Guillem de Berguedà

La figura del trobador Guillem de Berguedà és molt atractiva, tant per la seva poesia com per la seva personalitat i pel fet que fou un dels més notable trobadors nascuts a Catalunya. Guillem de Berguedà atreu per la seva poesia, plena de força, i enlluerna per la seva biografia, plena d’acció, d’amistats i enemistats.


Ja el 1848, el provençalista alemany Adelbert Keller va publicar "un bell llibret romàntic de només 62 pàgines, que tot seguit suscità la curiositat dels filòlegs, atrets, entre altres raons, pels enigmes i dificultats d’interpretació que oferien les seves poesies", explica Martí de Riquer, que ha estudiat molt exhaustivament l’obra i la poesia d’aquest trobador català.

Adelbert von Keller Henry Adelbert von Keller (Pleidelsheim, 5 juliol 1812- Tübingen, †13 març 1883) és un personatge curiós encara que poc conegut. Que ell fos el primer en fixar-se de la personalitat i producció de Guillem de Berguedà, es paradigmàtic d’una atenció romàntica al trobadors i del valor de l’obra del trobador català. Adelbert von Keller fou llingüista suabo, un especialista alemany amb una important producció d’edicions i traduccions de la literatura medieval. Fill del ministre Johann Jakob Keller, va estudiar a Stuttgart i a Tübingen (1830). Acabats els estudis va viatjar a París per estudiar els manuscrits antics francesos. Des 1835 va ser professor de llengües modernes a Tübingen. El 1837 estava com a segon bibliotecari a la Universitätsbibiliothek. De setembre 1840 a març 1841, per consell d’un metge, va fer un viatge a Itàlia, que va aprofitar per conèixer els manuscrits italians de l'edat mitjana de Venècia, Florència i Roma. El 1841 va obtenir el nivell de professor associat, i el  1844 fou nomenat bibliotecari en cap de la Universitat de Tübingen. El 1850 va renunciar al càrrec i es va dedicar a edicions de textos medievals i traduccions del francès, provençal, espanyol, italià i ànglès. En 1858 va ser rector de la Universitat de Tübingen. Des 1849, mitjançant un club literari de Stuttgart  creat l’any 1839, que era sota la seva presidència, va iniciar la Bibliophilengesellschaft, una col·lecció d’edicions de textos d'origen medieval i modern, de prestigi internacional. Keller, seguint el model del diccionari bavarès Schmeller, depsrès de dècades d'investigació i recol·lecció de dades, va confegir un diccionari de suabo, que fou publicat desprès de la seva mort, en set volums. Adelbert von Keller va morir després d'una llarga malaltia a l'edat de 70 anys a Tübingen. Fou el pare del filòleg clàssic Otto Keller (1838-1927). Keller va ser membre de l'Acadèmia Bavaresa de Ciències i d’altres societats científiques. En la seva àmplia producció científica i literària hi ha obres dedicades a William Shakespeares (1843–1846); Juan Manuel, El Conde Lucanor (1839); Miguel de Cervantes (1842-1850); el romaç del Cid (1840); Chrétien de Troyes (1841), sobre els Gesta Romanorum (1841-1842; l’Amadis (1857); o Giovanni Boccaccio (1860). No sols va prestar atenció a Guillem de Berguedà (Lieder Guillems von Berguedan, 1849), sinò que té obres dedicades Guillielms IX (1843- 1850) i Marcabrú (1849). L’obra d’Edelbert Keller Lieder Guillems von Berguedan (1849), recull 24 poemes del trobador berguedà, entre els quals hi ha ??? relacionats amb el Ripollès: “Amic marques, enquera non a gaire”, “Amics senher, nous o caldir”, “Chansoneta leu i plana”, “Consiros cant e planc e plor”, “Lo no cuidava chantar”, “Joglars no’t desconortz”.

Guillem de Berguedà tant per la seva poesia com per la seva vida ens connecta amb el millor de la poesia occitana de la seva època (Bertran de Born, Arnau Daniel, Peire Vidal i Aimeric de Peguilhan).

Guillem de Berguedà mereix un lloc al Ripollès del trobadors ja que ens presenta personatges ripollesos i ens retrata situacions succeïdes en llocs proper al Ripollès. Donada la seva personalitat i rellevància fem una visió àmplia del personatge.

Guillem de Berguedà, fou un personatge de novel·la o de pel·lícula, quasi de llegenda, tortuós i emprenyador. Víctor Balaguer (en el seu llibre Historia política y literaria de los trovadores (1878-1879)), impregnat de romanticisme, ens dona una visió arrauxada i novel·lesca de Guillem de Berguedà:

He aquí un trovador catalán que, a ser bien conocida su historia, sería una magnífica figura para dramas, novelas y leyendas. Lo que de su vida pública se sabe, lo que de sus aventuras ha podido rastrearse, lo que de sus propias poesías se desprende, nos lo presentan, no como un tipo bueno y simpático ciertamente, sino como un hombre audaz, aventurero y turbulento, de un valor indomable, de un cinismo hasta el exceso, de una osadía sin limites, que á todo se atrevía y todo lo intentaba, á quien le sucedió alguna vez convertir su espada de caballero en puñal de asesino, y casi siempre su canción de trovador en sangrienta y asquerosa sátira, para quien no había nada seguro; nada digno de respeto, ni la santidad del hogar, ni el sagrado del templo, ni la reputación del hombre, ni el honor de las damas.

