
que vaig guerrejar per Cupido):
Mout fis bel gazaing
quan pres omenatge,
per qieu non remaing
en autrui seignoratge,
ni a mi no.is taing
q'ieu seg'aurte viatge,
ni que ja desrei
e autrui dompnei,
anz sos sers m'autrei
umils, ab fin coratge,
c'autra non envei.
quan pres omenatge,
per qieu non remaing
en autrui seignoratge,
ni a mi no.is taing
q'ieu seg'aurte viatge,
ni que ja desrei
e autrui dompnei,
anz sos sers m'autrei
umils, ab fin coratge,
c'autra non envei.
Folquet de Marsella
Folquet de Marsella, fill
d’un mercader de Gènova, va produir obra poètica entre 1179 i 1195. Es lògic,
doncs, que sigui esmenten per Víctor Balaguer en la seva ampliació de la nova
de Ramon Vidal de Besalú.
Va conèixer i trobar a
Ricard Cor de Lleó d’Anglaterra, Alfons II d’Aragó i Alfons VIII de Castellà,
al comte Raimon de Tolosa i al vescomte Barral de Marsella. Fou amic de Bertran de Born
i Peire Vidal.
Al final de la seva vida, a
la mort de la seva estimada Adalaisa di Roquemartine, esposa del senyor de
Marsella, ingressà a l’ordre del Císter, fou abad de Lo Torondet (1201), bisbe
de Tolosa (1205) i va col.laborar amb Sant Domènec de Guzman i la inquisició en
la lluita contra els albigesos. La segona part de la Cansó de la crozada
(la anònima, ja que la primera es obra de Guilhem de Tudela), li retreu moltes
i cruels morts d’albigesos i el compara amb l’Anticrist. El comte Raimon Roger
de Foix, en el concili de Letrán (1215), li diu, per exemple:
Per la fe qu’ieu vos deg, als seus faitz e als ditz
ez a la captenensa, sembla mielhs Antecritz
ez a la captenensa, sembla mielhs Antecritz
A fe mía, en sus hechos y en sus palabras y en su
comportamiento más parece Anticristo que mensajero de Roma.
Amb tot, Dante Alighieri el
col.loca al Paradís (cant IX), a la Divina Comèdia, entre els
esperits amants de cel de Venus. Dante en destaca l’excel.lència en la
construcció. Va morir el Nadal de 1231.
De la producció literaria de
Folquet de Marsella s’en conserven dinou poesies, escrites entre 1179 i 1195.
Les seves cançons d’amor es caracteritzen per la ferma argumentació i ordenada
exposició d’idees, amb premisses i conclusions lògiques i sentències d’Ovidi i
de Sèneca.
Es notable la cançó de
croada que va escriure arrel del desastre militar sofert per Alfonso VIII de
Castellà a la batalla d’Alarcos (19 de juliol de 1195) i abans de la croada que
va portar a la victòria de Navas de Tolosa sobre les tropes musulmanes de
Miramamolín. Es la cansó Hueimais no.y conosc razo.
Arnaut de Maruelh
El trobador Arnaut de
Maruelh és un dels més importants trobadors occitans de l'època (que va viure a
l’entorn de l’any 1195). Va crear un gènere poètic, les salutz
(salutacions).
La seva vida, ens forneix
els elements que el lliguen amb Ponç de la Guàrdia, per la seva relació amb al comtessa de Burlatz, una
de les dames esmentades pel trobador ripollès.
Arnaut de Maruelh fue del
obispado de Perigord, de un castillo que se llama de Maruelh, y fue clérigo de
pobre condición. Y como no podía vivir con sus letra, se fue por el mundo. Y
sabía trovar bien y ra bien entendido. La estrella y la ventura lo condujeron a
la corte de la condesa de Burlatz, que era hija del noble conde Raimon, esposa
del viszconde de Besiers, que se llamaba Talhafer. Este Arnaut era apuesto en
la persona y cantaba bien y leía romance. Y la condesa le hacía gran bien y
gran honor. Y se enamoró de ella y le dedicaba us canciones, pero no osaba
decir de ella ni a nadie que él personalmente las hubiese escrito, sino que
decía que las hacía otro. Però amor lo frozó tanto hasta que hizo una canción
que empieza: "El franco continente".
Y en esta canción le descubrió el amor que profesaba. La condesa no le esquivó,
sinó que les escuchó sus súplicas, las admitió y las agradeció. Y le dió buenas
ropas, le hizo gran honor y le otorgó ánimos para trovar sobre ella; y se hizo
honrado hombre de corte. Y escribió muchas naciones en las que dejó ver que
recibió de la condesa grandes bienes y grandes males.
Com podem veure Ponç de la
Guàrdia ens posa també en contacte amb autors molt importants dins de la
literatura provençal.
Raimon de Miraval
La figura de Ramon de
Miravall (actiu com a trobador entre 1191 i 1229) té el seu interès en el marc
dels esdeveniments de l’època i per la seva relació amb Hug de Mataplana, que
li retreu haver abandonat la seva dona, que també era trobadora. Estem parlant
del sirventés de Hug de Mataplana, D'un
sirventes m'es res talens (D'un sirventès m'ha vingut ganes) i la resposta de Miraval Grans mestiers
m'es razonamens (Més molt necessaria la meva defensa).
El cognom Miraval apareix en
documents que s’escalonen entre 1148 i 1213, sempre referits al vescomtat de
Besiers i Carcasona, que es poden referir al nostre trobador o a un parent seu.
El trobador Ramon de Miraval, fou un cavaller pobre, que va compartir la
propietat del castell familiar, amb altres tres posseidors (segurament germans
seus), situat a Miraval-Cabardès (departament francès d’Aude), en el vescomtat
de Carcasona. El castell fou conquerit pels croats de Simón de Monfort potser
el 1209 i amb total seguretat el 1211. Aixó fa suposar que fou un fidel del
comte de Tolosa i per això desposeït de les seves minses propietats, com
refereix en una poesia, Bels m’es q’ieu chant e coindei (Es bo que canti
i sigui amable). En aquesta cançó, escrita abans de setembre de 1213, després
de la batalla de les Naves de Tolosa i abans del desastre de Muret, dirigida a
Pere II d’Aragó, el trobador confia en el monarca català per recuperar les
terres dominades pels croats francesos. Desposeït de la seva minsa heretat
durant la croada albigesa, va morir a Lleida, com diu la seva vida, al monestir
de monges cistercenques de Santa Clara, cap el 1229.
De Raimon de Miravall, per
exemple, en la seva vida, s’esmenta que "Et era seingner de lui e de
son alberc, e seingner del rei Peire d’Arragon e del vescomte de Beders, e d’En
Bertan de Saissac, de totz los grans barons d’aquella encontrada (Y se
había hecho señor de él [el comte de Tolosa] y de su casa, y señor del rey
Pedro de Aragón y del vizconde de besiers, y de Bertran de Saissac, y de todos
los grandes barones de aquella comarca)".
La seva vida, que podem
reconstruir en part mitjançant quatre razos que precedeixen quatre de la
quarentena de poesies que se li atribueixen, sembla que fou, segons Martí de
Riquer, "una divertida y pintoresca novelita, tal vez basada en una
lejana realidad, pro exagerada y adornada con detalles curiosos. El tono de
algunas canciones de Raimon de Miraval, su infatil orgullo y ss pasiones
dsengaños dieron pie a la visión que de él ha dado el antiguo biógrafo, que
algunas veces roza la caricatura. Sus aventuras sentimentales son siempre
fracasos, excepto en el caso de la Loba de Puegnautier, dama también cantada
por Peire
Vidal, la cual según una de estas razós, fue engañada y
abandonada por Miraval. Consta, por claras referencias en sus versos, que éste
celebró a Alazais de Boissazon, pero la relación sentimental con tal dama es
objeto de una anécdota que supone que se la birló el mujeriego
Pedro II de Aragón. Similar és la anécdota de la razó que cuenta
sus relaciones con Aimengarda de Castras, que tan cruelmente se burló del
poeta, y en la que hay un punto de verdad, pues lo corrobora el sirventés de
Huguet [Hug] de
Mataplana, o sea que Raimon de Miraval estaba casado con una
dama llamada Na Caudairenga, que era trobairitz".
D'aquest debat poètic entre
Hug de Mataplana i Ramon de Miraval tenim una razó anteposada a la resposta del
trbador provençal al sirventès, D'un sirventes m'es res talens (Dictat
pels meus raonaments), que li havia escrit anteriorment el trobador ripollès.
La versió que presentem és la de Climent Forner:
E si s’enamoret [Raimon de Miraval] d’una joven dompna gentil
d’Albiges, que avia nom dompna Aimengarda de Castras. Bela era e cortesa et
avinens, et enseinnada e gen parlans. Mout l’amet e la onoret e la lauset en
contan et en cantan, e mout la mes en gran prez entre la bona gen. E lonc temps
la preguet q’ela li fezes plaiser en dreich d’amor, et ella li dis q’ela no.il
faria plaiser d’amor per nom de drudaria; mas si el volia laissar soa moiller,
ela lo tolria per marit. Qan Raimons de Miraval auzi q’ela lo volia tolre per
marit, mout fo liegres, e venc s’en al seu castel. E penset per cal caison el
pogues partir sua moiler da si, la cals avia nom ma dopna Caudairenga, per lo
paire qe avia nom Caudeira. Bela era et avinens, e sabia ben trobar coblas e
dansas. E.N Guilelm Breimon entendia en ela, q’era uns cavaliers gentils e bons
e bels. En Raimons de Miraval si trobet aqesta ochasion a sua moillier que no
convenian dui trobador en un alberc. E dis li q’ela mandes per sos parens, et
q’ela s’en anes a son alberc. E qant ela vi la volontat del marit, ela mandet
per Guilelm Bremon. Et el venc, e Raimons de Mirval si la.il mes entre las
mans; et el la menet via, e tolc la per moillier. E la dompna en la qal En
Raimons entendia, ma dompna Aimengarda, si tolc marit un gentil baron d’aqelas
encontradas, qe avia nom Olivier de Saisac. Don Miravals venc a gran dolor et a
gran tristesa, per la dompna q’el ac perduda e per la moillier. Aqestas
novellas foron auzidas per totas aqelas encontradas, loing a pres; et avenc a
saber ad un valen baron de Cataloina, qe avia nom N’Uget de Mataplana, q’era
mout adreichz e bons trobaire, e mour amics de Miraval. E si.n fetz aqest
sirventes qe ditz:
D’un [sirventes m’es pres
talens]
I [Raimon de Miraval] es va
enamorar d’una dama jove i gentil d’Albigés, que es deia missenyora Aimengarda
de Castras. Era bonica, cortès, amable, instruïda i sabia parlar bé. Molt la va
estimar i la va honorar i la va lloar contant i cantant, i la va enlairat molt
als ulls de la bona gent. I la va pregar durant molt de temps que el complagués
segons dret d’amor; i ella li va dir que no li donaria plaer d’amor a títol
d’amant, però que si s’avenia a deixar la seva esposa, el prendria per marit.
