La cultura occitana i els trobadors

Occitània, pel fet de trobar-se en una posició geogràfica envegable, entre el Mediterràni i l'Atlàntic, al sud del quadrangle francès, sempre ha estat una cruïlla estratègica de tota mena de corrents culturals (grecs i llatins, orientals, nòrdics i evidentment mediterranis). 

Amarada de la cultura llatina, amb aportacions celtes, va arribar a convertir-se en un dels centres neuràlgics de la cultura romànica a partir del segle IX. 

L'occità va ser una de les rpimeres llengües romàniques a substituir el llatí en molts actes, documents, peces literàries i obres científiques. Així, les primeres gramàtiques són occitanes.

La llengua occitana, gràcies a la seva cultura refinada i brillant, se situà com una mena de llengua vehicular en tot Europa, culturalment amb els trobadors, i també política amb l'elaboració dels furs, el sistema jurídic de protecció de la comunitat. 

Els segles XI, XII i XIII foren les èpoques de major esplendor de la cultura i la política occitanes. 

Amb l'excusa de la lluita contra l'heretgia càtara, el rei de França Felip II, aliat amb el papa Innocenci III, va encetar una croada contra els senyors occitans. L'exèrcit francès atacà i saquejà les principals ciutats d'Occitània, envaint les terres del comte de Tolosa Ramon VI de Tolosa. 

Malgrat l'aliança dels senyors occitans amb Pere el Catòlic, que tenia interessos a la zona, la derrota a la batalla de Muret (13 de setembre de 1213) va significar el final de l'edat d'or de la cultura occitana, amb la mort del rei català per una banda i sobretot la desfeta de les tropes occitano-catalanoaragoneses, amb el final de l'expansió catalana i aragonesa. El Llenguadoc passava així a esdevenir una dependència de la corona francesa.

La poesia trobadoresca occitana dels segles XI-XIV
Al costat d'una lírica culta en llatí, al costat d’una poesia popular, anònima i transmesa oralment, es va desenvolupar en l'Edat Mitjana una lírica culta en llengua romànica, que tindrà el seu màxim exponent en la poesia provençal o trobadoresca, que implica un canvi de sensibilitat respecte a l'èpica i és una mostra d'un clima cultural molt determinat.

Origen de la lírica medieval. Interpretacions tradicionals i modernes.

Al principi es pensava que la poesia provençal havia estat el germen de la lírica en llengües romàniques. A la península hi va haver dos focus lírics, procedents tots dos de la poesia provençal: la gallega, amb les cantigas d'amic, i la catalana.

S'ha demostrat, però, que hi ha una primitiva lírica peninsular anterior a la provençal. Aquesta lírica prové de la lírica aràbigo-andalusa, ja que té com a font la moaxaja, que és una composició creada a principis del segle X composta per diverses estrofes de cinc o sis versos, escrita en àrab, hebreu o mossàrab. És la lírica popular: moaxaja, Zéjel, jarchas i Nadales.

Al seu costat hi va haver una lírica tradicional èpica, els Cantares de Gesta.

Concepte d'amor cortès

Pertany a la poesia provençal, expressa les relacions entre la dama i un vassall (la relació entre els nobles i els vassalls es diu vassallatge). La dama generalment estava casada i el vassall és el que expressa els seus sentiments.

Va ser conreada per poetes cortesans: els trobadors (homes de la cort l'ofici era escriure poesies).

Un trobador és un poeta cantor de l'Edat mitjana que crea composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars.

Tanmateix, el mot poeta era destinat a aquelles persones que escrivien literatura en llengua llatina, és a dir, els clergues.

El terme "trobador" especifica aquell "poeta" que escrivia en llengua vulgar.

El trobador és aquella persona culta, que sap de música, de retòrica, de lírica, és a dir, que pertany a la noblesa, o que, si més no, ha après aquestes tècniques, i que escriu les poesies en llengua vulgar per tal que siguin difoses oralment.

Cal recordar que la població en aquella època era analfabeta i tota aquesta literatura havia de ser recitada i escrita en la llengua del poble i, no pas en llatí.

Aquesta moda va néixer en Occitània durant el segle XI, el primer trobador del qual es té constància va ser Guilhèm d'Aquitània (1071-1127), duc d'Aquitània.