Pertenecía a una familia célebre de Cataluña, a la de los vizcondes de Berga; fue señor del castillo de Bergadá, tenía títulos y honores, ingenio y caudales; valor y nobleza, y pudiendo ser el primero, prefirió ser el último. Deshonró su nombre, lo arrastró por el lodo; disipó sus riquezas, gastó su vida en las orgías; fue caballero y bandido, estuvo preso y proscrito, fue jugador, duelista y pendenciero, noble jefe de huestes aguerridas y verdadero capitán de ladrones en camino real; fue también el don Juan del siglo XII en Cataluña; escaló un convento para llevar á cabo el rapto de una monja; asesinó a un padre porque no quiso darle la mano de su hija; tuvo amores criminales con la mujer de su hermano para luego deshonrarla en sus poesías; hizo de su talento poético una arma para herir á aquellos de sus enemigos que no podía alcanzar con su espada ó su puñal, y acabó su vida á manos de un oscuro soldado, quizá en algún lance de taberna ó en alguna aventura de deshonrosos amores.

La figura de Guillem de Berguedà

"Calgué esperar al 1861 -diu Martí de Riquer un cop explicada la primera aproximació alemanya a Guillem de Berguedà- perquè Manuel Milà i Fontanals, al seu encara avui fonamental llibre De los trovadores en España, oferís un documentat i lluminós estudi sobre l’obra de Guillem de Berguedà, base de totes les recerques que des d’aleshores han estat fetes sobre el nostre trobador".

Guillem de Berguedà, per fer un repàs ràpid a la seva existència, a les dates que tenim registrades documentalment, com diu Milà i Fontanals, "notaremos en conclusión que Guillermo de Berguedán vivía en 1149, figuraba en 1174, componía versos desde antes de 1187 a 1191 a lo menos, y que si bien se puede sostener que trovó más tarde, no hay motivo para negar que empezó antes y acaso mucho antes del período señalado". Les dades fornides ens confirmen que estem davant un personatge que va viure entre 1138 i 1196 i que cap el 1173, ja havia començat la seva producció literària.

Martí de Riquer ens ha deixat, fa pocs anys, un llibre dedicat a aquest turbulent trobador (que divulga un complet treball de 1971), que es recomana per qui vulgui tenir més informació sobre les facècies i l’obra d’aquest personatge.

Segons Martí de Riquer, que ha fixat al màxim la dades biogràfiques del trobador berguedà, diu que el 23 d’octubre del 1138 existeix un document on apareix citat, per primera vegada, Guillem de Berguedà com a fill del vescomte del mateix nom. A l’altre extrem de la biografia, el 16 d’agost de 1196 consta com a mort

Segons Riquer, del seu testament es pot deduir que "no contragué matrimoni i que no tingué descendència directa reconeguda. Ens ofereix, no res menys, una clara idea del poder senyorial dels Berguedà: cinc castells [Puig-reig, Montmajor, Espinalbet, Casserres i Madrona (conegut com Castell Berguedà, a Nostra Senyora de Queralt)] amb cavallers i vassalls (cum militibus et homonibus), amb llurs termes de conreu, pastures i boscos, i diversos llocs i masies a l’Alt i al Baix Berguedà, feus a la Cerdanya i drets a Caldes i Sentmenat del Vallès". Per fixar un domicili, cal dir que el castell on, segurament Guillem de Berguedà residia més freqüentment, era el castell de Puig-reig (de Podio Regis), avui totalment desfigurat". L’anònim biògraf de Guillem de Berguedà de mitjan segle XIII inicia la seva Vida tot dient: Guillems de Bergedan si fo us gentils bars de cataloigna, vescoms de Bergedan e seigner de Madorna e de Riechs (Guillem de Berguedà fou un gentil baró de Catalunya, vescomte de Berguedà i senyor de Madrona i de Puig-reig). Estem, doncs, en terres de domini del comptat de Cerdanya. Els vescomtes de Berguedà varen tenir quatre fills: Guillem, Ramon, Berenguer i Ferrer.

Per fornir algunes dades històriques sobre la relació entre Guillem de Berguedà i Mataplana, en la que centrarem la nostra atenció, cal dir, que les famílies del de Berguedà i del castell de Mataplana estaven relacionades:

"El 23 de novembre de 1131 apareix documentat Guillem, vescomte de Berguedà, retent homenatge a un Hug de Mataplana, del qual tenia un feu, per bé que amb caràcter més general els vescomtes de Berguedà eren vassalls directes del comte de Cerdanya, en aquell moment Ramon Berenguer IV de Barcelona".

Cap a 1167 sabem que Guillem de Berguedà havia començat la seva producció literària (segurament amb els poemes contra el seu veí, Pere de Berga), i alhora, la seva vida turbulenta. Ja abans de 1175 Guillem de Berguedà es acusat de determinats delictes del que té que defensar-se davant la cort d’Alfons II d’Aragó.

Guillem de Berguedà va estar també enemistat amb el seu poderós veí, Ramon Folc de Cardona, a qui va assassinar a traïció el 3 de març de 1175, a Colltort, al municipi de Sant Feliu de Pallerols. La Vida de Guillem de Berguedà ho esmenta fredament:

ac guerra a Raimon Folc de Cardona, q’era plus rics e plus grans que el. Et avenç se q’un jorn el se trobet ab Raimon Folc et aucis lo malamen; i per la mort d’En Raimon Folc el fo deseretatz (i tingué guerra amb Ramon Folc de Cardona, que era més ric i més important que ell. I s’esdevingué que un dia ell es trobà amb Ramon Folc i l’occí traïdorament; i per la mort d’En Ramon Folc ell fou desposseït).