Quan Raimon de Miraval va sentir que el volia prendre per marit, se’n va
alegrar molt i se’n va anar al seu castell. I es posà a pensar amb quina excusa
podria allunyar de si la seva esposa, la qual es deia missenyora Caudairenga,
per part de pare, que es deia Caudeira. Era bonica i amable i sabia trobar
cobles i danses. I Guillem Bremon, que era un cavaller gentil, bo i bell,
n’estava enamorat. Raimon de Miraval va trobar aquesta excusa davant la seva
esposa: que no convenien dos trobadors en una mateixa casa. I li va dir que
enviés a buscar els seus pares i que se n’anés a casa seva. Ella, quan va veure
la intenció del marit, va enviar a buscar Guillem Bremon. I ell va venir, i
Raimon de Miraval la va posar a les seves mans; i ell se la va endur i la va
prendre per esposa. I la dama de la qual Raimon estava enamorat, missenyora
Aimengarda, es va casar amb un gentil baró d’aquelles contrades que es deia
Olivier de Saissac. De resultes Miraval va experimentar un gran dolor i una
gran tristesa, per la dama que havia perdut i per l’esposa. Aquestes notícies
s’escamparen per totes aquelles contrades, lluny i prop; i van arribar a oïdes
d’un valent baró de Catalunya que es deia Huguet de Mataplana, que era molt
destre i bon trobador, i molt amic de Miraval: i en va fer aquest sirventès que
diu:
D’un [sirventes m’es pres talens] (Dictat pels meus
raonaments)
Traducció
castellana de Martí de Riquer (Los
trovadores. Historia literaria y textos (1975)) de la razó que s'anteposa al sirventés que Hug de Mataplana va adreçar a Ramon de
Miraval i que
explica circumstàncies del cas:
…Y Raimon de Miraval se enamoró de una dama joven y gentil de
Albigés, que se llamaba mi señora Aimengarda de Castras. Era hermosa, cortés,
amable, instruida y hablaba bien. Mucho la amó y la honró y la alabó contando
y cantando, y la puso en gran mérito entre la buena gente. Y mucho tiempo le
rogó que le diera placer en derecho de amor; y ella le dijo que no le daría
placer de amor a título de amante; pero si él quería dejar a su esposa, ella
lo tomaría por marido. Cuando Raimon de Miraval oyó que lo quería tomar por
marido, se puso muy alegre y se fue a su castillo. Y pensó con qué excusa
podría apartar a su esposa de sí, la cual se llamaba mi señora Caudairenga,
por el padre, que se llamaba Caudeira. Era hermosa y amable y sabía bien
trovar coplas y danzas. Y Guilhem Bremon estaba enamorado de ella, que era un
caballero gentil, bueno y hermoso. Raimon de Miraval encontró esta excusa
ante su esposa. que no convenían dos trovadores en una casa. Y le dijo que
enviara por sus padres y que se fuese a su casa. Cuando vio la intención del
marido, ella envió por Guilhem Bremon. Y él vino, y Raimon de Miraval se la
puso en las manos; y él se la llevó y la tomó por esposa. Y la dama de la
cual Raimon estaba enamorado, mi señora Aimengarda, tomó por marido a un
gentil barón de aquellas comarcas, que se llamaba Olivier de Saissac. Por lo
que Miraval tuvo gran dolor y gran tristeza, por la dama que había perdido y
por la esposa. Estas noticias fueron oídas por todas aquellas comarcas, lejos
y cerca; y llegaron a conocimiento de un valiente barón de Cataluña que se
llamaba Huguet de Mataplana, que era muy diestro y buen trovador, y muy amigo
de Miraval. Y sobre ello hizo este sirventés que dice:
Me ha venido
gana de componer un sirventés.
|
El sirventès de Hug de
Mataplana dirigit a Ramon de Miraval també el presentem en doble versió, en
provençal i en català, en la versió de Climent Forner:
D'un sirventes m'es pres talens
qe razos m'o mostra e m'o di,
e qand faitz er, tendra.l cami
a Miravall tot dreich correns
a.N Raimon, don ai pessanssa,
car fetz tant gran malestanssa
contra dompnei, don totz tems s'es vanatz;
e s'anc tenc dreig viatge
de drut cortes, ar camja son coratge.
En lui es era conoissens
lo reproviers qe.l savis di:
c'om non conois tant ben en si
cum en atrui los faillimens;
q'el sol aver s'esperanssa
en joi et en alegranssa,
mas aras n'es malamens cambjatz,
qe mes a tal usatge
don no.is pot esdir de vilanatge.
Car per sos bels catnemens
e per son bel trobar parti
sa cortesa moiller de si:
ben par qe.l consseilles sirvens.
Issutz es de l'esperanssa
d'esser drutz, a ma semblanssa,
car si.l plagues mais dompneis ni solatz,
non feira tal outratge
don tuich cortes volguesson son dampnatge.
Car maritz a cui platz jovens
deu sofrir, per so c'atressi
sofrant lui siei autre vezi;
mas aissi l'es camjatz sos sens.
E car fetz tant malestanssa,
poing c'ab lieis aj'acordanssa.
E si'la.l vol ni sos cobrars li platz,
fassa'il tant d'avantatge
qu'ill sofr'un drut qui trob'a son coratge.
E pois er sos albercs gauzens
qand ab lieis aura faita fi,
ab que ja mais non la chasti
de trobar ni de motz plazens;
ni de lieis no.is don doptanssa
ni non s'o teign'a grevanssa
si sos albercs es soven cortejatz;
c'aissi er d'agradatge
a nos cortes et als gelos salvatge.
Na Caudairenga, dompna, ben sapchatz
qu'iratz sui del viatge
que avetz pres en vostre bon coratge.
qe razos m'o mostra e m'o di,
e qand faitz er, tendra.l cami
a Miravall tot dreich correns
a.N Raimon, don ai pessanssa,
car fetz tant gran malestanssa
contra dompnei, don totz tems s'es vanatz;
e s'anc tenc dreig viatge
de drut cortes, ar camja son coratge.
En lui es era conoissens
lo reproviers qe.l savis di:
c'om non conois tant ben en si
cum en atrui los faillimens;
q'el sol aver s'esperanssa
en joi et en alegranssa,
mas aras n'es malamens cambjatz,
qe mes a tal usatge
don no.is pot esdir de vilanatge.
Car per sos bels catnemens
e per son bel trobar parti
sa cortesa moiller de si:
ben par qe.l consseilles sirvens.
Issutz es de l'esperanssa
d'esser drutz, a ma semblanssa,
car si.l plagues mais dompneis ni solatz,
non feira tal outratge
don tuich cortes volguesson son dampnatge.
Car maritz a cui platz jovens
deu sofrir, per so c'atressi
sofrant lui siei autre vezi;
mas aissi l'es camjatz sos sens.
E car fetz tant malestanssa,
poing c'ab lieis aj'acordanssa.
E si'la.l vol ni sos cobrars li platz,
fassa'il tant d'avantatge
qu'ill sofr'un drut qui trob'a son coratge.
E pois er sos albercs gauzens
qand ab lieis aura faita fi,
ab que ja mais non la chasti
de trobar ni de motz plazens;
ni de lieis no.is don doptanssa
ni non s'o teign'a grevanssa
si sos albercs es soven cortejatz;
c'aissi er d'agradatge
a nos cortes et als gelos salvatge.
Na Caudairenga, dompna, ben sapchatz
qu'iratz sui del viatge
que avetz pres en vostre bon coratge.
Dictat pels meus raonaments,
un sirventès vull enllestir,
i, un cop escrit, faré camí
vers Miraval cuita-corrents,
En Ramon, de qui recança
he sentit per la mancança
de galanor, tant com n'era pagat;
ara ha perdut imatge
d'amant cortès mudant el seu coratge.
Ara es compleix a ulls vistents
allò que els savis varen dir:
hom en els altres més que en si
mateix sap veure els falliments;
ell posava l'esperança
en el goig i en l'alegrança,
ara però en mal s'ha canviat
d'encà de tal usatge
que no podrà excusar-lo de salvatge.
Car pels seus bons capteniments
i bell trobar, va fer partir
la seva esposa lluny de si,
aconsellat per mals servents.
S'ha allunyat de l'esperança
de l'amant, a ma semblança,
car si es plagués del galanteig i esbat,
no cauria en l'ultratge
que fa que molts desitgin son damnatge.
Car el marit que es plau amb vents
de joventut, ha de sofrir
si vol la pau del seu veí;
ara però no hi toca gens.
Feta tal malastrugança,
cal que arribi a concordança.
I si l'acord a ella li és grat,
t>cal donar-li avantatge
suportant-li un amant que l'homenatja.
La seva llar d'alegraments,
fetes les paus, podrà gaudir,
si no la trona a reprimir
quan ella trobi mots plaents;
deixi amb tota confiança,
sense recel ni dubtança,
que la festegi algun enamorat;
així serà tal gatge
bo pel cortès i pel gelós, salvatge.
Na Caudairenga, dama, sóc irat
de veure aquest viratge
que heu pres seguint el vostre bon coratge.
un sirventès vull enllestir,
i, un cop escrit, faré camí
vers Miraval cuita-corrents,
En Ramon, de qui recança
he sentit per la mancança
de galanor, tant com n'era pagat;
ara ha perdut imatge
d'amant cortès mudant el seu coratge.
Ara es compleix a ulls vistents
allò que els savis varen dir:
hom en els altres més que en si
mateix sap veure els falliments;
ell posava l'esperança
en el goig i en l'alegrança,
ara però en mal s'ha canviat
d'encà de tal usatge
que no podrà excusar-lo de salvatge.
Car pels seus bons capteniments
i bell trobar, va fer partir
la seva esposa lluny de si,
aconsellat per mals servents.
S'ha allunyat de l'esperança
de l'amant, a ma semblança,
car si es plagués del galanteig i esbat,
no cauria en l'ultratge
que fa que molts desitgin son damnatge.
Car el marit que es plau amb vents
de joventut, ha de sofrir
si vol la pau del seu veí;
ara però no hi toca gens.
Feta tal malastrugança,
cal que arribi a concordança.
I si l'acord a ella li és grat,
t>cal donar-li avantatge
suportant-li un amant que l'homenatja.
La seva llar d'alegraments,
fetes les paus, podrà gaudir,
si no la trona a reprimir
quan ella trobi mots plaents;
deixi amb tota confiança,
sense recel ni dubtança,
que la festegi algun enamorat;
així serà tal gatge
bo pel cortès i pel gelós, salvatge.
Na Caudairenga, dama, sóc irat
de veure aquest viratge
que heu pres seguint el vostre bon coratge.
Traducció
castellana de Martí de Riquer (Los
trovadores. Historia literaria y textos (1975)) del sirventès D'un
sirventes m'es pres talens (Dictat
pels meus raonaments) que Hug de Mataplana va adreçar a trobador Ramon de
Miraval:
Me ha venido gana de componer un sirventés, pues la razón me lo
señala y me lo dicta, y cuando esté hecho emprenderá corriendo el camino
directamente a Miravall, a Raimon, por el que siento pesadumbre porque
cometió tan mala acción contra la galantería de la que siempre se ha jactado;
y si antes siguió el recto camino de amante cortés, ahora muda su intención.
En él es ahora evidente el proverbio que dice el sabio, que uno
no conoce tant bien en sí los defectos como en otro; porque él solía tener
puesta su esperanza en gozo y en alegría, peró ahora se ha rtansformado para
mal, pues ha introducido tal costumbre que en modo alguno le permite
justificarse de villanía.
Porque por sus buenas cualidades y por su hermoso trovar apartó
a su cortés esposa de sí: bien parece que lo aconsejara un sirviente. A mi
parecer se ha alejado de la esperanza de ser amante, pues si realmente le
pluguieran la galantería y el solaz, no cometería tal ultraje debido a lo
cual todos los corteses quisieran su daño.