L'estil va florir en el segle XII i va perdurar fins a finals del segle XIII i començaments del XIV.

Estem sense cap dubte davant un moviment cultural i literari de gran profunditat, d’un abast internacional, gens anècdotic i d’una extraordinaria influència.

La primera gramàtica d’una llengua vulgar d’arrel llatina va crear-se a Occitània.

Dant i Petrarca, i en el cas català Ausiàs March, foren hereus de l’extraordinària irradiació de la poesia trobadoresca.

Els trobadors i la renaixensa catalana

La fama de la poesia trobadoresca, d’una pregona fama, posteriorment, ha estat asumida per poetes de molt diferent nivell i capacitat.

En els cas català tenim que dos dels més importants llibres de la Renaixença, en fan referència:

Antoni de Bofarull i de Brocà (Reus, 4 de novembre de 1821-Barcelona, 12 de febrer de 1892), nebot de Pròsper de Bofarull i Mascaró, va publicar l'antologia poètica Los trobadors nous: col·lecció de poesías catalanas escullidas de autors contemporáneos (Barcelona, 1858)

Una mica per tard, Víctor Balaguer i Cirera (Barcelona, 11 de desembre de 1824-Madrid, 14 de gener de 1901), autoanomenat Lo trobador de Montserrat, va publicar Los trobadors moderns (1859) i Lo trobador de Montserrat (1861) 

Un dels llibres catalans que ha tingut més reedicions també fa referència als trobadors. Es tracta de l’obra de Antoni Bori i Fontestà Lo trobador català (Barcelona, 1892), miscelánea de proses i de poesíes, que va editar per a ús en l’aprenentge escolar del catalán. D’aquesta pbra, fins 1936, s’en publicaren vint edicions i continua essent reeditada.

Una de les més celebrades edicions dels Jocs Florals de Barcelona, creasts a imitació dels medievals, fou el de 1868, quan una delegació del Felibrige occitants, amb Frederic Mistral, va estar present a la cermònia.

Antoni Borí i Fontestà (Badalona, 1862/1863-1912) va ser un mestre i escriptor català. Col·laborà a la revista El Clamor del Magisterio i fundà la publicació El Magisterio Catalán. Dins del mateix camp i en el Congrés Pedagògic de Barcelona (1888) defensà l'ensenyament del català. És autor d'obres de teatre, d'una Historia de Cataluña (Barcelona, 1898) i molts articles de temàtica heterogènia publicats en periòdics i revistes, com Lo Gay Saber, La Veu del Montserrat, La Renaixensa, El Eco de Badalona, L'Esparver, La Ilustració Catalana, etc. Però l'obra que li va donar una major popularitat va ser Lo trobador català (Barcelona,1892), miscel·lània de proses i de poesies, que edità perquè fos emprada en l'ensenyament del català. D'aquesta obra, i fins al 1936, en foren publicades una vintena d'edicions i en els nostres dies continua essent reeditada. També fou designat delegat a les Assemblees de Manresa (1892), Terrassa (1901) i Barcelona (1904). En produir-se l'escissió, es va decantar al costat de les opcions oposades a la Lliga Regionalista.

 