La causa d’aquesta enemistat no ha estat aclarida. Segons Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trovadores), amb la seva capacitat de romàntica fantasia, amb la seva capacitat de novel·lar i fabular, l’arrel d’aquestes disputa era un disputa amorosa. Òbviament aquesta versió no ha estat recollida pels estudiosos:

Guillermo de Bergedá rendía culto y tributo de amor a dama llamada Anglesa, otros dicen Marquesa, hija de Ramón Folch VII, vizconde de Cardona; pero no parece que sus homenajes fuesen aceptados por la heredera de Cardona, más tarde condesa de Pallars. Sin duda á esta época deben remontar y a Anglesa referirse las dos únicas verdaderas canciones de amor que de Guillermo nos quedan, y que aún no acusan un corazón pervertido; antes al contrario, revelan cualidades de ternura, pasión y sentimiento.

En la primera de estas poesías el trovador se lamenta de no ver correspondidos sus amores y hasta indica que puede ser á causa de sus locuras. Cuando nace la primavera y se alegran las aves cantando dulces lais de amor, cuando los prados se visten de verdura y los árboles se cubren de hojas, cuando todo respira amor y dicha, el trovador no puede alegrarse, y su corazón se rasga de tristeza, pues que por su locura ha perdido el derecho al amor.

Víctor Balaguer es refereix als dos poemes Al temps d’estiu quan s’alegorn l’auzel (En el temps d’estiu, quan s’alegra l’ocell) i Quant vei lo temps camjar e refredir (Quan veig el temps canviar i enfredorir).

L’enemistat entre Raimon Folc i Guillem de Berguedà queda manifesta al sirventès Cantarey mentre m’estau (Cantaré mentre estic) i Joglars, no.t desconortz (Joglar, no et desconhortis), on el poeta manifesta haver jagut amb la muller del de Cardona. Afegeix Víctor Balaguer:

Ya fuese por no corresponder Anglesa á sus amorosas cuitas, ya porque desagradaran á ésta los homenajes del trovador, ya por otras causas ignoradas, el vizconde de Cardona, Ramón Folch, debió de intervenir en aquellos amores, cuidando del honor y del porvenir de su hija. Hubieron sin duda de mediar escenas violentas entre el padre y el amante, y estas reyertas condujeron á la catástrofe que tuvo lugar el 6 de Marzo de i 1175, según declara en su Genealogía de la casa de Cardona el escritor catalán Bernardo José Llobet. En este día el vizconde de Cardona, padre de Anglesa, cayendo en una emboscada fue miserablemente asesinado por una facción de hombres turbulentos, que resultó ser capitaneada por Guillermo de Bergadá.

Desde aquel momento la vida de nuestro trovador no es más que una continuada orgía de guerra, bandolerismo, crápula y desorden.

Parece ser que el monarca, en venganza de la muerte a traición de Ramón Folch de Cardona y a instancia de Anglesa, que por falta de hermano varón heredó el vizcondado, mandó perseguir á Guillermo de Bergadá que hubo de abandonar su castillo, viéndose despojado de sus feudos y bienes. Hay indicios para creer que Guillermo se retiró entonces á los montes llevando vida de bandolero y formando un cuerpo de bandidos, que por espacio de algún tiempo fue el terror de los habitantes de Cardona y de los vasallos de esta casa.

Arrel del fet, això diuen els documents, Guillem de Berguedà fou desheretat i li calgué acudir a la hospitalitat dels parents i amics, segons sembla, especialment, del vescomte Arnau de Castellbó.

Estem en una etapa, entre 1175 i 1182, en que no tenim notícies del trobador berguedà. D’aquesta etapa son els gests més llegendaris de la biografia de Guillem de Berguedà. Segons explica Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trovadores), amarat de fantasia:

Ya se ha hablado de la muerte que dio o hizo dar traidoramente al vizconde de Cardona; también del rapto de la monja: Ambas tradiciones viven en país. El monasterio de Favar fue asaltado repentinamente cierta noche por una turba de desalmados bandidos que tenía á sus órdenes Guillermo de Bergadá, y éste se llevó á las montañas donde tenía su guarida a una joven religiosa, de la cual nunca volvió á saberse nada, habiéndose también sepultado con ella en el olvido su nombre y su historia, desconocidos para todos, como desconocidas son las causas qué impulsaron á Guillermo á cometer tan sacrílego atentado.

....
Es posible que fuese en esta época cuando, según tengo leído en un viejo dictario de Manresa, tuvo lugar un suceso que hizo gran ruido y causó no poca consternación en los dominios de Cardona. El monasterio de monjas que existía en Favar, de la parroquia de Olvan, fue asaltado una noche por una compañía de hombres de armas y entregado al pillaje y al saqueo, llevándose los bandidos, que eran de la facción de Guillermo, a una monja de la cual no volvió nunca a tenerse noticia.

En aquesta etapa d’ostracisme, hi ha un document de 1182 on un Guilelmus de Bergitano, que vol anar a Santiago de Compostela en peregrinació, deixa en cas de mort totes les seves possessions al monestir de Poblet.

L’animadversió del trobador berguedà contra el rei Alfons II d’Aragó és evident ja cap a 1184. En un poema de Bertran de Born d’aquell any es cita a Guillem de Berguedà com a font d’un fet calumniós contra el monarca aragonès. Es tracta del sirventès Quan vei pels vergiers despleiar (Quan veig desplegar pels vergers) que ve precedit d'una altre razo, on es tergiversen actuacions del monarca espanyol, amb acusacions de un caràcter més privat, procedents de galeries d'enemics seus com Guillem de Berguedà.