Porque el marido a quien agrada la juventud debe soportar, para
que del mismo modo le soporten sus demás vecinos; pero de esta suerte se le
ha trastocado el juicio. Y pues comtetió tan mala acción, empéñese en llegar
a un acuerdo con ella. Y si ella está de acuerdo en ello y le place
recuperar[la], concédale la ventaja de soportarle un amante que encuentre a
su gusto.
Y luego después, cuando haya hecho con ella las paces, su morada
será feliz a condición de que nunca más reprenda por torvar ni por palabras
placenteras; que no tenga duda de ella, y no se lo tome a agravio si su
morada es a menudo cortejada; porque así será del agrado de nosotros, los
corteses, y desagradable a los celosos.
Caudairenga, señora, sabed bien que estoy irritado por el camino
que habéis emprendido en vuestro corazón
|
La resposta de Ramon de
Miraval a l'atac poètic d'Hug o Huguet de Mataplana fou un segon sirventès
"con el mismo número de versos, el mismo estrofismo y las mismas rimas,
como era obligado en esta clase de debates poéticos", una mostra
d'elegància i d'enfrontament literari.
També presentem aquest
sirventès de Ramon de Miravall, Grans mestiers m'es razonamens (Més molt
necessaria la meva defensa), en doble versió, en provençal i en català, més la
versió en castellà de Martí de Riquer:
Grans mestiers m'es razonaments
q'ieu a Mataplana envi,
posi N'Ugetz m'a mes el cami
de dire motz braus e conzens,
e car m'a ses desfianssa,
cantan sol per devinanssa,
d'aisso don eu no sui gair'encolpatz;
mas trop n'as pres gran gatge,
segon q'ieu ai faich petit de follatge.
Anc trobars no.m fon desplazens,
ni chan ni solatz on desfi,
ni moiller on longiei de mi
per conseill de menudas gens;
q'ieu on ai d'als esperanssa
mas d'amor et alegranssa,
et en dompnei ai mes tans bels percatz
e tant cortes usatge,
qe.il drut de sai m'en porton seignoratge.
Ja nuills catalans avinens
no.m taing per aisso m'atahi,
que cavalliers q'en pretz se fi
dei laissar, so.ns mostra jovens,
moiller que pren per enfanssa;
mas si sa dompna l'enanssa
tant qe.l prenda, estre deu estacatz
d'un certan homenatge,
que ja nuill temp non seg'autre viatge.
Ja.l reproviers non l'er garens
a N'Huguet qe.m dis en lati,
que de lui dizon siei vezi
q'en aisso es desconoissens,
que per amor de Na Sanssa
estai c'aillors no'is bobanssa;
e puois q'el vol estre totz moilleratz,
ja no.i ajam dampnatge
nos autre drut que segrem dreich viatge.
La dompna q'es bell'e plazens
lais Dieus venir lai on hom ri,
et el nostr'alberc atressi
nos don cortejadors plazens
ab moiller qe.ns fass'honoranssa;
et eiu on ai d'als fianssa
mas dels bels digz ab avinen solatz
e l'amoros visatge,
que son dels huoils al cor privat messatge.
Na Sanssa, dompna, prec vos castiatz
N'Uget de dir follatge,
q'ieu.m lais per vos c'ar plus fort no l'engatge.
q'ieu a Mataplana envi,
posi N'Ugetz m'a mes el cami
de dire motz braus e conzens,
e car m'a ses desfianssa,
cantan sol per devinanssa,
d'aisso don eu no sui gair'encolpatz;
mas trop n'as pres gran gatge,
segon q'ieu ai faich petit de follatge.
Anc trobars no.m fon desplazens,
ni chan ni solatz on desfi,
ni moiller on longiei de mi
per conseill de menudas gens;
q'ieu on ai d'als esperanssa
mas d'amor et alegranssa,
et en dompnei ai mes tans bels percatz
e tant cortes usatge,
qe.il drut de sai m'en porton seignoratge.
Ja nuills catalans avinens
no.m taing per aisso m'atahi,
que cavalliers q'en pretz se fi
dei laissar, so.ns mostra jovens,
moiller que pren per enfanssa;
mas si sa dompna l'enanssa
tant qe.l prenda, estre deu estacatz
d'un certan homenatge,
que ja nuill temp non seg'autre viatge.
Ja.l reproviers non l'er garens
a N'Huguet qe.m dis en lati,
que de lui dizon siei vezi
q'en aisso es desconoissens,
que per amor de Na Sanssa
estai c'aillors no'is bobanssa;
e puois q'el vol estre totz moilleratz,
ja no.i ajam dampnatge
nos autre drut que segrem dreich viatge.
La dompna q'es bell'e plazens
lais Dieus venir lai on hom ri,
et el nostr'alberc atressi
nos don cortejadors plazens
ab moiller qe.ns fass'honoranssa;
et eiu on ai d'als fianssa
mas dels bels digz ab avinen solatz
e l'amoros visatge,
que son dels huoils al cor privat messatge.
Na Sanssa, dompna, prec vos castiatz
N'Uget de dir follatge,
q'ieu.m lais per vos c'ar plus fort no l'engatge.
M'es molt necessari la defensa
enviar a Mataplana,
doncs Huguet m'ha posat en camí
de dir paraules braves i que cremen
i perque m'acusat sense desafiament,
cantant sols d'endevinança,
d'alló del que no sóc culpable;
però s'ha arrogat un emolument massa gran
perque es petita la bogeria que he comés.
Mai m'ha desplagut el trobar,
ni he desaprobat el cant ni l'esbarjo,
ni vaig allunyar de mí a la meva esposa
per consell de gent menuda;
doncs no sols tinc esperança
en l'amor i en l'alegría,
i en la galantería he posat tants bons empaits
i tants corteses costums
que els amant d'aquí me atorgan la senyoria.
Ningú amable català té
dret a molestar-me per aixó,
doncs el cavaller que confía en el mérit
ha de deixar, como ens mostra la juventut,
a l'esposa que tren per infanta;
doncs si la seva dama l'eleva
tant que l'acepta,
ha de quedar lligat amb un homenatge
segur per que mai segueixi cap altre viatge.
Ja no li serà garantia
a Huguet el que m'ha dit en llatí,
que d'ell diuen els seus veïns
que es desconeixedor,
ja que el seu amor de Sança
que no farda d'altre cosa;
i ell vol ser un marit perfecte,
no per aixó rebem dany
els que seguirem el recte camí.
A la dama que es fermosa i agradable
deixe-la Déu anar a on rigui,
i donguins també en nostre alberg
cortejadors amables
amb esposa que ens honri;
i no sols tingui confianza
en les belles paraules que en donen alegria
i en l'amoros rostre,
que son els íntims missatgers dels ulls del cor.
Sança, senyora, us demano que reprengueu
a Huguet per dir nicieses,
doncs per vos m'abstinc d'atacar-lo ara más fortament.
enviar a Mataplana,
doncs Huguet m'ha posat en camí
de dir paraules braves i que cremen
i perque m'acusat sense desafiament,
cantant sols d'endevinança,
d'alló del que no sóc culpable;
però s'ha arrogat un emolument massa gran
perque es petita la bogeria que he comés.
Mai m'ha desplagut el trobar,
ni he desaprobat el cant ni l'esbarjo,
ni vaig allunyar de mí a la meva esposa
per consell de gent menuda;
doncs no sols tinc esperança
en l'amor i en l'alegría,
i en la galantería he posat tants bons empaits
i tants corteses costums
que els amant d'aquí me atorgan la senyoria.
Ningú amable català té
dret a molestar-me per aixó,
doncs el cavaller que confía en el mérit
ha de deixar, como ens mostra la juventut,
a l'esposa que tren per infanta;
doncs si la seva dama l'eleva
tant que l'acepta,
ha de quedar lligat amb un homenatge
segur per que mai segueixi cap altre viatge.
Ja no li serà garantia
a Huguet el que m'ha dit en llatí,
que d'ell diuen els seus veïns
que es desconeixedor,
ja que el seu amor de Sança
que no farda d'altre cosa;
i ell vol ser un marit perfecte,
no per aixó rebem dany
els que seguirem el recte camí.
A la dama que es fermosa i agradable
deixe-la Déu anar a on rigui,
i donguins també en nostre alberg
cortejadors amables
amb esposa que ens honri;
i no sols tingui confianza
en les belles paraules que en donen alegria
i en l'amoros rostre,
que son els íntims missatgers dels ulls del cor.
Sança, senyora, us demano que reprengueu
a Huguet per dir nicieses,
doncs per vos m'abstinc d'atacar-lo ara más fortament.
Traducció
castellana de Martí de Riquer (Los
trovadores. Historia literaria y textos (1975)) del sirventès Grans
mestiers m'es razonaments (Més
molt necessari la defensa) que el trobador Ramon de
Miravall va
adreçar en resposta al sirventès D'un sirventes m'es pres talens (Dictat pels meus raonaments) que Hug de Mataplana li havia adreçar anteriorment:
Nunca mes desplugo el trovar, ni desaprobé el canto ni el solaz,
ni alejé de mí a mi esposa por consejo de gentes inferiores; pues sólo tengo
mi esperanza en amor y en alegría, y en la galantería he puesto tan buenos
acosos y tan corteses costumbres que los amantes de aquí me otorgan el
señorío.
Ningun amable acatalán tiene derecho a molestarme por esto, pues
el caballero que confía en el mérito debe dejar, como nos enseña juventud, a
la esposa que toma por niñería; pues si su dama lo eleva tanto que lo acepta,
debe quedar ligado con un homenaje seguro para que nunca siga más otra ruta.
Ya no le será garantia a Huguet el proverbio que me dijo en
latín, pues de él dicen sus vecinos que es desconecedor de esto, ya que está
tan enamorado de Sança que no alardea de otra cosa; y si él quiere se run
marido perfecto, no por ello recibamos daño los amantes que seguiremos el
camino recto.
A la dama que es hermosa y agradable dejelá Dios ir donde se
ríe, y denós también en nuestra morada cortejadores amables con esposa que
nos honre; y yo sólo tengó confianza en las bellas palabras con agradable
solaz y en el amoroso rostro, que son los íntimos mensajerosa de los ojos del
corazón.
Sança, señora, os ruego que reprendáis a Huguet por decir
necesades, pues por vos me abstengo de atacarlo ahora más fuertemente.
|
La majoria de l'obra de
Rimon de Miraval son cançons d’amor. És tracta d’un versificador hàbil, amb un
gran domini de l’ofici i, en general, d’expressió clara, enemic de la poesia
hermètica
Aimeric de Peguilhan
Es el segon dels grans
trobadors amb qui sabem que Guillem de Berguedà va mantenir relacions
d'amistat. L'altre es Bertran
de Born. Donada la seva amistat amb
Guillem de Berguedà cal fer una petita ressenya de la seva vida.
Va tenir que fugir de la
seva ciutat natal davant l’ira d’un marit gelós i es va refugiar a Catalunya
sota la protecció del turbulent trobador Guillem de Berguedà, qui el va fer joglar seu. Aquesta trobada, que
explica la vida del trobador, devia de produir-se cap la primavera de 1190, amb
qui va fer una viatge a la cort del rei Alfons VIII de Castellà. Segons Víctor
Balaguer: Por la biografia de Aimeric de Peguilhan se viene tambien en
conocimiento de que este trovador provenzal fue protegido por Guillermo, el
cual lo llevó consigo a Castilla, presentándole al monarca castellano, de quien
fue honrado y distinguido.
