Ripoll, centre monàstic literari

Si la figura dels trobadors Guillem de Berguedà, Ponç de la Guàrdia, Hug de Mataplana i Ramon Vidal de Besalú ens relacionen als senyors feudals ripollesos amb la poesia trobadoresca, també el monestir de Santa Maria de Ripoll té connexions amb aquesta important corrent cultural i literària.

El monestir de Santa Maria de Ripoll fou durant tota la Edat Mitjana un important centre cultural i de producció literària. Va tenir un dels scriptorium més importants de l’època i de la zona, com queda de manifest passant revista als manuscrits conservats (prop de 250 llibres) avui a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona i com va explicar després d'un estudi exhaustiu Rudolf Beer.

A l’scriptorium ripollès hi havia el segle X textos de procedència aràbiga, que varen suposar que Ripoll fos un dels introductors d’alguns instruments com l’astrolabi o de la numeració aràbiga i del zero a Occident. En aquest treball de pont entre el món islàmic i cristià occidental va jugar-hi un important paper el monjo Gerbert d'Aurillac, futur papa Silvestre II, el papa de l'any Mil, una de les eminències cinetífiques del segle X, que va estudiar segurament a Ripoll, cap l'any 967, sota el mestratge d'Ató, bisbe de Vic.

Ripoll també va produir els primers textos historiogràfics catalans, amb tres produccions pioneres i senyeres com els Chronicons Rivipul·lenses, el Brevis historia monasteri i el Gesta comitium Barcimonensium et regum Aragonum. També aquest centre de producció va generar obres magnífiques exemples de les quals son la Bíblia de Farfa, avui dipositada a la Biblioteca Vaticana; i la Bíblia de Sant Pere de Rodes, actualment a la Biblioteca Nacional de Paris, amb il.lustracions que tenen correspondència en la portada romànica del monestir de Ripoll, una de les joies del romànic europeu.

Un altre apartat on la biblioteca conventual ripollesa és especialment interessat és en literatura jurídica. La riquesa dels seus fons de manuscrits així ho testimonia.

Però el monestir de Santa Maria de Ripoll, a més d'un centre monàstic literari, fou alhora, un important centre d'estudi i de producció musical. Una activitat especialment relacionada amb la poesia trobadoresca.

Però centrant-nos en la producció sobretot literària, el monestir de Santa Maria de Ripoll, a la mateixa època, va ser el dipositari d’una remarcable producció literària i poètica llatina. Lluís Nicolau d'Olwer ja va mostrar la gran producció literària del monestir ripollès a l’article "L'escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII (Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans. Volum VI (1920)). L’escola poètica de Ripoll, segons la recopilació d’Nicolau d’Olwer abasta un total de 81 textos amb un total d’uns dos mil versos llatins mètrics i rítmics, escalonats entre els segles X i XIII.

Però més enllà de literatura hagiogràfica, en l’scriptorium del monestir ripollès hi eren dipositades d’obres llatines de gran interès en el marc del desenvolupament de les llengües romàniques com el Carmen Campi Doctoris, el primer poema conegut referit al Cid Camperador, i la nomenat Carmina Rivipullensia, poemes amorosos semblants als Carmina Burana, dins de la línia que s’ha nomenat goliàrdica.

La poesia goliàrdica (el gegant Goliat com a símbol del diable) o dels clerici vagantes son produccions literàries d’estudiants o clergues, allunyades de la tradició greu i constrenyia de l’església. Aquest tipus de poesia va tenir un desenvolupament paral·lel al de la lírica en llengua vulgar. Son obres que tenen molt sovint una actitud decididament contraria a les altes autoritats eclesiàstiques, de to còmic o malintencionat, d’enaltiment del vi i un to amorós allunyat de la pudicícia. Hi ha exemples molt variats a tot Europa, especialment Alemanya i França, com el Carmina Cantabrigensia, del segle XI, el Carmina Burana i autors com el canonge Gautier de Lille, el gramàtic Matthieu de Vendôme o l’arcediano Pierre de Blois.