En la razo que precedeix s'esmenta una estrofa d'un sirventès del trobador berguedà:

Et Artusset e us sos compaigns aucisseron un juzieu; don li juzieu aneron al rei e pregueron lo qu'el en fezes vendeta e que lo des Artur e-l compaignon per auciere, e qu'ill li darian dos centz marabotis. E.il reis los lor donet ambdos e pres los dos centz marabotis. E.ill juzieu los feiron ardre lo jorn de la nativiat de Crist, si com dis Gillems de Berguedam en un sieu sirventes, dizen en el mal del rei:

E fetz una mespreison
don hom no.l deu razonar,
que'el jorn de la naision
fetz dos crestias brusar,
Artus ab autre son par,
e non degra aici jutgar
a mort ni a passion
dos per un juzieu fellon.

Artuset i el seu company mataren un jueu; per la qual cosa els jueus anaren a trobar el rei i li demanaren que els fes venjança i els lliurés Artús i el seu company per matar-los; a canvi, li donarien dos-cents morabetins. El rei els va lliurar i prengué dos-cents morabetins. I els jueus els van fer cremar el dia del naixement de Crist, tal com ho conta Guillem de Berguedà en un sirventès dient mal del rei: 

I va cometre l'afront
que ningú no excusarà,
quan per Nadal, com hi ha món,
dos cristians féu cremar,
Artús amb el seu germà;
no havia de condemnar
a mort dos creients com són,
per un jueu estafon.

Versió en castellà de Martí de Riquer (Los trovadores. Historia literaria y textos (1975)) de la razó que acompanya el troç de poema de Guillem de Berguedà que coneixem per l'obra de Bertran de Born: ...Y Artuset y su compañero mataron a un judío, por lo que los judíos reclamaron a rey y le pidieron que los vengase y que les diese a Artús y a sus compañero para matarlos, y a cambio le darían doscientos morabetinos. El rey se los entregó y se quedó con los doscientos morabetinos. Y los judíos los hicieron quemar el día de la natividad del Cristo, como dice Guillem de Berguedà en un sirventés, hablando mal del rey: Y cometió una injusticia de la que no puede ser defendido, pues el día de Navidad hizo quemar a dos cristianos: Artús y sus compañero. no deiera condenar así, a muerte y a pasión, a dos [cristianos] por un judío felón.

El sirventès de Bertran de Born Quan vei pels vergiers despleiar (Quan veig desplegar pels vergers) diu així:

Qan vei pels vergiers despleiar
Los cendatz grocs, indis e blaus,
M'adoussa la votz dels cavaus
E.il sonet que fant li joglar
Que viulon de trap en tenda,
Trombas e corn e graile clar!
Adoncs vuoill un sirventes far,
Tal qe.l coms Richartz l'entenda.

Ab lo rei mi vuoill acordar
D'Aragon, e tornar en paus,
Mas trop fon deschausitz e braus
Can venc sai sus per osteiar!
Perqe.s dreitz q'eu l'en reprenda.
Eu o dic per lui chastiar
E pesa.m si.l vei folleiar,
E vuoill qe da mi aprenda.

A mi.l volon tuich encusar,
C'us mi comdet de sos vassaus
Qe de Chastellet ac mal laus
Qan ne fetz n'Espaignol gitar.
E no.m par que si deffenda
Vas lui, si el n'ausa proar!
E qand intret per covidar
Conqueri lai pauc de renda.

Oimais non li puosc ren celar,
Anz li serai amics coraus!
Gastons, cui es Bearns e Paus,
Mi trames sai novas comtar,
Que de sos pres pres esmenda
Del rei, qe.ls i degra liurar,
E volc en mais l'aver portar
Que hom totz sos pres li renda.

Que so m'ant dich de lui joglar,
Q'en perdon ant faitz totz lur laus!
S'anc lor det vestirs vertz ni blaus
Ni lor fetz nuill denier donar,
Laich l'es c'om l'en sobreprenda.
Que d'un sol s'en saup ben pagar,
D'Artuset, don fai a blasmar,
Qe.n mes als Juzieus en venda.

Peire Joglar saup mal pagar
Qe.il prestet deniers e cavaus,
Qe la vella, que Fons Ebraus
Aten, lo fetz tot pesseiar --
C'anc l'entresseins faitz ab benda
De la jupa del rei d'armar
Qe.ill baillet non lo poc guizar
C'om ab coltels tot no.l fenda.

Peire Rois saup devinar
Al prim qe.l vi, joves reiaus,
Qe no seri'arditz ni maus,
E conoc o al badaillar!
Reis qui badaill ni s'estenda,
K Qant au de batailla parlar
Sembl'o fassa per vaneiar
O q'en armas non entenda.

Eu lo.il perdon si.m fes mal far
A Catalans ni a Laraus.
Pos lo seigner cui es Peitaus
Lo.il mandet, non auset als far!
E reis qui logier attenda
De seignor, be.l deu affanar.
Et el venc sai per gazaignar
Mais qe per autra fazenda.

Vuoill sapcha.l reis et aprenda
De son grat e fassa chantar
Mon sirventes al rei navar,
E per Chastella l'estenda.