La seva vida esmenta tots
aquest fets. Donen la versió en occità i la traducció castellana feta per
Víctor Balaguer i Martí de Riquer:
N’Aimerics de Peguillan si fo de Tolosa, fils d’un
borges qu’era mercadiers, que tenia draps a vendre. Apres cansos e sirventes,
mas molt mal cantava. Et enamoret se d’una borgesa, soa visina. Et aquella
amors li mostret trobar. Et fetz de leis maintas bonas cansos. E mesclet se ab
lui lo marritz de la domna e fetz li desonor. E N’Aimerics si s’en venget,
qu’el lo feri d’una espaza per la testa. Per que.l covenc ad issir de Tollosa e
faidir. Et anet s’en en Cataloigna. E.N Guillems de Berguedam si l’acuilli; et
enansset lui en son trobar, en la premiera canson qu’el avia faita. Et fetz lo
joglar, qu’el li det son pallafre e sos vestirs. E presentet lo al rei Anfos de
Castella, que.l crec d’arnes e d’onor. Et estet en aquellas encontradas lonc
temps. Puois s’en venc en Lombardia, on tuich li bon ome li feron gran honor.
Et en Lombardia definet.
Aimeric de de Peguilhan fue de Tolosa, hijo de un
burgués, que era mercader y tenía paños para vender. Aprendió canciones y
sirventeses, pero cantaba my mal. Y se enamoró de una burguesa, vecina suya. Y
aquel amor le enseñó a trovar. E hizo sobre ella muchas buenas canciones: Y se
peleó con él el marido de la dama y le hizo deshonor. Y Aimeric se vengó, pues
lo hirió con una espada en la cabeza. Por lo que tuvo que salir de Tolosa y
desterrarse. Y se fue a Cataluña. Y Guillem de Berguedà lo acogió, y prosperó
en él en su trovar, en la primera canción que había hecho. Y lo hizo juglar, y
le dió su palafrén y sus vestidos. Y lo presentó al rey Alfonso de Castilla,
quien lo acreció en arnés y en honor. Y estuvo en aquellas comarcas largo
tiempo. Luego se fue a Lombardía, dodne todos los hombres buenos le hicieron
gran honor. Y en Lombardía murió.
De l'estada d'Aimeric de
Peguilhan a Catalunya resta una tenso o partimen amb Guillem de Berguedà que mereix
ser exposada per donar l'ambient social dels trobadors. Oferim la versió
catalana de Martí de Riquer:
De Berguedan, d'estas doas
razos
al vostre sen chausetz en la meillor,
q'ieu mantenrai tant ben la sordejor
q'ie.us cuich vensser, qui dreich m'en vol jutgar:
si volriatz mais desamatz amar,
desamar e que fossetz amatz.
Chausetz viatz celia que mais vos platz.
al vostre sen chausetz en la meillor,
q'ieu mantenrai tant ben la sordejor
q'ie.us cuich vensser, qui dreich m'en vol jutgar:
si volriatz mais desamatz amar,
desamar e que fossetz amatz.
Chausetz viatz celia que mais vos platz.
De Berguedá, al vostre criteri escolliu la millor d'aquestes dues opcions,
que jo mantindré tan bé la pitjor que us penso vèncer, si hom em vol jutjar
rectament: si us estimaríeu més amar desamat, o desamar i que fóssiu amat.
Escolliu aviat aquella que més us plau.
N'Aimeric, doncs auria sen
de tos
si eu lo miellis non chausia d'amor.
Totz temps vuoill mais qe.m teignan per seignor
e que desam e c'om mi teigna car;
car en amor non vengui per musar
ni anc no fui d'aqels desfasendatz:
qe.1 gazaing vuoill de dompnas e de datz.
si eu lo miellis non chausia d'amor.
Totz temps vuoill mais qe.m teignan per seignor
e que desam e c'om mi teigna car;
car en amor non vengui per musar
ni anc no fui d'aqels desfasendatz:
qe.1 gazaing vuoill de dompnas e de datz.
N'Aimeric, tindria, doncs, seny de minyó si no escollia el que és millor en
amor. Sempre m'estimo més que em tinguin per senyor, i que desami i que hom em
tingui afecte; perquè a l'amor no vaig venir per perdre el temps ni mai no he
estat d'aquells desenfeinats: vull el guany en dames i en daus.
De Berguedan, nuils hom
desamoros
al mieu semblan non a gaug ni honor;
c'aissi cum sens val mais sobre follor,
val mais qui serv e.n fai miells ad honrar
c'aicel qe vol penre e non donar.
Per q'ieu vuoill mais esser paubres honratz
c'avols manens e desenamoratz.
al mieu semblan non a gaug ni honor;
c'aissi cum sens val mais sobre follor,
val mais qui serv e.n fai miells ad honrar
c'aicel qe vol penre e non donar.
Per q'ieu vuoill mais esser paubres honratz
c'avols manens e desenamoratz.
De Berguedá, al meu parer cap home desamorós no té goig ni honor; i així
com el seny val més que la follia, més val i es fa més honorar el qui serveix
que no pas aquell que vol prendre i no donar. Per què m'estimo més ésser pobre
honrat que vil poderós i desenamorat.
N'Aimeric, tot enaissi o
faitz vos
cum fetz Rainautz qand ac del fruich sabor:
que s'en laisset non per autra temor
mas car non poc sus el cereis montar,
e blasme.1 fruich car aver ni manjar
no.n poc; e vos etz ab lui acordatz,
c'aisso que non podetz aver blasmatz.
cum fetz Rainautz qand ac del fruich sabor:
que s'en laisset non per autra temor
mas car non poc sus el cereis montar,
e blasme.1 fruich car aver ni manjar
no.n poc; e vos etz ab lui acordatz,
c'aisso que non podetz aver blasmatz.
N'Aimeric, vós feu el mateix que féu Renard quan tingué apetència del
fruit, que se n'abstingué no per altra temença sinó perquè no pogué enfilar-se
dalt del cirerer, i blasmà el fruit perquè no el pogué haver ni menjar; i vós
us heu posat d'acord amb ell, que blasmeu allò que no podeu haver.
De Berguedan, car vos etz malgignos
cuidatz qe.z eu sia d'aital color.
Non sui, q'en luoc de gauch pren la dolor;
mas bos respieitz m'ajud'a sofertar,
per qu'eu vuoill mais ses consegre enchaussar
que conseguir so don non fos pagatz,
car mil d'autres val us bens desiratz.
cuidatz qe.z eu sia d'aital color.
Non sui, q'en luoc de gauch pren la dolor;
mas bos respieitz m'ajud'a sofertar,
per qu'eu vuoill mais ses consegre enchaussar
que conseguir so don non fos pagatz,
car mil d'autres val us bens desiratz.
De Berguedá, com que sou tan maliciós us creieu que jo sigui de la mateixa
color. No ho sóc si en lloc de goig prenc el dolor; però bona esperança m'ajuda
a suportar, perquè m'estimo més encalçar sense aconseguir que no pas aconseguir
allò que no em satisfaria, car un bé desitjat val tant com mil altres.
N'Aimeric, mainz de
gaillartz e de pros
n'ai vistz faillir tot per aital error.
Q'el cors de N'Ot del caval milsoudor
en fo vencutz car no.l laisset brochar,
que si de prim l'agues faich enanssar,
cel qe.l venqet fora per el sobratz:
per c'om deu far, quan pot, sas volontatz.
n'ai vistz faillir tot per aital error.
Q'el cors de N'Ot del caval milsoudor
en fo vencutz car no.l laisset brochar,
que si de prim l'agues faich enanssar,
cel qe.l venqet fora per el sobratz:
per c'om deu far, quan pot, sas volontatz.
N'Aimeric, per tal error n'he vist fallar molts de gallards i de nobles.
Que en la cursa del cavall valuosíssim de N'Ot [aquest] hi fou vençut perquè no
el deixà galopar, que si d'antuvi l'hagués fet avançar, el qui el vencé hauria
estat sobrepassat per ell: per tant, hom deu fer, quan pot, la seva voluntat.
De Berguedan, cella q'ieu
teing plus car
vuoill mil aitans mais amar desamatz
c'ab autra far totas mas volontatz.
vuoill mil aitans mais amar desamatz
c'ab autra far totas mas volontatz.
De Berguedá, m'estimo mil vegades més amar desamat aquella que més aprecio
que fer tota la meva voluntat amb una altra.
Bar N'Aimeric, ja no.us
cuidetz gabar:
que s'amassetz aissi cum vos vanatz,
no.us foratz tant de Tolosa loignatz.
que s'amassetz aissi cum vos vanatz,
no.us foratz tant de Tolosa loignatz.
Baró N'Aimeric, ara no us proposeu fanfarronejar, perquè si améssiu així
com us envaniu, no us hauríeu allunyat tant de Tolosa.
Aimeric de Peguilhan va fer
elogis de la comtesa de Sobeiratz, Elvira de Subirats, esposa del comte
Ermengol VIII d’Urgell (1184-1209). Com podem veure tornem al marc de les guerres nobiliàries del
regnat d'Alfons II d'Aragó.
El trobador occità va passar
posteriorment a les corts del nord d’Itàlia, aproximadament cap el 1212.
Fou un professional del
trobar i de la seva producció en conservem cinquanta poesies, d’un trobar fàcil
i senzill, de trobar leu (contrari al trobar clus), del que era
contrari.
En una composició en elogi
del emperador germànic Fedreric II Hohenstaufen, rei de Sicília, Aimeric de
Peguilhan fa amargues consideracions sobre la decadència de ls virtuts
cavalleresques, desaparegudes segons ell des de que varen morir Alfons VIII de
Castellà, el seu fill l’infant Ferran, el rei d’Aragó Pere II i Diego López de
Haro, senyor de Bizcaia. Es tracta de la composició En aquelh temps que.l
reys mori N’Amfos, oferim la versió castellana de Martí de Riquer:
En aquelh temps que.l reys mori N’Amfos,
e dos belhs filhs qu’era plazens e bos,
e.l reys Peire de cui fon Araguos,
e.N Dieguos qu’era savis e pros,
e.l marques d’est e.l valens Salados,
ladonc cugei que fos mortz Pretz e Dos,
si qu’ieu fui pres de laissar mas chansos;
mas ar los vey restauratz ambedos.
e dos belhs filhs qu’era plazens e bos,
e.l reys Peire de cui fon Araguos,
e.N Dieguos qu’era savis e pros,
e.l marques d’est e.l valens Salados,
ladonc cugei que fos mortz Pretz e Dos,
si qu’ieu fui pres de laissar mas chansos;
mas ar los vey restauratz ambedos.
En aquel tiempo en que murió el rey don Alfonso, y su
bien hijo, que era agradable y bueno, y el rey Pedro de quien fue Aragón, y don
Diego, que era sabio y noble, y el marqués de Este y el valiente Saladós,
entonces creí que habían muerto Mérito y Liberalidad y estuve a punto de dejar
mis canciones; pero ahora los veo a los dos restaurados.
Pretz es estortz, qu’era guastz e malmes,
e Dons gueritz del mal qu’avia pres,
q’un bon metge nos a Dieus sai trames
deves Salern, savi e ben apres,
que conoys totz los mals e totz los bes
e mezina quascun segon que s’es;
et anc loguier no.n demandet ni ques,
anz los logua, tant es francs e cortes.
e Dons gueritz del mal qu’avia pres,
q’un bon metge nos a Dieus sai trames
deves Salern, savi e ben apres,
que conoys totz los mals e totz los bes
e mezina quascun segon que s’es;
et anc loguier no.n demandet ni ques,
anz los logua, tant es francs e cortes.
