Hug de Mataplana

Però segurament el senyor del castell de Mataplana que va tenir un paper més important dins del món trobador fou Hug (o Huguet, com és conegut molt sovint) de Mataplana, que va néixer a l'entorn de l'any 1173 i va morir a la batalla de Muret el 1213.

Ell suposa el punt d'unió del món trobadoresc amb el llegendari món del comte Arnau i amb una de les cançons més originals del cançoner català. És simptomàtic que Milà i Fontanals en la seva obra De los trovadores en España (1861) faci al parlar d'aquest trobador una referència a que "a poco de haber publicado la canción del conde Arnaldo, pudimos cercionarnos por la tradición del país y por algún otro indicio de que este personaje pertenecía a la família de los Mataplana". També fa el mateix Víctor Balaguer en la sea Historia política y literaria de los trovadores (1878-1879).

Els documents històrics d'Hug de Mataplana

Però la figura d'Huguet de Mataplana no s'esgota en la seva faceta de trobador. Era fill d'Hug de Mataplana (1164-1177), quart senyor del castell de Mataplana, casat amb Beatriu, que va tenir dos fills, Ramon (mort el 1197) i Hug o Huguet. La coincidència de noms entre pare i fill i altres Hug en la nissaga de Mataplana va posar difícil la seva determinació.

Els primers documents on trobem el nostre Hug o Huguet són com a testimoni del rei Alfons II d'Aragó en el conveni amb Ricard Cor de Lleó, futur rei d'Anglatera, i aleshores comte de Poitiers, contra el comte de Tolosa, signat a Najac de Rodergue el 14 d'abril de 1185. En aquest mateix dia i lloc hi era present Guillem de Berguedà, l'enemic de tiet de Huguet, Ponç de Mataplana, i un altre trobador ripollès, Ponç de la Guàrdia.

Va viure doncs els darrers anys del regnat de Alfons I de Catalunya i Aragó, dit el Cast o el Trobador (entre 1162 i 1196) i els que corresponen al regnat de Pere I de Catalunya, II d'Aragó, entre els anys 1196 i 1213, on trobem Hug de Mataplana formant part del seguici més proper al rei Pere II, un monarca tan aimant de la poesia com el seu pare Alfons, amb qui va participar en les gestes guerreres (batalla de les Navas de Tolosa) i desastres militars d'aquest rei (batalla de Muret).

Fou, sense cap dubte, un personatge assidu i valorat de la cort de Pere II. Així ho demostra quan trobem Hug de Mataplana fent de testimoni de la concessió de Pere El Catòlic a Arnau de Castellbò, signada a Tarragona el 31 de març de 1198. Hi ha més documents reials on actua com a testimoni: A Vilafranca de Conflent, el 13 de setembre de 1207, en l’abolició de l’exòrquia als veïns de la vila; en el conveni entre Pere el Catòlic i n’Elvira d’Urgell, el 1210 on s’intenta arreglar el matrimoni entre Jaume I i Aurembiaix; i, finalment, en el document on s’encomana el comtat d’Urgell a Guillem de Cardona i al seu fill Ramon Folc.

Es va casar amb Sança, amb qui va tenir dos fills, Hug i Ponç

Hug [V] de Mataplana va heretar el casal i el senyoriu del castell de Mataplana per mort del seu germà primogènit, Ramon, cap l’any 1197. En aquesta data de 1197, però encara vivia el seu pare: Ego, Hugo de Mata plana, et fillie mei Raimundus et Hugo, et Sancia, nurus mea, et Bastardus de Coma dader et Willelmus de Solanlong, perdonen la mort de Willelmo de Plana, benuiua, homine nostro, perpetrada pels germans Petro et Gilio de Barberà.

També hi ha un document on el desembre de 1206 consenteix que Ramon de Sollanllong i els seus familiars redimissin la família de camperols de Pere de Puigmal, amb els seus fills i béns, a canvi de 82 sous.

L'obra poètica d'Huguet de Mataplana

Tres treballs poètics trobadorescos ens han arribar fins avui d'Hug de Mataplana

La primera de les obres poètiques d'Huguet de Mataplana és un debat amb el trobador Blacatz, també nomenat Blancatz o Blanchasset (que no cal confondre amb el també trobador Blacasset (...1233-1242...)).

Aquest Blacatz (...1194-1236), senyor d'Alms o Aups, a la Provença alpina, era fill d'un senyor que va tenir molta relació amb la cort d'Alfons II d'Aragó.

Presentem el debat En Blanchacet, eu sui de noit (En Blacasset, vinguí de nit) en doble versió, en provençal i en la traducció en vers de Climent Forner va fer en català:

N'Uc de Mataplana a En Blanchacet

En Blanchacet, eu sui de noit
ve4ngut a vos combatr'ades,
o vos del tot oblidares
l'amor e la beltat de sella
che vostre cors encob chabdella,
e meteres la a nomincal.
L'un prenez chal men vos desplai
breumen. ch'eu non voil delai,
per che l'enfern sens mi men val.
E voil sachaz ch'eu soi.l diable
le plus crudel e.l plus penable.      

En Blacasset, vinguí de nit
perque jo us vull combatre adés,
oblidareu del tot i prest
l'amor i la beutat d'aquella
que el vostre cor ben aconsella
fins a tenir-la per banal.
Cal que escolliu o ara o mai,
no puc donar-vos més espai,
ja que l'infern sens ni menys val.
Si no ho sabeu, sóc el diable
mes terrorífic i implacable

Responsiva

En Diable, vos es per dar enoi
as homes an e giorn e mes;
e per aiso vengut vos es
a mi de noit, sens lum d'estella.
Mas eu no tem menaza fella ne ai d'esprit venal,
per che a vos mi conbatrai.
Sil per cui eu vif sen esmai
me defendra d'ir'e de mal;
e poi ch'il es ma defensable,
eu vos desfi sens dir plus fable.