D’aquesta data és també un sirventès de Bertran de Born adreçat a Ramon Galceran de Pinós, amb elogis a Marquesa d’Urgell i un comiat a Guillem de Berguedà, a qui apel·la com Fraire:

Qan la novella flors par el vergan
On son vermeill, vert e blanc li brondel,
Ab la doussor q'eu sent al torn de l'an
Chant atressi cum fant li autr'ausel!
Car per auzel mi teing e maintas res,
Car aus voler tot lo mieills q'el mon es!
Voler l'aus eu, et aver cor volon,
Mas no.il aus dir mon cor, anz lo.il rescon.

Eu non sui drutz ni d'amor no.m feing tan
Q'ieu enrazon ges dompna, ni n'apel,
Ni non dompnei. e si.m val atretan,
Qe lausengier fals, enoios, fradel,
Desenseignat, vilan e mal apres
Ant dich de mi tant, e.n son entremes,
Que fant cuiar qe la gensser del mon
Mi tenga gai, gauzen e desiron.

C'om ses dompna non pot far d'amor chan,
Mas sirventes farai, fresc e novel.
Puois chastiar cuidon en gerreian
Nostre baron lo seignor de Bordel,
E per forssa tornar franc e cortes,
Mal estara, s'ancar vilans non es
Tant que chascuns aia gauch si.l respon!
E no.ls enoi si be.ls pela ni.ls ton.

Anta.i aura s'aissi pert son afan
En Limozin, on a traich tant cairel
E tanta tor, tant mur e tant anvan
Fraich e desfaich, e fondut tant castel,
E tant aver tout e donat e mes,
E tant colp dat e receubut e pres,
E tanta fam, tanta set e tant son,
Cum el a traich d'Agen tro a Nontron.

Rassa, per vos remanon mout claman
En Limozin, de sai vas Monsaurel!
Pel vostre pro avetz faich de lor dan,
So.m dis n'Aimars, e.l seigner de Martel,
E.n Taillafer, e.n Rostans, e.n Golfiers,
E tuich aicill c'ab vos s'eron enpres!
Non ant las patz ges per vos en que son.
Anz fant lor grat lai, al comte Raimon.

Una ren sapchon Breton e Norman
E Angevi, Peitavi e Mancel:
Que d'Ostasvalhs entro a Monferran,
E de Roziers entro a Mirabel
No.i aura un no.l veia son arnes!
E pus lezer vol coms ni sos dregz es
Deman ades la terra San Haimon,
Tro la crisma li pauzon sus el fron.

Sirventes, vai a.n Raimon Gausseran
Lai a Pinos, q'en ma razon l'espel
Car tant aut son siei dich e siei deman
De lieis que ten Cabrieir'e fon d'Urgel.
A mon fraire en ren gratz e merces
De Berguedan, del fin joi que m'enqes,
Qe tot mon cor en tornet gauzion
Qan nos partim amdui el cap del pon.

Gausceran Durtz e son frair, en Raimon,
Am atretan cum s'eron mey seguon.

Si cum l'auzeill son desotz l'aurion,
Son las autras sotz la genssor del mon.

Cal pensar que cap el 1184 Guillem de Berguedà va fer una estada a Occitania, on va deixar fama, com diu Milà i Fontanals, de "procaz decidor". Una mostra del caràcter del nostre personatge n’és aquesta narració (en las Cento novelle antiche) encara que, com diu Milà i Fontanals, aquest "cuento poco delicado se atribuye a otro poeta en uno de los Fabliaux franceses":

Qui conta una bellisima Novella de Guilielmo Bergdam di Proenza.  Guilielmo de Bergdam fue nobile Gavaliere di Proenza al tempo del conte Raimondo Berlinghicri. Uno giorno avenne che Cavalien si vantarono; e Guilielmo si vantò che non avea Cavalien in Proenza, che non li havesse fatto vuotare la sella... (denuesta también a las damas)... e questo disse in udienza del conte. Et me Guilielmo?, disse lo Conte di Romello. Guilielmo fece venire lo suo destriere sellato e cinghiato bene: missesi li sproni in pie et misse il pie nella staffa e prese l'arcione: et cossi apparechiato rispose: Voi signore ne metto ne trago. E monta a cavallo e sprona e va via. Il Conte s'adiroe molto che non venia a corte et quello era perche Guiglielmo temea. Un giorno si ragunaro donne a uno nobile convito, mandaro per Guiglielmo de Bergdam; ella Contesa si fue, e dissero: Hor ci di, Guilielmo: perche ai tu cosi onite le done de Proenza. Caro la comperrai. Caduna havea un mazzero sotto. Quella che parlava disse: Vedi Guilielmo che per la tua folia ti convien morire. Vedendo ch'elli era cosi sorpreso parlò er disse; di una cosa vi prego, donne, per amore di quella cosa che voi piu amate, che mi facciate un dono. Le donne risposero: volontieri salvo che tu non domandi tuo acampamento. Allora Guilielmo parlò e disse... (Ruega que le hiera primero la más impúdica...) Allora l’una riguardò l'altra, non si trové chi prima li volesse dare e cossi scampò á quella volta.

Amb tot, a pesar d’aquesta relació poc amistosa amb el seu monarca, Guillem de Berguedà acompanya al rei Alfons d’Aragó durant l’entrevista que aquest celebrà amb el futur rei anglès Ricard Cor de Lleó, aleshores duc d’Aquitània i comte de Poitiers, el 15 d’abril de 1185, al castell de Najac de Roergue. En aquest acte també hi és present el trobador ripollès Ponç de la Guàrdia. 