Mérito, que estaba quebrantado y maltrecho, está a
salvo, y Liberalidad, curada del mal que había contraído, pues Dios no sha
enviado aquí a un buen médico desde Salerno, sabio e instruido, que conoce
todos los males y todos los bienes y medica a cada cuál según le conviene; y
jamás pidió ni exigió retirbución, pues él los retribuye, tan liberal y cortés
és.
La figura de la persona
elogiada per Aimeric de Peguilhan junt als nobles espanyols mereix un record:
Frederic II (1194-1250), nascut a Iesi (marca d'Ancona, Itàlia), era fill de
l’emperador Enric. Fou rei d'Sicília (1197-1250) i després de la batalla de
Bouvines (27 de juliol de 1214), on el rei Felip IV August de França va
derrotar les tropes de l'emperador Oró IV i els sus aliats anglesos i flamencs
(Joan sense
Terra i el comte de Flandes), va
esdevenir l'amo d'Alemanya. Fou emperador romano-germànic, coronat rei dels
romans el 22 de novembre de 1220. S’enfrontà al Papa i per això fou excomulgat
el 1227. Organitzà la tercer croada i va aconseguir, per mitjans diplomàtics,
la cessió de Jerusalem (1228-1229). El Papat el denuncià com l'Anticrist i el
deposà el 1245, i d'aquesta manera es va assentar un cop irreparable al Sacro
Imperi. Frederic va morir al castell de Foirentino, Foggia.
Aimeric de Peguilhan es
autor també d’un violent sirventès contra el joglars de nou estil que hi havia
a Itàlia. És un indignat lament d’un escriptor que veu amb repugnància les
noves tendències i la llògica evolució del seu art.
Li fol e.il put e.il filol
creison trop, e no m’es bel,
e.il croi joglaret novel,
enoios e mal parlan,
coron un pauc trop enan...
creison trop, e no m’es bel,
e.il croi joglaret novel,
enoios e mal parlan,
coron un pauc trop enan...
Los necios, los pederestas y los bardajes aumentan
demasiado, y no me gusta, y los viles juglarillos nuevos, fastidiosos y mal
hablados, corren un poc demasiado adelante...
Aimeric de Peguilhan va
morir cap l’any 1225, a
Itàlia.
Guilhem de Peitieu
Guilhem de Peitieu, VII
comte de Poitiers i IX duc d’ Aquitània, és el primer trobadors conegut, el
primer poeta de llengua occitana d’obra conservada i, com diuen els occitans:
"son los vèrses mai ancians escrits en una lenga europèa modèrna".
Va néixer l’any 1071. Va
esdevenir duc d’Aquitània el 1086 i va morir el 1126. Fou un important senyor
feudal, que posseïa més terres que el mateix rei de França. Va lluitar al
costat del rei d’Anglaterra contra França i el 1101-1102 va participar en una
expedició-croada a Terra Santa, amb resultats molt decebedors.
Va casar-se, molt jove l’any
1089 amb Ermengarda d’Anjou, de qui es va separar aviat (1092). Va tornar-se a
casar l’any 1094 amb Felipa, filla del comte de Tolosa, de qui es va separar
també cap el 1115. Les dues dones es van retirar a l’abadia de Fontevrault,
fundada pel reformador bretó Robert d’Abrissel, pel que Guilhem deia que estava
disposat a fundar una abadia de putes, l’abadessa de la qual seria les més
bufona.
Va ocupar sense cap dret el
comtat de Tolosa i va mantenir escandaloses relacions amb la vescomtessa de
Châtellerault, essent excomulgat pel bisbe de Poitiers l’any 1114 (a qui va
amenaçar amb l’espasa quan pronunciava la fòrmula d’excomunió i a qui no va
matar ja que no volia ajudar-lo a entrar al paradís) i, més tard, pel bisbe d’Angulema.
El retrat d'aquesta dona nomenada Maubergeonne i coneguda com Dangerosa,
la portava a l’escut, ja que Guilhem deia que volia tenir al seu costat a la
batalla la que tenia al seu costat al llit.
Aixecada la seva excomunió
el 1117, va auxiliar a Alfons el Batallador i va participar de la batalla de
Cutanda (al costat de Calamoncha) el juny de 1120.
La seva neta, Eleonor
d'Aquitania, va ser la dona del rei d’Anglaterra, Enric II Plantagenet, i mare
de Juan Sensaterra (Rei Jove), de Ricard Cor de Lleó y Gofred de Bretanya.
Podem dir que som en el cor més viu de la tradició trobadoresca. És una qüestió
destacada en la seva vida:
Lo coms de Peitieus si fo uns dels majors cortes del mon e dels majors
trichadors de dompnas, e bons cavalliers d'armas e larcs de dompnejar; e saup
ben trobar e cantar. Et anet lonc temps per lo mon per enganar las domnas. Et
ac un fill, que ac per moiller la duquessa de Normandia, donc ac una filla que
fo moiller del rei Enric d'Engleterra, maire del Rei Jove e d'En Richart e del
comte Jaufre de Bretaingna.
El conde de Peitieu fue uno de los hombres más corteses del mundo, y de los
mayores burladores de damas, y buen caballero de armas y liberal en el
cortejar, y supo trovar y cantar bien. Y anduvo mucho tiempo por el mundo para
engalar a las damas. Y tuvo un hijo que tomó por esposa a la duquesa de
Normandía, de la que tuvo una hija que fue esposa del rey Enrique de
Inglaterra, madre del Rey Joven y de Ricardo y del conde Jaufré de Bretaña.
Versió en italià de Roberto Gravina de la vida de
Guilhem de Peitieu:
Il conte di Poitiers fu uno degli uomini più cortesi
del mondo ed un grande conquistatore di donne, nonché buon cavaliere in
guerra e generoso con le donne, e seppe ben poetare e cantare. Ed andò a
lungo nel mondo ad ingannar donne. Ebbe un figlio che ebbe in moglie la
Duchessa di Normandia, che gli diede una figlia che fu moglie del Re Enrico
di Inghilterra, madre del Re giovane, di Riccardo e del conte Goffredo di
Bretagna.
|
Era un home capaç de
tomar-se a riota els seus propis desastres (per exemple, la seva participació
en la croada) i, segons el seus contemporanis, com explica Martí de Riquer,
"en sus chistes superaba a los histriones más graciosos y en sus
recitales provocaba las carcajadas del auditorio, porque dotando a sus chistes
de falsa elegancia, conseguía que los que lo oían se rieran a mandíbula
batiente". Era un home "enemigo de todo pudor y de toda
santidad y calificado de vehemente amador de mujeres y de hombre fatuo y
lúbrico, que se revolcaba en el fango".
Es conserva dotze poesies
seves, que tradicionalment es reparteixen en dos grups, el sensual i el tendre.
En el primer, segons Martí de Riquer, "se dirige a sus compañeros,
jóvenes caballeros de su mesnada, y donde expone temas chistosos, divertidos o
francamente obscenos al hablar de los amores con sus amigas". En el
segon grup de poemes, es on apareix el vassallatge amorós i on el trobador
canta a la dama.
Com explica Martí de Riquer:
"Las poesías de Guilhem de Peitieu consideradas del grupo «sensual» son
unas composiciones desenfadadas y divertidas, propias para ser entonadas en
tabernas ante vasos de buen vino, en las que obscenamente se comparan las
mujeres a caballos [Companho, farai un vers qu'er covinen], se
recurre a toda suerte de equívocos y de símiles chistosos, o se ataca a los que
custodian a las damas por encargo de los maridos, guardianes también denostados
por Ovidio".
Companho, farai un vers qu'er covinen,
et aura·i mais de foudatz no·i a de sen,
et er totz mesclatz d'amor et de joy e de joven.
et aura·i mais de foudatz no·i a de sen,
et er totz mesclatz d'amor et de joy e de joven.
E tenhatz lo per vilan qui no l'enten
qu'ins en son cor voluntiers res non l'apren:
greu partir si fai d'amor qui la trob'a son talen.
qu'ins en son cor voluntiers res non l'apren:
greu partir si fai d'amor qui la trob'a son talen.
Dos cavals ai a ma sselha ben e gen,
bon son ez ardit per armas e valen,
mas no·ls puesc tener amdos, que l'uns l'autre non consen.
bon son ez ardit per armas e valen,
mas no·ls puesc tener amdos, que l'uns l'autre non consen.
Si·ls pogues adomesgar a mon talen,
ja no volgr'aillors mudar mon garnimen
que meils for'encavalguatz de nuill hom en mon viven.
ja no volgr'aillors mudar mon garnimen
que meils for'encavalguatz de nuill hom en mon viven.
La uns fo dels montanhiers lo plus corren,
mas aitan fer'estranhez'ha longuamen
et es tan fers e salvatges, que del bailar si defen.
mas aitan fer'estranhez'ha longuamen
et es tan fers e salvatges, que del bailar si defen.
L'autre fo noiritz sa jos, pres Cofolen;
et anc no·n vis belazor, mon essien:
aquest non er ja camjatz ni per aur ni per argen.
et anc no·n vis belazor, mon essien:
aquest non er ja camjatz ni per aur ni per argen.
Qu'ie·l donei a son senhor poilli paisen,
pero si·m retinc ieu tan de covinen
que, s'il lo tenia un an, ieu lo tengues mais de cen.
pero si·m retinc ieu tan de covinen
que, s'il lo tenia un an, ieu lo tengues mais de cen.
Cavalier, datz mi conseill d'un pensamen:
anc mais no fui eisarratz de cauzimen:
re no sai ab qual me tenha, de N'Agnes o de N'Arsen.
anc mais no fui eisarratz de cauzimen:
re no sai ab qual me tenha, de N'Agnes o de N'Arsen.
De Gimel ai lo castel e·l mandamen,
e per Niol fauc ergueill a tota gen,
c'ambedui me son jurat et plevit per sagramen.
e per Niol fauc ergueill a tota gen,
c'ambedui me son jurat et plevit per sagramen.
Compañeros, haré un verso
que será adecuado: habrá en él más necedad que juicio, y estará mezclado de
amor, de alegría y de juventud.
Y considerad rústico a quien
no lo entiende o gustosamente no se lo aprende de memoria. Duro le es separarse
del amor a aquel que lo encuentra a su agrado.
Tengo dos caballos
apropiados a mi silla: son buenos, esforzados para las armas y valiosos, pero
no puedo tenerlos a ambos porque el uno no tolera al otro.
Si consiguiese domarlos a mi
gusto, no quisiera emplear en otros mi guarnición, pues iría mejor montado que
nadie toda mi vida.
El uno fue el más corredor
de los montaraces; pero desde hace tiempo se ha apoderado de él tan fiera
esquivez, y es tan díscolo y tan salvaje, que no se deja almohazar.
El otro fue criado allá
abajo, cerca de Cofolen, y, según mi parecer, nunca visteis otro más hermoso.
Este nunca será cambiado, ni por oro ni por plata.
Porque yo lo entregué a su
amo cuando aún era pollino que pacía, pero me reservé para mí suficientes
derechos para que, si él lo tenía un año, yo lo tuviese más de ciento.
Caballeros, dadme consejo en
mis cuitas, pues nunca estuve tan perplejo en la elección. No sé por cuál
decidirme, si por Agnés o por Arsén.