El Pirineu Català. Ripoll, 27 de gener de 1912, Pàgina 2 Altre pèrdua Y ben dolorosa, Sants del Cel! La prempsa dona compte de la mort del honorable mestre d’Instrucció pública y eminent poeta D. Anton Bori y Fontestá. Quin es dels meus lectors que no recorda, al menys, aquest nom? Els devots de les lletres catalanes, no cal dirho: coneixen, sino tota, part de l’obra del popular escriptor; tan popular que fins en Santiago Rusinyol el mapà en son saynet Els Jochs Florals de Camprosa. Els que segueixen el curs de certamens y Jochs florals haurán prou vist son nom repetit innombrables vegades; y fins part de gent d’enllá dels trenta, y ençá no cal dirho; en l’escola haurán llegit sos llibres, recordant tirades de versos de El Trovador Català, escrit per la maynada, y, sens dubte, l’obra que ha alcançat mes número d’edicions, de les publicades en catalá; contantse a mils y mils els exemplars. De sa obra poética mereix altissim lloch en les cróniques de bibliografía, y que resistirán els embats de modes y corrents literaries ses com posicions El Compte l’Arnau, que meresqué l’Englantina als Jochs Florals de Barcelona; Sinfonies Poemátiques, Flor natural als Jochs de Barcelona, també; El primer petó; Les fonts de Llobregat; El dolçayner, La farga d’aram, De la terra. La noveleta La Rosius, es un model de prosa moderna catalana. Meresque premi en la festa anyal de les lletres patries. També había donat al teatre obres de gran éxit que quedarán: Gent de platja y La gallarda del Roser ne son mostra galana. L’hi faltava un premi pera ser Mestre en Gay Saber, aquest titul tant ridicolisat, pro envejat pels seus mateixos contraris. Nostre amich D. Rossendo Serra y Pagés ens diría prou l’odisea d’En Bori en aquell malhaurat any que obtingué l’Englantina ab El Comte l’Arnau. Ell, en Serra y Pagés, era secretari del Jurat, y cronista de l’odiós drama que forjaren algúns contraris de la poesía de la terra, que ab tant d’ánima y talent conreuhá en Bori y Fontestá. Mereix aquest tribut per nostra part, tota vegada que‘l difunt poeta mestre era descendent de la comarca. Sos pares eren de Castellar de n‘Huch, ahont ell hi passá part de la seva vida, y n’había, escrit. Nostres lectors podrán saborejarne quelcom en el vinent número. Descansi en pan, l’ánima del estimat y eminent escriptor. Era un bon cristiá y Deu li haurá donat el merescut llorer: aquell que no‘s marceix ni esfulla l’enveja, ni babejen les passions.

Teories sobre l'origen de la poesia trobadoresca

Els primers estudis sobre els trobadors se centraren molt en els seus orígens, però no s'ha arribat a un acord entre els especialistes sobre aquesta qüestió. Actualment hi ha un mínim d'onze teories.

Aràbica o hispanoaràbica. Es diu que Lévi-Provençal va trobar quatre versos hispanoaràbics copiats sencers o gairebé sencers en els manuscrits de Guillem d'Aquitània. Segons les fonts historiogràfiques, Guillem VIII, el pare de Guillem d'Aquitània, se'n dugué a Poitiers centenars de captius musulmans. J.B. Trend admeté que els trobadors havien pres el seu sentit de la forma i fins i tot el tema de la seva poesia dels musulmans andalusins. La hipòtesi que la tradició trobadoresca era una creació, en una proporció més o menys gran, de Guillem pel seu contacte amb les arts mores mentre lluitava a la Reconquesta a Espanya també fou defensada per Ramón Menéndez Pidal al principi del segle XX, però l'origen de la hipòtesi es troba en el Cinquecento i Giammaria Barbieri (mort el 1575) i Juan Andrés (mort el 1822). Meg Bogin, traductor a l'anglès de les trobadoresses va mantenir aquesta hipòtesi.

Cistercenca-mariana o cristiana. Segons aquesta teoria, foren la teologia a la qual s'adherí Bernat de Claravall i la importància creixent de la mariologia el que influí més en el desenvolupament dels gèneres trobadorescs. Específicament, l'èmfasi en l'amor religiós i espiritual, el desinterès, el misticisme, i la devoció a Maria explicarien l' «amor cortès». La insistència del reformador Robert d'Arbrissel en el «matronatge» per assolir la seva fi pot explicar l'actitud trobadoresca envers la dona. Cronològicament, però, aquesta hipòtesi és difícil de mantenir (les forces que es considera que són a l'origen del fenomen arribaren més envant). Però la influència de la teologia de sant Bernat i la mariana es pot defensar independentement de la teoria dels orígens. Aquesta teoria va ser defensada primerament per Eduard Wechssler i després per Dmitri Scheludko (el qual destaca la reforma cluniacense) i Guido Errante. Mario Casella i Leo Spitzer hi afegiren la influència «agustiniana".

Cèltica o cavalleresca-matriarcal. La conservació dels costums sexuals precristians i dels codis guerrers procedents de les societats matriarcals, cèltiques, germàniques o pictes, en l'aristocràcia europea pot explicar la idea de l'«amor cortès». L'existència d'un matriarcat precristià s'ha vist generalment amb escepticisme com la supervivència d'un paganisme subjacent a l'alta edat mitjana europea.

Llatina clàssica. La teoria llatina clàssica posa l'èmfasi en el paral·lelisme entre Ovidi, especialment els seus Amores i Ars amatoria, i la lírica de l'amor cortès. L'aetas ovidiana que predominà en el segle XI i als voltants d'Orleans, la ideologia quasi ciceroniana que influí en la cort imperial, i els fragments de Plató, aleshores a l'abast dels savis, s'han esmentat com a influències clàssiques en la poesia trobadoresca.

(Cripto) càtara. Segons aquesta tesi, la poesia dels trobadors és un reflex de la doctrina religiosa càtara. Encara que aquesta teoria hagi tingut el suport de la relació establerta tradicionalment i gairebé universalment entre la decadència dels trobadors i l'eliminació del catarisme durant la croada albigesa (primera meitat del segle XIII), el suport li ha vingut a tongades. El cristianisme explícit de moltes de les obres dels primers trobadors també s'oposa a aquesta teoria.

Litúrgica. La lírica trobadoresca pot ser el resultat del desenvolupament de la litúrgia cristiana i dels seus himnes. També s'ha proposat la influència del Càntic dels Càntics. No existí cap poesia llatina anterior que s'assemblàs a la dels trobadors. Per tant, no es pot bastir cap teoria sobre uns orígens en la literatura clàssic llatina i postclàssica; això però no ha aturat els qui creuen que, simplement, es deu haver perdut un corpus poètic llatí anterior. Està ben documentat que molts de trobadors reberen el seu ensinistrament gramatical en llatí a través de l'Església (de clerici, clergues) i que molts foren ensinistrats com a músics per l'Església. Per exemple, s'ha esmentat l'escola de música de Sant Marçal de Llemotges. En aquella zona, abans de l'aparició dels trobadors circulaven uns tropus «paralitúrgics».

Social feudal o sociològica. Aquesta teoria o conjunt de teories relacionades va guanyar terreny en el segle XX. És més aviat una aproximació metodològica a la qüestió que una teoria. No es demana d'on sortí el contingut o la forma de la lírica, sinó més aviat en quines circumstàncies sorgí. S'hi inclou la teoria marxista predominant. Sota la influència marxista, Erick Köhle, Marc Bloch i Georges Duby han suggerit que l'«hegemonia bàsica» en el castell de l'esposa del senyor durant la seva absència era una força motriu. L'ús de la terminologia feudal en els poemes trobadorescs se'n considera una prova.

Folklòrica o del Ritual popular de primavera. Segons María Rosa Menocal, Alfred Jeanroy suggerí per primer cop el 1883 que la poètica trobadoresca sorgí del folklore i de la tradició oral. D'acord amb F.M. Warren, fou Gaston Paris, en una ressenya de Jeanroy, que el 1891, trobà per primer cop els orígens dels trobadors en els balls de les dones que escoltaven la primavera en el vall del Loira. Aquesta teoria des d'aleshores ha quedat molt desacreditada, però el descobriment de les jarchas tornà posar sobre la taula el tema de la difusió de la literatura (oral o escrita) al segle XI i abans.

Llatina medieval o goliàrdica. Hans Spanke analitzà la connexió intertextual entre les cançons en llengua romànica i en llatí medieval (com el dels goliards). Aquesta teoria és defensada per Reto Bezzola, Peter Dronke i el musicòleg J. Chailley. Segons ells, trobar vol dir «inventar un tropus», és a dir un poema en el qual els mots s'empren amb un valor diferent del corrent, com en una metàfora o una metonímia. Aquest poema s'inserí al principi en un seguit de modulacions al final d'una cançó litúrgica. Aleshores el tropus esdevingué una peça independent estructurada en forma d'estrofa. Brinkmann ha destacat la influència dels poetes de la darreria del segle XI de l'escola del Loira, com Marbod de Rennes i Hildebert de Lavardin, en aquesta connexió.

Neoplatònica. Aquesta teoria és de les més intel·lectualitzades. Els «efectes ennoblidors de l'amor» s'han identificat concretament com a neoplatònics. Es consideren o com un punt fort o com un de feble que aquesta teoria li'n calgui una altra sobre la manera com el neoplatonisme es transmeté fins als trobadors. Tal volta es pot combinar amb les teories sobre els orígens o tal volta només és perifèrica. Käte Axhausen ha «explotat» aquesta teoria i A.J. Denomy l'ha relacionada amb l'arabista (a través d'Avicenna) i la càtara (a través de Joan Scot Eriúgena).

Estils poètics

La poesia trobadoresca té diferents estils:

Trobar leu (o pla): Expressió senzilla, paraules no complicades ni de doble sentit, absència de recursos estilístics difícils. Pensaments clars que pot captar fàcilment un auditori variat. Aquest és l'estil més utilitzat, sobretot en els sirventesos.

Trobar hermètic: Hi ha diversos trobars hermètics: car, escur, sotil, prim, cobert... , segons expressen els propis trobadors en les seves composicions sense especificar les característiques. Els dos més habituals, però, són els següents:

Trobar clus: trobar hermètic basat en el recarregament i la complicació de conceptes, l'abús de l'agudesa, llenguatge molt sovint d'argot, que ofereix actualemtn problemes d'interpretació. 

Trobar ric: l'hermetisme es basa en la complicació de la forma que busca la sonoritat de la rima.

Gèneres poètics

La poesia trobadoresca tenia gèneres condicionats per elements de versificació, de contingut, per la participació d'altres i altres estils.

Gèneres condicionats per la versificació

Balada.

Dansa o balada, una cançó de ball animat, amb un tornada.

Gèneres condicionats pel contingut nç

Canso, originalment vers, també chanso o Caó, la cançó d'amor, en general consta de cinc o sis estrofes amb un envoi.

Sirventès - un poema polític o sàtira , posada inicialment en la boca d'un soldat pagat (sirvens).

Cançó de croada o Cançó Croada (canso de crozada), una cançó sobre les Croades , en general animant.

Plany o Planh,  un lament, sobretot després de la mort d'alguna figura important.

Alba  (cançó del matí), la cançó d'un amant que s'acosta l'alba, sovint amb una advertència vigilant de l'enfocament del marit gelós d'una dama.

Arlabecca,  una cançó definida per metre poètic, però potser relacionat amb el rabel.

Alba religiosa.

Pastorel·la o Pastorel, el conte de la petició amor d'un cavaller amb una pastora.

Serranilla (literatura en castellà).

Debats entre els trobadors

Tençó o Tens, un debat poètic que en general era un intercanvi entre dos poetes, però podria ser de ficció.

Partiment, Partimen o joc partit,  un intercanvi poètic entre dos o més poetes en què un se li presenta un dilema per un altre i respon.

Altres estils

Descort, una cançó molt discordant en forma de vers i / o sensació de

Escondit o Escondig. la disculpa d'un amant

Enuig, una expressió d'indignació poema o sentiments d'insult

Estampida, una cançó dance-com

Gap

Plaer

Salut d'amor

Sestina, vers molt estructurat

Somni

Cobla Esparza, un estand-alone stanza

Comiat, una cançó renunciar a un amant

Desdansa, un ball dissenyat per a ocasions tristos

Ensenhamen, un llarg poema didàctic, en general no dividit en estrofes, una lliçó moral o pràctic

Gap, una cançó jactància, sovint presentat com un desafiament, sovint similars als moderns cants esportius

Maldit, una cançó de queixar de la conducta i el caràcter d'una dama

Plazer, un plaer expressar poema

Salut d'amor, una carta d'amor dirigida a una altra, no sempre una amant

Serena, la cançó d'un amant esperant amb impaciència la nit (per consumar el seu amor)

Sonet, un gènere importat d'Itàlia en vers occità al segle 13

Torneyamen, un debat poètic entre tres o més persones, sovint amb un jutge (com un torneig)

Viadeira, la queixa d'un viatger

Els primers trobadors varen desenvolupar molts gèneres. 

Inicialment tots els versets trobadors van ser cridats simplement vers, però això aviat van arribar a ser reservat només per a les cançons d'amor i més tard va ser substituït per canso, encara que el terme va viure com una expressió antiga per als primers treballs dels trobadors, i fins i tot es va emprar amb més tècnica és a dir, per l'última generació de trobadors (mitjan segle XIV), quan es creu que deriva de la paraula llatina verus (la veritat) i per tant s'utilitza per descriure peces moralitzants o didàctics. 

L’estil dels trobadors va establir-se, seguint un conjunt de "normes", com els de la Leys d'amors (compilades entre 1328 i 1337).