El mateix any, Guillem de Berguedà signa com a testimoni al costat del rei Alfons II d’Aragó unes exempcions fetes als habitants d’Arles de Provença. Cal deduir que la relació del trobador del Berguedà amb el rei aragonès va tenir alts i baixos.

Guillem de Berguedà va participar activament en les lluites nobiliàries durant el regnat d'Alfons II, que varen enfrontar al comte d'Urgell Ermengol VII, que comptava amb el suport del rei, i els vescomtes de Cabrera, Ponç, i de Castellbó, Arnau, a partir de 1184 i fins 1195.

El 1187, enmig doncs d’aquestes turbulències, Guillem de Berguedà va atorgar testament, amb clares mostres de penediment per la seva conducta fins aleshores. Signen el document, entre altres, Guillem de l’Espunyola, Ramon de Viver, Bernat de Merolla i Bernat de la Portella.

Però la capacitat d’involucrar-se en lluites de Guillem de Berguedà no tenia aturador. Junt a Arnau de Castellbó, que l’havia protegit segurament després de l’assassinat del de Cardona, va participar en les lluites d’aquest, a partir de 1190, contra el bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens (1163-1198).

En aquesta mateixa època s’inicia la darrera etapa de la seva enemistat amb el monarca aragonès. Cap l’abril de 1190 anuncia el seu propòsit d’anar a la cort d’Alfons VIII de Castellà, en aquells moments aliat amb el rei de Navarra i en guerra amb el monarca aragonès. En aquest viatge es possible que l’acompanyés el trobador Aimeric de Peguilhan.

El 1191 Guillem de Berguedà va participar en la darrera fase de la lluita entre Ponç de Cabrera i el vescomte Arnau de Castellbó contra el partit del comte d’Urgell, aliat del rei. En aquesta etapa va formar part dels cavallers assetjats per les tropes reials i urgellenques, junt a Marquesa d’Urgell, al castell de Montessor, prop d’Os de Balaguer (la Noguera).

Cal mencionar un poema de Guillem de Berguedà d’aquesta etapa, per la relació que ofereix amb l’obra poètica d’un altre trobador ripollès de la mateixa època, Ponç de la Guardia, ja que parla de fets relacionats amb Marquesa d'Urgell, la On-tot-mi-platz (aquella de la qual tot em plau) dels poemes del de la Guàrdia. És el sirventès Reis, s’anc nuill temps foz francs ni larcs donaire (Si fóreu, rei, en altre temps donaire), on el trobador berguedà retreu al rei haver trencat els més elementals lleis de cortesia, combaten a una dona. Cal dir que durant el setge, Guillem de Berguedà va rebre una cançó del trobador Peire Vidal, on aquest demanava al rei que fos benèvol amb Marquesa d’Urgell. Ofereixo, del sirventès de Guillem de Berguedà, a més de la versió original, la traducció en vers de Climent Forner:

Reis, s’anc nuill temps foz francs ni larcs [donaire
ni encobitz per las autrui moillers,
penedenssatz vos en cum hom pechaire,
qu’eras lor etz enemics e gerriers;
e parec ben organ al primier cors
que vos vim far a las primieiras flors,
per que dompna, s’oimais vos a bon cor,
de vostr’aver vol creiser son tresor.

Reis, si fos vius lo pros coms, vostre paire,
non feira pas, per mil marcs de deniers,
la Marquesa far fondejar ni traire
aissi cum faitz vos e vostres archiers.
Na Sibiuda trai per un dels auctors,
cui vos ametz et ill vos fetz amors,
que, si non met En Raimons de Timor,
plus durs l’era que [la] frusca [q’eis] del [tor.

E puosc [puesc] vos dir planamem mon [vejaire,
reis deschausitz, ben a dos ans entiers,
e pot vos hom ben mostrar e retraire
la comtessa q’es dompna de Beders,
a cui tolguetz, qan vos det sas amors.
doas ciutatz e cent chastels ab tors:
de tot en tot era de perdre d’or
tro.l de Saissac i mes autre demor.

Reis castellans, q’etz en luoc d’emperaire:
aissi cum etz rics de totz bos mestiers,
mandatz viatz per tot vostre repaire
vostras grans ostz a flocs et a milliers;
e faitz nos sai un avinen socors,
per que totz temps n’aiatz pretz e lauzors;
q’a Lerida vej’om dinz e defor
los fums de l’ost, e nos de Montesor.

Coms de Tolsan, parton se las amors
s’a Marquesa non faitz calque socors,
que val trop mais non fetz Elionor:
eras parra si l’amatz de bon cor.


Si fóreu, rei, en altre temps donaire
tot desitjant dels altres les mullers,
de penedir-vos en teniu tot l’aire,
enemistat amb ells fins l’excés;
prou que es veié aquest any al primer cors
que vau emprendre a les primeres flors:
si alguna dama us ha donat el cor,
és que vol que augmenteu el seu tresor.

Rei, si fos viu el comte, vostre pare,
no fóra pas, per mil marcs de diners,
la Marquesa atacada poc ni gaire
tal com féu vós i fan vostres arquers.
Com Na Sibília tinc avaladors,
a qui estimàreu i us omplí d'amors,
si no menteix En Ramon de Timor,
que allò que surt del brau no és pas més fort.

Rei envilit, puc dir-vos, criticaire,
allò que penso fa dos anys sencers
i us puc retreure amb ànim pledejaire
la comtessa, senyora de Besiers,
a qui robàreu -preu dels seus amors-
dues ciutats i cent castells majors.
Hauria prou caigut en la dissort
si el Saissac no hi posa més demor.