Tengo el castillo y el dominio de Gímel, y a causa de Niol me enorgullezco
ante todo el mundo, pues ambos me han rendido homenaje y pleitesía con
juramento.
Entre la seva obra destaca
una llarga poesia, "una especie de fabliau", segons Riquer,
"donde el trovador explica cómo se fingió mudo para poder disfrutar del
amor de dos burguesas, tema que reaparecerá" en el Decameró de
Boccaccio. Es tracta de la poesia Farai un vers pos mi sonelh.
Farai un vers, pos mi sonelh
e·m vauc e m'estauc al solelh.
Donnas i a de mal conselh,
e sai dir cals:
cellas c'amor de cavalier tornon a mals.
e·m vauc e m'estauc al solelh.
Donnas i a de mal conselh,
e sai dir cals:
cellas c'amor de cavalier tornon a mals.
Donna no fai pechat mortal
qe ama cavalier leal:
mas s'ama monge o clergal,
non es raizo:
per dreg la deuri'hom cremar ab un tezo.
qe ama cavalier leal:
mas s'ama monge o clergal,
non es raizo:
per dreg la deuri'hom cremar ab un tezo.
En Alvergnhe, part Lemozi,
m'en anei totz sols a tapi;
trobei la moller d'en Guari
e d'en Bernart;
saluderon mi simplamentz per san Launart.
m'en anei totz sols a tapi;
trobei la moller d'en Guari
e d'en Bernart;
saluderon mi simplamentz per san Launart.
La una·m diz en son latin:
«O, Dieus vos salv, don pelerin;
mout mi semblatz de belh aizin,
mon escient;
mas trop vezem anar pel mond de folla gent.»
«O, Dieus vos salv, don pelerin;
mout mi semblatz de belh aizin,
mon escient;
mas trop vezem anar pel mond de folla gent.»
Ar auzires c'ai respondutz;
anc no li diz ni ba ni butz,
ni fer ni fust no ai mentaugutz,
mas sol aitan:
«Babariol, babariol, babarian.»
anc no li diz ni ba ni butz,
ni fer ni fust no ai mentaugutz,
mas sol aitan:
«Babariol, babariol, babarian.»
So diz n'Agnes a n'Ermessen:
«Trobat avem q'anam queren:
sor, per amor Deu, l'alberguem,
qe ben es mutz,
e ja per lui nostre conselh non er sabutz.»
«Trobat avem q'anam queren:
sor, per amor Deu, l'alberguem,
qe ben es mutz,
e ja per lui nostre conselh non er sabutz.»
La una·m pres sotz son mantel
e mes m'en la cambra el fornel:
sapchatz q'a mi fo bon e bel,
e·l focs fo bos,
et eu calfei me volentiers als gros carbos.
e mes m'en la cambra el fornel:
sapchatz q'a mi fo bon e bel,
e·l focs fo bos,
et eu calfei me volentiers als gros carbos.
A manjar mi deron capos,
e sapchatz agui mais de dos,
e no·i ac cog ni cogastros,
ma sol nos tres;
e·l pans fo blancs e·l vins fo bos e·l pebr'espes.
e sapchatz agui mais de dos,
e no·i ac cog ni cogastros,
ma sol nos tres;
e·l pans fo blancs e·l vins fo bos e·l pebr'espes.
Sor, si aqest hom es ginhos
ni laicha a parlar per nos,
nos aportem nostre gat ros
de mantement,
qe·l fara parlar az estros, si de re·nz ment.»
ni laicha a parlar per nos,
nos aportem nostre gat ros
de mantement,
qe·l fara parlar az estros, si de re·nz ment.»
N’'Agnes anet per l'enoios,
e fo granz et ag loncz guinhos:
e eu, can le vi entre nos,
aig n'espavent,
qe a pauc no perdei l'amor e l'ardiment.
e fo granz et ag loncz guinhos:
e eu, can le vi entre nos,
aig n'espavent,
qe a pauc no perdei l'amor e l'ardiment.
Quant aguem begut e manjat,
eu mi despoillei per lor grat;
detras m'aporteron lo gat
mal e felon:
la una·l tira del costat tro al talon.
eu mi despoillei per lor grat;
detras m'aporteron lo gat
mal e felon:
la una·l tira del costat tro al talon.
Per la coa de mantenen
tira·l gat, et el escoisen:
plajas mi feron mais de cen
aquella vetz,
mas eu no·m mogra ges enquers qi m'ausizetz.
tira·l gat, et el escoisen:
plajas mi feron mais de cen
aquella vetz,
mas eu no·m mogra ges enquers qi m'ausizetz.
Pos diz n'Agnes a n'Ermessen:
«Mutz es, qe ben es conoissen:
sor, del banh nos apareillem
e del sojorn.»
XLI jorn estei az aqel torn.
«Mutz es, qe ben es conoissen:
sor, del banh nos apareillem
e del sojorn.»
XLI jorn estei az aqel torn.
Tant las fotei com auziretz:
cen e quatre vint et ueit vetz,
q'a pauc no·i romped mos corretz
e mos arnes;
e no·us pues dir lo malaveg tan gran m'en pres.
cen e quatre vint et ueit vetz,
q'a pauc no·i romped mos corretz
e mos arnes;
e no·us pues dir lo malaveg tan gran m'en pres.
Monet, tu m'iras al mati,
mo vers porteras el borsi
dreg a la molher d'en Guari
e d'en Bernat,
e diguas lor que per m'amor aucizo·l cat.
mo vers porteras el borsi
dreg a la molher d'en Guari
e d'en Bernat,
e diguas lor que per m'amor aucizo·l cat.
Haré un verso, pues me
adormezco, me paseo y me echo al sol. Hay damas de mala intención, y sé decir
cuáles: aquellas que llevan a mal el amor de caballeros.
No comete pecado mortal la
dama que ama a leal caballero; pero yerra si ama a monje o a clérigo. La tal,
con justicia debería ser quemada con un tizón.
En Alvernia, más allá del
Lemosín, me fui solo, con esclavina: me encontré con la mujer de Garí y con la
de Bernart. Me saludaron llanamente por San Leonardo.
La una me dijo en su latín:
«Dios os guarde, señor peregrino; me parecéis de muy buena condición, por lo
que veo; pero demasiado vemos andar por el mundo gente necia.»
Ahora oiréis lo que
contesté; no le dije ni fa ni fu, ni menté hierro ni madera, sino tan sólo:
«Babariol, babariol, babarián.»
«Hermana -dijo Agnés a
Ermessén-, hemos hallado lo que vamos buscando.»
«Hermana, por el amor de
Dios, alberguémoslo, que es completamente mudo, y nuestro propósito nunca será
divulgado por él.»
La una me tomó bajo su manto
y me llevó a su cámara, junto al hogar. Sabed que ello me fue agradable y
bonito, y el fuego era bueno; y me calenté gustosamente junto a los gruesos
leños.
Para comer me dieron
capones, y sabed que hubo más de dos. No había cocinero ni pinche, sino
nosotros tres solos. El pan fue blanco; el vino fue bueno, y la pimienta,
abundante.
«Hermana, por si este hombre
es un marrullero y deja de hablar por nosotras, traigamos en seguida nuestro
gato rubio, que lo hará hablar al momento, si en algo nos engaña.»
Agnés fue en busca del
odioso, que era grande y con largos bigotes. Y yo, cuando lo fui solo, con
esclavina: me encontré con la vi entre nosotros, tuve miedo, y por poco pierdo
el vigor y el denuedo.
Cuando hubimos bebido y
comido, me desnudé a su voluntad. Me colocaron detrás el gato malvado y
pérfido; una de ellas me lo arrastró desde el costillaje hasta los talones.
Súbitamente estira la cola
al gato, y él -araña. Aquella vez me hicieron más de cien heridas; pero yo no
me hubiera movido aunque alguien me hubiese matado.
«Hermana -dijo Agnés a
Ermessén-, se ve perfectamente que es mudo.» «Hermana, preparémonos para el
baño y para el goce.» Estuve ocho días, y aún mas, en aquel ambiente.
Las follé tanto como vais a
oír: ciento ochenta y ocho veces, que por poco rompo mi correaje y mi arnés; y
no os puedo decir la gran enfermedad que cogí.
Monet, por la mañana y de mi parte, llevando mi verso en el zurrón, irás
directamente a la mujer de Garí y a la de Bernart, y diles que, por mi amor,
maten el gato.
La valoració de Martí de
Riquer de l’obra de Guilhem de Peitieu és el.loquent:
Lo admirable es que los
versos de Guilhem de Peitieu suponen la más antigua elaboración de poesía en
lengua románica que ha llegado hasta nosotros, y, a pesar de ello, tanto los
recursos técnicos de versificación y rima, como la utilización de la retórica y
el manejo de la lengua vulgar ofrecen una sorprendente perfección y revelan un
consciente y delicado trabajo de artista. Sin que conozcamos tanteo ni inicios
primerizos, nos hallamos, casi repentinamente, ante una poesía de forma acabada
y correctísima, y que encierra una clara intención poética y supone una vital
experiencia, tanto en la dirección sensual como en la dirección delicada. En
Guilhem de Peitieu ya aparecen diseñados los cánones del amor cortés
extramatrimonial, ya que este poeta, poderoso soberano, afirma que su dama
-evidentemente de categoría mucho menos elevada que la suya- lo puede inscribir
en el padrón de sus siervos.
La seva figura, com el
primer trobador conegut, ha estat molt preuada. Una mostra n'és que Ezra Pound
diu d'ell, significativament, en els Cants VI i VIII:
Cant VI
What you have done, Odysseus,
We know what you have done...
And that Guillaume sold out his ground rents
(Seventh of Poitiers, Ninth of Aquitania).
"Tant las fotei com auzirets
Cen e quatre vingt et veit vetz..."
The stone is alive in my hand, the crops
will be thick in my death-year...
We know what you have done...
And that Guillaume sold out his ground rents
(Seventh of Poitiers, Ninth of Aquitania).
"Tant las fotei com auzirets
Cen e quatre vingt et veit vetz..."
The stone is alive in my hand, the crops
will be thick in my death-year...
Lo has hecho, Odiseo,
Sabemos lo que has hecho...
Y el tal Guillaume vendió las rentas de su tierra
(Sèptimo de Potiers, noveno de Aquitania).
Sabemos lo que has hecho...
Y el tal Guillaume vendió las rentas de su tierra
(Sèptimo de Potiers, noveno de Aquitania).
"Tant las fotei com auzirets
Cen e quatre vingt et veit vetz..."
La piedra está viva en mis manos, las siembras
serán copiosas el año de mi muerte...
Cant VIII
And Poictiers, you know, Guillaume Poictiers,
had brought the song up out of Spain
with the singers and viels...
had brought the song up out of Spain
with the singers and viels...
Y Poitiers, ya lo saben, Guillaume Poitiers,
había llevado la canción de España
Con los cantantes y vielas...
había llevado la canción de España
Con los cantantes y vielas...
Traducció de Javier Coy:
Ezra Pound: Cantares completos. Volum I (1994). Pàgs.: 184-185 i 222-223.
Perdigon
El trobador Perdigon (...1192-1212...) fou un joglar, bon músic segons les seves melodies conservades, que el seus enemics nomenaven joglars laniers (joglar llanut) i un notable trobador de reconeguda trajectòria. Es lògic, doncs, que sigui esmentat per Víctor Balaguer en la seva ampliació de la nova de Ramon Vidal de Besalú.