           

Sou, En Diable, malparit
i bo per emprenyar només;
veníeu, com qul s'amagués,
a mi de nit, sens llum d'estrella.
Ni l'amenaca més mesella
temo, ni l'esperit venal;
batre'm amb vós m'és un esplai.
La que em fa -viure sens desmai
em guardarà d'ira i de mal;
ja que em defensa, i és fiable,
jo us desafio impertorbable.

Versió en prosa castellana de Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trovadores (1878-1879)) de la tenson (debat) En Blanchacet, eu sui de noit (A en Blancasset, jo he vingut de nit) de Hug de Mataplana: La segunda de sus composiciones es una tension con Blacasset. Está incompleta y no se comprende bien, aún cuando parece tratarse de alguna beldad a quien los dos rendian homenaje, viéndose turbado Hugo en la posesion de sus amores por las pretensiones de Blacasset. «Blacasset, dice el primero, vengo de noche para obligarte a olvidar el amor y la belleza de aquella que amo o para que luches conmigo cuerpo a cuerpo; y entiende que el infierno me ayuda, pues soy el diablo mas cruel y peligroso que hay en él». En Blacasseet' eu sol de noit ... ... lo plus cruel e 'l plus dapnable. «Senor diablo, contesta Blacasset, aun cuando hayas venido en medio de tan negra noche, ni te temo a ti ni me importan tus amenazas. Pronto estoy a luchar contigo, que aquella á quien amo me dara fuerzas para resistirte».

Versió en prosa castellana de Marti de Riquer  de la tenson (debat) En Blanchacet, eu sui de noit (A en Blancasset, jo he vingut de nit) de Hug de Mataplana: N'Hug de Mataplana a En Blancasset En Blancasset, yo he venido de noche para combatiros en seguida, o vos olvidaréis completamente el amor i la hermosura de aquella que guía vuestro corazón anheloso y al tendréis en menosprecio. Escoged brevemente una [de estas dos alternativas], la que menos os desagrade, que yo no quiero demora, porque el infierno sin mí menos vale. Y quiero que sepáis que soy el diablo más cruel y más torturador. Respuesta Don Diablo, vos existís para dar enojo a los hombres año, día y mes; y por esto habéis venido a mí de noche, sin luz de estrella. Pero yo no temo amenaza felona ni tengo miedo de espíritu despreciable; por lo tanto, me combatiré con vos. Aquella por la que vivo sin desmayo me defenderá de ira y de daño; y pues es mi defensora, yo os desafío sin decir más palabras inútiles.

La poesia més reeixida d’Huguet de Mataplana és la tençó, amb el joglar Reculaire. Menéndez Pidal va fer el següent retrat de Hug de Mataplana i de Reculaire com a introducció al poema anterior:

En-Huguet, don Huguito, como le llamaban familiarmente los trovadores, nos ha dejado una tensón con cierto juglar Reculaire, que acaso tomase tal nombre por alguna habilidad juglaresca que consistiese en saltar hacia atrás; en-Huguet se burla del histrión porque pierde sus ropas al juego y cuando tirita de frío pide prestado un manto; todo el dinero que se le da es como si se tirase; pero Reculaire se siente filósofo: las riquezas pierden el alma, y cuando él muera no llevará de este mundo más que el mayor rey que exista; por eso prefiere los dados y el vino, por eso anda tan desnudo que si topa con ladrones, nada le podrán quitar, antes, si acaso, le darán limosna.

Presento la poesia en doble versió, en provençal i en la versió en vers i en català de Climent Forner:

Scometre.us vuoill, Reculaire:
pois vestirs no.us dura gaire,
de paubretat etz confraire
als bons homes de Laun[1],
mas de fe non semblatz un,
que vos etz fols e jogaire
e de putans governaire..
N'Uget, auzit ai retraire
q'uns temps er, ço m'es vejaire,
que l'aursfres e.il gris e.il vaire
n'iran ab lo fum tot un;
per q'ieu non ai mon estrum
en aver, don sui burlaire;
chascus degra aissi faire.
Reculaire, fols seria
totz hom que d'aiso.s creiria.
Vos cuidatz que be.us estia
quand al joc vos despoillatz;
e qan fai freich tremolatz,
e cridatz: <<Qi.m prestaria son mantel, q'ieu lo.il rendria!>>.
N'Uget, ben sai, s'ieu moria,
c'atretan en portaria
co.l plus rics reis q'el mon sia;
per q'ieu sec mas volontatz,
e jogui ab los tres datz
e prend ab los conz paria
et ab bon vin on q'ieu sia.
Reculaire, qi.us donava
cinc solz, e pois en gitava
autres cinc porr en la grava,
detz solz auria perdutz;
mentre c'aissi viuretz nutz
no.us cuidetz, si be.us estava,
vos preses si.us encontrava.
N'Uget, ben paraulla brava
m'avetz, cum si re.us costava
nos jocs; e s'ieu amassava
tal aver don fos perdutz
l'esperitz ni deceubutz,
dirion que mal estava
.l bon homen de Calatrava.
Reculaire, eu sui drutz
de tal, si dire l'ausava,
q'es la gensser c'om mentava.
N'Uget, et eu vauc si nutz
que, laire si m'encontrava,
no.m tolria si no.m dava.                     

Vull reptar-vos, Reculaire,
si el vestit no us dura gaire,
en pobresa sou confrare
dels bons homes de Lió[2];
en la fe no ho sembleu, no,
ja que sou foll i farsaire
i de putes enredaire.
N'Huguet, diuen, i ja es falira,
que ve un temps que el gris, el vaire
i el fil d'or pujarà enlaire
amb el fum dissipador;
per això del diner só
desdenyós tant com burlaire:
si ho veiessin d'aquest caire!
Reculaire, foll seria
tot aquell que això es creuria.
Feu pena quan a ple dia
jugant aneu despullat;
i a l'hivern quedeu glaçat,
i crideu: "Qui em prestaria
son mantell, que el tornaria!"
N'Huguet, sé que, si em moria,
de tan feixuc semblaria
el rei més ric que al món sia.
Segueixo ma voluntat,
amb el tres daus he jugat
i em fan arreu companyia
conys i vi de nit i dia.
Reculaire, si algú us dava
cinc sous, i encara en tirava
cinc més damunt de la grava,
deu sous hauria perdut;
mentre aneu tan nu i tan brut,
no us penseu que us ajudava
si algú pel camí us trobava.
N'Huguet, parleu a la brava,
puix sembla que us importava
el meu joc. Si jo amassava
tants diners que en fos perdut
l'esperit, i decebut
dirien que no quadrava
(al) bon home de Calatrava.
Reculaire, jo sóc brut
de tal, si dir-ho gosava,
la més gentil que hom alaba.
N'Huguet, sóc tan desvalgut
que, si un lladre m'assaltava,
no em prendria si no em dava.

Versió en prosa castellana de Marti de Riquer a "El trovador Huguet de Mataplana" a Studia hispanica in honorem R. Lapesa (1972) de la tenson (debat) Scometre vuoill, Reculaire (Us vull interpelar, Reculaire) de Hug de Mataplana: Os quiero interpelar, Reculaire: ya que el vestir no os dura mucho sois, en la pobreza, cofrade de los buenos hombres de Lyon (nota 1), pero en fe no lo parecéis, pues sois necio y jugador y gobernante de putas. N'Huguet, he oído contar que vendrá un tiempo, esto creo, que el orifrés, el gris el vero se irán juntamente con el humo; por lo que no pongo empeño en el dinero, del que me burlo: todos deberían hacerlo así. Reculaire, necio sería todo aquel que le esto os creyera. Os figuráis que os está bien cuando en el juego os desnudáis; y cuando hace frío tembláis y gritáis: «¡Si alguien me prestara su manto, que yo se lo devolvería!» N'Huguet, bien sé que, si yo muriera, me llevaría tanto como el más rico rey que haya en el mundo. Por esto sigo mi voluntad, y juego con los tres dados y tengo la compañía de coños y de buen vino donde quiera que esté. Reculaire, si alguien os diera cinco sueldos v después tirara otros cinco en la arena, habría perdido diez sueldos; mientras viváis así desnudo no os figuréis que, aunque os conviniera, os apreciara quien os encontrara. N'Huguet, me dirigís palabras duras, como si os importara algo mi juego. Y si yo reuniera tal fortuna por la que mi espíritu fuera perdido y engañado, dirían que ello estaba mal al buen hombre de Calatrava. Reculaire, soy amante de tal [dama], si osara decirlo, que es la más gentil que puede ser mencionada. N'Huguet, y yo voy tan desnudo que, si me encontraba un ladrón, no me quitaría [nada] si [antes] no me lo diera.

Hi ha una segona versió textual de Ferran Gadea (En so vell i antic. Antologia de trobadors catalans (1990)) de la tençó (disputa) Scometre.us vuoill, Reculaire (Us vull escometre reculaire) de Hug de Mataplana: Us vull escometre Reculaire,perquè el vestit no us dura gaire i en pobresa sou confrare dels bons homes de Lió (nota 1); però per la fe no sembleu un d'ells, que vós sou, foll, jugador i de barjaules governant. N'Huguet, he sentit dir que ve un temps, sembla evident, que el gris, el vaire i el fil d'or aniran juntament amb el fum. Com jo no tinc diner, per això en sóc burleta. Tothom hauria de fer igual. Reculaire, foll seria tothom que això creuria. Vós cuideu que esteu bé, aneu despullat; i quan fa frad tremoleu i creideu "qui em deixaria el seu mantell, que jo li ho tornaré"". N'Huguet, prou sé que si em moria aniria com el rei més ric que al món sia; perquè jo no segueixo sinó la meva volutnat i he jugat amb els tres daus i prenc amb els conys companyia i amb el bon vi, onsevulla que sigui. Reculaire, si us donava cinc sous i després en llançava altres cinc damunt la grava, hauria perdut deu sous; mentre que aneu nu, no us penseu que us ajudi, si hi creieu, si algú us trobàvau pel camí. N'Huguet, teniu la paraula ben brava com si alguna cosa us importés el meu joc. Si jo reunís tants diners que fos perdut l'esperit, i decebut, dirien que mal estava al bon home de Calatrava. Reculaire, sóc l'amant de tal dama, que, si gosés dir-ho, és la més gentil que hom pot esmentar. N'Huguet, jo vaig tan nu, que si em trobava un lladre, (res) no em prendria si no en donava.

Però on la fama trobadoresca de Huguet de Mataplana resta patent és quan el nostre cavaller va escriure un sirventès, D'un sirventes m'es res talens (Dictat pels meus raonaments), al trobador Raimon de Miraval, que era casat amb una trobadora de nom Na Caudairenga.