Carmina Rivipullensia

El catàleg de la biblioteca conventual del monestir de Santa Maria de Ripoll de l'any 1047 registra l'existència de sis glossae o glossaris. En un d'aquest hi ha una obra molt remarcable que lliga a Ripoll amb la tradició goliàrdica europea.

És cal parar esment a aquesta obra ja que com ens diu Martí de Riquer "el problema de los orígenes de la poesía lírica en lenguas vulgares (románicas o germánicas) va estrechamente ligado al de la poesía popular o tradicional y la poesía cultamente elaborada". Per això cal atendre la producció ripollesa en llengua llatina, d'arrel goliàrdica i la seva relació amb la poesia trobadoresca. Estem parlant de la producció literaria existent en un manuscrit ripollès anomenada Carmina Rivipullensia o també de l'anònim enamorat.

Aquest recull de poemes, trobat en el manuscrit 74 del monestir de Santa Maria de Ripoll estava dipositat en un llibre titulat Liber glossarum et etymologiarum, un peça utilitzada per l'ensenyament en el cercle monàstic ripollès.

Com diu José-Luis Moralejo, autor del text, traducció, introducció i notes de l'estudi Cancionero de Ripoll (anónimo) (1986), "parece seguro que entre ellos se contaba ya el manuscrito actualmente conservado en el Archivo de la Corona de Aragón con el nº 74, un Liber glossarum et etymologiarum. Es un códice de pergamino, de 250 x 3888 mm., de 158 folios a dos columnas de unas 30 líneas, en letra minúscula carolina datable en el siglo X. Su contenido fundamental lo constituyen textos escolares glosemáticos, métricos y gramaticales, pero también se encuentran en él piezas en verso de distinta procedencia y cronología". El manuscrit ripollès on es varen trobar aquests poemes es tracta, doncs, un llibre de 158 pàgines, amb textos escolars glosemátics, mètrics i gramaticals, amb lletra carolina del segle X.

Explica Moralejo que: "En el fol. 14r se copió el alambicado ejercicio métrico que Nicolau tituló De Metricalibus uersibus; lo forman 33 hexámetros con toda clase de artificios gramáticos. En los folios 97v, 98r y 102r pueden leerse los amatoria carmina objeto de nuestro interés, seguidos por los panegíricos De episcopo Papiense y Ad episcopum Metensen, de la misma mano que las composiciones amorosas. En el fol. 103v, y también copiados por la misma mano, están las bien conocidas Sententiae septem sapientum. En los fols. 153v-154r aparece el poema O crux clara Deo, que Dronke, frente a Nicolau, tienen por obra del autor de los carmina amatoria, en razón de la identidad de letra y del hecho de que sólo por esta fuente se conoce. En fin, en el fol. 158r -en realidad la guarda final del códice, mutilada en su parte inferior- están los nueve hexámetros del Cum sine doctrina, que es, al igual que el Quisquis eris incluido entre los poemas amorosos, una paráfrasis de versos atribuidos a Marboro de Rennes conocida, con variantes, por otras fuentes bien ajenas a Ripoll. En la columna b del mismo folio aparecen, por último, los Monosticha de decem plagis Aegypti, de San Eugenio de Toledo, copiados, como la pieza que los precede, por el escriba (y tal vez autor) de las composiciones amorosas; el mismo que, según Nicolau, copió el epitafio de Lucano conservado en el códice 46".

Segons Nicolau d'Olwer, sense rebre fins ara indicacions contràries, la lletra d’aquestes poesies amoroses era del segle XII.

La datació de l’obra, pel tipus de lletra emprat, proposada ja pel descobridor i editor prínceps d’aquesta obra, per Nicolau, no ja estat substancialment criticada, i cal datar-la cap el darrer terç del segle XII. Amb tot es discuteix si estem davant una obra autògrafa o una còpia. Nicolau i Dronke creuen en aquesta unitat, però Latzke, Moralejo, Díaz, Rico i Elliott, no deixen de veure dificultats a la tesi que l’obra sigui autògrafa. Moralejo conclou que "en nuestra opinión, esta pequeña polémica engloba y solapa otra más capital: la de si en nuestro cancionero tenemos -ya sea en autógrafo, ya en apógrafo- una producción autóctona o, por el contrario, mera transcripción de piezas foráneas. Enfrentado el problema en estos términos, sólo adelantaremos, por ahora, que, aunque no vemos claro, por las razones indicadas [una serie de faltas del texto que, según pensábamos -y en buen parte seguimos pensando-, sólo se explican admitiendo que había una original poco o nada comprendido en ciertos puntos], que nos hallemos ante un original , tampoco apreciamos indicios positivos de que el original copiado por el escriba del manuscrito 74 no fuera obra de un letrado ripollès, como no vemos -volviendo a la cuestión cronológica- razones para concluir que el lapso temporal entre original y copia conservada haya sido tan largo como para invalidar del todo una datación paleográfica".

En ell hi ha una vintena de peces poètiques, quasi totes originals, no conegudes a Europa. Sols un poema té uns versos misògins atribuïts a Marbodo de Rennes (1035-1123).

En el comentari a les poesies, Moralejo explica que algunes de las poesies de l’Anònim enamorat de Ripoll lliguen, per concomitàncies literals, amb poemes del Carmina Burana, d’Hilari d’Angers o l’Anglès, un poeta deixeble de Pere Abelardo (que va crear obres cap el 1130), al mateix Pere Abelardo, de l’escola poètica de Sant Martial de Llemotges, de Gautier de Châtillon, un goliard il·lustrat que va crear a l’entorn de l’any 1170, amb obres de Guido o Wido d’Ivrea (nord d’Itàlia), de Godefrido de Reims.

Nicolau d'Olwer va proposar atribuir l'autoria d'aquests poemes al monjo Arnau de Mont, copista del Codex Calixtinus (manuscrit ripollès 99), cap l’any 1172, encara que s'ha desestimat aquesta atribució.

A Ripoll tenim, doncs, una de les mostres d’aquest tipus de poesia goliàrdica. Com diu Ramon Sargatal, "l’any 1923 l’insigne historiador i filòleg Lluís Nicolau d’Olwer preparava el seu treball sobre l’Escola poètica de Ripoll i, tot repassant a l’Arxiu de la Corona d’Aragó el material procedent del cenobi ripollès, va adonar-se d’uns poemes eròtics fins aleshores inadvertits. En aquell precís moment, va sortir a la llum l’activitat secreta que algun monjo havia amagat hàbilment entre els folis d’un còdex de l’antic escriptori abacial. Un monjo, lliurat devotament a l’oració i a la labor de llegir i copiar textos antics, passava pàgina, de tant en tant, a les seves obligacions i es dedicava a escriure els jocs de Venus, com ell mateix diu, i les ferides de l’Amor".

Segons Martí de Riquer "la poesía amorosa de actitud no deshonesta lleva consigo en algunas composiciones goliárdicas la descripción de la naturaleza, o sea el teatro en que se desarrolla la escena o la evocación. Algunas poesías de los goliardos son magníficas desde este punto de visa y revelan no tan sólo un bien asimilado conocimiento de la poesía latina clásica, sino también un claro paralelismo con la poesía en lengua vulgar, principalmente la trovadoresca. El anónimo enamorado de Ripoll inicia así una de sus canciones, Quomodo primum amavit (Com vaig estimar la primera vegada)", que oferim amb les traduccions de Sargatal i, en castellà, dels primers versos, de Martí de Riquer:

Aprilis tempore, quo nemus frondibus
et parum roseis ornatur floribus,
iuventus tenera fervet amoribus.

Fervet amoribus iuventus tenera,
pie cum coincinit omnis avicula
et cantat dulciter silvestris merula.       

Per l'aprilada, quans els prats s'ornen
amb les roselles, i el bosc amb fronda,
d'amor s'inflamen els tendres joves.

Els tendres joves d'amor s'inflamen
quan l'ocellada refila amable
i, al bosc, la merla melosa canta.

En el tiempo de abril, cuando el bosque se adorna de hojas y los prados de flores rosadas, la tierna juventud hierve de amores. Hierve de amores la juventud tierna, todas las avecillas hacen un pío concierto y dulcemente canta el mirlo salvaje.

Amor tunc militat eum matre Venere,
Arcus heburneos non cessat flectere,
Ut matris ualeat regnum extendere.

Venatu rediens eodem tempore,
Sol cum descenderat uergente cardine,
Errantes catulos cepi requirere.

Quos circumspicens nusquam reperio,
Unde non modicum sed satis doleo;
Non cessans igitur perditos querito.

Illos dum querito, filius Veneris,
In arce residens ad instar numinis,
Inquit: "quo properas, dilecto iuuenis?

Dian(e) pharetr(e) fract(e) sunt denuo,
Areus Cupidinis sumetur amodo;
Laborem itaque dimittas moneo.

Dimittas moneo laborem itaque;
Non est conveniens hoc tali tempore
Venari; potius debemus ludere.

Ignoras forsitan ludos Cupidinis,
Sed ualde dedecet, si talis iuuenis
Non ludit sepius in aula Veneris.

Si semel luseris in eius curia,
Non eam deseres ulla penuria,
Illi sed servies mente continua".

Ad cuius monitus totus contremui,
Velut exterritus ad terram cecidi;
Sic nouis ignibus statim incalui.    

Amb mare Venus, Amor fa guerra.
L'arc seu, d'ivori, tenaç doblega,
per tal d'estendre la llei materna.

Quan aquell dia, feta la caça,
el sol tombava per l'eix que baixa,
vaig cridar els gossos que es dispersaven.

Volto i els busco per totes bandes
i enlloc no els trobo. No cm ve poca ànsia.
Busco els escàpols sense aturar-me.

Ve el fill de Venus mentre els cercava.
Com déu estant-se damunt talaia,
"on vas, -demana- minyó entranyable?

Ja uns altres carcaixos Diana bada.
L'arc de Cupido tingues des d'ara
i oblida els tràfecs. Jo sóc qui ho mana.

Jo sóc qui ho mana. Oblida els tràfecs,
que en el temps d'ara gens no s'escauen.
Més val que amb Venus juguem a caça.

Jugar o estimar-se qui sap si ignores,
però a un tal jove, que poc l'honora
no fer; on és Venus, cap joc, ni a estones!

Si un cop jugaves en la Cort seva
no n'eixiries per cap defecte.
Serf te'n faries amb ment ben presta".

Tot m'estremeixo pel seu oracle
i un terror vague a terra em llança.
Ja em crema, així, la nova flama.

Si Martí de Riquer ens cita l'anterior poema de l'anònim enamorat de Ripoll com exemple d'una manera de veure la natura, també podria citar el primers versos de la següent obra del Carmina Rivipullensia, l'obra titulada Ubi primum vidi amicam (On vaig veure l'amiga per primera vegada).

Ofereixo aquest poema ripollès en llatí i en la versió catalana de Ramon Sargatal (Carmina Rivipullensia. El cançoner eròtic de Ripoll (1995)):

Maio mense dum per pratum
pulchris floribs ornatum
irem forte spatiatum,
vidi quiddam mihi gratum.

Vidi quippe Cithaream
Venerem, amoris deam,
atque virginum choream
qu(e) tunc sequebatur eam.

Inter quas eat Cupido,
arcus cuius reformido,
sepe qui dicebat "io! ",
vocem quam amntum scio.

Ipsa flores colligebat,
quibus calatbos replebat;
chorus uirginum canebat
mille modis, quod decebat.

Postquam vidi tales actus,
penitus perterrefactus,
ipsa dulcedine cantus
ab amore fui captus.

Ibi uirginem honestam,
generosam et modestam,
adamavi, quam suspectam
nulli puto nec molestam.

Oculi sunt relucentes,
niuei sunt eius dentes,
nec papill(e) sunt tumentes.
sed sunt quasi nix candentes.

Frons ipsius candens, gula,
manus, pedes atque crura,
candescentes sicut luna,
carent uetustatis ruga.

Hanc ainaui, hanc amabo,
dulciter hanc conseruabo;
huic soli me donabo,
pro qua sepius dictabo.

Eius nomen si quis querit,
dicam, quia pulchrum erit:
I in ordine precedit,
V post sibi iunctum uenit;

D post tertium ponetur,
quartus locus I donetur,
T in fine reseruetur;
totum nomen sic habetur.

Huius longa si sit uita,
mea erit, credas, ita;
finietur sed si cita,
moriar bac pro amica.    

Quan al maig per una prada
que unes belles flors ornaven
vagarós em passejava,
una imatge se'm féu grata.

Veia, si, la Citerea
-de l'amor, Venus n'és dea-,
i, fent cor, unes donzelles
la seguien al darrera.

Fent Cupido sovint "ah",
-un sospir, ho sé, d'amants-,
era el maig, amb aquell arc,
que em provoca tants espants.

Flors collia ella mateixa
i n'omplia les cistelles.
Corejaven les donzelles
mil cançons, i quin goig que era!

Quan vaig veure alló que feien,
per dins meu vaig perdre l'esma,
i amb uns cants de tal dolcesa
ja l'amor em va corprendre.

D'una donzelleta amable,
noble, a més, i delicada,
per ningú malmirada,
vaig, tot d'una, enamorar-me.

Els seus ulls són resplendents
i de neu, les seves dents.
Els seus pits, no pas valents.
Aixó sí: com neu lluents.

Al seu coll i a les mans clares;
al seu front, als peus i cames
-com la lluna, de tan blanques-
tota arruga d'anys li falta.

Vaig amar-la i l'amaré.
Dolçament la serviré.
Sols a ella em lliuraré
i sovint la cantaré.

El seu nom, per si interessa,
ara el dic. Ben grat pot fer-se:
una I és la primera,
una V li va al darrera.

Posa en lloc tercer una D.
Una I quarta has de fer.
El final guarda a la T
i sencer el seu nom ja tens.

Si li fos llarga la vida,
creu que a mi se m'hi faria.
Si morís, però, l'amiga,
jo por ella moriria.

En els poemes de l'anònim enamorat de Ripoll hi ha clarament explicitat per tots els estudiosos una clara influència de la literatura sacra i la clàssica. Però com ha fet Martí de Riquer anteriorment, hi a remembrances amb la poesia trobadoresca.

Ramon Sargatal diu trobar semblances, constatables per poc que contrastem molts dels poemes trobadorescos amb els Carmina". Ell aporta l'exemple del poema A cossirier plaing, de trobador Gaucelm Faidit (1172-1203) amb el poema del monjo ripollès Quare Cupidini militaverim (Per que vaig guerrejar per Cupido):

Mout fis bel gazaing
quan pres omenatge,
per qieu non remaing
en autrui seignoratge,
ni a mi no.is taing
q'ieu seg'aurte viatge,
ni que ja desrei
e autrui dompnei,
anz sos sers m'autrei
umils, ab fin coratge,
c'autra non envei.                                           

Un regal molt gran em va fer quan va rebre el meu homenatge, per la qual cosa jo no romanç en cap altre senyoratge, ni em convé seguir un altre camí, ni desviar-me en cap altre festeig, ans al contrari, m'atorgo humil a ella com el seu servent amb cor fidel pui cap altra cosa cobejo.

El poema ripollès on cal cercar aquesta semblança detectada per Ramon Sargatal, Quare Cupidini militaverim (Per que vaig guerrejar per Cupido) és el següent:

Graue uulnus amoris
nimis habens doloris,
magni causa furoris,
multum infert terroris.

Cuius timens furorem
sum secutus amorem;
sic spernendo terroremç
eius uito dolorem.

Quem dum sequor, apricam
sum adeptus amicam,
prius satis cupitam,
mentem gerens pudicam.

Frons ipsius et gula,
et papilla sat dura,
quia sunt sine ruga,
candent plus nie pura.

Dentes sunt candescentes,
oculi relucentes,
manus, pedes et crura
candent veluti luna.

Hac me Venus donauit,
qua me nimis ditauit;
non me sic ditauisset,
aurum si donauisset.

Preciosior auro
alioque thesauro,
magis placet quam aurum
omnem uincens thesaurum.

Hanc puellam amabo,
solam hanc conservabo.
Deprecor Cithaream
mihi quod seruet eam.    

Greu nafra, la d'amor,
que porta molt dolor!
Es font de gran furor
i infon molt de terror.

Tement el seu furor,
jo vaig buscar l'amor.
I així, sense terror,
evito el seu dolor.

Cercant-lo, una amiga
vaig fer-me, molt bonica.
Fa temps que me'n delia
i amb casta ment venia.

El front i el coll, i una
mamella bastant dura
no tenen cap arruga
i brillen com neu pura.

Ben blanques té les dents.
Els ulls tot relluents.
Les mans, els peus i cames
com lluna són de blanques.

Amb ella Venus fa
que ric m'hagi tornat.
M'hi hauria menys tornat
si or m'hagués donat.

Val més que no pas l'or
i més que cap tresor.
Em plau molt més que l'or,
que venç tots els tresors.

Aquesta estimaré!
Sols a ella serviré!
I prego a Citerea
que a mi la lliuri sempre.

Les Regles de Trobar de Jofre de Foixà

Però al monestir de Ripoll, a més la producció literària llatina, sigui heroica o goliàrdica, també hi havia mostres de la producció en la principal i més prestigiosa de les llengües vulgars, l’occità. Com explica un dels grans estudiosos de la literatura catalana, Jordi Rubió: "En una antología poética catalana, que posiblemente haya que situar en la parte continental del reino de Mallorca y la Cerdaña), compilada después de 1346, y que se ha conservado en un manuscrito procedente de Ripoll (hoy en el Archivo de la Corona de Aragón), y por ello impropiamente llamada Cancionero de Ripoll [Cançoneret de Ripoll], se insertan, al principio, dos brevísimos trataditos en prosa sobre los géneros y sobre las combinaciones estróficas, que contienen noticias de alto interés" ("Del manuscrit 129 de Ripoll del segle XIV" a Revista de bibliografia catalana VIII (1905)).

En el manuscrit 129 de Ripoll (ara guardat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó), sota el títol en el llom de Documentos de varias materias escolásticas y la Palma de S. Agustin, amb lletra de principis del segle XIV, s'hi amaga un fragment, bastant considerable, de les Regles de Trobar de Jofre de Foixà. Segons l'opinió de Rubió, és un "tractat de gaia ciencia, fet sobre la basa de les Razos de trobar den R[amon] Vidal de Besalú", que corrobora Riquer: "pretende ampliar y completar las Razós de trobar de Ramon Vidal de Besalú, y es un texto de gran interés", a més una curiosa antologia de poesia provençal.

El trobador català Jofre de Foixà va escriure a Sicília, entre 1289 i 1291, una Regles de trobar, que fonamentalment son una gramàtica, amb abundants cites de trobadors i observacions sobre poètica i versificació. El llibret fou escrit per ordre de Jaume II d’Aragó.

Jofre de Foixà, de la família del vassalls del comte d’Empúries, de qui tenim notícies de la seva vida entre 1267 i 1295, va ingressar de jove a l’ordre franciscana, però el 1275 va deixar l’ordre per entrar com a monjo benedictí al monestir de Sant Feliu de Guíxols. Va ser procurador del monestir de Sant Pere de Galligans, durant la invasió francesa que va tenir lloc durant el regnat de Pere el Gran (1285). Va ser ambaixador a Roma i, posteriorment va ser abat del monestir de San Giovanni degli Eremiti de Palermo, afavorit pel rei Frederic de Sicília i el seu germà Jaume II d'Aragó.

La primera còpia del De Vita Solitaria de Petrarca

Però abans d’entrar amb detall sobre l’obra poètica del Cançoneret de Ripoll, cal dir que  l’activitat del monestir de Ripoll en el món literari no va desaparèixer. Així, en la biblioteca del monestir de Ripoll hi havia una de les primeres còpies conegudes d’una de les principals obres de Petrarca, el De Vita Solitaria.

Aquesta còpia de l’obra de Petrarca, una de les primeres mostres de la relació catalana amb el Renaixement, fou realitzada entre 1394 i 1397 (segons les darreres investigacions personals), per un monjo ripollès, Guillem de Colldecanes, prior de Santa Maria de Panissars, que havia estudiat dret a la universitat d’Avinyó cap el 1377, quan era monjo de Bages.