El trobador Perdigon (...1192-1212...) fou un joglar, bon músic segons les seves melodies conservades, que el seus enemics nomenaven joglars laniers (joglar llanut) i un notable trobador de reconeguda trajectòria. Es lògic, doncs, que sigui esmentat per Víctor Balaguer en la seva ampliació de la nova de Ramon Vidal de Besalú.
De la seva vida
sabem que va anar a Roma amb Guilhem dels Baus i Folquet de Marsella, ja bisbe de
Tolosa, a conspirar contra el comte de Tolosa. Va cantar als croats de Simón de
Monfort, donant gràcies a Déu per la mort de Pere II d’Aragó a la batalla de
Muret. Enemistat amb els barons que l’acollien, va ingressar a l’ordre
cistercenca.
Té una dotzena
de poesies atribuïdes, amb tres debats, un dels amb Gaucelm de Faidit.
18/03/05
Peire Vidal
Peire Vidal
(...1183-1204...) es un dels grans trobadors occitans. Nascut a Tolosa, era
pelleter d’ofici.
Va estar,
primer, a la cort de Raimon V de Tolosa. Però cap a
l’any 1185 trenca amb aquest i va marxar a la cort del seu enemic, Alfons II
d’Aragó. Sembla que també va estar a la cort d’Alfons IX de Lleó. En
aquesta etapa va peregrinar a Terra Santa. Va estar també a la cort de Ricard
Cor de Lleó. Va retornar a Tolosa cap el 1187 o 1188, havent-se reconciliat amb
el comte Raimon de Tolosa. A partir de 1195
Peire Vidal apareix a les corts del nord d’Itàlia. En aquesta etapa va viatjar
a Hongria. Entre 1198 i 1204 va tornar a la cort castellana, per passar
posteriorment a Malta, cap els anys 1204 i 1207.
Va tenir fama de
fanfarró i petulant, com la seva vida posa de manifest, "rebosante de ingenio y de agudeza, verboroso,
espontáneo y transparentando una auténtica simpatía personal, siempre halla
pretextos para componer canciones y raramente deja de ser birllante y agudo",
diu d’ell Martí de Riquer i afegeix "cuando
satiriza o se ve inclinado al ataque político o a la moralización de
costumbres, sus palabras pueden ridiculizar, pero raramente herir, y a veces
elogia lo que poco antes maldijo. Su frondosa palabrería, sus brillantes
similitudes y su dominio del arte de hacer versos dan a sus poesías una gran
dignidad". I continua: "Una de las notas más distintivas de Peire Vidal en su ingeniosa
habilidad para la caricatura y para la parodia, y lo más notable es que la
primera y casi única víctima de esta deformación humorística es él mismo.
Adopta una curiosa actitud de fanfarronería, engreimiento y presunción, que
exagera hasta tal punto que advertimos claramente que no hay en ello sombra de
orgullo ni de suficiencia, sino una atractiva burla de sí mismo".
La seva vida o razó es una mostra d’aquesta personalitat.
Oferim la traducció castellana de Martí de Riquer:
Peire Vidals si fo de Tolosa. Fils fo d'un pelicer. E cantava
meilz c'ome del mon. E fo dels plus fois omes que mais fossen; qu'el crezia que
tot fos vers so que a lui plazia ni qu'el volia. E plus leu li avenia trohars
que a nuil home del mon, e fo aquels que plus rics sons fetz e majors fulias
dis d'armas e d'amor e de mal dir d'autrui. E fo vers c'us cavaliers de San
Zili li tailla la lenga, per so qu'el donava ad entendre qu'el era drutz de sa
muiller. E.N Ucs del Baus si.l fetz garir e medegar. E quant fo garritz, el
s'en anet outra mar. De lai el amenet una grega, que.il fo donada a muilier en
Cypry. E.ill fo dat a entendre qu'ela era neza de l'emperador de Costantinopoli,
e qu'el per lei devia aver l'emperi per rason. Don el mes tot quant poc
gazaingnar a far naviii, qu'el crezia anar l’emperi conquistar. E.n portava
armas emperials e fasia se clamar emperaire e la muillier emparariz. E si
entendia en totas las bonas dompnas que vezia e totas las pregava d'amor; e
totas li dizion de far e de dir so qu'el volgues. Don el crezia esser drutz de
totas e que chascuna moris per el. E totas vetz menava rics destriers e portava
ricas armas e cadreilla emperial. E.l meiller cavallier del mon crezia estre
e.l plus.-amatz de donnas.
Peire Vidal fue de Tolosa. Fue hijo de un peletero. Y cantaba
mejor que nadie en el mundo. Y fue uno de los hombres más locos que han
existido, pues se creía que era verdad todo lo que le placía y quería. Y
trovaba con más facilidad que nadie en el mundo, y fue quien hizo más ricas
melodías y dijo las mayores locuras de armas y de amor y en decir mal de los
otros. Y es cierto que un caballero de Sant Gil le cortó la lengua porque daba
a entender que era amante de su esposa. Y Uc dels Baus2 lo hizo curar y medicar. Y
cuando estuvo curado se fue a ultramar. De allí trajo a una griega que le fue
dada por esposa en Chipre. Y le fue dado a entender que era sobrina del
emperador de Constantinopla y que por esta razón él debía poseer el imperio.
Por lo que él invirtió todo cuanto pudo ganar en hacer una flota, pues se creía
que iría a conquistar el imperio. Y llevaba armas imperiales y se hacia llamar
emperador, y a la esposa, emperatriz Y se enamoraba de todas las buenas damas
que veia ya todas las requería de amor; y todas le decían que harían y dirían
lo que él quisiera Por lo que él se creía ser amante de todas y que todas
morían por él Y siempre llevaba ricos corceles y ricas armas, y [se sentaba] en
trono imperial. Y se figuraba ser el mejor caballero del mundo y el más amado
por damas.
Tenia un estil clar i senzill. És un representant del trobar leu. La seva mestria en
el trobar va fer que fos molt imitat, per exemple, per Bertran de Born en el
sirventès Molt m’es discandre
car col, que segueix la mètrica de La
Lauzet’e.l rossinhol (M’agrada
el rossinyol). Va mantenir també relació amb trobadors com Guillem
de Berguedà i Folquet de Marsella.
Amb el trobador berguedà va mantenir relació al enviar-li una cançó durant
el setge de les tropes reials i d'Urgell al castell de Montessor, prop d'Os de
Balaguer (la Noguera), on eren retinguts Marquesa d'Urgell i Guillem de
Berguedà en el marc de les guerres nobiliàries durant el regnat d'Alfons II d'Aragó, on aquest demanava al rei que fos benèvol amb Marquesa
d’Urgell.
La seva relació
amb Catalunya és important i apareix moltes vegades en la seva obra. Una mostra
és aquesta razo que precedeix el poema De chantar m'era laissatz. En
ella apareix una Loba de Puegnautier, cantada també per Ramon de Miraval.
Oferim la traducció castellana de Martí de Riquer:
Peire Vidal per la mort del bon comte Raimon de Toloza si se
marri molt e det se gran tristeza. E vestit se de negre, e taillet las coas e
las aureillas a totz los sieus cavals, et a si et a totz los sieus servidors
fes raire los cabeils de la testa; mas las barbas ni las onglas non se feiron
taillar. Molt anet longua sazo a lei de fol home e de dolen. Et avenc se, en
aquela sazo qu'el anava anaissi dolens, que.l reis N'Anfos d'Arago venc en
Proensa. E vengron ab lui Blascols Romieus e.N Guarsias Roimieus e.N Martis del
Canet e.N Miquels de Luzia e.N Sas d'Antilon e.N Guilems d'Alcalla e.N Albertz
de Castelveill e.N Raimon Gauseran de Pinons e.N Guilems Raimons de Moncada e.N
Arnautz de Castelbon e.N Raimons de Cervera. E trobero Peire Vidal anaisi trist
e dolen et anaisi apareillat a lei d'ome dolen e de fol. E lo reis lo comenset
a pregar, e tug li autre sei baro qu'eron sei amic especial, qu'el degues
laisar aquesta dolor e degues se alegrar e degues cantar, e qu'eI degues far
una canso, qu'ill portesson en Arago. Tan lo preguet lo reis e.ill sei baro
qu'el dis qu'el s'alegraria e laisaria lo dol qu'el fazia, e qu'el faria canso
e so que.ill plagues. Et el si amava la Loba de Pueinautier e ma dona
Estefania, qu'era de Sardanha. Et aras de novel era enamoratz de ma dona
Raimbauda de Biol, qu'era moiller d'En Guilem Rostanh, qu'era senher de Bioill.
Bioils si es en Proensa, en la montanha que part Lombardia e Proensa. La Loba
si era de Carcases, e Peire Vidal si se fazia apelar Lop per ela e portava
armas de lop. Et en la montanha de Cabaretz si se fes cassar als pastors ab los
mastis et ab los lebrers, si com hom fai lop. E vesti una pel de lop perdonar
az entendre als pastors e als cans qu'el fos lop. E li pastor ab lur cans lo
casseron e.l bateron si en tal guiza qu'el en fo portatz per mort a l'alberc de
la Loba de Pueinautier. Quant ela saup que aquest era Peire Vidal, ela comenset
a far gran alegreza de la folia que Peire Vidals avia faita et a rire molt, e.l
marit de leis autressi. E reseubron lo ab gran alegreza; e.l maritz lo fes
penre e fes lo metre en luec rescos, al meils qu'el saup ni poc. E fes mandar
pel metge e fes lo metgar, entro tant qu'el fo gueritz. E si com ieu vos ai
comensat a dire de Peire Vidal que avia promes al rei et a sos baros de cantar
e de far chansos, quan fo gueritz, lo reis fes far armas e vestirs a si et a
Peire Vidal; et genset se molt fort; e fes adonx aquesta chanso -la cal vos
auziretz- que ditz:
Peire Vidal se apenó mucho y se entregó a gran tristeza por la
muerte del buen conde Raimon de Tolosa. Y se vistió de negro y cortó las colas
y las orejas a todos sus caballos, y a sí mismo y a todos sus servidores hizo
afeitar los cabellos de la cabeza, pero no se hicieron cortar las barbas ni las
uñas. Mucho tiempo fue a guisa de hombre loco y doliente. Y ocurrió que, cuando
él iba así doliente, el rey don Alfonso de Aragón vino a Provenza. Y vinieron
con ~1 Blasco Romeo, García Romeo, Martí de Canet, Miguel de Luesia, Sancho de
Antillón, Guillem d'Alcalà, Albert de Castellvell, Ramon Galceran de Pinós,
Guillem Ramon de Montcada, Arnau de Castellbó y Ramon de Cervera. Y encontraron
a Peire Vidal así triste y apenado y dispuesto a guisa de hombre doliente y de
loco. Y el rey le empezó a rogar, y todos los demás barones que eran sus
especiales amigos, que debía dejar este dolor, y que debía alegrarse y debía
cantar, y que tenía que hacer una canción que ellos llevarían a Aragón. Tanto
le rogaron el rey y sus barones, que él dijo que se alegraría y que dejaría el
duelo que hacía y que compondría una canción y lo que él quisiera. Y él amaba a
la Loba de Puegnautier y a mi señora Estefanía, que era de Cerdaña. Y ahora
recientemente se había enamorado de mi señora Raimbauda de Biolh, que era
esposa de Guilhem Rostanh, que era señor de Biolh. Biolh está en Provenza, en
la montaña que separa Lombardía y Provenza. La Loba era de Carcasés, y Peire
Vidal se hacía llamar Lobo por ella y llevaba armas de lobo. Y en la montaña de
Cabaret se hizo perseguir por los pastores con los mastines y con los lebreles,
como se hace con el lobo. Y se vistió una piel de lobo para dar a entender a los
pastores y a los perros que él era lobo. Y los pastores lo persiguieron con sus
perros y lo apalearon de tal modo que él fue llevado por muerto a la residencia
de la Loba de Puegnautier. Cuando ella supo que éste era Peire Vidal, comenzó a
dar grandes muestras de alegría por la locura que Peire Vidal había hecho y a
reírse mucho, y su marido lo mismo. Y lo acogieron con gran alegría; y el
marido lo hizo tomar y ponerlo en lugar escondido, lo mejor que supo y pudo. Y
envió por el médico y lo hizo medicar hasta que estuvo curado. Y tal como yo os
he comenzado a decir que Peire Vidal había prometido al rey y a sus barones
cantar y componer canciones, cuando estuvo curado, el rey hizo hacer armas y
vestidos para sí y para Peire Vidal, y se elegantizó mucho, y entonces hizo
esta canción -que oiréis- que dice: «Había dejado de cantar por la pena y por
el dolor.»