Rei castellà (qui a emperadors t’enlaira?):
així com ets tan ric en bons mesters,
apleg a prompte al teu país, manaire,
les teves hosts a flocs i a milers,
i dóna’ns un apropiat socors,
que t’omplià de mèrits i llaors;
vegin a Lleida des del sud al nord
el fum de l’host que es veu de Montessor.

Comte de Tolsà, resteu sense amors,
si a la Marquesa no presteu socors,
ja que ella val molt més que Lionor:
ara es veurà si l’estimeu de cor.

Versió resumida en prosa castellana de Milà i Fontanals (De los trovadores en España (1861)) del sirventès Reis, s’anc nuill temps foz francs ni larcs donaire (Si fóreu, rei, en altre temps donaire) de Guillem de Berguedà: Rey, si antes fuisteis cortés y generoso... arrepentido estáis como un pecador, que ahora sois (para las damas) enemigo y perseguidor, y bien se vió hogaño en la primera expedición que os vimos hacer al nacer las primeras flores... . Rey, si viviese el valiente conde vuestro padre no lo hiciera por el valor de mil marcos lo de mandar perseguir con hondas y saetas a la Marquesa como vosotors mandáis que hagan vuestros arqueros. Y bien os puedo decir llanamente parecer, rey deshonrado hace ya dos años enteros, y bien se os piede mostrar y recordar la condesa que es señora de Beziers a quien quitasteis cuando os dió su afecto, dos ciudades y cien castillos torreados y hubiera llegado a perder enteramente sus bienes, a no poner otro arreglo el de Saissac. Rey castellano que ocupaís el lugar de emperador, puesto que sois poderoso y distro, mandad luego por todos vuestros dominios vuestras grandes huestes a montones y a millares y dadnos aquí dolícita ayuda, de suerte que para siempre redunde prez y honor y de modo que en Lérida se vea por centro y por fuera el humo de la hueste; y que no os pido tesoros. Conde Tolosa, huyen los amores, si no acudís a socorrer a la Marquesa, que cale más de lo que jamás valió Eleonor. Ahora se verá si la amaís de buen corazón.

                            

Versió resumida en prosa castellana de Víctor Balaguer (Historia política y literaria de los trovadores (1878-1879)) del sirventès Reis, s’anc nuill temps foz francs ni larcs donaire (Si fóreu, rei, en altre temps donaire) de Guillem de Berguedà: Rey -le dice- si antes fuisteis cortés y generoso… arrepentido habeis de estar ya como un pecador que ahora sois, enemigo y perseguidor de damas, y bien se vio ogaño en la primera expedicion que os vimos hacer al nacer las primeras flores… Rey, si viviese el valiente conde vuestro padre, no hiciera por el valor de mil marcos lo de mandar perseguir con hondas y saetas a Doña Marquesa. Alega luégo contra el rey el testimonio de un Ramon de Timor; le dice que esta deshonrado hace dos años, le recuerda á la condesa de Beziers, a quien quitó torres y ciudades á pesar de sus amores con ella, y ya, luégo, dirigiéndose al monarca castellano, dice: Vostras grans ost a flocs et a milliers ... ... era’s pará si l‘amatz de bon cor. Rey castellano, que ocupais el lugar de emperador, puesto que sois poderoso y diestro, mandad luégo por todos vuestros dominios vuestras grandes huestes en tropel y a millares, y acudid á socorrernos, de suerte que siempre os redunde prez y honor, y de modo que en Lérida se vean por dentro y por fuera las hogueras de vuestra hueste, y no os pido tesoros. La poesía termina con una invocación al conde de Tolosa para que acuda á socorrer a Marquesa; «que vale mas de lo que valió nunca Leonor, y ahora se verá si la amais de corazón.

Versió en prosa francesa d’István Frank ("Pons de la Guardia, troubadour catalan du XIIè. siècle" a Boletín de la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona. Volum XXII (1949)) del sirventès Reis, s’anc nuill temps foz francs ni larcs donaire (Si fóreu, rei, en altre temps donaire) de Guillem de Berguedà: Roi, si jamais vous fûtes homne généraux et libéral, et amateur des femmes d’autrui, faites-en pénitence comme il convient à un pécheur, car vous êtes à présent leur ennemi, leur adversaire. Et cela apparut clairement cette annnée, à la première sortie que nous vous vîmes faire dès les premières fleurs. Si une dame montre encore de l’affection pour vous, ce en sera désormais que pour accroîte sa fortune par votre argent. Roi, si le noble comte votre père était vivant, jamais il en ferait pour mille marcs d’argent, ce que vous faites: faire assiéger Marquesa et tirer sur elle avec vos archers! Je vous cite comme un dels témoins dame Sybylle: vous l’aimâtes et elle vous donna son amour, ce que, si Raimon de Timors dit vrai, lui fut plus dur que les cornes du taureau. Et cela fait bien douze ans pleins que je puis vous dire franchement mon opinion, roi déshonoré! L’on peut vous rappeler l’exemple de la comtesse qui est dame de Béziers: vous lui enlevâtes, alors qu’ell vous accorda ses faveurs, deux villes et cent châteaux-forts garnis de tours. Elle allait perdre entièrement ses biens jusqu’à ce que le sire de Siassac changea le cours des choses. Roi de Castille, assis sur un trône imérial, puisque vous êtes riche de toutes les bonnes qualités, convoquez vite para masses et par milliers, de toutes provinces, une grande armée ete venez nous apporter ici un secours bienvenu: vous en aurez l’estime et les louanges des siêcles à venir. Puissent les gesn de Lérida voir, à l’interieur de la ville comme ai dehors, les incendis de vostre armée ete puissions-nous tout cela de Montesor. Comte de Toulouse, l’on vous aimera plus si vous n’envoyez pas du se cours à Marquesa. Elle a bien plus de prix que n’avait Eléonore: on verra maintenant si vosus l’aimez de bon coeur.

Versió resumida en prosa catalana de Martí de Riquer (Les poesies del trobador Guillem de Berguedà (1996)) del sirventès Reis, s’anc nuill temps foz francs ni larcs donaire (Si fóreu, rei, en altre temps donaire) de Guillem de Berguedà: Rei, si algun temps fóreu franc i liberal donador i cobejós de les mullers d'altri, us en penediu com un home pecador, perquè ara sou llur enemic i guerrejador; i [això] es féu ben palès enguany a la primera incursió que us veiérem fer a les primeres flors, perquè si d'ara endavant una dama us té bon afecte, [és que] vol augmentar el seu tresor amb els vostres diners. Rei, si fos viu el noble comte, el vostre pare, ni per mil marcs de diners no faria fonejar i disparar contra Marquesa, així com feu vós i els vostres arquers. Addueixo com un dels testimonis Na Sibília, que vós amàreu i ella us atorgà amors, cosa que, si no ment En Ramon de Timor, li fou més dur que trompada que ix del toro. I ja fa dos anys sencers, rei envilit, que us puc dir planament el meu parer; i hom us pot ben recordar i retreure la comtessa que és senyora de Besiers, a qui arrabassàreu, quan us donà els seus amors, dues ciutats i cent castells amb torres: estava del tot a punt de perdre l'or fins que el de Saissac hi posà un altre ajornament. Rei castellà, que sou en lloc d'emperador: així com sou ric de totes les bones qualitats, convoqueu aviat per tot el vostre domini les vostres grans hosts a munions i a milers, i doneu-nos ací un adient socors, per tal que per tots temps tingueu mèrit i lloances; i que des de Lleida hom vegi, dintre i fora, els fums de la host, i nosaltres des de Montessor. Comte de Tolosa, s'allunyen els amors [de vós] si no doneu algun socors a Marquesa, la qual val molt més que el que valgué Elionor: ara es veurà si l'ameu de bon cor.

La seva biografia diu que va morir a mans d’un peó (una fi poc digna d’un cavaller), abans de l’agost de 1196. No sabem ni el lloc ni els motius d’aquesta mort en combat

L’obra poètica de Guillem de Berguedà

A pesar d’haver ofert ja poemes de Guillem de Berguedà, cal fer un esment al conjunt de la seva obra poètica. El benemèrit estudiós català del segle passat Manuel Milà i Fontanals feia, en la presentació del seu estudi sobre el trobadors a Espanya una interessant descripció de la poesia de Guillem de Berguedà i del personatge:


Tan cínicas como las de Guillermo de Poitiers, más sanguinarias que las de Bertrán de Born, las composiciones de este odioso personaje no deben salir en gran parte de lo más recóndito de la necrópolis científica, al paso que por su no escaso interés histórico y especialmente literario, demandan el más completo examen que su naturaleza permite. Es de notar por otra parte que por la oscuridad de sus alusiones y de alguno de sus pasos, y sobre todo por el silencio de la historia, ofrecen dificultades de interpretación, acaso insuperables.


Hi ha una trentena de poesies atribuïdes de forma segura a Guillem de Berguedà. Per fer un resum ràpid de la seva personalitat literària com a trobadors, cal dir que fou un trobador d’estrofisme molt original i imitat per altres preuats trobadors, que remena el vers amb gran domini i soltura. Escriu en provençal amb propietat i notable correcció i escassos catalanismes.



[1] Dades que Riquer indica que extreu de Liber Feudorum Maior. Edició de F. Miquel Rosell. Dos volums. Barcelona, 1945-1947. Pàg.: 870; i El "Llibre Blanc" de Santes Creus. Edició de F. Udina Martorell. Barcelona, 1947. Pàg.: 273
[2] Segons diu en una nota a peu de pàgina Riquer: Melgur és la localitat avui dita en francès Mauguio (actual departament de Hérault, arquebisbat de Montpeller) i Someiras és Sommières (departament de Gard, arquebisbat de Nimes), situades a uns vint quilòmetres l'una de l'altra. A la donació del desembre del 1172 signa també Geral de Someire, vassall del senyor de Melgur. Despres pot tenir els valors de de près i d'aprés (Emil Levy: Petit dictionnaire provençal-français (1923). Pàgs.: 112). Per tant, hom també podria interpretar: de Melgur, després de Someiras. 
[3] i 4 Segons Menéndez Pidal, en aquest plany, Guillem de Berguedà "coloca en el paraíso a su juglar de Ripollés (de tierra de Ripoll), y a su Sabata, en compañia de Roldán y Oliveros y de gentilísimas damas que descansaban sobre tapices cubiertos de flores. No concibe el Cielo sin la m´sucia de buenos juglares". No es tracta dels únics joglars relacionats amb Guillem de Berguedà dels que tenim notícies. En altres poemes, com hem vist, parla de altres joglars, que expandien la seva fama de versaire i feien arribar els seus missatges poètics als seus destinataris. Aimeric de Peguilhan, també fou un joglar seu.