La historia dels fets ens ha arribat per aquesta razo que precedeix la resposta que Raimon de Miraval va fer a un anterior sirventès de Hug de Mataplana. La versió que presentem és la de Climent Forner:

...E si s’enamoret [Raimon de Miraval] d’una joven dompna gentil d’Albiges, que avia nom dompna Aimengarda de Castras. Bela era e cortesa et avinens, et enseinnada e gen parlans. Mout l’amet e la onoret e la lauset en contan et en cantan, e mout la mes en gran prez entre la bona gen. E lonc temps la preguet q’ela li fezes plaiser en dreich d’amor, et ella li dis q’ela no.il faria plaiser d’amor per nom de drudaria; mas si el volia laissar soa moiller, ela lo tolria per marit. Qan Raimons de Miraval auzi q’ela lo volia tolre per marit, mout fo liegres, e venc s’en al seu castel. E penset per cal caison el pogues partir sua moiler da si, la cals avia nom ma dopna Caudairenga, per lo paire qe avia nom Caudeira. Bela era et avinens, e sabia ben trobar coblas e dansas. E.N Guilelm Breimon entendia en ela, q’era uns cavaliers gentils e bons e bels. En Raimons de Miraval si trobet aqesta ochasion a sua moillier que no convenian dui trobador en un alberc. E dis li q’ela mandes per sos parens, et q’ela s’en anes a son alberc. E qant ela vi la volontat del marit, ela mandet per Guilelm Bremon. Et el venc, e Raimons de Mirval si la.il mes entre las mans; et el la menet via, e tolc la per moillier. E la dompna en la qal En Raimons entendia, ma dompna Aimengarda, si tolc marit un gentil baron d’aqelas encontradas, qe avia nom Olivier de Saisac. Don Miravals venc a gran dolor et a gran tristesa, per la dompna q’el ac perduda e per la moillier. Aqestas novellas foron auzidas per totas aqelas encontradas, loing a pres; et avenc a saber ad un valen baron de Cataloina, qe avia nom N’Uget de Mataplana, q’era mout adreichz e bons trobaire, e mour amics de Miraval. E si.n fetz aqest sirventes qe ditz: D’un [sirventes m’es pres talens]          

I [Raimon de Miraval] es va enamorar d’una dama jove i gentil d’Albigés, que es deia missenyora Aimengarda de Castras. Era bonica, cortès, amable, instruïda i sabia parlar bé. Molt la va estimar i la va honorar i la va lloar contant i cantant, i la va enlairat molt als ulls de la bona gent. I la va pregar durant molt de temps que el complagués segons dret d’amor; i ella li va dir que no li donaria plaer d’amor a títol d’amant, però que si s’avenia a deixar la seva esposa, el prendria per marit. Quan Raimon de Miraval va sentir que el volia prendre per marit, se’n va alegrar molt i se’n va anar al seu castell. I es posà a pensar amb quina excusa podria allunyar de si la seva esposa, la qual es deia missenyora Caudairenga, per part de pare, que es deia Caudeira. Era bonica i amable i sabia trobar cobles i danses. I Guillem Bremon, que era un cavaller gentil, bo i bell, n’estava enamorat. Raimon de Miraval va trobar aquesta excusa davant la seva esposa: que no convenien dos trobadors en una mateixa casa. I li va dir que enviés a buscar els seus pares i que se n’anés a casa seva. Ella, quan va veure la intenció del marit, va enviar a buscar Guillem Bremon. I ell va venir, i Raimon de Miraval la va posar a les seves mans; i ell se la va endur i la va prendre per esposa. I la dama de la qual Raimon estava enamorat, missenyora Aimengarda, es va casar amb un gentil baró d’aquelles contrades que es deia Olivier de Saissac. De resultes Miraval va experimentar un gran dolor i una gran tristesa, per la dama que havia perdut i per l’esposa. Aquestes notícies s’escamparen per totes aquelles contrades, lluny i prop; i van arribar a oïdes d’un valent baró de Catalunya que es deia Huguet de Mataplana, que era molt destre i bon trobador, i molt amic de Miraval: i en va fer aquest sirventès que diu: D’un [sirventes m’es pres talens] (Dictat pels meus raonaments)

Traducció castellana de Martí de Riquer (Los trovadores. Historia literaria y textos (1975)) de la razó que s'anteposa al sirventés que Hug de Mataplana va adreçar a Ramon de Miraval i que explica circumstàncies del cas: …Y Raimon de Miraval se enamoró de una dama joven y gentil de Albigés, que se llamaba mi señora Aimengarda de Castras. Era hermosa, cortés, amable, instruida y hablaba bien. Mucho la amó y la honró y la alabó contando y cantando, y la puso en gran mérito entre la buena gente. Y mucho tiempo le rogó que le diera placer en derecho de amor; y ella le dijo que no le daría placer de amor a título de amante; pero si él quería dejar a su esposa, ella lo tomaría por marido. Cuando Raimon de Miraval oyó que lo quería tomar por marido, se puso muy alegre y se fue a su castillo. Y pensó con qué excusa podría apartar a su esposa de sí, la cual se llamaba mi señora Caudairenga, por el padre, que se llamaba Caudeira. Era hermosa y amable y sabía bien trovar coplas y danzas. Y Guilhem Bremon estaba enamorado de ella, que era un caballero gentil, bueno y hermoso. Raimon de Miraval encontró esta excusa ante su esposa. que no convenían dos trovadores en una casa. Y le dijo que enviara por sus padres y que se fuese a su casa. Cuando vio la intención del marido, ella envió por Guilhem Bremon. Y él vino, y Raimon de Miraval se la puso en las manos; y él se la llevó y la tomó por esposa. Y la dama de la cual Raimon estaba enamorado, mi señora Aimengarda, tomó por marido a un gentil barón de aquellas comarcas, que se llamaba Olivier de Saissac. Por lo que Miraval tuvo gran dolor y gran tristeza, por la dama que había perdido y por la esposa. Estas noticias fueron oídas por todas aquellas comarcas, lejos y cerca; y llegaron a conocimiento de un valiente barón de Cataluña que se llamaba Huguet de Mataplana, que era muy diestro y buen trovador, y muy amigo de Miraval. Y sobre ello hizo este sirventés que dice: Me ha venido gana de componer un sirventés.

El sirventès de Hug de Mataplana dirigit a Ramon de Miraval també el presentem en doble versió, en provençal i en català, en la versió de Climent Forner:

D'un sirventes m'es pres talens
qe razos m'o mostra e m'o di,
e qand faitz er, tendra.l cami
a Miravall tot dreich correns
a.N Raimon, don ai pessanssa,
car fetz tant gran malestanssa
contra dompnei, don totz tems s'es vanatz;
e s'anc tenc dreig viatge
de drut cortes, ar camja son coratge.
En lui es era conoissens
lo reproviers qe.l savis di:
c'om non conois tant ben en si
cum en atrui los faillimens;
q'el sol aver s'esperanssa
en joi et en alegranssa,
mas aras n'es malamens cambjatz,
qe mes a tal usatge
don no.is pot esdir de vilanatge.
Car per sos bels catnemens
e per son bel trobar parti
sa cortesa moiller de si:
ben par qe.l consseilles sirvens.
Issutz es de l'esperanssa
d'esser drutz, a ma semblanssa,
car si.l plagues mais dompneis ni solatz,
non feira tal outratge
don tuich cortes volguesson son dampnatge.
Car maritz a cui platz jovens
deu sofrir, per so c'atressi
sofrant lui siei autre vezi;
mas aissi l'es camjatz sos sens.
E car fetz tant malestanssa,
poing c'ab lieis aj'acordanssa.
E si'la.l vol ni sos cobrars li platz,
fassa'il tant d'avantatge
qu'ill sofr'un drut qui trob'a son coratge.
E pois er sos albercs gauzens
qand ab lieis aura faita fi,
ab que ja mais non la chasti
de trobar ni de motz plazens;
ni de lieis no.is don doptanssa
ni non s'o teign'a grevanssa
si sos albercs es soven cortejatz;
c'aissi er d'agradatge
a nos cortes et als gelos salvatge.
Na Caudairenga, dompna, ben sapchatz
qu'iratz sui del viatge
que avetz pres en vostre bon coratge.       

Dictat pels meus raonaments,
un sirventès vull enllestir,
i, un cop escrit, faré camí
vers Miraval cuita-corrents,
En Ramon, de qui recança
he sentit per la mancança
de galanor, tant com n'era pagat;
ara ha perdut imatge
d'amant cortès mudant el seu coratge.
Ara es compleix a ulls vistents
allò que els savis varen dir:
hom en els altres més que en si
mateix sap veure els falliments;
ell posava l'esperança
en el goig i en l'alegrança,
ara però en mal s'ha canviat
d'encà de tal usatge
que no podrà excusar-lo de salvatge.
Car pels seus bons capteniments
i bell trobar, va fer partir
la seva esposa lluny de si,
aconsellat per mals servents.
S'ha allunyat de l'esperança
de l'amant, a ma semblança,
car si es plagués del galanteig i esbat,
no cauria en l'ultratge
que fa que molts desitgin son damnatge.
Car el marit que es plau amb vents
de joventut, ha de sofrir
si vol la pau del seu veí;
ara però no hi toca gens.
Feta tal malastrugança,
cal que arribi a concordança.
I si l'acord a ella li és grat,
t>cal donar-li avantatge
suportant-li un amant que l'homenatja.
La seva llar d'alegraments,
fetes les paus, podrà gaudir,
si no la trona a reprimir
quan ella trobi mots plaents;
deixi amb tota confiança,
sense recel ni dubtança,
que la festegi algun enamorat;
així serà tal gatge
bo pel cortès i pel gelós, salvatge.
Na Caudairenga, dama, sóc irat
de veure aquest viratge
que heu pres seguint el vostre bon coratge.

Traducció castellana de Martí de Riquer (Los trovadores. Historia literaria y textos (1975)) del sirventès D'un sirventes m'es pres talens (Dictat pels meus raonaments) que Hug de Mataplana va adreçar a trobador Ramon de Miraval: Me ha venido gana de componer un sirventés, pues la razón me lo señala y me lo dicta, y cuando esté hecho emprenderá corriendo el camino directamente a Miravall, a Raimon, por el que siento pesadumbre porque cometió tan mala acción contra la galantería de la que siempre se ha jactado; y si antes siguió el recto camino de amante cortés, ahora muda su intención. En él es ahora evidente el proverbio que dice el sabio, que uno no conoce tant bien en sí los defectos como en otro; porque él solía tener puesta su esperanza en gozo y en alegría, peró ahora se ha rtansformado para mal, pues ha introducido tal costumbre que en modo alguno le permite justificarse de villanía. Porque por sus buenas cualidades y por su hermoso trovar apartó a su cortés esposa de sí: bien parece que lo aconsejara un sirviente. A mi parecer se ha alejado de la esperanza de ser amante, pues si realmente le pluguieran la galantería y el solaz, no cometería tal ultraje debido a lo cual todos los corteses quisieran su daño. Porque el marido a quien agrada la juventud debe soportar, para que del mismo modo le soporten sus demás vecinos; pero de esta suerte se le ha trastocado el juicio. Y pues comtetió tan mala acción, empéñese en llegar a un acuerdo con ella. Y si ella está de acuerdo en ello y le place recuperar[la], concédale la ventaja de soportarle un amante que encuentre a su gusto. Y luego después, cuando haya hecho con ella las paces, su morada será feliz a condición de que nunca más reprenda por torvar ni por palabras placenteras; que no tenga duda de ella, y no se lo tome a agravio si su morada es a menudo cortejada; porque así será del agrado de nosotros, los corteses, y desagradable a los celosos. Caudairenga, señora, sabed bien que estoy irritado por el camino que habéis emprendido en vuestro corazón.

La resposta de Ramon de Miraval fou un segon sirventès "con el mismo número de versos, el mismo estrofismo y las mismas rimas, como era obligado en esta clase de debates poéticos". També presentem la doble versió, en provençal i en català:

Grans mestiers m'es razonaments
q'ieu a Mataplana envi,
posi N'Ugetz m'a mes el cami
de dire motz braus e conzens,
e car m'a ses desfianssa,
cantan sol per devinanssa,
d'aisso don eu no sui gair'encolpatz;
mas trop n'as pres gran gatge,
segon q'ieu ai faich petit de follatge.
Anc trobars no.m fon desplazens,
ni chan ni solatz on desfi,
ni moiller on longiei de mi
per conseill de menudas gens;
q'ieu on ai d'als esperanssa
mas d'amor et alegranssa,
et en dompnei ai mes tans bels percatz
e tant cortes usatge,
qe.il drut de sai m'en porton seignoratge.
Ja nuills catalans avinens
no.m taing per aisso m'atahi,
que cavalliers q'en pretz se fi
dei laissar, so.ns mostra jovens,
moiller que pren per enfanssa;
mas si sa dompna l'enanssa
tant qe.l prenda, estre deu estacatz
d'un certan homenatge,
que ja nuill temp non seg'autre viatge.
Ja.l reproviers non l'er garens
a N'Huguet qe.m dis en lati,
que de lui dizon siei vezi
q'en aisso es desconoissens,
que per amor de Na Sanssa
estai c'aillors no'is bobanssa;
e puois q'el vol estre totz moilleratz,
ja no.i ajam dampnatge
nos autre drut que segrem dreich viatge.
La dompna q'es bell'e plazens
lais Dieus venir lai on hom ri,
et el nostr'alberc atressi
nos don cortejadors plazens
ab moiller qe.ns fass'honoranssa;
et eiu on ai d'als fianssa
mas dels bels digz ab avinen solatz
e l'amoros visatge,
que son dels huoils al cor privat messatge.
Na Sanssa, dompna, prec vos castiatz
N'Uget de dir follatge,
q'ieu.m lais per vos c'ar plus fort no l'engatge.       

M'es molt necessari la defensa
enviar a Mataplana,
doncs Huguet m'ha posat en camí
de dir paraules braves i que cremen
i perque m'acusat sense desafiament,
cantant sols d'endevinança,
d'alló del que no sóc culpable;
però s'ha arrogat un emolument massa gran
perque es petita la bogeria que he comés.
Mai m'ha desplagut el trobar,
ni he desaprobat el cant ni l'esbarjo,
ni vaig allunyar de mí a la meva esposa
per consell de gent menuda;
doncs no sols tinc esperança
en l'amor i en l'alegría,
i en la galantería he posat tants bons empaits
i tants corteses costums
que els amant d'aquí me atorgan la senyoria.
Ningú amable català té
dret a molestar-me per aixó,
doncs el cavaller que confía en el mérit
ha de deixar, como ens mostra la juventut,
a l'esposa que tren per infanta;
doncs si la seva dama l'eleva
tant que l'acepta,
ha de quedar lligat amb un homenatge
segur per que mai segueixi cap altre viatge.
Ja no li serà garantia
a Huguet el que m'ha dit en llatí,
que d'ell diuen els seus veïns
que es desconeixedor,
ja que el seu amor de Sança
que no farda d'altre cosa;
i ell vol ser un marit perfecte,
no per aixó rebem dany
els que seguirem el recte camí.
A la dama que es fermosa i agradable
deixe-la Déu anara on rigui,
i donguins també en nostre alberg
cortejadors amables
amb esposa que ens honri;
i no sols tingui confianza
en les belles paraules que en donen alegria
i en l'amoros rostre,
que son els íntims missatgers dels ulls del cor.
Sança, senyora, us demano que reprengueu
a Huguet per dir nicieses,
doncs per vos m'abstinc d'atacar-lo ara más fortament.

Traducció castellana de Martí de Riquer (Los trovadores. Historia literaria y textos (1975)) del sirventès Grans mestiers m'es razonaments (Més molt necessari la defensa) que el trobador Ramon de Miravall va adreçar en resposta al sirventès D'un sirventes m'es pres talens (Dictat pels meus raonaments) que Hug de Mataplana li havia adreçar anteriorment: Nunca mes desplugo el trovar, ni desaprobé el canto ni el solaz, ni alejé de mí a mi esposa por consejo de gentes inferiores; pues sólo tengo mi esperanza en amor y en alegría, y en la galantería he puesto tan buenos acosos y tan corteses costumbres que los amantes de aquí me otorgan el señorío. Ningun amable acatalán tiene derecho a molestarme por esto, pues el caballero que confía en el mérito debe dejar, como nos enseña juventud, a la esposa que toma por niñería; pues si su dama lo eleva tanto que lo acepta, debe quedar ligado con un homenaje seguro para que nunca siga más otra ruta. Ya no le será garantia a Huguet el proverbio que me dijo en latín, pues de él dicen sus vecinos que es desconecedor de esto, ya que está tan enamorado de Sança que no alardea de otra cosa; y si él quiere se run marido perfecto, no por ello recibamos daño los amantes que seguiremos el camino recto. A la dama que es hermosa y agradable dejelá Dios ir donde se ríe, y denós también en nuestra morada cortejadores amables con esposa que nos honre; y yo sólo tengó confianza en las bellas palabras con agradable solaz y en el amoroso rostro, que son los íntimos mensajerosa de los ojos del corazón. Sança, señora, os ruego que reprendáis a Huguet por decir necesades, pues por vos me abstengo de atacarlo ahora más fuertemente.

El paper de Hug de Mataplana a la batalla de Muret (1213)

Com ja hem dit Huguet de Mataplana no sols fou un gran trobador, ja que va participar a la batalla d'Úbeda o de Las Navas de Tolosa (16 de juliol de 1212), amb el seu rei Pere II el Catòlic, junt al reis Alfons VIII de Castella i Sanç VII de Navarra i de l'arquebisbe de Bordeus, contra les tropes almohades[3].

Però on el compromís del de Mataplana amb el món trobador es corona amb la seva mort els dies següents a la batalla de Muret (13 de setembre de 1213), on va morir el seu rei Pere II, i on les forces croades franceses comandades per Simón de Montfort varen marcar la fi de la possibilitat d'un reialme català a vessant i vessant dels Pirineus i, en certa manera de la civilització occitana davant dels salvatges del Nord. El trobador Huguet de Mataplana tenia uns 40 anys quan va morir.

Segons Parassols havia indicat a Milà: "Este Hugo... murió el 4 de calendas de diciembre de 1213, ex vulneribus prope Tolosam acceptis, donde havía acompañado al rey contra el de Monforte, según na manda de sufragios a San Juan hecha por su esposa Sancia".

La batalla de Muret va suposar una derrota decisiva de les forces catalano-aragoneses i llenguadocianes enfront de les forces dels croats francesos, comandades per Simón de Montfort, que havien estat enviades contra els albigesos. Estem en la fi de l'expansió del regne d'Catalunya-Aragó a Provença. Resta bastant clara que la croada manada per Innocenci III (1198-1216) contra l'heretgia albigesa o càtara tenia una motivacions religioses i polítiques que concordaven amb els afanys expansionistes dels reis de França, en concret de Felip August (1180-1223), i concorden amb el regnat de Joan sense Terra a Anglaterra (1199-1216).

Cal dir, però, que Huguet de Mataplana es mencionat de manera poc grata i gens enaltidora de la seva personalitat, a les cròniques sobre aquest combat. La Crònica o llibre dels feits de Jaume I [versió de Ferran Soldevila (1971)] esmenta que:

Mas tant nos membre que ens dixeren aquells que hi havien estat, e sabien lo feit, que llevat don Gomes e don Miquel de Rada e don Açnar Pardo[4] e alguns de sa mainada que hi moriren, que els altres lo desempararen en la batalla , e se'n fugiren e foren-hi de Catalunya En Dalmau de Creixell e n'Hug de Mataplana e En Guillem d'Horta e En Bernat de Castellbisbal e aquells fugiren ab los altres. Mas bé sabem per cert que don Nuno Sanxes e En Guillem de Montcada, que fo fill d'En Guillen Ramon e de Na Guillema de Castellví, no foren en la batalla, ans enviaren missatge al rei que els esperàs, e el rei no els volc esperar: e féu la batalla ab aquells qui eren ab ell. E aquell dia que féu la batalla[5] havia jagut ab una dona[6] si que nós oïm dir depuis a son reboster, qui havia nom Gil e fos puis frare de l'Espital, qui havia estat en aquell consell, e altres qui ho viren per sos ulls que anc a l'Evangeli no poc estar en peus, ans s'assec en son seti mentre es deïa.

El nostre cavaller trobador Huguet de Mataplana es acusat, com podem veure i sense contemplacions, de covardia junt a altres cavallers catalans, que varen fugir al morir el rei Pere en la primera embranzida dels cavallers croats francesos, encara que va morir a resultes de les ferides rebudes durant la batalla.

Que va existir una fugida dels cavallers ho esmenten altres fons com el Crònica o Llibre dels feits, a Petrus Vallium Sarnaii i Guillemus de Podio Laurentii [Guillem de Puilaurens] (Hist. de Fran. Volum XIX. Pàg.: 87, 89 i 209).

Els experts francesos [Marcel Dieulafoy: "La bataille de Muret" dans Mémoires de l'Institut National de France. Volum 33 (1901)] han analitzat la batalla i sembla provada la fugida dels cavallers catalans, encara que sembla evidentment exagerada la xifra de que eren amb el rei català tres mil cavallers i trenta o quaranta mil peons.

Segons Soldevila (segons la versió de Desclot), la fugida dels cavallers, d'aquests i altres degué ésser determinada per la mort del rei, i no al contrari.

Sense voler disculpar el paper de certs cavallers catalans durant la batalla de Muret, Desclot en el seu Llibre del rei En Pere [versió de Ferran Soldevila (1971)] diu que davant de Muret, Monfort va utilitzar l'estratagema de sortir de bon matí, amb ells cavalls ben lleugers i desarmats, per escapar del setge, quan encara els aliats eren desarmats. Així ho feren i quan les guaites varen cridar l'atenció:

...E le rei, qui açò hac entès, va pendre ses armes, e muntà a cavall e començà a córrer aprés d'ells: e no foren pus de vint cavallers ab ell, que els altres no eren tantost aparellats. E el rei era molt bon cavaller e coratjós e era molt bé encavalcat, sí que els altres cavallers no podien tant còrrer com ell; sí que el rei fo molt a davant de tota sa companya e conseguí en aquells qui se'n fugien, sí que els fo molt prop, e regiraren-se e conegeren que aquest era el rei".

Així el rei coratjós va abatre quatre francesos, però "e encara a açó los seus no eren venguts". Deu cavallers francesos el feriren i mataren, "quan viuren que el rei era mort, pensaren-se'n d'anar per cames de cavalls".

Tomich, que cal recordar ofereix una versió complaent als cortesans, sols comenta que el rei fou mort "molt desastradament, a gran culpa del Comte de Foix, qui nol soccorregue, en lany .m cc.xiij [13 de setembre de 1213]". En tot cas, la vida del trobador Hug de Mataplana no va tenir un reeixit final.

---

[1] i 6 En aquest poema, segons Riquer, hi ha una interessant alusió: ...e paubretat etz confraire/als bons homes de Laun,/mas de fe non semblatz un... (...en pobresa sou confrare/dels bons homes de Lió;/en la fe no ho sembleu, no...). Els seguidors de determinades ordres religioses mendicants i especialment certs heretges de la segona meitat dels segles XII i XIII eren qualificats de "bons homes". Els "bons homes de Lió (Laun)" eren els valdeses, heretges nascuts a Lió, fruït de l'exemple i prèdica de Pierre Valdés (o Pierre de Vaux), nascut a Lió el 1140 i creador d'una secta, que ja consten escampats per Catalunya l’any 1198. Huguet no diu que Reculaire sigui un valdés, sinó que va tan pobrament vestit que sembla un confrare dels "bons homes de Lió". Cal tenir present que durant el segles XII i XIII varen proliferar moviments de pobresa molt semblant als càtars o albigesos, amb sectes de caràcter variat, o congregacions religioses com els franciscans.

[3] Pere Tomich: Històries e conquestes dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona. Bagà, 1990. Pàg.: 157. Tomich el nomena dins d'una llarga llista de "nobles i cavallers de Cathalunya" com Nuch de Mataplana.

[4] Ferran Soldevila (Revisió del text, pròlegs i notes a Les quatre grans cròniques (1971)), en una nota a peu de pàgina, ens ofereix algunes dades d'aquest personatges. Sobre el primer, en una menció anterior a aquest personatge, diu: Gomes de Luna fou [que el menciona abans en una llista de nobles que acompanyaren al rei], com indica el Llibre tot seguit, un dels cavallers morts a batalla. No en tenim més dades biogràfiques. Sobre Miquel de Rada [que el menciona abans en una llista de nobles que acompanyaren al rei] s'esdevé el mateix que amb Gomes de Luna: la participació a la batalla de Muret i la seva mort en el combat són les soles dades biogràfiques que en posseïm. Soldevila, també corresponent a una menció anterior a aquest personatge, diu: Açnar Pardo, segons diu tot seguit el Llibre, va morir a la batalla; però el fet és que un Açnar Pardo apareix el 1227 com a testimoni d'un document del Conqueridor (Miret: "Itinerari" a Boletín de la Academia de Bellas Letras de Barcelona (1905-1908)[Joaquim Miret y Sans: "Itinerario del rey Pedro I de Cataluña, II de Aragón a Boletín de la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona. Volums III i IV. Barcelona, 1905-1906 i 1907-1908. Pàgs.: III: 25, 33-34 i 36 i IV: 93, 95 i 102]. Pàg.: 65). Potser es tracta d'un parent seu i no d'ell mateix.

[5] La batalla de Muret va tenir lloc el dia 12 de setembre de 1213. Hi ha autors, però, que es decaten cap a la data del 13. Vegeu A. Rovira i Virgili: Història Nacional de Catalunya. Volum III. Pàg.: 488.

[6] Nota de Soldevila: Confirmació del qualificatiu d'"homme de femmes", que s'ha donat al rei Pere. Però cap altra font no reporta aquest fet íntim, per aquest motiu, poc conegut.

En l'apartat del Llibre dels Feits es diu els nobles occitans li deien al rei per excitar-lo a reconquerir les terres preses pels corats:

"E quan ell ho volia empara deïen-li: <<Sènyer, com giatrets nostres mullers de nostres maisons, mas nós e elles ne serem vostres, e en farem vosta volentat>>. E per aquesta manera no li atenien res que li promesessens. E mostraven-li llurs mullers, e llurs filles, e llurs parentes les pus belles que podien trobar. E quant sabien que ell era hom de femmes, tolien-li son bo propòsit e feïen-lo mudar en ço que ells volien. E quant les noves serien llongues de contar, a les coses cares que hi foren, no en volem pus parlar" (Soldevila, Ferran (Revisió del text, pròlegs i notes per): Les quatre grans cròniques (1971). Pàg.: 6).

L'anècdota de la nit de la batalla de Muret es pot sumar a les que Desclot i Muntaner expliquen en els capítols relatius a l'engendrament de Jaume I. La manera com fou engendrat Jaume I té un to de conte de Bocaccio. Desclot explica que el rei Pere, casat amb Maria de Montpeller, la deixà i gràcies a una estratagema aquesta aconseguí llitar-se amb ell i "venc a poc de temps, ell deixà la dona, que no volc ésser ab ella ne volc venir enlloc on ella fos, que penedís-se car l'havia presa a muller, que ell era un dels pus altius reis del món; e dix que molt s'era baixat en ella, com per sol Montpeller havia presa dona qui no era filla de rei".

Pere I també va tenir relacions amb Alazais de Boissazon, dama que va birlar al trobador Ramon de Miraval. En tot cas la fama de Pere el Catòlic en relació a les dones sembla certa i provada.