De chantar m'era
laissatz
per ira e per dolor
qu'ai del comte, mon senhor;
mas pos vei qu'al bon rei platz
farai tost una chanso,
que porte en Arago
Guilhems e.N Blascois Romieus,
s.il sos lor par bons e lieus.
per ira e per dolor
qu'ai del comte, mon senhor;
mas pos vei qu'al bon rei platz
farai tost una chanso,
que porte en Arago
Guilhems e.N Blascois Romieus,
s.il sos lor par bons e lieus.
Había dejado de cantar por la pena y por el dolor que tengo por
el conde, mi señor; pero, pues veo que le place al buen rey, haré en seguida
una canción para que la lleven a Aragón Guilhem y Blasco Romeo, si la tonada
les parece buena y ligera.
E s'ieu chant cuin
hom forsatz,
pus Mosenher n'a sabor,
non tengatz per sordeyor
mon chan, que.l cor m'es viratz
de lieis on anc non aic pro,
que.m gieta de sospeisso;
e.l partirs es me tan grieus
que res non o sap mas Dieus.
pus Mosenher n'a sabor,
non tengatz per sordeyor
mon chan, que.l cor m'es viratz
de lieis on anc non aic pro,
que.m gieta de sospeisso;
e.l partirs es me tan grieus
que res non o sap mas Dieus.
Y aunque canto como hombre forzado, pues le gusta a mi señor, no
consideréis mi canto peor porque mi corazón se ha desviado de aquella de quien
jamás conseguí provecho y me aparta de esperanza. Nadie, sino Dios, sabe lo
dolorosa que me es la separación.
Traitz sui et
enganatz
a lei de bon servidor,
qand hom li ten a follor
so don degr'esser honratz;
e n’aten tal gazardo,
cum selh qui ser a fello;
mas se derenan sui sieus,
a meins me tenh que juzieus.
a lei de bon servidor,
qand hom li ten a follor
so don degr'esser honratz;
e n’aten tal gazardo,
cum selh qui ser a fello;
mas se derenan sui sieus,
a meins me tenh que juzieus.
Soy traicionado y engañado al estilo del buen servidor cuando se
le considera una necedad aquello por lo que debería ser honrado; y espero la
misma recompensa que aquel que sirve a un desleal. Pero si de ahora en adelante
soy suyo, me tengo por menos que un judío.
A tal domna.m sul
donatz
que viu de joi e d'amor
e de pretz e de valor,
on s’afina si beutatz
cum l'aurs en l'arden carbo;
e quar mos precs li sap bo,
be.m par que.l segles es mieus
e que.il rei tenon mos fieus.
que viu de joi e d'amor
e de pretz e de valor,
on s’afina si beutatz
cum l'aurs en l'arden carbo;
e quar mos precs li sap bo,
be.m par que.l segles es mieus
e que.il rei tenon mos fieus.
Me he entregado a tal dama que vive de alegría, de amor, de
mérito y de valor y en la que la belleza se acrisola tanto como el oro en el
carbón ardiente. Y puesto que le agrada mi ruego, me parece que el mundo todo
es mío y que los reyes tienen mis feudos.
De fin joi sui
coronatz
sobre tot emperador,
quar de filha de comtor
me sui tant enamoratz,
et ai mais d’un pauc cordo
que Na Raimbauda.m do,
quel reis Richartz ab Peitieus
ni ab Tors ni ab Angieus.
sobre tot emperador,
quar de filha de comtor
me sui tant enamoratz,
et ai mais d’un pauc cordo
que Na Raimbauda.m do,
quel reis Richartz ab Peitieus
ni ab Tors ni ab Angieus.
Estoy coronado de leal alegría por encima de todo emperador,
pues me he enamorado tanto de hija de comtor, y tengo más con una pequeña cinta
que me dé Raimbauda que el rey Ricardo con Poitiers, con Tours y con Anjou.
E sitot lop
m'appellatz,
no m'o tenh a deshonor,
ni se.m baton li pastor
ni se.m suí per lor cassatz;
et am mais bosc e boisso
no fatz palaitz ni maizo,
ni ab joi li er mos trieus
entre vent e gel e nieus.
no m'o tenh a deshonor,
ni se.m baton li pastor
ni se.m suí per lor cassatz;
et am mais bosc e boisso
no fatz palaitz ni maizo,
ni ab joi li er mos trieus
entre vent e gel e nieus.
Y aunque me llamáis lobo no lo tengo a deshonor, ni silos
pastores me apalean y soy perseguido por ellos. Y prefiero bosque y zarzal a
palacio o mansión, y con alegría me encaminará hacia ella entre viento, hielo y
nieve.
Bels Sembelis, Saut
e So
am per vos et Alio;
mas car la vista.m fo brieus,
en sui sai marritz e grieus.
am per vos et Alio;
mas car la vista.m fo brieus,
en sui sai marritz e grieus.
Hermosa Cibelina, por vos amo Saut, Son y Llo; y estoy aquí
apenado y triste porque pude veros poco tiempo.
La Loba ditz que
seus so
et a.n ben drech e razo,
que, per ma fe, rnielhs sui sieus
que no sui d'autrui ni mieus.
et a.n ben drech e razo,
que, per ma fe, rnielhs sui sieus
que no sui d'autrui ni mieus.
La Loba dice que soy suyo y tiene buen derecho y razón, pues, a
fe mía, soy más suyo que de otro o que mío.
Va escriure
fomentant la col.laboració dels reis espanyols contra els musulmans,
especialment després del desastre d’Alarcos (1195), prop de Ciudad Real, quan
Alfons VIII de Castellà fou vençut pels almohades. Un exemple n'és el sirventès Be.m
pac d'ivern e d'estiu (Em
saisfan hivern i estiu), una cançó d'amor amb elements polítics i de croada,
escrita a la cort d'Alfons II d'Aragó, cap el 1184, Baron,
jhesus qu'en crotz fon mes (Barons,
Jesús que fou posat en creu), on a més de criticar Felip August de França,
també ho fa, després de colmar-los d'elogis, adreçant-se a Pere II d'Aragó, tot
dedicant la poesia a Alfonso IX de Lleó.
En una de les
seves darreres poesies (de la que oferim la traducció de Martí de Riquer)),
escrita premonitòriament abans de la batalla de les Navas de Tolosa, diu
referint-se a Pere II d’Aragó:
Al rei pere, de cui
es Vics,
e barsalon’e Monjuzics,
man que meta totz sos afics
en destruire-ls pagans de lai,
qu’ieu destruirai totz sels de lai.
e barsalon’e Monjuzics,
man que meta totz sos afics
en destruire-ls pagans de lai,
qu’ieu destruirai totz sels de lai.
Al rey Pedro, de quien son Vic, Barcelona y Montjuïc, ordeno que
ponga todo su esfuerzo en destruir a los paganos de allí, que yo destruiré a
todos los de aquí.
Una altra poesia notable del poeta de Tolosa es Ab
l'alen tir vas me l'aire (Amb
l'alé aspiro l'aire), que ens pot recordar la poesia del ripollès Ponç de la Guardia I Faray chanzo ans que veinha.l laig tems (Faré una cançó abans que vingui el temps desagradable). La traducció
castellana del poema de Vidal és de Martí de Riquer:
A l'alen tir vas me l'aire
qu'ieu sen venir de Proensa;
tot quant es de lai m'agensa,
si que, quan n'aug ben retraire,
ieu m'o escout e rizen
e.n deman per un mot cen:
tan més bel quan n'aug ben dire.
qu'ieu sen venir de Proensa;
tot quant es de lai m'agensa,
si que, quan n'aug ben retraire,
ieu m'o escout e rizen
e.n deman per un mot cen:
tan més bel quan n'aug ben dire.
Con
el aliento aspiro el aire que siento venir de Provenza. Me gusta todo lo que es
de allí, de modo que, cuando oigo elogiala, lo escucho sonriendo y por cada
palabra pido ciento: tanto me agrada oír halar bien de allí.
Qu'om no sap tan dous
repaire
cum de Rozer tro c'a Vensa,
si cum clau mars e Durensa
ni on tant fins jois s'esclaire.
Per qu'entre la franca gen
ai laissat mon cor jauzen
ab lieis que fa.ls iratz rire.
cum de Rozer tro c'a Vensa,
si cum clau mars e Durensa
ni on tant fins jois s'esclaire.
Per qu'entre la franca gen
ai laissat mon cor jauzen
ab lieis que fa.ls iratz rire.
No
sé conoce tan dulce morada como [la que se extiende] del Ródano hasta Vensa y
que cierra el mar y Durensa, ni donde resplandezca tan pura alegría. Así que he
dejado mi gozoso corazón enre la franca gente con aquella que hace sonreír a
los afligidos.
18/03/05
Bernart de Ventadorn
Bernart de
Ventadorn (…1147-1170…) es un dels gran trobadors de l’etapa anterior a Guillem
de Berguedà. Es lògic, doncs, que sigui esmenten per Víctor Balaguer en la seva
ampliació de la nova de Ramon Vidal de Besalú.
Poc sabem de la
seva vida, fill d’uns servents del castell de Ventadorn. Va conèixer les corts
trobadoresques de Tolosa i de Leonor d’Aquitania.
Unes quaranta
cançons constitueixen el cançoner de Bernart de Ventadorn, totes elles
dedicades a l‘anàlisi de la passió amorosa, mancades d’anecdotari i de
preocupacions socials, polítiques i moralitzadores.
Ventadorn, diu
Martí de Riquer, "es considerado el mejor de los trovadores y uno de los
más altos poetas amorosos de todos los tiempos", i afegeix que té una
"poesía exclusivamente dedicada al amor, que insiste en la sinceridad,
dentro de un tono melancólico y nostálgico, escrita con una gran claidad de
estilo y de conceptos".
Ventadorn
coneixia molt bé la poesia de Ovidi, cosa evident en varis passatges de les
seves obres.
L’estructura
dels seus poemes és d’una gran perfecció, sense cercar exageracions i formes
violentes, amb una sabia combinació dels versos i de les estrofes.
La vida del de
Ventadorn afirma que va morir al monestir cistercenc de Dalon, on també es va
retirar el trobador Bertran de Born.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada